Carles III, el rei que perdrà l’imperi

El rei britànic Carles III ha estat coronat avui a l’abadia de Westminster. Com tots els esdeveniments que protagonitza la corona britànica, ha estat una cerimònia pomposa: ha estat presentat al crit de “Déu salvi el rei”, ungit amb un oli consagrat a Jerusalem per l’arquebisbe de Canterbury, i se li ha fet un lliurament de ceptres, espases i un anell que formen part de les joies de la corona, que simbolitzen poder, autoritat, deures del monarca i el poder de Déu. Finalment, ha rebut la corona de Sant Eduard, que només ha portat durant el moment de la coronació, atès que els dos quilos que pesa són massa per a dur-la tot l’acte, i després ha estat substituïda per la corona de l’estat imperial. Durant la coronació, Carles III ha estat en un tron on hi ha ubicada la Pedra del Destí, símbol de la independència escocesa i que la setmana passada va ser enviada a Westminster per primera vegada d’ençà que Escòcia la va recuperar el 1996.

Més de dos mil dos-cents convidats han assistit a la cerimònia, entre els quals un centenar de caps d’estat. És una xifra molt alta, però queda molt lluny dels més de vuit mil convidats que van assistir a la coronació de la seva mare, Elisabet II, el 1953. La xifra de convidats quatre vegades inferior és indicativa del canvi d’època entre llavors i ara i de la pèrdua d’influència de la corona britànica que haurà d’entomar Carles III, més encara per la distància entre la popularitat del nou rei i la d’Elisabet II, que va saber pilotar la institució durant la segona meitat del segle XX i la nova posició al món del Regne Unit arran de la desintegració de l’imperi britànic.

Per mantenir els vincles econòmics, polítics i culturals amb aquelles nacions, la relació colonial es va substituir per la integració en la Commonwealth, una organització que casava més amb les relacions internacionals del moment.

Actualment, la Commonwealth és conformada per cinquanta-sis estats independents, dels quals trenta-sis són repúbliques, quinze formen part del reialme de la monarquia britànica i tenen Carles III com a cap d’estat, i cinc tenen altres monarques. El cap de la Commonwealth no és hereditari, però el 2018, anticipant-se a la mort d’Elisabet II, els dirigents polítics dels estats membres van decidir de nomenar com a successor Carles III, tot mantenint en la corona britànica la màxima representació de l’organització.

Ara bé, que Carles III hagi estat nomenat cap de la Commonwealth no vol dir que els seus reialmes no s’esquerdin sota els seus peus. Un any abans de la independència de l’Índia de l’imperi britànic el 1950, els primers ministres dels països que llavors eren membres de la Commonwealth van acordar que, tot i que l’Índia passaria a ser una república, podria continuar formant-ne part. D’aquesta manera volien evitar que es reproduís allò que havia passat amb Irlanda només quatre dies abans de la conferència de primers ministres, que n’havia sortit amb la proclamació de la República d’Irlanda. Alhora, obrien la porta a una situació que en el seu moment era una excepció i que després va passar a ser majoritària: els estats no acceptaven la corona britànica com a sobirana.

Fins fa ben poc, la monarquia britànica s’estenia sobre quinze estats, a més del Regne Unit: Antigua i Barbuda, Austràlia, Barbados, les Bahames, Belize, el Canadà, Grenada, Jamaica, Nova Zelanda, Papua Nova Guinea, Saint Lucia, Saint Christopher i Nevis, Saint Vincent i les Grenadines, Salomó i Tuvalu. A final del 2021, Barbados va convertir-se en una república, una decisió que responia a la voluntat de trencar amb el passat colonial i de responsabilitzar la família reial britànica del tràfic d’esclaus. Feia trenta anys que no passava una situació similar, d’ençà que Maurici havia decidit de deixar de tenir Elisabet II com a cap d’estat. Però la nova onada anticolonial que va influir la decisió de Barbados també afecta altres països.

Belize, les Bahames, Jamaica, Grenada, Antigua i Barbuda i Saint Christopher i Nevis també han expressat que volen convertir-se en república. El primer ministre d’Austràlia, que s’autodefineix com a “republicà de tota la vida” i va nomenar un ministre adjunt de la república quan va formar el nou govern, va dir dimecres que el referèndum sobre la república no seria imminent. Al Canadà, l’altre gran estat que encara té el rei britànic com a cap d’estat, el debat republicà és viu, però la constitució estableix que per desfer-se de la monarquia s’han de posar d’acord les deu províncies i ara mateix no sembla viable, ateses les diferències que mantenen.

Els ciutadans de sis reialmes dels quinze votarien de ser una república, incloent-hi el Canadà i Austràlia

Un sondatge sobre l’opinió de la monarquia britànica publicat els dies previs a la coronació de Carles III ha impactat en el debat sobre monarquia i república. El multimilionari Michael Ashcroft, que va ser representant del Partit Conservador a la Cambra dels Lords, ha finançat un sondatge que ha entrevistat 22.701 persones dels quinze estats sobre els quals regna Carles III i els ha preguntat l’opinió sobre la família reial i la forma d’estat que hauria de tenir el seu país.

La conclusió més impactant és que en sis d’aquests estats hi ha una majoria ciutadana a favor de la república: Austràlia, Canadà, les Bahames, Jamaica, Salomó i Antigua i Barbuda. I la següent conclusió, no menys rellevant, és que només a Tuvalu hi ha una majoria aclaparadora a favor de la monarquia: el 71% hi és favorable i el 27% voldria una república. Un 1% s’abstindria i un altre 1% no sap què votaria. El següent estat més monàrquic és Saint Vincent i les Grenadines, on el 63% votaria a favor de mantenir Carles III com a cap d’estat, el 34% voldria ser una república i el 3% s’abstindria.

Ni tan sols al Regne Unit hi ha una majoria favorable a mantenir la corona tan àmplia com es podria pensar. Allà, el 56% votaria a favor de mantenir la monarquia, un 23% votaria a favor de la república, el 13% no ho sap i el 9% no votaria. També hi ha un 56% de monàrquics a Saint Lucia –on el 39% votaria a favor de la república, un 4% s’abstindria i l’1% no ho sap–, i a Grenada, on els favorables de la república són el 42%, l’1% no votaria i un altre 1% no ho sap. A Saint Christopher i Nevis el sondatge mostra un país amb un 52% de monàrquics i un 45% de republicans, i a Papua Nova Guinea un 51% votaria a favor de la corona i un 45% de la república.

A Belize els partidaris de mantenir la monarquia ara per ara no són majoritaris –hi votaria a favor un 48%–, però són més que els republicans –un 43%. El desenllaç dependria del 5% que diu que no votaria i del 4% que no ho té clar. De manera similar, el 44% de votants de Nova Zelanda mantindria la monarquia, i el 34% voldria fer el pas de proclamar la república. El debat és obert i el 17% no té una opinió clara i no sap què votaria, i el 6% diu que s’abstindria.

A la banda republicana, on el sondatge ha trobat una majoria més àmplia a favor de deixar enrere la corona britànica és Salomó, on el 59% diu que votaria a favor de convertir-se en una república i només el 34% vol mantenir Carles III com a cap d’estat. El 4% dels participants en el sondatge diu que no sap què votaria, i el 3% s’abstindria en un hipotètic referèndum. A les Bahames el 51% diu que votaria a favor de la república, una majoria que pot semblar prima, però que supera de llarg el 21% que vol mantenir la monarquia. Un 11% diu que no sap què votaria i un altre 11 s’abstindria.

A Jamaica el sondatge dibuixa un país amb un 49% de republicans i un 40% de monàrquics –el 9% no votaria i el 3% no té clar el seu vot. A Antigua i Barbuda hi ha poca distància entre republicans i monàrquics: el 47% votaria ser una república i el 45% voldria mantenir la monarquia. El 5% diu que no votaria i el 4%, que no ho sap.

Al Canadà sembla clar que, si votessin, el país deixaria enrere la corona britànica: el sondatge pronostica que un 47% dels canadencs votaria a favor de la república i que la monarquia només té el suport del 23%. Ara bé, gairebé la mateixa xifra, el 22%, diu que ara mateix no té clar què votaria, i un 8% s’abstindria. Per últim, a Austràlia els republicans són majoria, una opció que segons el sondatge té el suport del 42% dels votants, per davant del 35% que mantindria Carles III com a cap d’estat. El 16% no sap què votaria i el 6% s’hi abstindria.

Escòcia, el Nord d’Irlanda i Gal·les, les pedres a la sabata de Carles III

La coronació de Carles III com a rei del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord tampoc no arriba en el millor moment d’un punt de vista de política interna. Aquests darrers cinc anys hi ha hagut quatre primers ministres i la gestió del Brexit ha estat molt més complicada del que deien els seus partidaris. A més, la sortida de la Unió Europea ha fet reviscolar els moviments d’autodeterminació d’Escòcia, el Nord d’Irlanda i Gal·les: la política escocesa està centrada pel debat d’un nou referèndum d’independència, la victòria del Sinn Féin al Nord d’Irlanda ha acostat la idea d’un referèndum de reunificació amb la resta de l’illa, i ja hi ha un terç de gal·lesos partidaris de la independència.

El sondatge sobre el suport a la monarquia també exposa les dades per separat a Anglaterra –el país més monàrquic, amb el 57% de partidaris contra un 22% de republicans i un 21% que s’abstindria o no ho té clar–, Gal·les –54% de monàrquics, 23% republicans i 23% que no votaria o no té opinió–, Escòcia –46% a favor de la monarquia, 32% de la república i 22% d’abstencionistes o que no sap què votaria–, i Nord d’Irlanda –46% de republicans, 42% de monàrquics i 12% d’abstencionistes o indecisos.

El sondatge també fa preguntes específiques sobre Escòcia i el Nord d’Irlanda. D’una banda, demana si en el cas que Escòcia esdevingués independent hauria de mantenir Carles III com a sobirà o hauria de ser una república. El 44% dels escocesos creu que Escòcia hauria d’escollir en una votació el seu cap d’estat i no ser representats pel monarca britànic, mentre que el 38% voldria mantenir Carles III com a rei malgrat la independència. A banda, hi ha un empat pràctic una mica per sobre d’un quart dels nord-irlandesos que creuen que la família reial britànica va empitjorar el conflicte polític (27%), i els qui creuen que va ajudar (26%). Ara bé, l’opció amb més suport, el 42%, és la que considera que no van marcar cap diferència.