La revolució oblidada de Tosquelles i la possibilitat de rehumanitzar-nos

Una de les exposicions més sorprenents, fructíferes, originals i amb més transcendència cultural i política d’aquests últims anys és la que es pot veure fins al 28 d’agost al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en què es descobreix Francesc Tosquelles, un singular psiquiatre nascut a Reus a primers del segle XX, exiliat a França després del 1939, que va revolucionar la institució psiquiàtrica i va influir en el pensament crític del segle passat. Es diu “Tosquelles, Com una màquina de cosir en un camp de blat” i l’hem visitada acompanyats de Carles Guerra, comissari de la mostra juntament amb Joana Massó. Amb ell descobrim el personatge.

El CCCB ens presenta Tosquelles en aquests termes: “Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, 1994) va ser un psiquiatre català format en l’experiència política i cultural de la Mancomunitat de Catalunya i la República que, després de lluitar al Front d’Aragó i a Extremadura durant la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França l’any 1939. Des del camp de concentració de Sètfonts i, sobretot, a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban, Tosquelles va revolucionar la institució psiquiàtrica amb una pràctica experimental que vinculava l’exercici clínic amb la política i la cultura, i que va humanitzar la vida de milers de pacients. Saint-Alban es va convertir en un refugi per a artistes d’avantguarda que convivien amb interns, pagesos, monges, metges i infermeres, en una pràctica que vetllava per obrir l’hospital psiquiàtric i fomentar el vincle social dels malalts, i que veia en el teatre, el cinema, l’art i l’escriptura una eina terapèutica fonamental.”

Però la vida i l’obra de Tosquelles és tan intensa i exuberant, tan plena de valors socials, polítics i culturals enxarxats, que la seva descoberta ha interessat, inspirat i fructificat en diferents direccions. El crític d’art i docent Carles Guerra i la crítica literària i investigadora de la UB Joana Masó van començar a fer-ne la recerca, finançada per la Fundació Privada Mir-Puig. Aquesta recerca primer va donar lloc al llibre de Joana Masó Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia), reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona d’assaig, humanitats i història 2021 i el Premi de Recerca de l’ACCA – Associació Catalana de Crítica d’Art 2021. D’aquí també en va sorgir el film de Mireia Sallarès Història potencial de Francesc Tosquelles. I mentrestant es va articular aquesta exposició al CCCB, que ja s’ha presentat a Les Abattoirs. Musée FRAC Occitanie, de Tolosa, i després viatjarà al MNCARS i a l’American Folk Art Museum de Nova York. A més, fins a primers de juliol, també es pot veure al Museu d’Art Modern de Tarragona “Àlbum Tosquelles”, que aplega fotografies i films de Tosquelles, seguint una proposta de Carles Guerra.

—Tosquelles ha estat fins aquests darrers anys un personatge desconegut a Catalunya, malgrat la seva importància i transcendència en el camp de la psiquiatria.
—El trajecte de Tosquelles és un trajecte desconegut, que no forma part del cànon ni dels homenots ni dels homenets. És una figura que dins la cultura catalana trenca aquest moment de victimització de l’exili, que és molt legítim, però en el seu cas és un exili gloriós. Perquè pot traduir a França tots els grans avenços de la Mancomunitat i de la Generalitat, pel que fa a la descentralització dels hospitals psiquiàtrics, l’experiència en el cooperativisme, la revolució de la salut mental. Els grans avenços en la psiquiatria en l’època de la República troben una certa continuïtat a l’exili en el cas de Tosquelles. A França és recordat com un refugiat republicà i comunista, tot i que de fet era anarquista i militant del POUM. I allò que hem defensat sempre Joana Masó i jo en aquest projecte és que no ens interessa la psiquiatria per la psiquiatria: ens interessa el cas de Tosquelles, que fusiona l’avantguarda psiquiàtrica amb l’avantguarda política, a Catalunya i a la França ocupada, com també l’avantguarda cultural, que és la del surrealisme, perquè quan Tosquelles arriba a Sent Alban aquest lloc es converteix en un refugi polític per a artistes com el poeta Paul Éluard, que fuig perseguit pels nazis; o el metge i filòsof Georges Canguilhem que ha estat vinculat amb la resistència… Jo sempre faig la broma de dir que l’hospital de Sent Alban és com una Bauhaus del sud d’Europa, que reuneix cultura, una manera de viure i un model polític.”

—Les institucions psiquiàtriques d’aquella època, els “manicomis”, tal com els anomenaven, s’assemblaven més a una presó que no a un centre hospitalari…
—Sempre hem tingut la institució psiquiàtrica com una institució marginal. Era per als segregats a causa de la malaltia mental. Avui tothom parla del malestar psíquic, que ja no és la malaltia. Per tant, amb la descoberta de Tosquelles ens aproximem a l’abisme que era el patiment psíquic, la neurosi, les psicosis col·lectives… I per a la cultura, l’hospital psiquiàtric no comptava. En canvi, Tosquelles el situa al centre del segle XX com un laboratori polític i cultural, de noves formes de vida.

—Dieu que Tosquelles va revolucionar la institució psiquiàtrica i va influir en el pensament crític del segle passat. A què us referiu?
—Tosquelles representa un catalanisme hereu de la República, que entra en el segle XX per la porta gran. Perquè de Tosquelles avui se n’escriuen llibres a Harvard, a Columbia, i entra en la nòmina dels grans pensadors crítics del segle XX. Fa poc que ha sortit un llibre de la professora Camille Robcis, de la Universitat Columbia, que es diu Disalienation, en què Tosquelles precedeix Frantz Fanon, el gran líder de la descolonització i la independència d’Algèria, i Félix Guattari. Tosquelles és al principi de tota aquesta família de pensadors. Ell va ser el tutor de Frantz Fanon entre el 1952 i el 1953 i quan Fanon el nomenen director de l’Hospital de Blida-Joinville, a Algèria, aplica el model de Tosquelles. I això ara fascina la gent. Perquè Fanon és qui inspira la crítica antiracista, la descolonització… Però, d’on surt Fanon? Amb Tosquelles tens una part de la resposta. Perquè Tosquelles connecta amb el llegat de la catalanitat, els problemes de l’exili, del nacionalisme, de l’alteritat, de l’opressió colonial…

—Com el vau descobrir?
—L’any 2011, durant l’acampada a la plaça de Catalunya del moviment del 15-M, em van impressionar molt unes noies que feien esquizoanàlisi a l’aire lliure. I invocaven el nom d’en Tosquelles. Aleshores aquell nom a mi no em deia res. Però, mitjançant el treball de la videoartista Angela Melitopoulos i el filòsof Maurizio Lazzarato, vaig descobrir l’entrevista a Tosquelles que havien fet Jean-Claude Polack i Danielle Sivadon i que havia filmat François Pain el 1987. En aquella entrevista, Tosquelles repassa la seva vida, totes les etapes. Aquesta entrevista és plena de moments fantàstics. Tosquelles em va atrapar. Veient aquell interviu em vaig adonar que no el coneixíem ni coneixíem aquelles experiències.

—Francesc Tosquelles va adquirir la base dels conceptes renovadors de la psiquiatria a Catalunya, no pas a França. En quin context?
—Tosquelles deia: jo ja tenia tots els ous a la cistella abans de la guerra i després s’obren. Vol dir que ell es va formar a Catalunya en el moment que arriben de l’Europa central tot de psicoanalistes i psiquiatres de referència, que són jueus perseguits pel nazisme. És el cas de Werner Wolff, Alfred Strauss…, i això crea a Barcelona la idea de ciutat refugi, “la petita Viena”, en deien. El coneixement que ells aporten es creua amb l’escola de psicotècnia d’Emili Mira, que va ser el mestre de Tosquelles. Emili Mira treballa a Reus, a l’Institut Pere Mata, que ja el pensa com un hospital obert de final del segle XIX, amb una estructura que permet un altre tractament de la malaltia.

—Sembla que Tosquelles va començar en l’àmbit de la maternitat…
—Tosquelles estudia a la Universitat de Barcelona i viu en un pis al carrer de Tallers, número 8. A Reus comença a treballar a l’Institut Pere Mata l’any 1933-34 i també treballa a la Gota de Llet, que és una iniciativa del doctor Alexandre Trias, de puericultura, que transforma la manera d’entendre el “maternatge”, com ells en deien. Tosquelles, encara molt jove, s’estava a la recepció d’aquell espai i allà parlava amb les mares i aprenia què era el “maternatge”. Per a ell serà una ocupació important. Quan va sortir del camp de Sètfonts i se’n va anar a treballar a l’hospital psiquiàtric de Sent Alban, l’any 1940, primer el van col·locar amb els nens autistes, que aleshores els tenien en un corral de vaques. L’any 1958, durant el seu període gloriós, a Sent Alban, també treballa amb fills de militars francesos amb problemes… La qüestió de la infantesa sempre és molt present en la seva trajectòria.

—Abans parlàveu de la seva militància política i la importància que hi doneu i que té per a Tosquelles.
—Els canvis en l’àmbit de la salut mental calia fer-los mitjançant la política. Per això Tosquelles és molt actiu políticament, milita en partits, fa mítings, escriu articles a la revista la Torxa, l’òrgan del POUM al Baix Camp… Tosquelles es va afiliar al POUM, però abans havia estat del Bloc Obrer i Camperol i, encara abans, de la Federació Comunista Catalano-balear, que aplegava agrupacions d’esquerres que actuaven en contra de l’estalinisme i promulgava un comunisme totalitari. En l’entrevista explica que als anys vint, juntament amb més camarades de la federació, va escriure una carta a Stalin explicant-li que si volia instaurar el comunisme a Catalunya no ho havia de fer mitjançant els soviets, sinó mitjançant les penyes. Deia: les penyes són la base de la força social. I si ho vol fer en castellà, anem malament, perquè el castellà és la llengua dels opressors i lluitem contra això. Aquesta carta no s’ha trobat, ni tan sols sabem si és cert que la va escriure. Però Tosquelles té la valentia de parlar a la cara a la història.

—Aquesta carta a Stalin és en l’origen del film de Mireia Sallarès, que també es pot veure en l’exposició.
—Sí, en l’exposició també es mostra el film Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por, de Mireia Sallarès, que és una reconstrucció de la carta a Stalin, agafant textos dels anys vint i trenta que donen sentit en aquesta hipotètica carta. Les llegeixen poetes com ara Pol Guasch, Núria Martínez-Vernis i altres.

—Abans d’arribar a Sent Alban, Tosquelles combat a la guerra del 1936-39, pren el camí de l’exili, passa per un camp de concentració… És una història molt dura.
—Tosquelles desperta molta fascinació en aquest vessant: ha llegit molt, però quan arriba el moment de la veritat actua amb un gran sentit de l’oportunitat i de pragmatisme. Oportunitat en el sentit més noble de la paraula. I és el que el fa reeixir davant algunes d’aquestes situacions per les quals ha de passar, que són catastròfiques, com quan l’internen en el camp de concentració de Sètfonts, que és el moment de màxima deshumanització, a banda que passa pel front de la guerra.

—I què fa?
—Ell té un aspecte de Groucho Marx, però després té la capacitat d’arribar al camp de concentració, que sembla la fi de la humanitat, i allà munta una unitat terapèutica col·locada a la frontera del camp. I com curava? No ho sabem gaire, però sí que sabem que hi havia presos que entraven per la porta de la unitat terapèutica i s’escapaven per una altra. Si la psiquiatria serveix per a això, ja anem bé.

—I durant la guerra?
—Tosquelles primer se’n va al front d’Aragó com a milicià del POUM. Quan això s’acaba, els comunistes el sentencien a mort, però acaba a Almodóvar del Campo, a Ciudad Real, i allà no hi ha personal. Hi arriba amb Jaume Sauret, un altre metge del Pere Mata, i se’n va al poble del costat i visita el prostíbul. Per què? Treballa amb les prostitutes perquè a elles els és més fàcil que els soldats traumatitzats els expliquin coses. I elles escriuen allò que els soldats els expliquen, la seva història personal. A partir d’aquí Tosquelles podia començar a treballar amb ells. Tosquelles sempre deia que preferia treballar amb gent que no tingués coneixements de psiquiatria. I, com veiem, treballava la psiquiatria, d’entrada en llocs que no eren un hospital.

—Parleu-me de la revolució que va originar a l’hospital psiquiàtric de Sent Alban.
—Tosquelles arriba a Sent Alban l’any 1940, en un moment en què als hospitals psiquiàtrics moren milers i milers de pacients. Es calcula que en aquella època en van morir entre 40.000 i 45.000 pacients. A França aquest període el coneixen amb el nom de “l’extermini dolç”, perquè les administracions encarregades de centres i hospitals psiquiàtrics havien dictaminat una alimentació infracalòrica, una mica per sota del mínim que necessites per sobreviure. Els nazis van ser clars: enviaven els malalts psiquiàtrics crònics al camp d’extermini. A França la situació era més perversa, no era un extermini obert, però no els donaven prou menjar i això acabava amb la mort de molts d’aquests pacients, per “misèria fisiològica”, com s’anomena.

—I què fa Tosquelles per capgirar aquesta atrocitat?
—Obrir l’hospital, perquè els malalts puguin anar a treballar als camps de conreu a canvi de quatre patates i una mica de mantega. Durant el dia, els malalts anaven a ajudar als pagesos i al vespre tornaven a l’hospital i podien menjar allò que els donaven per la feina. Així va evitar que morissin molts dels pacients condemnats a morir-se.

—En l’exposició es mostren moltes filmacions que feia a l’hospital ell mateix.
—L’any 1953 Tosquelles té un accident de cotxe, es trenca el braç i amb la indemnització es compra una càmera de 20 mm i no para de filmar. L’exposició mostra alguns d’aquests enregistraments. I què filma? Les festes, les obres de l’hospital, les representacions, una missa fins i tot… A l’exposició es pot veure la pel·lícula que va presentar l’any 1958 al quart Congrés Internacional de Psicoteràpia, que es va fer a la Universitat de Barcelona, organitzat per Ramon Sarró. És un moment important perquè és la primera vegada que Tosquelles retorna a Catalunya després de l’exili. És una pel·lícula que demostra els avenços que han fet a l’hospital de Sent Alban. Són uns avenços molt articulats gràcies al club de malalts que promou Tosquelles. El club té autonomia econòmica i organitza activitats de teatre, ball, circ… Reben comandes, publiquen un periòdic… I tot això es veu a la pel·lícula. A l’exposició hi ha les tres bovines desmuntades per veure-les simultàniament. Una porta per títol Socioteràpia, la segona, Ergoteràpia i la tercera, Festes. Les festes són cabdals, perquè són el lloc en què coincideixen la gent del poble, les monges, el personal professional, els malalts.

—Fa impressió.
—Tosquelles fomentava tota mena de relacions dels malalts. D’aquí ve que es parli d’un conjunt terapèutic. Un lloc destinat a reorganitzar-se per construir una bogeria vivible, mitjançant aquestes relacions socials. Aquest canvi de visió lliga amb la tesi de Lacan de l’any 1932, en què parla de la paranoia com a element constituent de la personalitat. Ve a dir que tothom té un grau de paranoia. La qüestió és com es gestiona aquesta paranoia. Hi ha qui no la pot gestionar i fa una psicosi i hi ha qui se les enginya i la sap gestionar. Però la paranoia és constitutiva de la personalitat i de la humanitat. El gran projecte de Tosquelles podríem resumir-lo dient que va intentar erosionar la distinció entre el que és normal i el que és patològic.

—Tosquelles canvia el punt de vista. Entén que no s’ha de guarir malalts sinó que cal guarir institucions, com assenyala el títol del llibre de Joana Masó.
—Quan fem la recerca amb Joana Masó, trobem que Tosquelles reformula la relació amb la bogeria d’una manera fascinant. La bogeria no es cura. L’objectiu és aconseguir que la institució psiquiàtrica sigui un lloc digne de viure i que la bogeria sigui digna de ser viscuda. En el primer fragment de l’entrevista, Tosquelles explica que quan tenia set anys (era el 1919), el seu padrí el va portar al Pere Mata un diumenge i van dinar amb el director, amb el qual era molt amic. Però abans van anar a veure un partit de futbol entre malalts i metges. Al petit Tosquelles li va cridar l’atenció que l’àrbitre no parava de xiular faltes inexistents, xiulava quan ni tan sols els malalts s’havien tocat. I diu Tosquelles: “Tot dinant el director em va explicar que els bojos eren persones que no aconseguien controlar la seva agressivitat. […] Finalment vaig entendre que l’àrbitre dictava la llei i que no era la llei que regulava la relació violenta que mantenen els malalts entre ells, sinó la llei que ell mateix imposava a partir de la por que li feia la violència dels malalts i que, arran d’aquesta violència, ell feia un moviment contrafòbic. En lloc de facilitar que els malalts evolucionessin i tinguessin accés a la llei –una cosa molt útil–, impedia que el malalt accedís a una llei que no fos la llei de la por del propietari.”

—Quina relació té Tosquelles amb l’anomenat art brut, una part important de l’exposició?
—Una relació escèptica. Dins l’hospital promou la creació artística entre els malalts. I la relació amb Dubuffet (artista que va posar l’obra dels malalts als museus, equiparant-la gairebé a l’art etnogràfic) la permet, ja li va bé. Però més tard entén que aquest fet perpetua una situació de desavantatge dels malalts davant els visitants dels museus. És un tipus de representació de l’alteritat, molt influïda per les campanyes de l’Àfrica: extreure i oblidar-nos de les circumstàncies originals. Avui aquest art suscita preguntes de reparació històrica. Per una altra banda, a l’exposició fem notar que Dubuffet, entre els dibuixos d’art brut, no tan sols hi va col·locar peces i dibuixos fets per malalts, sinó que n’hi ha de tres exiliats republicans, que no eren malalts, només eren homes derrotats, perdedors polítics, malalts de nostàlgia, que parlen malament el francès, que viuen sols. Es deien: Joaquim Vicenç Gironella, Miguel Hernández i Pepe García Tella.

—Als anys quaranta, Sent Alban, a més d’hospital, és refugi.
—L’hospital de Sent Alban feia funcions d’hospital, de refugi de presoners polítics (jueus, gent de la resistència…) i a l’exposició hi trobem una part dedicada als artistes que s’hi van refugiar. Per exemple, el poeta Paul Éluard i la seva dona, Nusch. També hi passa Tristan Tzara el 1945. I d’aquestes estades en surten dos megallibres: Records de la casa dels bojos (Souvenir de la maison des fous) d’Éluard i Parlar tot sol (Parler seul), de Tzara, que il·lustra Joan Miró. Són els llibres que representen l’escolta de la bogeria per a l’avantguarda del surrealisme.

—Tosquelles i Miró es van arribar a conèixer?
—Creiem que no. Amb qui Tosquelles va tenir relació va ser amb Dalí, a l’Ateneu Barcelonès. I s’explica que Dalí li va preguntar que què feia. Tosquelles li va dir que era psiquiatre. I Dalí: “I això com es menja?” I Tosquelles va respondre: “Amb els dits.” Tosquelles era molt dalinià. Deia que la catalanitat, per si mateixa, era surrealista. Aquests metges psiquiatres tenien l’avantguarda psiquiàtrica, l’avantguarda política i l’avantguarda surrealista.

—Això ens fa pensar en el títol de l’exposició.
—“Com una màquina de cosir en un camp de blat” ve d’una definició surrealista que diu que la bellesa és una trobada entre una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció. I Tosquelles l’any 1970 cita aquesta frase d’una manera diferent. Diu: “Nosaltres als anys vint i trenta deixàvem fer allò de posar una màquina de cosir en un camp de blat.” Es referia a les “masies costura”, per a la formació de noies, un tractament mèdic i alhora pedagògic. Recordem que ell va rebre una educació Montessori.

—Parleu-me de Tosquelles i els peus.
—Tosquelles considerava els peus com a principi de tota forma de coneixement. Els peus són el principi d’un treball intel·lectual. I diu coses com ara que l’exili s’escriu amb els peus, perquè és caminant que es passava la frontera. Amb tot, hi ha molt de misteri sobre aquest tema dels peus. La realitat és que als anys trenta l’Institut de Psicotècnia de Barcelona, a l’Escola del Treball, on hi havia l’Emili Mira i López i en Tosquelles hi col·laborava, feien molts estudis sobre la relació del treball intel·lectual i el treball muscular. Perquè allà formaven els conductors d’autobusos; després, durant la guerra, també els que disparaven les metralletes… Als anys trenta, en aquest institut s’obren unes investigacions pioneres. I Tosquelles escriu en una foto el terme “mètode hipocràtic”. No sabem què vol dir. Però el peu també va molt lligat al surrealisme.

—En aquest àmbit de l’exposició, hi trobem una peça de Perejaume.
—És una mena de catifa feta de trossos de suro. És un treball on no has de llegir res, simplement descalçar-te i caminar. És la peça més fotografiada de la mostra.

—Tosquelles va tornar a treballar a Catalunya, al Pere Mata, el 1967. Com va anar aquell retorn?
—Té una certa influència en el col·legi d’educadors socials, amb la nova generació de psicoanalistes que l’han sentit parlar en els seminaris de Lakan a París. Però quan Tosquelles torna a Catalunya ja no genera un impacte. Posa totes les energies en la formació, però ja no té la capacitat de transformar l’hospital com ho va fer a Sent Alban.

—És vigent avui el pensament de Tosquelles?
—Als anys noranta, la psiquiatria, els serveis de salut mental fan un tomb cap a un paradigma biològico-conductual, que fa que les teràpies de Tosquelles i aquests esforços d’organització de l’hospital semblin ineficients, perquè requereixen molt de temps, molt d’espai, una socialització que no se sap ben bé quin efecte tindrà. Si més no, no té un efecte immediat i visible, mentre que la pastilla, la medicació, és una mena de tractament ràpid, de xoc, i aparentment verificable. El nostre món va cap aquí.

—Que Tosquelles es reivindiqui avui amb el món de l’art, el món dels museus, què vol dir?
—A mi sempre m’ha preocupat la institució museu: per a què serveix, com tractem la gent… No tan sols què exposes. És clar, la feina de Tosquelles representa un model claríssim. Un model que no exclou fer cultura, produir col·lectivament. Vivim una cultura que difícilment pot representar els esforços col·lectius. Sempre es redueix a una figura, a un nom, on sovint les dones desapareixen, on sovint els animals també desapareixen, i on sovint el treball col·lectiu queda amb el nom d’un home. Aquest és Tosquelles i, no obstant, és un treball en què ell sempre fa l’esforç de reconèixer la situació i amb qui està. A l’exposició hi ha, per exemple, l’informe d’Agnès Masson, una pionera, la primera directora dona d’un hospital psiquiàtric a França l’any 1936. I és la primera que reforma l’hospital on va a parar Tosquelles: hi posa aigua calenta, electricitat i aconsegueix que els malalts tinguin si més no un lavabo per a cada dos. I que les habitacions siguin per a pocs pacients. I és la primera que entén que el radi d’acció dels malalts no s’acaba amb les quatre parets de l’hospital. Tosquelles sempre li reconeixerà aquestes aportacions, que anticipen els canvis, la humanització de la institució. Al voltant de Tosquelles hi ha moltes altres històries potents i la d’Agnès Masson n’és una.

—En general, per què interessa tant la figura de Tosquelles avui? Què ens ensenya?
—Jo crec que l’actualitat de Tosquelles ve del fet de pensar que tenim en la socialització, en la cura mútua, una possibilitat de rehumanitzar-nos. Perquè vivim un tipus de vida que ens aboca a una deshumanització. Per Tosquelles va ser la guerra, el camp de concentració, el mateix hospital psiquiàtric. I ell recupera aquesta capacitat humana de superar catàstrofes i adversitats. Crec que avui dia ens trobem en una situació molt semblant. I, sobretot, és bo de redescobrir aquesta relació amb la bogeria, que la humanitat conté.