Carles Fontserè i les Panteres Negres, un reportatge desconegut

Als anys seixanta el moviment negre afroamericà vivia amb força el seu desvetllament. I de retruc, també augmentaven la violència policíaca contra els negres i els assassinats i atemptats racistes, el més famós dels quals va ser el magnicidi de Martin Luther King, el 1968. Eren anys d’efervescència. Carles Fontserè vivia a Nova York. Després d’haver estat cartellista a la guerra  de 1936-1939, escenògraf i dibuixant de còmics a París i Mèxic, i publicitari a Nova York, encetava en aquells anys una nova aventura professional, la fotografia, mentre es guanyava la vida fent de taxista a Manhattan.

La seva important col·lecció de fotos, en gran part inèdites, avui dipositades a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, són una crònica sociològica i humana extraordinària dels anys seixanta a Nova York, San Francisco, Mèxic, París i Roma. L’any 1998 en vam deixar constància en el reportatge Carles Fontserè: Ciutats en blanc i negre de la sèrie ‘Música per a camaleons’, de TV3.

El Black Panther Party es va fundar l’any 1966. Era una organització revolucionària antiracista d’autodefensa que seguia les idees de Malcolm X. Formaven patrulles armades per vigilar i combatre la brutalitat dels agents de policia contra els afroamericans a Oakland, Califòrnia, a uns deu quilòmetres de San Francisco. La pantera, d’entrada, no ataca, però si se sent agredida o acorralada, respon ferotge i sense pietat.

Les Panteres Negres havien nascut a la costa Oest, i Carles Fontserè no estava disposat a deixar-s’ho escapar. Ell havia estat un dels primers fotògrafs blancs a fer una excel·lent col·lecció de fotos de la vida quotidiana a Harlem. El món dels negres era un dels seus àmbits de treball. Era rigorós, meticulós, solidari i atrevit a la feina. I així fou com un bon dia de 1969 es va presentar amb la seva càmera Rolleiflex al barri negre de San Francisco de Filmore Street.

D’aquella aventura, com a ell li agradava qualificar la seva experiència artística i fotogràfica, en va quedar un bon testimoni. L’autor en va publicar una selecció a El Correo Catalán, el 1969: California- Flash: Las Panteras Negras. Fa mig segle. És un treball pràcticament desconegut. Una joia. És important de recuperar-lo avui, quan la lluita contra la brutalitat racista dels policies nord-americans és més necessària que mai. És un treball que ja té mig segle, una lliçó d’història, periodisme i fotografia.

Carles Fontserè s’aventura en territori de les Panteres Negres

Era un mestre a guanyar-se la confiança de la gent que volia fotografiar. Aconseguia mimetitzar-s’hi. Ser-ne un més. Passar desapercebut per tal de disparar amb exactitud: ‘La foto l’has de fer abans del moment precís, si no, ja t’ha passat. Aquells que diuen “mira, mira, si ara tingués una càmera faria una foto preciosa”, menteixen. No és cert. Mentre ho penses, la foto ja ha deixat d’existir.’

Armat amb la Rolleiflex, una curiositat il·limitada, grans dosis de simpatia i humilitat i, sobretot, un profund esperit de llibertat, Carles Fontserè es va passejar pel barri negre, va parlar amb la gent del carrer i els militants de les Panteres Negres, va entrar als seus clubs privats i a les oficines del quarter general i, com passava sempre, anés on anés, feia amics.

A Filmore Street s’havien lliurat feia poc violentes batalles antiracistes, amb barricades, trets i incendis. La llegenda deia que els policies blancs no s’atrevien a entrar-hi. Per a un fotògraf blanc, entrar-hi era perillós. Però Fontserè treballava més enllà del risc. Li agradava l’aventura. Era curiós, solidari, no tenia por i era molt tossut. Volia conèixer aquell món i fotografiar-lo, deixar-ne constància. I ho va fer.

Ja estava avesat a sortir indemne de situacions complicades. Tenia un sistema propi. Parlant-me dels riscs de fer fotos a Harlem, em deia: ‘Hi ha un cert risc, en certs moments les cames et tremolen, encara que dissimulis. Jo sempre miro de tenir una mica d’explicació, encara que sembli estúpid, per si algú es molesta i em diu “per què la fas, aquesta foto?” A Harlem quedava molt bé dir que era per a la revista Life. Allò els agradava. Sempre hi ha algú que es molesta i t’esbronca. Jo no he anat mai com a turista, ni he fet mai el savi, sinó que he passat sempre més aviat per simple. Que et prenguin per un infeliç facilita les coses i, sobretot, els he donat sempre la raó, diguin el que diguin.’

Per cada escenari a fotografiar, s’inventava excuses diferents. A Ciutat de Mèxic es va arribar a fer passar per fotògraf de carrer –’Un peso la foto, si li agrada; i si no li agrada, res’–, o per bisbe de paisà. ‘Quan estic amb la càmera, jo segueixo la càmera, no sóc ben bé jo’, m’explicava. I em posava l’exemple de les fotografies que havia pres en un gratacel en construcció caminant sense cap protecció per les bigues del pis seixanta: ‘Feia vent i l’estructura es movia una mica, lentament, com un vaixell. Sense la càmera no m’hi hauria atrevit.’

‘California-Flash: les Panteres Negres’

‘Passades les hores laborables –escrivia Fontserè al reportatge d’El Correo Catalán, al barri de Filmore Street, el Harlem de San Francisco–, el blanc és home mort, diu el ianqui de la ciutat. “The pigs”, els porcs, com els negres del barri anomenen les patrulles de la policia, no s’atreveixen a circular-hi. El negre drogat i borratxo, subproducte de la civilització nord-americana, resta l’amo del carrer. Perduren les ferides sinistres de la revolta: edificis cremats, botigues saquejades, cases abandonades… A Filmore, el preludi de la revolució negra ha començat.’

A Catalunya el lector del Correu de l’any 1969 vivia a anys llum de Filmore Street i les Panteres Negres. Estava més avesat als reportatges il·lustrats de l’ou com balla, Joan Capri, la Moreneta i les gestes del Barça. Potser per això, al text introductori, Fontserè, que també se’ns hi revela com a bon periodista, es remunta segles enrere per remarcar que entre els primers pobladors que arribaren a Califòrnia amb Fra Juníper Serra hi havia molts espanyols de raça negra.

Constata, també, basant-se en dades oficials del Departament de Treball dels EUA, que des del principi de la dècada dels seixanta, el total de població negra a San Francisco i Los Angeles era considerablement superior a la dels blancs. Un 56% contra un 10%. Així i tot, la desocupació dels negres era el doble, i de cada quatre joves negres, un no podia trobar feina. A més, els donaven les feines menys qualificades. Dels 300.000 negres ocupats a l’estat, hi havia uns 500 metges i uns 40.000 domèstics, per exemple. La barrera de la discriminació causava unes injustícies que la població negra ja no estava disposada a suportar.

Val a dir que el mètode Fontserè consistia a documentar-se molt bé abans d’abordar un tema i aterrar al lloc. Volia sempre fer la impressió que no era un turista badoc. Llegia llibres, estatístiques, consultava plànols, s’impregnava del tema. ‘Per tradició – escrivia Fontserè–, el nord-americà és amic de les armes, el dret del poble a tenir i dur armes és garantit per la constitució. Però, a l’època, els negres eren esclaus. No eren poble. Avui ho són i es van armant com els seus antics amos. “En defensa d’autodefensa” diuen les Panteres Negres. Mentrestant, els fabricants d’armes fan el seu agost. Mig milió de pistoles –de tipus econòmic (com la que va matar al senador Kennedy, la importació de la qual ha estat prohibida)– han llançat enguany al mercat, contra una producció de setanta-cinc mil en anys anteriors.’

Va passejar-se pel barri fins que va trobar el quarter general de les Panteres Negres en una botiga requisada. Va conversar-hi, es va interessar per la seva lluita i els seus orígens. Van simpatitzar. La major part dels membres que hi trobà eren ex-combatents de Vietnam i es consideraven defensors actius de la comunitat, no tan sols dels negres, sinó de tots els pobres i oprimits de l’establishment, que al Correu van traduir per establecimiento.

Ell explicava que a San Francisco es va fundar el Black Panther Party tres anys enrere, i que ja s’anava estenent per Detroit, Xicago i Nova York. Quan Fontserè va visitar el quarter general, el seu fundador, Huey P. Newton, era a la presó condemnat per haver mort un policia. Eren moments molt tensos. Com a la guerra del 1936-1939, l’artista se sentia a primera línia de foc. Era una guerra que, d’alguna manera llunyana, segurament també podria considerar com a seva, atès l’esperit internacionalista que el caracteritzava.

El peu de foto dóna una idea del grau de confraternització que va arribar a guanyar-se amb els membres de l’escamot d’autodefensa de Filmore Street. I no tan sols del magnífic sentit modern de la composició que ell tenia, sinó també del gran realisme, gairebé de documentari cinematogràfic, que podia aconseguir amb una foto en blanc i negre: ‘El Pantera Negra del fons, a la dreta, em va dir que tenia un germà –carnisser com ell– a Torrejón. “Hernán Cortes va conquerir Amèrica [sic] perquè corria sang negra per les seves venes”, diu el de la boina i capa de vellut negre folrada d’or. […] Hem d’aprendre molt de la història d’Espanya… Pedro Alonso Niño, que va pilotar una de les naus de Colom, era negre; també ho eren Antonio, Isabela y Pedro, que van desembarcar a Jamestown, Virgínia, abans de l’arribada del Mayflower.’

Ell m’havia explicat que en els reportatges fotogràfics, que ell anomenava ‘col·leccions de fotografies’, l’interessava sobretot la qüestió humana, sociològica i l’experiència vital: ‘Tot allò que envolta la foto forma part de la mena de fotografia que faig. És a dir, l’aventura personal, humana, d’ingressar en determinats ambients… Has de sortir al carrer com el caçador professional, no com qui va a la que salta, sinó amb un objectiu determinat: criatures, noies, vells, borratxos… Et sortiran temes com bolets, però t’has de concentrar en un.’

Composició perfecta i contingut social

Un dels grans valors de les seves fotos és l’enquadrament, un art que mai no li havia significat cap problema, com ja havia demostrat pintant, fent cartells i escenografies i, fins i tot, vinyetes de còmic. Tenia un do innat i ràpid per a la composició i la perspectiva. Era una qüestió d’estil fonamental per a ell. I en fer una foto d’un instant, en un segon, no hi ha gaire temps a perdre. Era ràpid i genial. A mi m’havia assegurat que mai no havia retallat o reenquadrat cap foto.

La qüestió humana, sociològica que en deia ell, és molt present en aquesta sèrie de fotos. Els peus de foto escrits per ell són un reflex fidel de l’aproximació a partir de molts angles humans al fenomen que descobreix i plasma. En descriure la foto d’una noia jove amb el pentinat afro, remarca com era important el vessant feminista d’aquell moviment i dels anys seixanta en general. És un comentari que, de segur, avui encantarà les afrofeministes: ‘Militant negra, cabells a l’africana i maquillatge natural. Fins fa només un parell d’anys la noia negra –en un tràgic vol i dol– s’esforçava vanament a assemblar-se a la blanca: cabells tenyits i estirats a la “permanent”, pell emblanquinada pel maquillatge, etc. Avui la revolució negra ha despertat l’orgull de la bellesa i dignitat racial. Aquest dret humà de la persona, que ja ens va ensenyar Jesús amb la Samaritana, origina als Estats Units un “problema blanc” molt difícil de superar.’

La referència bíblica és ben curiosa. M’atreviria a aventurar que l’astut i irònic Fontserè sabia molt bé quin terreny trepitjava. El Correu era un diari catòlic tradicionalista, d’orígens carlins. Ell coneixia l’essència de la casa, perquè l’any 33, a disset anys, hi havia publicat caricatures i acudits polítics. De fet, com ell explica a Memòries d’un cartellista català (1931-1939), una trobada casual l’any 1968 a l’aeroport de Nova York amb un vell conegut, Andreu Rosselló i Pàmies, antic administratiu del Correu dels anys trenta ascendit a director el 1957, li va obrir les portes a publicar-hi un bon grapat de reportatges amb fotografies, com aquest de les Panteres Negres que ara descobrim.

Sobre la vida quotidiana i l’esperit de la gent del barri negre de San Francisco, hi ha també dues bones fotos de l’exterior i l’interior d’un bar. En una botiga abandonada després de les revoltes, uns immigrants tot just arribats del Sud, hi havien instal·lat un club ‘privet’ (sic) amb algunes cadires arreplegades d’aquí i d’allà. Ja que les terrasses de cafè eren prohibides, bevien directament de l’ampolla per dissimular. Fontserè escriu: ‘Mà d’obra sense personalitat humana, són representants del “gueto” negre nord-americà. El jove de la dreta, amb boina, és membre de les Panteres Negres, prototip del revolucionari disposat a la lluita per a trencar el cercle invisible de la discriminació antinegra.’

La fotografia, un negoci ruïnós

La foto d’un jove negre amb un nadó i el peu de foto que tanca el reportatge California- Flash: Les panteres negres és pur estil Fontserè dels anys seixanta. Diu així: ‘El nadó en braços no sap encara que és negre i que ha nascut en un món que li serà hostil. Als seus avis la legislació nord-americana no els reconeixia el dret de paternitat, la nena podia ser venuda separadament dels seus pares. En conseqüència, els llaços de la família negra als EUA són tradicionalment molt fluixos. La seva habilitat per a sobreviure i la seva flexibilitat són actualment objecte d’estudi sociològic a les aules negres que es van obrint en algunes universitats. Tots els camins duen a Roma: recuperar la dignitat de la persona humana.’

A més de la formació de patrulles ciutadanes d’autodefensa contra el racisme policíac, les Panteres Negres van organitzar vagues estudiantils, editaren el diari The Black Panther i impulsaren una sèrie de programes socials i culturals, cursos d’Història Negra i activitats com ara esmorzars gratuïts per a nens. El Black Panther Party es va dissoldre el 1982.

Carles Fontserè va deixar la fotografia perquè era una ruïna econòmica per a ell: ‘Pensa, per exemple, que vaig fer quatre viatges a Mèxic. Suma-hi bitllets d’avió, setmanes d’hotel i manutenció, material, etc. I tot el temps que era allà fent fotos, no era a Nova York treballant per guanyar-me la vida. Em vaig quedar pelat i ho vaig haver d’abandonar.’

En tornar a Catalunya el 1973, Fontserè va fer alguna exposició de fotos de Nova York. Però mai més no va agafar cap càmera. Com havia fet sempre, quan es dedicava professionalment a un tema ho feia en cos i ànima, al cent per cent. Si feia cartells, només feia cartells. Escenografia, escenografia. Fotos, fotos. En tornar a viure aquí es va dedicar plenament a escriure les seves memòries. Ens va deixar, però, una gran col·lecció de fotografies, moltes de les quals encara són inèdites.