Carles Dues Tasses Puigdemont

CUP, ERC i, ara, Puigdemont. Si Puigdemont es presenta, ja ho aviso ara, el votaré sense dubtar. I així, d’aquesta manera, els hauré votat tots tres des de l’any 2015: CUP, ERC i, ara, Puigdemont. Venint com venia d’una llarga abstenció, amb excepcions, he pensat que, posats a votar-los, votar-los tots. És, paradoxalment, la clàssica actitud de l’abstencionista que duc dins: tractar-los tots per igual. La CUP, ERC i, ara, Carles Puigdemont. Periodista, he de vigilar de no caure mai a fer periodisme de partit. Defensar sempre els mateixos, encara que sigui sense arguments. És tristíssim. Per feina, em veig obligat a marcar distàncies. Una manera és no votar-ne mai cap, de polític. Ho feia abans. L’altra, votar-los tots. Ho faig ara. Que avui Puigdemont va a la llista unitària? El votaré. Que és una altra llista? També. Si aquest home hi va, tindrà el meu vot. Està decidit, i per dues raons que explicaré: primera, per a mantenir la República. I segona, per les dues tasses.

República. Sóc dels qui pensa que ningú com Puigdemont per a aguantar la República. I aquesta, per mi, és la prioritat: aguantar aquesta fragilíssima República, acabada de néixer, però que tenim a la incubadora, i a Bèlgica. Ningú com el president per a fer-la caminar. Ho farà? Caminarà finalment? Sobreviurà aquest part difícil? Qui, si no ell, per a mantenir-la viva? Tota la resta de candidats a mi em resultaran autonòmics. Si vull mantenir la República, he de procurar que el seu govern no caigui. I això és mantenir manant Carles Puigdemont. Tan senzill com això: voto Puigdemont perquè vull República. És un vot pràctic.

En segon lloc, el voto pel plaer de les dues tasses. Recordem les dues tasses. No vols sopa? Dues tasses. Clàssica lliçó de la vida que, amb sort, ara podrem presenciar. L’estat espanyol no vol Puigdemont i el fa caure amb el 155? Doncs aquí tenim Carles Dues Tasses Puigdemont. Tu que el volies a presó, ara el tens un altre cop de president. Te’l menges amb patates. (Per cert, és una idea, els catalans podríem parlar com els indis, i oblidar els adjectius curts. Fer-ho més llarg: l’home que parlava amb els cavalls. Mussol Atent. Toro Assegut. Pipa Fumadora. Carles Dues Tasses Puigdemont.) En fi, no puc negar que votant Puigdemont també aplico un punt de venjança, si es pot dir així. De tornar-s’hi. Tu vols un govern caigut, a l’exili, o a la presó? Doncs tindràs novament el mateix president. I ara, si vols, torna a aplicar un 155. Però d’aquí no ens movem. És un vot de dignitat.

Al final, no ens enganyem, també podria passar que Puigdemont guanyés les eleccions i no pogués venir a Catalunya ni per votar-se ell mateix la investidura. L’empresonarien. Pot ser que Puigdemont, tot i guanyar, hagi de triar un altre diputat o diputada que faci de president, mentre ell es queda a Bèlgica. Però sempre ho farà ‘en nom de’. I a mi ja em semblarà bé, perquè aquesta situació no evita el fenomen dues tasses: tu li apliques el 155, però el tornem a votar de president. I te’l menges amb patates.

Si ho vaig entenent bé, a les eleccions del 21-D hi haurà no sé quantes llistes (tot un misteri, al final, quantes n’hi haurà). Però per llistes que hi hagi, al final només tindrem tres opcions. Una, aguantar la República. La segona, condemnar el 155 i el PP, però quedar-se dins l’Espanya monàrquica. Plorant, però des de dins. La tercera opció són els qui han escrit el 155: PP, PSOE i Ciutadans. L’a por ellos fet programa.

La meva opció és mantenir la República. I l’home ideal per a aguantar la delicadíssima República és Carles Puigdemont. Per això el votaré a ell. Amb les mateixes ganes, i espero que encert, que vaig votar ERC a les eleccions espanyoles i la CUP a les catalanes. Fins ara, he de dir, crec que m’ha funcionat.