Carles Muntaner: ‘Jo demanaria la dimissió de Joan Guix, a Catalunya s’han d’exigir responsabilitats’

Carles Muntaner és nascut a Barcelona, on va estudiar Medicina. Professor a la UAB de Psiquiatria, Farmacologia, i psicologia mèdica. A vint-i-vuit anys va anar als Estats Units i va estar deu anys al Departament de Psiquiatria i Farmacologia Mèdica del National Institute of Health a Maryland. A la Universitat Johns Hopkins va estudiar Salut Pública i va ser professor a Universitat de Maryland. I ara fa uns deu, quinze anys, va anar al Canadà, on actualment és catedràtic a la Universitat de Toronto en Salut Pública, Infermeria i Psiquiatria. És coautor de l’article ‘The resilience of the Spanish health system against the COVID-19 pandemic‘ a The Lancet, la bíblia sobre salut pública a Occident. VilaWeb l’entrevista telefònicament i ens respon des de Toronto, on viu confinat. Independentista confés, Muntaner és molt crític envers la gestió la crisi de la Covid-19 a Catalunya.

—Heu escrit un article sobre els punts febles del sistema sanitari espanyol i català. Quins són?
—Tenim una greu manca de preparació per a emergències epidemiològiques. Per exemple, a Catalunya no tenim experts ni funcions bàsiques a l’estructura de Salut Pública. És un problema de base, estructural, i de capacitat de resposta. No tenim cap escola de Salut Pública, herència directa del franquisme. En lloc de formar la gent en Salut Pública es formen recercadors d’elit en epidemiologia. Per això tenim molts epidemiòlegs, però no tenim salubristes, ni experts en emergències. Però com s’ha vist, ara cal precisament salut pública de base. És a dir, que es puguin preparar màscares, ventiladors, llits, que es pugui preparar la protecció els treballadors, l’aïllament dels sans dels malalts. Tot això és bàsic, i del camp de la Salut Pública. Fins fa molt poc, que jo sàpiga, als hospitals entraven per la mateixa porta malalts de Covid-19 i els altres.

—Només tenim epidemiòlegs, doncs.
—Sort de l’Oriol Mitjà, sí. Un bon epidemiòleg que tindria preparació en una emergència. Però fixa-t’hi: estava a la Fundació Trias, no a la Generalitat, on n’hi hauria d’haver bastants. Ara ha agafat bons recercadors, com l’Arenas, que és de primera, de la Universitat Rovira i Virgili, on tenim potser el millor de la recerca catalana (com ara Roger Guimerà). O Antoni Plasència, cap de Salut Pública de Barcelona durant el tripartit i a la Generalitat amb Mas com a salubrista. Que també ha dit coses bones per la televisió. Hi ha gent bona, molt bona. Però són casos aïllats i estructuralment no estàvem preparats. I no tothom ha fet bona feina. Joan Guix, director de Salut Pública, no és Oriol Mitjà. O Trilla, que a mitjan març va dir que no ens havíem de preocupar pràcticament de res. Joan Ramon Laporte, que a la TV va dir que no el preocupava la Covid-19. Hem de saber veure-ho, tot això, per preveure la pròxima onada, a la tardor, o la pròxima pandèmia.

—En les pandèmies un punt essencial és la comunicació amb la població. Com la valoreu?
—Doncs que s’ha vist que falten experts en comunicació sanitària. Com es comunica el perill de contagi a la població? Això és clau. Per exemple, a l’Agència de la Salut Pública de Barcelona va sortir la comissionada, Gemma Tarafa, biòloga, amiga de Colau, però sense coneixements de Salut Pública, dient que la gent s’havia d’ajudar. Quin desastre. Surt a dir una cosa ambigua que a més sembla que incitis al contacte? Els nostres dirigents polítics no estaven preparats perquè no tenien grup d’experts al costat.

—Com heu vist la consellera Vergés i el president Torra?
—De fet, els vaig veure a mitjan març. Tenien bones intencions, però no en saben i tenien por. I en aquestes situacions la cosa que has de fer és sortir cada dia a comunicar de manera transparent. No amagar. Res d’amagar. S’ha de ser valent. Necessitem que surtin a comunicar cada dia, i que la gent vegi que es preocupen d’ella com si fossin els seus parents. Els dirigents independentistes, i jo sóc independentista de fa molts anys, han de comunicar en situacions com aquestes per a tota la població. Que tothom vegi que tenim els líders al nostre costat, comunicant idees clares a tothom. En aquesta crisi la comunicació ha estat una altra falla monumental. Encara són a temps de solucionar-ho.

—Avui dia el Departament de Salut no publica els morts per comarca.
—Ho veig fatal. Fatal. Que Salut no informi dels morts per comarca és manca de transparència. Han de respondre a la gent. Han de dir diàriament com van els morts per comarques, si més no.

—Quan vau veure Torra i Verges a mitjan març, què els vau dir?
—Que havíem de copiar els xinesos. La gent es pensava que jo era boig. Aleshores no tenien gent capacitada al voltant d’ells. I això és una situació molt vulnerable, per a un polític. Molt.

—Passem a l’estat espanyol.
—Han comès errors greus. Han començat tard i no s’han nodrit de l’experiència de la Xina, Corea, Taiwan i Itàlia. A Madrid passa com aquí: no hi ha cultura de Salut Pública. Encara es pensen que és una cosa de metges. Han tingut una resposta autoritària del ‘franquisme que no marxa’, com diu Lluc Salellas. Torra va fer-ho molt bé, dient que s’havia de tancar Catalunya, i el govern espanyol va cometre l’error garrafal de no fer-ho. Ni amb Madrid. I ja s’ha vist la conseqüència. Les mesures neoliberals de no evitar que la gent anés a treballar tampoc no han funcionat gens. Han volgut preservar l’economia fins molt tard. Haurien hagut de fer-hi alguna cosa. Trobar-hi una sortida en lloc de deixar que l’epidèmia creixés tant. Culturalment, s’ha vist que el capitalisme descontrolat i neoliberal no pot donar sortida a epidèmies, perquè només en busca a curt termini. El capitalisme no pot ni tan sols garantir la funció més bàsica: preservar que la gent estigui segura i fora de malaltia. Per exemple, si esperem que la indústria farmacèutica privada desenvolupi vacunes, ens podem quedar esperant. Aquests no es guien per la necessitat pública.

—Faré d’advocat del diable: vós viviu en un país capitalista. El Canadà. I el Canadà no ho fan del tot malament. Capitalista ho és igual.
—Canadà és una excepció. Tenim un sistema de salut únic. Tot públic. Al Canadà és il·legal de tenir medicina privada. Això és com Cuba, en l’aspecte de salut. O gairebé, que els fàrmacs no ho són i és una mancança greu. El primer dia que vaig arribar, pregunto al catedràtic: ‘Hi ha psiquiatria privada?’ ‘Això és il·legal’, em van dir. Fantàstic, he arribat al país on vull estar. A banda, al Canadà es van espantar molt amb la SARS. Tenen experiència prèvia molt forta. I es van preparar molt, encara que no tant com a Taiwan. Ara en tenim uns seixanta casos. Aquí la cosa bona és que només suggerint la gent ja ha fet cas i s’ha tancat a casa. M’agradarà de veure-ho amb el bon temps. I això que ara han endurit les mesures. Jo estic en quarantena durant catorze dies, per haver estat tres mesos a Barcelona. En el meu cas, si surto al carrer, mig milió de dòlars de multa. Però jo no n’estic tan segur, que al Canadà no acabarem tenint un problema. Veurem com acaba.

—Voleu afegir res?
—Jo demanaria la dimissió de Joan Guix, secretari de Salut Pública de Catalunya. A Catalunya s’han d’exigir responsabilitats. No s’han fet bé les coses. A Barcelona a l’Agencia de Salut Pública hi ha una colla d’epidemiòlegs acadèmics reconeguts arreu del món en el camp de la…desigualtat. Home. No haurien d’estar en funcions de Salut Pública els esmentats abans? També crearia una Escola de Salut Pública per a preparar-nos per a futures epidèmies i pandèmies. Això vol dir crear institucions catalanes amb experts en emergències epidemiològiques. Perquè hi haurà una segona onada. I hem d’estar-hi preparats. Per ara i per al futur. I una altra cosa, vull afegir. Que puc?

—Si us plau.
—Un record per a la meva tieta. Rosa Bonet, que ha mort sola de Covid-19 en una residència de Barcelona. Avui, que fem aquesta entrevista, ha mort. I com tanta gent que mor aquests dies, ella va viure el franquisme, i ara ha acabat així: morint sola. Un record per a ella.