Carles-Jordi Guardiola: ‘Carles Riba fa de pal de paller vertebrador de la generació destrossada per la guerra i l’exili’

El barri de Vallcarca i els mapes digitals estan barallats. Els plànols no indiquen els revolts de nivell. I així, els pocs metres de distància que hi ha des de la parada de metro fins a casa de Carles-Jordi Guardiola es converteixen en una barda que hauria de formar part algun dia d’una cursa ciclista. Seria bonic veure com la gent abandona. Potser aquesta barda és la responsable de trobar en tan bona forma aquest home, nascut el dia de Sant Sebastià de 1942, que entre el 1976 i el 2001 va ser el director d’una de les editorials més prestigioses del país, la Magrana, avui mig perduda en el conglomerat del grup RBA. A més d’editor, és assagista i poeta i ha dedicat bona part de la seva vida a publicar les cartes de Carles Riba, tot i que els seus interessos han estat múltiples, com la poesia o la llengua. Ha editat els quatre volums de correspondència sobre Riba, una antologia del poeta, l’imprescindible àlbum de fotografies de Carles Riba i Celementina Arderiu i ara el darrer treball ribià: Carles Riba. Retrat de grup, publicat per 3 i 4 i en el qual mostra el paper de Riba entre mestres, companys i deixebles. Dalt d’un carrer de Vallcarca, amb bones vistes i envoltats de llibres, parlem de Riba i de la Magrana i em confessa que, com a editor, està especialment satisfet d’haver publicat les obres de Joan Crexells i de Jesús Moncada, entre molts d’altres. També parlem de Jaume Fuster i de Manuel de Pedrolo, però això queda per a un altre dia: Riba i la Magrana, les seves dues passions, són el centre de la mirada profunda de Carles-Jordi Guardiola.

—Què preteníeu amb aquest llibre?
—Fer quelcom molt diferent que amb els quatre volums de cartes, que tenen un públic molt determinat i que han estat molts citats. Riba és un personatge molt potent i té molt de tall, i després de l’experiència de les cartes volia desplaçar l’objectiu, obrir-lo i mostrar el paper de Riba a la primera meitat del segle XX. Tot i que no m’agrada la paraula, ell actua com a veritable líder d’un grup de persones que formen el camp literari de Riba, com l’ha anomenat encertadament Jordi Llovet. Jo volia acostar el personatge per mitjà d’aquells amb qui ha mantingut una relació més extensa i intensa.

—Una veritable feinada, doncs…
—Sí. Al final, la conclusió és que Riba participa amb els grans protagonistes de la primera meitat del segle XX en el món cultural. Buscava un Riba diferent del de les cartes i, a la vegada, buscava un llibre que fos llegidor per a les persones cultes. Les cartes són la base, però incorpora materials inèdits, com ara la relació amb Cambó o amb Segarra. També havia de buscar la fórmula per fer un text on el lector no es perdés. I vaig estar pensant de posar-hi un índex onomàstic, però com que volia que la gent llegís el llibre, he decidit que no. Tots ho hem fet algun cop, això de buscar els índexs i anar a buscar només el que ens interessava, oi?

—Per descomptat. Així doncs, Riba és el gran aglutinador d’aquest grup en què hi ha mestres com Joan Maragall i López-Picó, companys com Sagarra i Joan Crexells i deixebles com Oliver, Benguerel, Trabal i Domènec Guansé?
—Sense cap mena de dubte, a Riba se li reconeix aquest lideratge, aquesta posició de primer entre els iguals. Fins i tot López-Picó acaba reconeixent el seu mestratge, quan ell havia estat en la posició superior, i s’inverteixen els papers. Actua com a pal de paller vertebrador d’aquesta generació literària riquíssima destrossada per la guerra civil i l’exili. Potser la visibilitat de Riba en la postguerra és menor que la de Segarra, però fa una feina interna clau, i l’article de Sagarra sobre l’enterrament del poeta ho palesa, perquè testimonia que hi ha molta gent jove que ell no coneixia. Riba se n’havia preocupat, d’aquests joves, entre els quals hi havia algú que era més ‘ribista’ que ell mateix.

—I aleshores, per què la universitat ens ha imposat una determinada manera de llegir Riba?
—Riba ja reconeix que no ho posa pas fàcil i que, per llegir-lo, necessites una certa ajuda, però és cert que la universitat i l’ensenyament secundari no s’han atrevit a fer llegir Riba, els fa un cert respecte. A la universitat sí que se li reconeix el valor acadèmic, i és un dels autors que ha generat més tesis. Fins i tot, s’han fet tres simposis sobre ell amb les corresponents actes, i hi ha molt pocs autors que els aguantin, tres simposis. Riba és molt reconegut formalment, però el problema principal que té –i ell, pobre, no hi pot fer res– és que es mor massa jove. Foix viurà molt més, per exemple, i tindrà temps d’explicar-se i ampliar la visió de la seva obra. Riba no té temps i, a més a més, de seguida entra el realisme social i queda arraconat com a poeta i reduït al món acadèmic amb una difusió i imatge prou limitada.

—En el llibre, veiem la relació amb grans noms de la cultura nostrada, alguns d’ells molts més oblidats que d’altres. Per exemple, de Domènec Guansé.
—Sí, és clar. A Domènec Guansé, hi vaig arribar per Riba, perquè en Guansé n’era un dels millors crítics i home de confiança. També confiava molt amb Benguerel, que a la tornada de Riba va ser qui el va convidar a whisky, però els resultats d’aquelles converses no estan escrits. Riba confiava tant en Guansé que li enviava els llibres, i penseu que llavors això volia dir haver de picar-los a màquina o copiar-los, perquè era molt bon crític i molt competent. Guansé és un dels homes que va mantenir bona part de les revistes a Llatinoamèrica i un escriptor que s’ha de reivindicar. Pertanyia a una altra generació, la republicana, que vivia amb gran tranquil·litat el fet literari, i això es demostra, per exemple, en els seus Retrats literaris, on no es guarda res i que publica, en molts casos, en vida dels retratats. Vàrem perdre molt amb la guerra. Per exemple, va arribar aquella por de dir segons què que ell no va tenir mai.

—Qui tampoc no ho tingué fàcil va ser Francesc Trabal…
—Sabeu què passa? Que la família Trabal no escrivia i ens hem de fixar en els petits detalls. En canvi, Guansé i Riba varen tenir una correspondència molt intensa. De Trabal només tenim escadusseres cartes de col·laboració editorial i alguna cosa més, varen tenir una relació molt estreta però no hi ha documentació. Sí que és clar que tots quatre, juntament amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, formen l’exili andí. Oliver, Guansé i Benguerel acabaran tornant.

—En bona part, per l’efecte crida de Riba…
—Efectivament, Riba fa una crida a l’exili perquè els membres més destacats retornin perquè està convençut que Catalunya és a Catalunya i no en les aventures de l’exterior i que si ens hem de salvar serà des de Catalunya. ‘Serem un més’, diu, i en algun cas Riba aconsegueix que algun dels intel·lectuals tornin i es preocupa per ells.

—En el vostre llibre anterior, Mar de tots, també hi ha una bona part de viatge, en aquest cas, literari i pel cap de Creus…
—És un llibre fruit de les meves estades a Port de la Selva, on vaig des de fa més de quaranta anys, davant la casa de Foix, precisament. En tot aquest temps, he anat recopilant material, sense cap mena de pretensió, d’escriptors que han escrit sobre el cap de Creus. No era un llibre fàcil de publicar perquè hi ha textos de quaranta-dos autors i aconseguir-ne els drets ja implica una gran feinada. Al final, el va publicar la Diputació de Girona a la seva col·lecció Josep Pla. Es tracta d’un viatge al cap de Creus, que encara és un paisatge sense tocar. Quan deixes el ciment, el paisatge físic és el mateix, l’humà ja és més complicat de reconèixer. I llegeixes els textos i trobes encara el cap de Creus. És un llibre perquè el lector d’avui pugui anar als llocs i fer el viatge literari.

—Precisament, la traducció és un viatge important entre llengües. Com és que Riba va decidir fer la de Kavafis quan ell traduïa habitualment del grec antic?
—És una història llarga i complexa perquè es va morir sense veure el llibre acabat i sense poder fer el pròleg i l’estudi introductori. En Riba era una persona molt curiosa i, com a traductor del grec, volia provar de fer algun autor modern. Aleshores, la hispanista Júlia Iatridi li descobreix en Kavafis. Riba va traduir-ne seixanta-sis poemes i aquesta traducció va obrir un munt de noves perspectives per a l’obra de Riba i per a la poesia catalana contemporània. Jo només vaig poder recuperar una carta de les que es varen escriure ells dos. Però ara s’ha publicat el llibre de l’editorial Cal·lígraf, que finalment té en compte aquestes cartes, que demostren, entre més coses, que no varen ser els Ferrater els qui li varen descobrir el poeta, sinó que la recomanació va venir directament de Grècia.

—No sou pas un nouvingut en el món de l’edició, perquè fundàreu la Magrana el 1976 i la vau dirigir fins al 2001. És veritat que va ser una editorial vinculada directament al PSAN?
—Per descomptat. Vàrem publicar el primer llibre el 1976, és cert, però ja ens reuníem des de 1974 i 1975 i formàvem part del front cultural del PSAN, i allà es va decidir de muntar una editorial. Llavors Laia era l’editorial del PSUC i ens vàrem posar en marxa per a fer la nostra, amb deu socis que varen posar 50.000 pessetes cadascun. Teníem molt clar que havíem de ser una editorial de Països Catalans i que no fos del partit, sinó creada per gent que formava part del partit. Però basta veure alguns títols de les col·leccions, com per exemple Quaderns d’alliberament, per veure per on anava la cosa.

—Vist com ha anat la cosa, us penediu de la venda al grup RBA?
—Mireu, no tenia relleu, feia funcions bàsicament gerencials i em vaig cremar molt. Jo volia algú que col·laborés perquè ens havíem entrampat molt amb el mercat de la distribució de vídeos. El primer de Disney ens va anar molt bé, però el segon el vàrem comprar en ferm i no vàrem tenir vendes. I llavors també ens va passar una cosa semblant amb Les tres bessones, que nosaltres comercialitzàvem: va sortir una campanya molt forta de venda en quiosc dels mateixos títols a preus baixíssims i els nostres ens els vàrem menjar. Mentrestant, buscava algú que entrés, i la venda no va ser pas una venda sinó la incorporació d’un soci. Després de l’experiència, no ho recomano absolutament a ningú. Els deutes els varen entomar jo i un altre soci, i allò que havia de ser una col·laboració no va ser possible. Jo necessitava que algú estigués més al cas de les novetats i dels canvis que s’havien de fer i ho vaig deixar. Per sort, vaig donar tot l’arxiu editorial a la Biblioteca de Catalunya i, en aquest sentit, el material històric s’ha salvat.

—I si no l’haguéssiu venuda?
—Realment, no sé què faríem. Les editorials semblants o més grans han patit alts i baixos constants. Mireu el cas d’Edicions 62, per exemple. De l’època, queda Quaderns Crema, que s’aguanta pel castellà i el grandíssim prestigi cultural que havia assolit amb un editor extraordinari com en Jaume Vallcorba, i aguanta la Campana quan sona la campana.

—Què vol dir, això?
—Que els editors només expliquen els èxits, els merders no s’expliquen mai. I a més a més, vivim una època molt difícil. Del que es fa ara, el paper dels editors independents em sembla molt més interessant que el dels editors comercials. Aquests petits editors els considero imprescindibles, la diversitat cultural és possible gràcies a ells. No puc seguir-los tots, però fan coses realment bones que, si no les publiquessin ells, no sortirien enlloc.

—Però les coses han canviat molt. Vosaltres, per exemple, a la col·lecció La Negra de la Magrana tiràveu deu mil exemplars, i ara amb prou feines se’n fan vuit-cents o mil…
—No era pas amb tots els autors, però és veritat que vàrem vendre molts molts llibres amb la novel·la negra en català. I de l’Esparver, també en veníem més de 100.000 cada any. Passa que al final ja no podíem mantenir aquestes vendes, i també hi ha autors que expliquen que varen vendre més del que realment varen vendre. Sí que és cert que La Negra va funcionar molt bé i que, a més a més, vàrem aconseguir traduccions a moltes llengües i això també va donar bons ingressos als autors. Sabeu què no ha canviat pas?

—No, què?
—Que molts editors continuen fent de mals editors, muntant vés a saber quines històries amb els seus autors per fer passar com a obra bona obra menor d’autors molt consolidats i fent operacions de màrqueting amb els premis literaris. I això no sé si és bo, es varen creant productes per a públics concrets en compte de buscar llibres bons.