Carles Móra: ‘Imagineu que la manifestació de la Diada l’haguéssim feta a la Jonquera; cal ser més contundents’

Demà farà deu anys de la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt. Carles Móra, llavors el batlle, en va ser un dels impulsors i assegura que la iniciativa va reeixir gràcies a la unitat i la bona organització dels arenyencs, quelcom que a hores d’ara troba a faltar en l’independentisme. Diu que viu l’aniversari d’un moment tan important amb cert regust agredolç per l’existència de presos polítics i exiliats i creu que s’han de fer accions ‘més estratègiques i contundents’ que cridin l’atenció més enllà de la frontera. També es mostra molt crític amb la desunió dels partits independentistes i creu que ‘decep’ veure com els polítics ‘vetllen per la cadira’. Parlem amb ell sobre la consulta d’Arenys, sobre la situació política actual i sobre l’estat de la llengua, de la qual sempre ha estat un ferm defensor.

—Què hi va haver a Arenys de Munt que ara no tenim?
—Molta unitat i transversalitat. Això falta ara, i no ho dic per part de la gent. Víctor Alexandre ens va dir que vam ser el bressol de la independència, i és perquè vam saber fer pinya, anar a la una, sense marcar ningú amb prejudicis. Fa mal que els partits polítics no s’uneixin. Veure’ls lluitant junts seria una gran motivació i esperonaria molta gent. Decep veure enfrontaments i com els polítics vetllen per la cadira. Això s’entén, però l’objectiu principal hauria de ser el país. A la presó hi tenim gent innocent, obscenament inculpada.

—Deu anys després, com penseu que es pot culminar el procés i aconseguir la República?
—En aquests deu anys ens hem consolidat molt. Ara parlem de la independència com un fet normal. Demanar-la és una fita normal, cosa impensable fa deu anys. Jo no tinc la clau, però crec que hem d’anar units i fer accions estratègiques, organitzades, multitudinàries, pacífiques i eficaces per la seva contundència.

—Per exemple?
—Imagineu que a cinquanta mil jubilats se’ns espatlla el cotxe casualment a la frontera, com si fos el Triangle de les Bermudes… Es crea un tap que potser no es pot destapar durant dies! O imagineu que la manifestació de la Diada, en lloc de fer-la a Barcelona, l’haguéssim feta a la Jonquera. Cal ser més contundents. Més d’un milió de persones allà, pacíficament, cantant, parlant, amb ambient de gatzara… També es podrien fer vagues generals i paralitzar el país, ocupar llocs que siguin neuràlgics… Sempre pacíficament, però que siguin contundents i eficaces, que facin moure el govern espanyol i l’europeu, que tinguin conseqüències polítiques més enllà de la frontera. Llavors s’ho prendran seriosament. En gairebé tots els processos d’independència s’ha vessat sang, però nosaltres no ho volem, això. Ho volem fer pacíficament, però hi ha d’haver una desobediència civil multitudinària, organitzada estratègicament i que no vagi a les palpentes. Jo crec que això pot fer que la política es regeneri, però no solament a Catalunya i Espanya. Els catalans podem regenerar la política europea i, si regenerem la política europea, podem arribar a regenerar la política a escala mundial.

—En quin sentit?
—Si hi ha algú que no pot tenir privilegis, són els representants polítics. Primer el poble ha de tenir privilegis. Dedicar-se a la política ha de ser una cosa vocacional, i no parlo de cap utopia. Què és això de les llistes tancades? Representació directa! Si un polític no treballa per la zona que representa, no se’l torna a votar. Fora la disciplina de partit. Què vol dir que no pots votar allò que penses segons la teva consciència? Hi ha moltes coses que s’han de canviar, i podríem començar-hi nosaltres, fent taca d’oli, com amb la consulta. Podríem ser el centre d’Europa, com a l’època medieval.

—Creieu que algunes de les accions que heu comentat poden aplegar prou gent durant prou temps?
—Això els qui ho tenen molt ben estudiats són els bascs. Ells diuen que amb disset mil persones decidides guanyem la independència. Amb disset mil fent accions contundents n’hi ha prou. El nombre de garjoles és limitat. Aznar va haver de professionalitzar la mili perquè els que feien objecció de consciència eren tants milers que no tenien prou jutges ni presons. No ho va fer de bon ‘rotllo’, sinó perquè hi va haver quinze mil persones insubmises! La unió fa la força i si hi ha molta gent és més fàcil. A un govern, en un tres i no res el posen a la presó, però seria una jugada mestra que els setanta diputats independentistes tensessin molt la corda i els empresonessin.

—Per què?
—Imagina’t els setanta diputats independentistes empresonats. Hi hauria una revolta popular, per més por que la gent tingui de perdre-ho tot. El poble no és conscient del poder que té. Fins ara, ens ho hem passat de conya amb totes les coses que hem fet, com ara la cadena humana. No es tracta de deixar de fer-ho, però també s’han de fer coses contundents. Aquesta gent no cau de l’ase i, si convé, ens portaran els presos polítics fora de Catalunya, cosa que va contra els drets humans i la constitució. Si no hi reaccionem, ens menjaran el terreny, i no podem cedir.

—Creieu que la resposta a la sentència vindrà més de la gent que no pas dels polítics?
—Sí, però una cosa no treu l’altra. No hem d’abominar dels polítics perquè no han creat aquest sistema, sinó que ve de lluny, quan va arribar la democràcia. Una cosa que es va fer molt malament llavors va ser dissoldre l’Assemblea de Catalunya. Va ser un disbarat perquè allà érem un, fèiem pinya. En canvi, després els partits polítics van tirar uns per una banda i uns altres per una altra. Ara per sort s’ha tornat a crear. Jo confio molt en Òmnium, l’ANC i totes les entitats. Ens agradaria que els polítics s’hi afegissin i fer pinya, però la resposta a la sentència descansarà damunt el poble i les accions que faci. És tan terrible això que s’ha fet… El judici va ser una farsa impressionant. Cada dia que el veia m’emprenyava com una mona!

—Entenc que viviu l’aniversari de la consulta amb cert regust agredolç per la situació dels presos i els exiliats.
—Sí, i estic segur que aquest regust agredolç el comparteixen dos milions de persones. La majoria de nosaltres hem lluitat molt pel país, però això no és res en comparació amb la manera com sofreixen presos i exiliats. Jo he anat fins als Lledoners i he plorat allà davant com tanta gent… Fa quinze dies vaig parlar amb Txell Bonet, la dona de Cuixart, i vaig haver de respirar molt fondo per no plorar. És una dona tan valenta! Veus això i t’adones que no tens cap problema i no et pots queixar de res.

—Però d’alguna manera us ha afectat la repressió. El vostre fill Arnau és un dels encausats per les protestes davant el parlament el 30 de gener del 2018. Com ho heu viscut?
—Ens en sortim molt bé. El moment fatídic va ser quan agents dels Mossos van venir a buscar-lo a casa cap a un quart de set. Ell era a punt d’agafar el tren i vaig trucar-li i li vaig dir que anirien a buscar-lo a l’estació, que estigués tranquil. Abans d’entrar a la caserna el van emmanillar –és el protocol– i allà li van fer coses que no són legals, com ara fotografiar-li el cos. El van despullar i li van fer fotografies als tatuatges reivindicatius. No el van tractar malament, però va estar engarjolat i en roba interior fins que no va arribar l’advocat, Xavier Monge. Aquella hora ho va passar malament… Quan va sortir va fer un escrit en què va recordar la memòria dels nostres familiars, que, com tants altres, van ser lluitadors i van ser afusellats durant la guerra. A ell l’acusen d’atemptat contra l’autoritat, però no se sap contra quina autoritat ni en què va consistir l’atemptat. L’Arnau no va tocar ningú ni va fer res… Com molts. Els identifiquen i els acusen. Hi ha més de mil persones encausades. És tan ridícul…

—Què en penseu que molts d’aquests casos tinguin a veure amb els Mossos?
—Jo sempre hi he tingut molt bona relació. Jo, quan vaig sortir del judici per la consulta d’Arenys, vaig acatar perquè no volia la fotografia dels Mossos requisant les urnes. Quan vam fer la consulta ens van ajudar molt i jo els vaig agrair la presència. Van ser un bon escut perquè pensàvem que la Falange ens la fotria… Pensàvem que seria com trenta anys enrere, però eren quatre gats i un caporal. Eren ridículs, pobres…

—Penseu que el vostre fill el tenien ‘fitxat’?
—Sí, el tenien vigilat. A la caserna dels Mossos li van ensenyar fotografies d’ell en un bar, en una terrassa, en una plaça… L’anaven seguint de ja feia temps. Però, vaja, quan jo era alcalde, l’inspector dels Mossos em va dir que tenien el meu telèfon intervingut des que m’havia significat políticament. Però no me l’havien intervingut ells. Jo m’ho prenia amb humor i els deia ‘bon dia’ cada matí… Imagina’t què pot fer un alcalde d’una població de 8.000 habitants…

—Com a professor, també teniu un vessant més relacionat amb l’activisme per la llengua i l’escola en català. Com veieu la situació actual i què s’hauria de fer per millorar-la?
—S’hauria de fer complir la llei de normalització lingüística, i això és molt. En algunes escoles –de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per exemple– ho fan gairebé tot en castellà. La situació del català no és bona. Ens salva que l’escolarització es fa en català i que les escoles tenen aules d’acollida per als nouvinguts. Si algun dia l’escolarització no s’hi fa, la llengua té les generacions comptades. Ara, no deixen d’atacar la llengua. Ciutadans es va crear per anar en contra de la nostra llengua i la nostra cultura i Vox a Andalusia ha dotat una partida del seu pressupost per als catalans que vulguin fer classes en castellà. A les proves de les PAU els alumnes tenen millors resultats en castellà que en català. Per tant, aquestes mesures són per fer mala política. Afortunadament no n’hi ha que piquin l’ham. És bo que hi hagi gent dels comuns que hagi defensat el català com a eina d’integració. La llengua és l’espina dorsal d’una nació i per això alguns se la volen carregar.

—Parlem d’Arenys de Munt; en aquell moment us esperàveu que tingués tant d’impacte?
—La veritat és que no ens ho imaginàvem. Era una idea que ja tenia Jordi Bilbeny el 1990, quan va posar el Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació al mapa. Érem només set o vuit integrants al principi… Però sí que és veritat que, a mesura que passaven els dies, la Falange i el govern espanyol es posaven frisosos i hi reaccionaven d’una manera que no agradava a ningú. Llavors ens vam adonar que ens enfrontàvem al govern central i que la cosa agafava una dimensió important, més quan Fernández de la Vega havia de respondre a quatre o cinc preguntes dels periodistes sobre la qüestió en cada compareixença setmanal. Posant-se una mica nerviosa, la menystenia i deia que això no tindria cap mena d’efecte. Llavors vam veure que la cosa agafava embranzida, especialment quan es va estendre a més municipis. Començava l’efecte taca d’oli i l’efecte dominó que el govern central deia que no tindria.

—Heu parlat de les accions de la Falange i la reacció de l’estat espanyol. Vau passar por en cap moment? 
—Això depèn de la vivència de cadascú. Alguns ens ho vam agafar amb cert equilibri emocional i alguns altres no. Va haver-hi qui en va tenir i els qui simplement vam desconnectar els telèfons a la nit i no vam fer cas dels missatges anònims. La gent no tenia por i estava molt engrescada. Com més hi reaccionava l’estat, més actitud ferma i decidida tenien els arenyencs. Com més repressió, més decisió. Ells deixaven anar les seves armes institucionals i jurídico-administratives i nosaltres fèiem passes amb fermesa. Potser va ser el primer apoderament seriós per part del poble que ha viscut l’independentisme. Érem com l’Àsterix i l’Obèlix envoltats pels romans… Tothom era conscient que, com que érem tants, teníem força, i cadascú va actuar responsablement i va tenir la importància decisiva de fer allò que li tocava. Què vaig fer jo com a alcalde –encara que anés a judici– no té més importància que allò que va fer la persona que penjava els cartells als arbres centenaris d’Arenys. Poca broma!

—Abans d’acabar, una darrera pregunta: us heu mostrat molt crític amb la manera de funcionar dels partits. Vau acabar molt escarmentat de la política?
—No, però m’he hagut de menjar molts gripaus. Tots els qui estimem el país hem de fer-ho per no perjudicar el moviment independentista. Aquí no hi ha motiu per a plànyer-se. Els que es planyen que es posin al marge! La dinàmica dels partits és la que és i s’hauria de resoldre. Dedicar-se a la política hauria de ser com un sacerdoci. No com el sacerdoci d’un sacerdot escarxofat i que fa panxa, sinó una vocació. Donar-ho tot pel poble, passi què passi. Com que els partits practiquen la mala política, i no la bona… Qui escala? El qui més ensabona al qui mana… Però a mi no m’agrada criticar i sí anar per feina.