Avui fa justament quinze anys que es va fer la consulta d’Arenys de Munt. Una diada històrica per a l’independentisme. Per primera vegada un poble de Catalunya votava si volia ser independent d’Espanya. El resultat fou contundent, el 96,33% va votar que sí. Amb un gest tan senzill com una votació canviaven el rumb del país i Arenys de Munt passava a la història com el poble que havia començat el procés independentista actual. Una guspira que va portar al Primer d’Octubre.

Quinze anys després, entrevistem Carles Móra, que el 2009 era el batlle d’Arenys de Munt. La seva vida ha fet molts tombs i ara és batlle de Tarrés, un poble de la comarca de les Garrigues on viuen noranta persones. Aprofitem l’ocasió per recordar tot allò que va passar a Arenys de Munt aquell 13 de setembre i els dies previs. Però també parlem de la situació actual de l’independentisme i de les necessitats dels micropobles, que se senten abandonats per les grans institucions.

—Com el recordeu, aquell 13 de setembre a Arenys de Munt?
—Va ser una gran festa de la democràcia. Ho recordo d’una manera molt entranyable, molt positiva. Vam veure i viure coses que van ser sorprenents, meravelloses, captivadores… Va ser molt bonic veure que la gent anava a votar amb aquella il·lusió, sobretot moltíssima gent gran a qui es despertava moltes esperances que havia guardat feia molts anys en un calaix. Ho recordo amb molta il·lusió.

—I quan veieu el moment de l’independentisme ara mateix… Us fa un punt de ràbia o tristesa?
—Sí, una barreja de tot. Ara em ve el cap quan anàvem a la presó dels Lledoners. Allà hi anàvem amb molta tristesa. Es despertaven moltes emocions. La gent acostumava a plorar. Cridàvem unitat! Tot allò se n’ha anat en orris. És molt trist. Evidentment que t’indigna, et molesta i t’emprenya! Però cal no deixar-se portar per la desesperança, cal mantenir la il·lusió perquè si no ho engegaríem tot a rodar i no pot ser. Els nostres representants, i parlo en general, no han sabut agafar el missatge d’ençà, ja no de la consulta d’Arenys de Munt, sinó de molt més abans. Hi ha hagut moltíssima gent que ha donat la vida, que ha estat exclòs de la vida normal i corrent als seus pobles. Fins i tot hi ha gent que han perdut feines, o que ha estat torturada o ha mort per la causa de la independència. I sembla que tot això no es té en compte. Sembla que s’hagi oblidat. I això ens aboca a la tristesa, la indignació i la ràbia. Però no ens hem de deixar vèncer per això.

—Malgrat tot, estem millor que aquell 2009. Fins llavors, la independència era mig tabú. Molta gent amb les consultes va descobrir que la seva tia era independentista…
—Sí, i tant! [Riu] Durant aquests anys hem fet un pas de gegant. Però passa que la gent ha desistit perquè no veu unitat. Ha vist que els nostres partits polítics i la gent que ens representava, en lloc d’aixoplugar-nos i protegir-nos, s’ha dedicat a barallar-se. Tenim un objectiu comú que hauria de ser compartit per tothom. Els polítics s’haurien de menjar tots els gripaus que convinguessin. Haurien de ser molt més madurs del que han demostrat que són. Aquí s’ha prioritzat molt la cadira, el partit, el privilegi… Amb Reagrupament vam fer una investigació en què vam veure que els diputats tenien setze privilegis que la gent del carrer no tenim. No pot ser que passi això. Els diputats no poden tenir privilegis, ni un. Els polítics han d’estar disposats a sacrificar-se, a moure’s, a manifestar-se a rebel·lar-se… Si el Tribunal de Comptes fa res que ens perjudica, cal que ens manifestem. Però qui ha de fer això a primer terme? Els polítics. No podem demanar sempre al poble que es manifesti. Els primers que haurien d’aixecar el cul de la cadira i moure’s sense treva, de manera insistent i tossuda, haurien de ser els nostres representants. Jo els respecto, no m’he posat mai amb ningú, però penso que no han fet prou. Haurien de tenir una actitud bel·ligerant i unida, no defallir i entossudir-se a anar d’aquí cap allà. Cal una actitud que faci creure que encara és possible. Que hem de continuar lluitant per la independència, que és un objectiu assolible. Però necessitem que els nostres representants ho capitanegin. Perquè cada vegada que els veiem apoltronats i conformistes la gent es desanima molt. I per això hi ha 800.000 persones que són independentistes però que no voten.

—Ara algú podria pensar que us heu enfadat molt amb els polítics, però que formeu part de la política institucional. I no és així.
—Jo de polític no ho he estat mai. He estat un ciutadà mobilitzat per la política. I sovint no comparteixo de les coses que fan.

—Però fa un any vau tornar a la política municipal.
—Sí, perquè aquí no s’hi volia presentar ningú. Vaig anar a buscar en Pau, en Pere i en Berenguera. Vaig intentar convèncer tothom, vaig llançar floretes a tothom i ningú no va voler agafar la batllia. Penseu que aquí tot és voluntariat, amb una actitud de servei vint-i-quatre hores el dia. I entenc que ha de ser així. Hi ha molts països on la política s’aferma amb el voluntariat, i per mi són un model de seguir. Per tant, vaig decidir fer-ho, no buscant cap reconeixement, sinó des de la senzillesa més absoluta per intentar servir i lluitar pel poble. Penseu que a les Garrigues un dels problemes crucials que tenim és el despoblament. Nosaltres som dels poquíssim pobles que no hem arribat encara a aquest punt, però hem de batallar perquè això no s’esdevingui mai. Per tant, tenim molta feina. A Arenys de Munt, l’ajuntament tenia vuitanta-sis treballadors. En canvi, aquí tenim una administrativa, una secretària-interventora dos matins, que ens la proporciona el Consell Comarcal, un agutzil i un peó. Us podeu imaginar la diferència.

—Ho és molt, de diferent, oi?
—Molt! A les Garrigues, com sabeu, hi ha molt poca població, políticament i demogràficament som insignificants. És a dir, no podem fer tombar cap balança, som molt pocs. I per això potser ens tenen una mica abandonats. Sempre protesto que les administracions supramunicipals acostumen a tardar a pagar. Nosaltres tenim necessitats, que a vegades són imperioses i per tant voldríem ser una mica més ben tractats. Cal que les administracions supramunicipals responguin amb molta més promptitud, perquè les nostres necessitats a vegades són urgents.

—Quants habitants té Tarrés?
—Aquí hi vivim tot l’any noranta persones, i empadronats avui som cent vint-i-sis. Aquesta és la realitat de molts de pobles de les Garrigues. Tenim gent gran, que demana tenir serveis sanitaris. Tenim molts infants, i, per sort, disposem d’escoles al nostre voltant. I també tenim una escola de bosc. I mira, en relació amb això tinc una queixa. Som l’únic país que no té les escoles de bosc homologades. Per què? Per què som tan diferents de la resta? No tenim prou diners per a homologar les escoles? Per què els nostres metges, infermeres i auxiliars han d’anar tant de bòlit? Per què han d’anar exhausts a la vida? Hi ha tantes coses que s’han de resoldre… Demanen que ens tinguin en compte.

—Sou batlle per Junts, i governeu amb Esquerra.
—Sí, oi tant! Ho tinc molt clar: per anar bé aquí hi ha d’haver governs de concentració. De fet, nosaltres ja ens vam presentar plegats. Sóc el batlle de Junts, amb dos regidors; i hi ha dues companyes que són d’Esquerra. I tinc molt clar, i així ho dic als altres batlles, que no pensin en el partit, que pensin sobretot en el poble. Els companys i companyes, evidentment, es lliuren molt generosament a la gent dels seus pobles, però tenen massa present el partit. Aquí seria bo fer governs de concentració. I si algú vol anar a l’oposició, preguntar-li: “Des de l’oposició què voleu fer? O si governessis que voldries fer? Feu la llista de prioritats que us sembli i entreu al govern. Feu tot allò que voldríeu fer.” No entenc per què volen estar a l’oposició. Des d’allà no es poden fer les coses que voldries fer pel poble. No pots canviar les coses. És més senzill: entreu al govern i ho podreu fer. I així tots treballarem pel poble unit. I quan faltin quinze dies per a les eleccions parleu del partit. Però durant quatre anys crec que és millor treballar junts.

—Però ara mateix Esquerra i Junts no poden ni seure en una mateixa taula…
—No t’ho sé dir, no hi sóc. Però sí que gent que han estat presidents de consells comarcals o de la Mancomunitat d’Aigua, és a dir, que han estat en contacte amb moltes batllies, m’expliquen que hi ha molta rivalitat. Hi ha molt intent de segar els peus als que no són del teu partit. Així no anem bé. S’ha d’entendre que hem de lluitar tots pel poble, sigui del partit que sigui, respectant-nos les ideologies que puguem tenir i anar tots a l’una. Aquella unitat que tant demano també és molt necessària en els pobles petits. No té sentit enfrontar-se en un poble de 200, 300, 400 habitants. I de fet, els micropobles som la gran majoria de pobles que hi ha a Catalunya. Gairebé som cinc-cents.

—A Arenys de Munt es va veure molt clar que el municipalisme pot ser clau en la lluita per la independència. De fet, durant el 2017, 2018 i 2019 els batlles de Catalunya van ser clau, però ara es veuen molt poc actius. Què ha passat?
—Hi ha un desencís generalitzat. Si les batllesses i els batlles independentistes es tornessin a unir, si es tornessin a manifestar, si tornessin a agafar força embranzida i tinguessin un front comú, les coses canviarien. Va haver-hi uns anys que vaig visitar molts pobles. Vaig arribar a fer 80.000 quilòmetres i més de 500 actes, amb les consultes. I allà ningú no mirava de quin partit era l’altre. Tothom actuava. No estàvem per romanços. Hi havia gent de Convergència, Esquerra, la CUP, fins i tot, alguns del PSC. Dins el PSC hi havia gent que ens va donar suport. Sense anar més lluny, el molt honorable president Maragall en un dels últims llibres que vam editar, proclamava que una de les úniques sortides que hi havia era la independència. A partir de llavors li van fer el buit, el van trair. De fet, va ser quan la seva senyora, Diana Garrigosa, va estripar el carnet del partit davant els mitjans de comunicació.

—Però per què hi ha hagut aquest desencís?
—Perquè s’ha vist que els polítics no es dedicaven a la tasca que és primordial i principal, la independència. Després, ja mirarem que tothom vagi per aquí o per allà segons la seva ideologia, però el repte és la independència. I si ens poséssim d’acord és un objectiu assolible. En els 940 pobles que hi ha a Catalunya, n’hi ha molts que són de caràcter independentista. Per exemple, aquí a Tarrés sempre guanya l’independentisme. Els vots es reparteixen entre Esquerra i Junts. I si us hi fixeu en el poble tot són estelades. Aquí tothom batega pel país. Per tant, si ens uníssim tots tindríem moltíssima força. Algú ha d’encendre una altra vegada la guspira.

—Arenys de Munt va ser aquesta guspira… Però suposo que quan vau començar a treballar en la consulta no us podíeu imaginar quina guspira seríeu…
—No, no ens ho podíem imaginar. De fet, això va ser una idea que va sorgir molts anys abans a Arenys de Mar, gràcies a l’historiador Jordi Bilbeny. I quan en Jordi va aterrar a Arenys de Munt, per sort nostra, vam crear el Moviment per l’Autodeterminació a Arenys de Munt, on ens vam unir unes quantes persones. I allà a algú se li va ocórrer que fer entrar un paperet en una urna, que és molt visual, podria ser una cosa molt positiva. La plataforma Salvem la Riera va traslladar una moció a la CUP que ho va fer arribar al consistori. El ple municipal va abrigar i cuidar aquella moció com si fos un nadó, per tal que no deixés de respirar. Es va crear la comissió de la consulta i el poble s’hi va abocar. És a dir, el mèrit és del poble. És a ells que s’ha de felicitar. El poble s’hi va abocar amb molta il·lusió. Tothom era important, dels que feien entrepans a la gent que va venir a fer pancartes, o que van dissenyar les estratègies. Tothom va unir forces. És que aquesta és la solució, unir forces perquè allò que no pensa l’un ho pensa l’altre, i si no l’altre de més enllà. Això es pot tornar a fer. De fet, estic esperançant i confio que ho tornarem a fer.

—En tot plegat també hi va tenir un paper important el govern espanyol i la Falange.
—Sí, segurament sense tot aquell rebombori no hauríem arribat tan lluny. Van ser una colla de maldestres. Primer Ciutadans fent molt la murga, després la Falange. Hi havia un grup d’extrema dreta a Sant Vicenç de Montalt, no sé si encara existeix, que ens van fer molt la murga. De fet, crec que gràcies a això, vam ser la punta de llança de l’independentisme. Els mitjans de comunicació també hi vàreu tenir un paper, perquè moltes vegades vam ser primera plana, vau entrevistar molta gent. Gràcies a tot això hi va haver molta gent que s’hi va anar afegint. No em vull descuidar noms. Es va redactar un text, i dos companys van anar a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Conflent, a recollir firmes de suport. Aquests dos companys sempre han passat completament desapercebuts, no se n’ha parlat mai, però van ser els artífexs de fer signar el president Maragall i molts altres consellers. Aquell escrit que demanava de poder fer una consulta sobre la possibilitat de ser independents va ser molt important.

—Parleu del president Maragall, però no tot el PSC ho va entendre…
—Dissortadament, el president Montilla i el PSOE no ho van entendre. La vice-presidenta del govern espanyol, Fernández de la Vega, tampoc no ho va entendre. Aquesta gent no entenia res i deia: “No es provocarà l’efecte dòmino.” Sempre deien això, però els periodistes sempre li ho demanaven. Ella provava de fugir-ne, i passava molt per alt. Sempre ens treia importància. Però, segurament tens raó i és allò, en part, que ens va posar en flotació, a la vista de tothom. També els maldestres de la Falange i les seves amenaces. Amenaçaven totes les botigues i bars del poble. Ens deien que trencarien els aparadors. Però no va servir de res, va ser una gran festa de la democràcia. Els bars ens van dir: per què no organitzeu una consulta cada mes? Perquè van exhaurir absolutament totes les existències i van fer un negoci impressionant.

—Aquests últims anys sembla que ha arrelat molt entre la gent que si els polítics no fan res la societat no pot fer res… Però Arenys de Munt desmunta aquest argument, no?
—La societat podem fer molt. Hem d’exigir als nostres representants que es moguin, no ens hem de conformar. Nosaltres ja vam començar amb els 10.000 a Brussel·les, que va ser la primera manifestació important. Allò era una meravella, una cosa impressionant. I darrere d’això han vingut totes aquelles grans manifestacions. S’han fet coses tan meritòries… Casos únics a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. Per tant, hi podem tornar. Ara, no podem anar amb el lliri a la mà. Hem de ser combatius. Hem de lluitar, i no lluitar amb armes, sinó amb tota la força que ens dóna el convenciment que lluitem per una causa justa. Fins a on ha d’arribar l’espoliació? Fins a on ha d’arribar el menysteniment de la nostra llengua? Vivim un moment crucial per a la nostra llengua. Si no la defensem, la perdrem en un parell o tres de generacions. I això no ho dic jo, sinó gent que hi entén. Sobretot passa a les àrees metropolitanes. No és la realitat nostra d’aquí, però ho pot arribar a ser d’aquí a poques generacions. Per tant, tenim moltes coses per a continuar lluitant, per a rebel·lar-nos. Cal ser tossuts i convèncer-nos que realment ho podem assolir.

—Com es pot tornar a activar aquesta gent decebuda?
—Estar assegut en una cadira del parlament, del senat o del congrés espanyol implica una corresponsabilitat. Implica moure’s i comprometre’s. I quan la gent vegi que aquesta gent hi torna, i tornaran ells també. Però si la gent veu que s’actua per conveniència o perquè toca no avançarem. Encara menys si la gent s’enfronta, o ni es parla. Cal que s’actuï per aquell compromís personal que arriba del moll de l’os. Ha d’haver-hi algú que torni a congregar les multituds. Ens hem de convèncer que realment els protagonistes som nosaltres i que hem de tornar a sortir al carrer. Cal deixar clar que sortir al carrer és la millor cosa que podem fer. No podem fer, ara per ara, res més. A més, cal fer servir estratègies eficients. És a dir, no anar a les palpentes, sinó fer servir estratègies que siguin eficients. Això implica tenir bons dissenyadors d’estratègies, i que les vegem clares; que la gent s’hi impliqui i s’hi torni a posar.

—I per fer això caldria una renovació dins els partits polítics independentistes?
—Cal fer foc nou, això és claríssim. Però els que ara com ara hi són tenen l’obligació de demostrar fil per randa que estimen el país. I estimar el país no vol dir sortir només per la Diada. Vol dir sortir cada dia que tinguem un greuge. És a dir, en qualsevol àmbit que tinguem un greuge, ens hauríem de moure. Imagina’t que tota aquesta colla de diputats ens provoquen, ens afligeixen amb un greuge, i aquesta gent es belluga, es manifesta i fa declaracions. Però no les típiques declaracions asseguts i… No, no, que es moguin, que es moguin, que es moguin. Davant d’on sigui. Si han d’anar a Ginebra, que vagin a Ginebra. Si han d’anar a Estrasburg, que vagin a Estrasburg. Però no una vegada. Una vegada ja hi vàrem anar. No, constantment. Que es facin pesats. Que escriguin i s’adrecin a tots els mitjans de comunicació d’arreu del món. Que paguin gent que treballin a xarxes. Què ho expandeixin per tot el món. Que el cas dels catalans realment sigui un cas flagrant, i que tothom, absolutament tothom, el conegui. Però, és clar, això des d’una cadira no es pot fer. S’ha de picar pedra cada dia. Si no, no farem res.

—Fins a quin punt la repressió ha fet mal a aquesta generació de polítics?
—Hi ha hagut molta repressió i hi ha molta por. Però, és clar, si no vols pols no vagis a l’era. Hauria hagut d’haver-hi una manifestació total i absoluta de tots els polítics professionals davant els jutges que no volen acatar la llei de l’amnistia. On són aquestes reaccions? Només hi ha declaracions davant els mitjans. I ni això, perquè tampoc no és que aquestes declaracions siguin gaire contundents. Com és possible que es permeti que alguns jutges menystinguin el poder legislatiu? A quin país passa això? No s’ha de consentir. I on és la reacció; la reacció pensada, però irada, rabiosa, contundent dels nostres representants? No la veig enlloc.

—L’heu viscuda de prop, aquesta repressió, amb el vostre fill.
—Sí, amb un informe completament fals. Es van inventar que havia agredit un policia però l’únic que va fer va ser alçar les mans perquè els Mossos no envestissin la gent gran. Era el dia en què s’havia d’haver fet president en el molt honorable Carles Puigdemont. Durant cinc anys, ha tingut la llosa al damunt. El fiscal li demanava quatre anys de presó i una multa de 50.000 euros. I al final, com que van veure que l’havien acusat acusat sense cap prova, tant en ell com altres, els va caure un any de presó, m’imagino que per no quedar en ridícul per tot allò que havien fet abans. Ara ha estat amnistiat. Però, com ell, n’hi ha milers. Això és una gran injustícia. I el que has de fer és no tenir por i continuar bregant perquè la cosa tiri endavant. I no desanimar-te mai, perquè ens volen desanimats. No ens hem de deixar vèncer. Qui es deixi vèncer està perdut, sigui una persona o sigui un poble. Si ens deixem vèncer estem perduts.