27.08.2016 - 22:00
L’atzar dels moviments editorials de finals dels anys 90 em va convertir en editor de Carles Fontserè. Si les meves notes no m’enganyen, el dia 9 d’abril del 1997 em va trucar la Terri, la seva dona, per parlar de l’edició de les memòries i una setmana més tard, el dia 16, em venien a veure al despatx i els coneixia personalment a tots dos. Em portaven l’original, encara en redacció, del que seria Un exiliat de tercera i em van entretenir durant una molt llarga estona amb una conversa que em sap greu no haver enregistrat.
No feia gaire que Enciclopèdia Catalana havia adquirit Pòrtic i com a editor responsable de Proa em tocava repescar el fons literari del segell creat per Jordi Fornas i entomar els compromisos que considerés d’interès. Aquell n’era un: el 1995 Pòrtic havia publicat Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i Fontserè tenia el projecte de continuar explicant la seva vida almenys en quatre o cinc volums més. El 23 de juliol vaig pujar a Porqueres i vam fer una llarga sessió de treball en què vam establir un pla d’edició de les memòries en només tres llibres: el segon abastaria fins al final de la guerra el 1945 i el tercer recollliria el periple per Mèxic i Nova York, fins al retorn a Catalunya. I aixi va ser: el 19 de març del 1998 em van fer arribar l’original nou d’Un exiliat de tercera, que apareixeria l’any següent, i el 2004 Proa completaria el cicle amb París-Mèxic-Nova York. Memòries 1945-1951.
Recordo que el juliol del 97, a Porqueres, Fontserè em va ensenyar l’estudi i la taula de treball on s’apilaven les fitxetes amb què anava documentant, amb una meticulositat admirable, el relat de les memòries. Perquè ell no en tenia prou de fer una evocació personal de les seves fetes. Explicava, amb aquella passió tan seva, les recerques que el duien més enllà dels treballs dels historiadors diguem-ne acadèmics en el seu afany per trobar referenciats els fets tal com recordava haver-los viscut. Em va parlar d’autors, em sembla que principalment nord-americans, els llibres dels quals, en aquella era pre-amazon, obtenia amb esforç i dificultat. No en vaig retenir els noms: ara penso —l’article d’Henry Ettinghausen gairebé hi obliga— que potser eren historiadors revisionistes o potser no, potser només eren autors crítics, si és que n’hi ha, amb les versions oficials de la història.
Aleshores, Carles Fontserè va aprofitar les seves memòries per revisar la història? No és aquesta la impressió que, escoltant-lo com en parlava i coneixent-li tota la trajectòria, em va fer. No crec que Fontserè necessités justificar cap dels seus episodis viscuts ni tampoc amagar-se’n. Més aviat devia buscar contrastar el record de l’experiència personal amb les fonts documentals, fos on fos que les trobés. I ho feia amb tota la llibertat, amb la llibertat que s’havia guanyat dia a dia, espavilant-se per sobreviure sense deixar d’aspirar a viure bé en circumstàncies de vegades extremes. Aquesta és la imatge d’ell mateix que me n’ha quedat, a partir de la lectura dels seus textos i d’aquelles poques converses expansives, memorables: la d’un home valent sense por de dir les coses tal com les veia.
