Carles Magraner: “La nostra història musical té orígens àrabs, dels trobadors, d’Avinyó i de Nàpols”

Carles Magraner (Almussafes, Ribera Baixa, 1962) és el fundador i director de Capella de Ministrers, el grup de música antiga que va començar l’any 1987 i que s’ha consolidat com un dels més importants d’Europa. Han passat trenta-set anys i seixanta-set discs, i el nom de Capella de Ministrers s’associa a la música de qualitat, al rigor històric i a la seriositat. Fa poc, van rebre un reconeixement del Consell Valencià de Cultura.

Parlem amb Magraner al museu Casa Ayora, d’Almussafes, el seu poble, on continua vivint. Li hem demanat que duga la viola de gamba –ell prefereix dir-ne viola d’arc– per a fer les fotografies, i en un moment donat l’afina amb els dits i la fa sonar amb l’arc. La sonoritat de la sala d’aquest casat senyorial li agrada i ràpidament es transporta als temps en què els músics i els instruments eren elements de guerra i de distinció entre uns senyors i uns altres. Diu que ell es veu en el paper d’un músic de cort, que es podria quedar a viure a la casa i que segur que ja li haurien donat un cavall, que era el primer bon salari d’un músic de cort.

—Capella de Ministrers té prop de quaranta anys d’història. Quan començàveu, prevèieu que tindríeu aquesta repercussió i aquesta trajectòria?
—Era l’any 1987 i érem molt jovenets. Potser a Espanya hi havia dos grups de música antiga, però també eren molt incipients. Aquest no ha sigut mai un país que haja apostat pel patrimoni. Crec que la dècada dels vuitanta va ser quan es va socialitzar la cultura després de la dictadura, i quan van començar a crear-se moltes orquestres, molts cors. Anàvem quaranta anys enrere respecte d’Europa. L’aparició de Capella de Ministrers en aquell moment va ser un acte de voluntat de recuperar el nostre patrimoni musical.

—Per què opteu per la música antiga?
—Moltes vegades les coses vénen per casualitat o per circumstàncies. Jo vaig estudiar clàssica, vaig començar fent guitarra, després violoncel, i en un moment determinat vaig conèixer una persona que em va acostar al món de la música antiga. Vaig escoltar un parell de concerts que em van obrir el món a una sonoritat i a una manera d’apropar-se a la música que coneixem com a música antiga. I em vaig preguntar: si tots els països tenen el seu patrimoni, si Itàlia té el seu segle d’or i coneixem tantíssima música, si França ha descobert tantíssima música, què passa a València? Què passa amb el nostre segle d’or? On és la nostra música? I eixa ha sigut la tasca de Capella de Ministrers. L’objectiu amb què vaig començar va ser fer un disc de música barroca valenciana, hi havia molt poca cosa, i a més va ser el primer disc que es va fer en format de disc compacte. Després vam fer el Cançoner del Duc de Calàbria, del qual crec que només hi havia un enregistrament en vinil… I a partir d’ací, hem fet aquesta tasca de recuperació.

—El nom de Capella de Ministrers remet a un col·lectiu, però en realitat no és pas una formació estable, sinó que sou vós, que aneu formant un grup per a cada necessitat. Com funcioneu?
—[Riu] Citant un filòsof diria que Capella de Ministrers sóc jo i la meua circumstància. Quan vam començar érem un grup de joves, però el temps ens va dur al fet que jo prenguera les regnes del projecte. El públic necessita un cap visible a qui aplaudir o a qui sacrificar en moments determinats, i vaig haver de prendre una decisió no voluntària per motius organitzatius. Però no deixa de ser un projecte col·lectiu, un projecte en què col·labora molta gent, un projecte solidari, que té la seua fundació. I és col·lectiu tant en l’organització com en l’àmbit musical. Per Capella de Ministrers deuen haver passat tres-cents músics, o quatre-cents.

—Trieu els músics que s’adapten a cada projecte.
—He de triar un bon equip per fer cada projecte de Capella de Ministrers. No tots poden fer el mateix perquè estem especialitzats en vuit-cents anys d’història de la música.

—De què parlem quan parlem de Música Antiga?
—La línia temporal en la música occidental, la podem començar l’any 1000, que és el moment en què podem dir que s’inventa l’escriptura musical. Això és molt important en la història de la humanitat i en la història d’Occident. Moltes altres cultures no han pogut escriure la música. El Japó, els àrabs… La música no s’escriu, però a occident l’hem poguda escriure, i això ha condicionat molt l’evolució musical, perquè amb l’oïda pots fer evolucionar la música d’una manera, però amb la vista, la polifonia, el contrapunt, tota l’evolució d’Occident apareix des del paper. Així doncs, la música antiga comença quan existeix la partitura. L’any 1000, aproximadament. De la d’abans en diem música de l’antiguitat, que sabíem que existia –en tenim documents, gravats, algú tocant l’arpa a les piràmides–, però no en tenim el paper.

—I on s’acaba?
—És difícil de veure. Jo diria que és quan comença la globalització i tots comencen a fer, en certa manera, el mateix i l’artesania deixa pas a l’art. Això és, més o menys, en el segle XVIII, la mort de Bach… És el moment en què els conservatoris agafen força i un ja no estudia música amb el seu pare, sinó que va al conservatori. La música perd el paper de funcionalitat i és considerada un art. Abans, la música era pensada per al cicle vital. Quan un es moria, es tocava un rèquiem, i avui un rèquiem es toca en un concert i ha perdut la funcionalitat. El límit de la música antiga és eixe. I no sols perquè usem instruments d’època, sinó per això que et deia, perquè no és una música feta per al concert, sinó perquè té una funcionalitat. L’intèrpret ha de saber com traslladar aquesta música al segle XXI; en certa manera, és com un mèdium que llegeix la intenció de la música del passat per a portar-la al present. Això no succeeix quan hi ha un creador que ja genera totes les emocions. Quan hi ha una gran simfonia de Brahms, l’autor ja ha fet les tensions, les distensions… No és fàcil d’explicar aquest concepte.

—El lloc on es toca la música també és important. Capella de Ministrers tant toca en esglésies i monestirs com en auditoris.
—Quin remei ens queda…

—No us agraden els auditoris?
—Estem envaïts pels paradigmes romàntics. Les orquestres són nascudes del romanticisme, els auditoris tenen un concepte vingut del romanticisme; l’òpera, la manera d’assistir als concerts és molt vuitcentista. Amb el frac amb què es vesteixen els músics, com s’hi accedeix, el protocol, les actituds són de fa més de cent anys. I tot això no té res a veure amb la música antiga. Nosaltres no tenim més remei que integrar-nos en els auditoris, però quan més gaudesc és quan toquem en un lloc històric. Quan ara hem fet el repertori de Sixena, allí, en el monestir, o quan vam fer el Llibre Vermell de Montserrat, o quan fem el Cant de la Sibil·la a la catedral de València… Quan trobes aquests espais, que a vegades són més incòmodes per als intèrprets, ho sacrifiquem per l’obra total. I l’obra total en la música antiga ha de tenir en consideració l’espai.

—I és en aquests espais on enregistreu els discs?
—Mai no enregistrem en un estudi. Això potser sorprèn. Ho enregistrem com si fos un concert. Busquem un espai natural, ens posem davant el micròfon i enregistrem. Quan la gent escolta un CD de Capella de Ministrers escolta la sonoritat de l’espai i sap que escolta una actuació en directe. Manipulem el mínim possible. Fem correccions, és clar, a vegades repetim perquè busquem el perfeccionisme que acompanya la vida del músic i busquem l’excel·lència. I això, per part de qui l’escolta, també demana una mica d’atenció. No es pot fer això d’anar al tall dos o tres, s’ha d’escoltar amb tranquil·litat, amb el telèfon apagat i de principi a fi.

—Una altra característica de la música antiga són els instruments amb què la toqueu, sempre buscant la millor sonoritat amb els instruments d’època. Heu vingut a l’entrevista amb una viola de gamba. Com la descriviu, aquesta?
—Jo en diria viola d’arc. És un instrument que sabem que va entrar a la península, sobretot a València, i és originari del món àrab. És un instrument que apareix en moltes taules gòtiques, que és com un bastó, amb una pell per damunt i dues o tres cordes. I apareix en moltes taules gòtiques on hi ha la Mare de Déu. En l’expansió mediterrània cap a Itàlia, apareix allí i ja en diuen “viola de gamba”, que vol dir viola de cames. Ací es deia “viola d’arc” perquè es tocava amb l’arc. Aquesta és una còpia d’una taula gòtica de Vicent Montoliu que es conserva a l’església de Sant Feliu de Xàtiva. En la taula hi ha la Mare de Déu de la Llet i sempre que hi ha una marededeu hi ha àngels tocant instruments de corda, que són els qui van amb ella. Els instruments de vent, les cornamuses, van amb els pastors i altres figuracions. La iconografia medieval és molt curiosa en aquest sentit, amb les violes, flautes de bec, instruments dolços per a acompanyar la Mare de Déu.

—Això que feu, de reconstruir instruments de la iconografia ha arribat al cim amb els dels àngels músics de la catedral de València.
—Això és una cosa de les que passen una vegada en la vida. Aquesta descoberta del sostre barroc que hi havia amagat. Quan vaig llegir la primera notícia al diari em va semblar una meravella. Descobrir el sostre que el papa Alexandre Borja va regalar a la catedral de València quan la van reconstruir després de cremar-se amb els coets de la festa de Pentecosta és fantàstic. Amb tot el poder que tenia la família Borja, va fer venir dos pintors italians i això va ser l’entrada del Renaixement a tota la península. És apassionant. I així és com, amb la fundació de la Capella de Ministrers, vam poder reconstruir els instruments. Vam buscar els millors lutiers d’Europa i els més grans especialistes i van quedar impressionats pels detalls. Cada instrument té la seua història, alguns no sabíem ni com anomenar-los.

—Sonen bé?
—Cada any els fem sonar quan fem el Cant de la Sibil·la i sonen molt bé. Encara que alguns són millors que els altres, però sonarien millor si els usàrem més perquè els instruments són fets per fer música i no per estar tancats en caixes o en museus. Així i tot, lluite molt perquè puguem fer-ne una exposició permanent.

—Heu recuperat el Cant de la Sibil·la valencià.
—Vaig estar molt de temps volent recuperar a la catedral la peculiaritat de la Sibil·la valenciana perquè la tenim molt documentada. Ens faltava únicament un fragment del text que cantava el xiquet. Sabíem que de València se n’anà a Mallorca i, segons els documents, a Mallorca es feia com es feia a València. Llavors podíem saber com es feia ací. Va ser Lluís Vic, un bisbe de València que va haver d’anar-se’n quan el concili de Trento va prohibir totes les representacions paralitúrgiques a l’Església, que se n’anà a Mallorca i es va emportar la representació del Cant de la Sibil·la.

—Fem l’entrevista avui, que és quan a la seu de Palma es representaran les quatre sibil·les del nostre àmbit lingüístic. Què tenen en comú, què les diferencia?
—A València es fa la representació de l’ordre dels profetes, abans de la Sibil·la. Crec que en altres llocs no es fa, però és molt interessant perquè és una processó dels profetes documentada en el segle XIII, amb personatges històrics i bíblics i profans, que ratifiquen que naix Nostre Senyor. Josep Lluís Sirera va recuperar un text i el va adaptar. Amb això, que es representa abans de la Sibil·la, s’entén molt bé com s’adoctrinava. I una de les coses importantíssimes que vaig voler recuperar és que la cantara un xiquet. Tenim molt documentat que la cantava un xiquet vestit de dona a l’estil oriental. A Mallorca, Barcelona i l’Alguer, la Sibil·la la canten dones.

—Es pot explicar la història del Regne d’Aragó mitjançant la música antiga?
—Jo crec que sí. Passa que sempre volem ser com són els altres i no ens adonem de com som. La nostra peculiaritat la defineix el territori, el nostre clima, el nostre menjar, els nostres orígens àrabs. No podem tenir un Vivaldi o un Bach perquè Bach o Vivaldi ja existeixen. Ací hem tingut una altra història musical. Una història que hem de veure entenent els orígens àrabs d’on vénen els trobadors i com passen a tenir influències de la música d’Avinyó o de Nàpols. I això és el que fa Capella de Ministrers. Hem tocat tots els períodes i les tres religions monoteistes. Tenim discs vinculats a la terra i ens podem adonar de la importància que ha tingut en la història d’Occident la corona d’Aragó, i sobretot, València, com a epicentre del món, i no solament del comerç, sinó també de la cultura, des de la música, l’arquitectura. Tenim Ausiàs Marc, que és el nostre Petrarca, que va recuperar la nostra llengua com va fer Petrarca. Les meravelloses pintures gòtiques, els grans mecenes del segle XV, compraven les millors obres d’Europa i les duien a València. Moltes voltes he pensat que aquest localisme, aquest mirar-nos el melic que tenim avui, no és com es vivia en l’edat mitjana o en el Renaixement. Crec que eren més europeistes en aquella època. El concepte d’expansió que tenien els músics d’ací que, per exemple, anaven a Flandes a estudiar. I hi havia músics italians que venien a treballar la corda. I aquesta circulació era normal. I moltes vegades no s’adonen que la nostra música era la música de músics estrangers que treballaven ací. Hi ha músics d’ací que han treballat en les corts papals o a Nàpols.

—I tot això és el que mostreu quan eixiu fora de les fronteres.
—M’interessen els fets diferencials. No tenim Vivaldi o Bach, però tenim autors que han estat molt significatius, amb una obra que ens fa diferents, i és la que portem sempre que anem fora. No fem músiques internacionals, portem la nostra música amb aquesta influència mediterrània que tant apassiona a Europa. Veuen que tenim tan integrat tot el que és àrab, i fins i tot els instruments, o els músics, perquè jo toque amb molts músics que vénen del nord d’Àfrica, i toque com està documentat que es feia en l’època. Sabem que Alfons el Magnànim, que tenia músics que es deien Mohàmmed, que tocava la trompeta, o no sé qui que tocava la viola, i els tenia en la seua cort treballant. I nosaltres tenim aquests músics que vénen del Marroc o d’Algèria o de l’Orient Mitjà i toquen amb nosaltres i ens porten una riquesa que fa que tot el que fem siga molt atractiu.

—Ho hem dit de passada, Capella de Ministrers és també una fundació cultural, quina funció té?
—A més del treball quotidià de fer discs i concerts, hi ha dos projectes grans. L’un, és el curs de música que fem cada any a Morella, però era necessari que mostràrem una cosa que ja fèiem. Es tracta del vessant didàctic, social i solidària. La fundació es dedica a portar la música als llocs on la gent no va. Els joves s’apropen a tot això i hem fet alguns espectacles, com Carmesina i Tirant, El llibre de les bèsties, i alguns altres espectacles didàctics per als xiquets, com La dama i l’unicorn. La fundació també ha promogut una acadèmia per a joves intèrprets i quan acaben d’estudiar els incloem en una unitat, estan becats i poden tocar i treballar amb músics de Capella de Ministrers i fer pràctiques en aquest món tan complex com el de la música. L’altre projecte és el de l’Early Music Morella, que ja té dotze anys i és una bogeria. Vénen músics de molts llocs becats per la fundació i els ensenyem música renaixentista i medieval i es mesclen amb músics de la tradició. És una meravella.

—Tant a la web com a les caràtules dels discs hi ha els logotips de les institucions culturals valencianes. Temeu que amb el canvi de govern això s’acabe?
—L’art existeix gràcies als artistes. Hem de fer que la gent ho conega perquè els polítics s’adonen que això és necessari. La meua tasca és anar a cada polític que arriba nou i contar-li la tasca que fem i la importància de la nostra història. Moltes vegades depèn de les persones. Pot ser que hi haja línies generalistes marcades per la Conselleria de Cultura, però Capella de Ministrers sempre ha treballat per la història i això no té color polític. Moltes vegades, amb governs d’esquerres hem trobat suport i moltes vegades no l’hem trobat d’una manera incomprensible. Treballant amb Paco Camps i Rita Barberà hem recuperat molts projectes, però també amb Ximo Puig. Ara tenim converses incipients amb Vicente Barrera. No sabem com respondrà. Crec que la sensibilitat hauria de ser fora de la política. En la sanitat, en l’educació, en la cultura, s’hauria de fer un gran pacte, un gran llibre blanc.

—Quan dieu que recupereu tal peça o tal cançoner, quines són les fonts, on aneu a cercar aquestes músiques?
—Jo em trobe coses en la vida. No tinc cap necessitat de fer un projecte nou o un disc nou, però com que sóc molt inquiet i les coses que passen al meu voltant m’afecten, sempre vénen desitjos de fer alguna cosa. O em trobe amb algú que ha fet una tesi doctoral, o tope amb una persona que fa una cosa que m’interessa. Per exemple, el projecte que faig ara és apassionant, estic transcrivint unes partitures de música sefardita cantada en hebreu, en àrab i en ladí. Quan el vaig començar, no havia esclatat el conflicte entre Israel i Palestina, però pense que serà un projecte que encaixa molt en el moment polític que vivim. L’estrenarem el mes de març al Palau de la Música de València. I això ve perquè a Casablanca vaig conèixer una cantant marroquina, nascuda a Marsella, li diuen Françoise Atlan, i em va semblar molt interessant. Al llarg d’un any i mig hem estat parlant i hem pogut muntar un repertori.

—Quins projectes més teniu?
—Aviat presentaré un disc molt íntim del Cançoner del Duc de Calàbria, que sempre s’ha presentat amb molts instruments. Aquest el farem d’una manera molt íntima, amb una veu solista, que és Beatriu Zafón, i quatre violes. Es dirà L’al·legoria de l’amor. I ara hem acabat un altre disc, que es diu Cants de la terra, amb Laia Blasco, amb sis instruments: recuperem tots els romanços tradicionals valencians, des d’una perspectiva distinta del disc d’arrels que vam fer. És un projecte que m’ha emocionat moltíssim fer-lo, amb cançons de bressol, balls de bastonets d’Algemesí, cançons de Xiva de Morella, danses de la Todolella. És un món que m’agrada molt des de la perspectiva de la música antiga, com si aquestes cançons les tocàrem en el segle XVIII. I encara a final d’anys presentarem un altre disc sobre les relíquies de la Corona d’Aragó, que ha vingut al cas d’una investigació que va fer l’estimada amiga Mari Carmen Gómez Montaner. Tot allò que em vaig trobant en la vida, ho faig música.