14.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 15.05.2017 - 08:08
El del 22 de gener passat a la matinada, el despatx del conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya va tenir una visita inesperada. Un intrús va entrar-hi per remenar calaixos i armaris i va fugir-ne saltant pels terrats dels edificis contigus. De primer, tot feia pensar que era un delinqüent comú, un lladregot. Però l’individu no es va pas endur els diners que hi havia en algun dels calaixos que va forçar i va obrir. Els Mossos no han pogut identificar-lo ni escatir-ne l’objectiu. Però no és estrany que hom sospiti que l’interès no era pas robar diners ni objectes de valor, sinó alguna altra cosa. Després de passar-hi l’escànner per assegurar que no s’hi havia instal·lat cap dispositiu d’espionatge, la investigació encara no s’ha pogut tancar.
En aquest despatx, ens entrevistem amb el conseller Carles Mundó i li demanem per les mesures de seguretat que cal prendre, per la preparació d’un nou sistema de justícia per a la república catalana, per la judicialització de la política i la politització de la justícia, per la plaça que hauria de recuperar Santi Vidal, per les llistes de jutges independentistes, per la seguretat jurídica en el període posterior a la proclamació de la independència i pel nivell d’ús del català en l’administració judicial.
—Som al famós despatx?
—Cadascú té les seves dèries… No sé per què ho dieu…
—A final de gener van entrar-hi de matinada i van regirar calaixos…
—Doncs sí. Aquest és el despatx. No s’ha esclarit qui ho va fer. Sabem què va passar, però no sabem qui ho va fer.
—No se sap què cercaven?
—Sense saber qui ho va fer, queda en el marc de les interpretacions quina intencionalitat tenia. Però el cas és que algú hi va entrar, hi va obrir calaixos que eren tancats i no se’n va endur res de valor.
—Ni els diners que hi havia en un dels calaixos que van obrir…
—Exacte. Els fets són aquests i les interpretacions queden a criteri de cadascú mentre no es puguin identificar l’autor o els autors.
—En un moment com l’actual, es deuen prendre mesures de seguretat excepcionals…
—En qualsevol circumstància, els membres d’un govern han de tenir cauteles en matèria de seguretat, però, en el context que ens toca viure, aquestes cauteles han de ser especialment exigents. Segur que no ens pot passar allò que li va succeir al ministre de l’Interior del govern espanyol, que li van enregistrar una conversa al seu despatx. Encara que fos per parlar del temps, que no era el cas.
—Quan van entrar en aquest despatx de nit, els mossos van fer una revisió exhaustiva i no hi van trobar micròfons ni cap aparell electrònic d’espionatge.
—Exacte. Res de res.
—Parlem molt sovint de la justícia espanyola i massa poc de la justícia catalana. Com serà el trànsit de l’una a l’altra?
—La resposta la trobarem en la llei de règim jurídic, llei fundacional o de transitorietat. Això ho decidirà el parlament. I el debat l’haurem de fer a partir del plantejament que faci el legislador, que és a qui correspon de definir aquestes qüestions. Jo prefereixo que tinguem l’oportunitat de saber-ne el contingut abans de participar en el debat i de donar-ne la meva opinió.
—Però quin model de justícia creieu que cal impulsar a Catalunya?
—La justícia de Catalunya ha d’aspirar a ser independent. Que el poder judicial no resti condicionat per les decisions dels altres poders. I això té molt a veure amb la manera com s’elegeixen els òrgans de govern dels jutges, que és el consell del poder judicial. Per tant, la justícia ha de ser independent. Òbviament, ha de ser eficaç, eficient i propera. Aquestes són les condicions que hem de posar a l’hora de construir el model de justícia per a Catalunya. Hi ha qüestions que tenen a veure amb el poder judicial i qüestions que tenen a veure amb l’administració de justícia. En el sistema competencial actual, correspon al Departament de Justícia d’assegurar els mitjans materials, humans i físics per a poder prestar el servei de justícia. En aquest terreny tenim desafiaments importants.
—Com ara quins?
—No es tracta de més diners i més recursos. Que la justícia funcioni bé també depèn de molts elements que afecten l’organització del treball als jutjats, com ara el fet de completar la digitalització de l’administració de justícia. També té a veure amb la formació dels treballadors. Hi ha alguns elements que, si ningú no hi posa remei, continuaran vivint de la inèrcia d’una administració secular. Hi ha coses que són més difícils de resoldre pel fet d’haver de conviure amb diversos nivells d’administració i de competències. No em vull ni imaginar com funcionarien els jutjats i com respondria l’administració encarregada de proporcionar mitjans materials i personals a la justícia si cada vegada que un jutjat necessités l’atenció de l’administració s’hagués d’adreçar a sis-cents quilòmetres de distància. Per fortuna, l’administració de la Generalitat és responsable del funcionament dels jutjats de Catalunya. Donem servei als 613 jutjats que hi ha amb 7.500 funcionaris.
—En el sistema de justícia a Catalunya, els únics que no depenen de la Generalitat són els magistrats?
—Els jutges i els lletrats. Els jutges depenen del Consell General del Poder Judicial i els lletrats –que fins fa dos anys eren anomenats secretaris judicials– depenen del Ministeri de Justícia. La resta, tots depenen de la conselleria de Justícia.
—S’ha previst com s’adaptarà tot aquest sistema a un nou estat independent? S’haurà de crear un consell del poder judicial i nous tribunals?
—Aquesta pregunta, que entenc que és molt pertinent, l’adreceu a una conselleria concreta. Però és evident que cadascú en el seu àmbit ha d’analitzar i valorar tot allò que cregui que ve a tomb en el context polític actual. Però insisteixo que la concreció i la definició d’aquests aspectes s’hauran de fer en la llei que els reguli. Quan arribi el moment de fer aquestes lleis, serà el moment adient per a debatre i discutir aquestes propostes. Avançar-se pot portar a debats estèrils i conflictes innecessaris.
—Es parla molt dels mossos i de si obeiran la nova legalitat quan s’hagi aprovat. Què se’n farà, dels jutges i els lletrats, que no són treballadors de la Generalitat?
—Si parlem de nova legalitat, en definitiva parlem de legalitat. I jo estic segur que tothom que visqui i treballi a Catalunya faci la tasca que faci, complirà les lleis que siguin vigents en cada moment. Però és evident que abans d’arribar a aquest estadi i saber amb concreció la resposta jurídica, cal haver resolt la qüestió política. Les lleis vindran després de la solució política. No pas abans. És l’opinió dels ciutadans que ens situarà en un marc o en un altre. Primer, la política i després, el dret.
—Confirmeu que no teniu llistes de jutges que seguiran les instruccions i jutges que s’oposaran a la nova etapa?
—L’única llista de jutges que conec és la que vaig veure publicada al diari La Razón. S’hi identificaven trenta-tres jutges perquè pensen com pensen i se n’havien extret les dades i fotografies de la base de dades del DNI de la policia espanyola. Aquesta és l’única llista de jutges que he vist. Em sembla que és molt preocupant que es facin llistes de jutges segons la seva ideologia i encara és l’hora que els responsables d’aquella llista publicada en un mitjà de Madrid assumeixin la seva responsabilitat per un afer tan greu com aquest, d’identificar els jutges amb una posició ideològica.
—En un estat independent, el jutge Santi Vidal recuperarà la seva plaça?
—Si es fa la independència, abans hauran passat moltes coses. Estic segur que en una república catalana de la majoria l’actuació de Santi Vidal de fer un exercici de llibertat d’expressió i un exercici acadèmic com fer una proposta de text legal, no podria ser mai motiu per a separar-lo de la seva activitat normal. Només faltaria que cadascú, en el temps lliure, no pogués expressar les seves opinions jurídiques, polítiques o de l’ordre que sigui i que això fos perseguit.
—Per tant, recuperarà la plaça?
—En un estat democràtic, en una república catalana, la proposta del jutge Vidal sobre com ha de ser una constitució no seria objecte de sanció. Això posa el termòmetre a la qualitat democràtica d’un estat incapaç de fer cap plantejament polític i que tan sols se sent còmode abusant del dret i de les institucions de l’estat. I encara creuen que això resoldrà res o que convencerà la ciutadania de Catalunya que creu que hem d’esdevenir un estat independent. És inacceptable que l’estat abusi del dret i de les institucions per combatre una idea legítima.
—Què responeu als qui posen en dubte la capacitat de garantir la seguretat jurídica en el període de transició, quan hi hagi en joc diverses legitimitats?
—En primer terme, podem dir que la situació ideal seria que l’estat espanyol actués amb escrupolositat democràtica, com el govern britànic amb Escòcia. Van acordar els termes per a fer una consulta. A partir d’una demanda legítima, majoritària i sostinguda, amb enquestes que –les faci qui les faci– indiquen una majoria d’un 75% o 80% de suport al referèndum, el canal normal és aquest. Si aquest canal normal que tots desitgem no és possible, això no ens ha de fer renunciar a una aspiració legítima. Que una de les parts es negui en rodó a acceptar un plantejament democràtic reivindicat per una gran majoria, no ens pot fer renunciar-hi. Si no es pot seguir aquest canal, allò que donarà seguretat jurídica és que hi hagi una majoria de participació clara en el procés amb què els catalans decidirem el nostre futur polític. Com més participació hi hagi en el procés per decidir l’estatus del subjecte polític Catalunya, més sòlids seran els passos que es facin a partir d’aquell moment. Com més participació hi hagi en el referèndum, més segurs seran els passos posteriors.
—Es parla de judicialització de la política i de politització de la justícia. Aquest fenomen és conegut als fòrums de justícia i de dret internacionals?
—És conegut aquí i ho sap tothom de la judicatura. Però el discurs oficial és la independència judicial. Estic absolutament convençut que la immensa majoria de jutges actuen de manera independent i segons el seu criteri tècnic i jurídic en els afers que resolen. Però ja no estic convençut que això ho puguem dir d’aquelles qüestions que tinguin a veure amb la política. Seria una ingenuïtat pensar el contrari. Perquè l’òrgan de govern dels jutges és format per persones que han estat escollides pel PP i el PSOE.
—El govern espanyol ha amenaçat les empreses que participin en concursos públics relacionats amb el referèndum. Això no es pot denunciar judicialment?
—Si es confirma i es pot acreditar que una empresa que pot acudir a un concurs que no té cap qüestionament sobre la seva legalitat ha rebut pressió perquè es comporti d’una manera diferent de com ho faria si no se li fes aquesta pressió, això és una coacció. Una coacció amb totes les lletres i amb la definició que estableix el codi penal. A mi em semblaria gravíssim que l’estat coaccionés les empreses privades que lliurement opten a participar d’un concurs públic legal.
—La fiscalia ha anunciat una querella per la compra d’urnes. Això forma part d’aquesta politització de la justícia?
—El cas és evident si comparem la decisió que va prendre la Junta d’Andalusia el 2004 quan va comprar urnes amb absoluta normalitat i l’anunci del govern de Catalunya de la setmana passada. La diferència entre comprar urnes i comprar urnes és una querella segons si ho fa la Junta d’Andalusia o la Generalitat de Catalunya. Però els ciutadans veuen cada vegada més clar que, si la resposta de l’estat espanyol és la por i l’amenaça, no es resignaran. De fet, tenim l’oportunitat de plantar cara a la por votant en un referèndum. Perquè no s’hi val que una idea legítima sigui combatuda amb coacció, por, amenaces i intimidació. Si els ciutadans ho volen, això acabarà quedant en no res. També quedarà en no res, si ho volen els ciutadans, la judicialització de la política. Quants membres del govern i càrrecs electes cal inhabilitar perquè s’adonin que aquesta és una via que no resoldrà la qüestió?
—En cada informe sobre l’estat de l’ús social de la llengua, l’àmbit que en surt més malparat és la justícia. No s’hi pot fer res?
—Les dades són dramàtiques. Un 8% de sentències en català. És tant com dir un 92% de sentències en castellà. O un 18% d’escrits de tramitació en català i un 82% en castellà. Aquesta realitat és molt allunyada de l’ús social que hi ha en molts altres àmbits. Per tant, l’absència del català en la justícia és una anomalia. Durant anys s’han fet accions d’estímul per fomentar l’ús del català a l’administració de justícia. I cap d’aquestes accions no ha donat resultats satisfactoris. I no s’explica per una falta de coneixement de la llengua. El 75% del personal acredita ser competent en llengua catalana i castellana. El problema el tenim en la legalitat i no en el coneixement. Mentre el castellà és una llengua de coneixement obligatori, el català és només un mèrit. Aquesta asimetria en l’estatus legal de les llengües explica en bona mesura per què el català és pràcticament residual en l’àmbit de la justícia.
—Tan sols es pot canviar la situació amb un canvi legal?
—Sí. Però és possible de fer aquest canvi en el marc institucional actual? Francament, penso que no. No veurem de l’estat el gest de situar en igualtat de condicions el castellà i el català. No el veurem perquè sempre s’ha negat aquesta opció quan s’ha plantejat. Governés qui governés. Mentre l’estatus legal sigui d’obligació per una llengua i de mèrit per l’altra, això no canviarà gaire. I no podrem canviar aquest estatus de les llengües sense les eines d’un estat. Hi ha la paradoxa que ens podem adreçar al Tribunal Europeu dels Drets Humans en català perquè Andorra n’és estat membre i, en canvi, no ens podem adreçar al Tribunal Suprem en català.
—Tenir les eines de l’estat no garanteix el canvi de l’estatus. Caldria fer que el català fos un requisit imprescindible per a exercir qualsevol posició de l’administració de justícia.
—Evidentment. Hauria d’haver-hi el requisit de coneixement obligatori per a exercir als jutjats de Catalunya. Avui s’hi pot exercir sense saber dir ‘bon dia’. Aquesta anomalia cal superar-la.
