Carles Dénia: ‘Ausiàs Marc és una cosa molt bèstia, eh?’

Carles Dénia (Gandia, 1971) és músic i cantant sense etiquetes. Riu i respon que no sap com se n’ha de dir, d’això que ell fa, que igual s’arrela al cant d’estil com juga amb els ritmes del jazz o del flamenc, que és guitarra i cantador i compositor i tot alhora. El darrer repte, superat amb escreix, ha estat posar música (músiques) al Cant espiritual d’Ausiàs Marc. Ha convertit els dos-cents quaranta-quatre versos en tretze cançons i n’ha fet un espectacle dels que deixen sense alè. El 23 de març, divendres, serà al Teatre Auditori de Cardedeu, i l’endemà arribarà al Rialto de València amb les entrades exhaurides de fa temps.

—Sé que ja ho sabeu, però no me’n puc estar: això que heu fet és molt fort.
—[Riu] Sí? Us ha agradat?

—La primera vegada que ho sents és com un cop de karate.
—Potser una mica sí. També ve pel caràcter mateix del poema i del poeta: no es podia fer una cosa només bonica. Per això supose que té aquest toc una mica esquizofrènic també en el camp musical, amb canvis de paisatges i de pensaments, com en el poema mateix.

—Essent com sou de la Safor, que us rondés Ausiàs Marc, i que li hàgiu posat música, pot semblar lògic. Però és que n’heu triat un poema…
—El més dur i complicat, crec, sí. A banda, com que són versos sense rima, estramps, treuen facilitats, però també en donen. Sempre és la mateixa història, quan fas un disc de poesia: què és més senzill de musicar, una quarteta amb rima consonant o una poesia lliure?

—A la introducció del disc, Anacleto Ferrer cita Joan Fuster per recordar-nos que si hi ha cap poesia lírica que es pugui qualificar de ‘mínimament lírica’ és la d’Ausiàs Marc. I heu cercat la més mínimament de totes les mínimaments que tenia.
—Exactament. Així és. Per bé que jo no estic tan segur del ‘mínimament lírica’ en general. Aquest poema sí que hi encaixa, però, amb aquesta manera tan directa de parlar.

—I com va ser que decidíreu de musicar-lo?
—Una pura estratègia de màrqueting [riu]: vaig pensar: avui dia, què demana la gent, què li pot agradar? Ausiàs Marc filòsof, és clar!

—I posant en vers conceptes teològics!
—Sí! Però, en fi, en realitat és fruit d’una recerca contínua de poesia. I quan comences a musicar poemes, després és molt complicat no fer-ho. A mi em costa molt escriure, li pose voluntat però és difícil. I he de buscar poesia. En eixa recerca he anat per molts camins. T’interessa una temàtica, tibes un fil, traus material…

—I compareix Ausiàs Marc.
—Em vaig haver d’amerar molt, no sols del poema sinó del personatge, del context històric, social, geogràfic: de tot. Va ser una feina prou dificultosa, però, de sobte, va quallar.

—El Cant espiritual fa una interpel·lació contínua a Déu des d’una humanitat absolutament càrnia i angoixada i contradictòria.
—Sí, és una interpretació. Hi poden haver d’altres enfocaments. Jo he triat una temàtica que també hi és i que m’ha servit per a fer una fotografia pròpia del poema: la lluita de l’amor contra la por. L’he pres com a columna vertebral del poema. Temàticament i també estèticament. Si us hi fixeu, tot, des de la mateixa portada, vira cap a aquesta dualitat, aquests sentiments extrems del poeta, de l’amor, de la por i de la manera bigarrada que té de mesclar coses. I he anat per ací, més que no per la qüestió de la fe, que he pres més com un símbol que no com una part del tema del poema.

—Cada època troba els seus mitjans d’expressió per acabar descrivint situacions que són tan humanes que ens continuen tocant passats els segles.
—Absolutament. És que la por d’ell és recurrent i no tan sols en el camp literari: és la pregunta de l’humà: d’on vinc i on vaig i no sé què fer i tinc por de la foscor i de la fi de la fi. És l’eterna pregunta en un format diferent.

—Què heu sentit a l’hora de crear la música per a aquest gran poema?
—Uf. De broma, com per a rebaixar tensió, solia dir que em passava les hores tancat dins del meu quarto parlant amb Ausiàs Marc. Però és que era veritat. Comences a llegir i a llegir i ho sents així. I no m’és fàcil trobar poesia que m’emocione, però no sé què té, Ausiàs Marc, que em posa la pell de gallina. Fins i tot abans de comprendre’n el significat, només amb el so de les paraules.

—’De passió parteixen mes paraules’, escrivia. Ara sembla que Carles Dénia pugui dir ‘De passió parteixen mes músiques’.
—Bé, ja ho voldria. Ausiàs Marc és un talent… una cosa… és molt bèstia, eh? Parlem d’un personatge molt increïble. A més, a banda de la passió, hi ha la determinació. I la intensitat vital. No només d’ell. Crec que era una cosa d’aquella època. Per fer aquest treball, m’he capbussat en la seua vida, què havia fet i què feia en el moment d’escriure aquest poema. He buscat, pensat en aquells paisatges que ell veia i que jo també veig, què passava en aquella època. I és que una persona amb quinze anys ja tenia un passat! I ell ja havia fet una vida, ja era polític. I se’n va anar a les guerres de Sardenya i al nord de l’Àfrica contra els pirates. I després de tallar el cap a la gent, au, escriure aquells poemes! Aquesta poesia és fruit d’aquella intensitat. I això no és tan fàcil de trobar, avui.

—Penseu que s’ha d’haver viscut per poder crear?
—No m’atrevesc a dir això o allò és necessari. Però crec que les experiències són essencials. I la intensitat. Una vida massa còmoda, massa convencional, no crec que siga un bon terreny per a collir bons fruits en el camp artístic.

—Us n’han sortit tretze cançons. Us ho vau proposar d’entrada, que faríeu temes diferents en comptes d’un de seguit, o va sorgir?
—En principi tenia la idea que fora com una suite, efectivament, una sola peça que va canviant. Però, després, no sé què ha passat, s’ha fet d’alguna manera. Em semblava massa dens. I hi volia canvis més radicals, perquè, de fet, els seus pensaments i els seus versos són així: de sobte, pim, pam!, uns canvis d’estat d’ànim brutals.

—’A temps he cor d’acer, de carn e fust.’
—Exacte. I, a l’hora de fer les cançons, la cosa realment difícil ha estat la mateixa estructura del poema. Perquè primer n’has de desxifrar l’estructura. I és que canvia com vol d’un lloc a un altre. I no ho fa després de vuit versos, d’una estrofa, no: de vegades en el sisè vers canvia de temàtica, i els dos versos que queden tenen una temàtica diferent de la de les estrofes següents. És molt complicat. De primer, has d’estudiar i entendre el poema. Perquè, si no, com trenques, com divideixes les cançons? Si tingueren títols o números o qualsevol cosa, seria més fàcil. Però no.

—A cada tros, a més a més, heu de trobar-li la melodia.
—Aquesta és l’altra dificultat: els decasíl·labs amb cesura en la quarta. Tot el poema, tot el sant poema, amb el mateix ritme. I ara tu vine i desfés-ho! Com ho fas? Doncs amb algunes tècniques, amb repeticions, descodificar-ho i recodificar-ho, trobant les peces, fent el trencaclosques.

—La presentació d’aquest Cant espiritual va ser a Gandia, precisament, ciutat ausiasmarquiana per excel·lència. Quines sensacions us en queden?
—Hi havia una tranquil·litat absoluta. El repertori estava agafat d’aquella manera, pràcticament amb agulles, però és que porte un grup de músics increïbles. A més a més, hi va passar una cosa especial: de sobte, van desaparèixer els nervis i tot va fluir molt fàcilment. Va ser màgic. Quan vaig acabar, vaig dir: això era el que jo volia fer, sí. A més, l’espectacle és com el disc, evidentment: no pots canviar l’ordre del poema. És molt guapo perquè comença i no para mai la música. Com que totes les peces van lligades, la gent no sap quan aplaudir. De fet, comença l’espectacle que no diem res. I després no es pot dir cap paraula que trenque la dinàmica del poema: ‘Hola, bona nit, acabem de fer el primer no sé què…’ [riu]. No. Res.

—I hi heu posat dansa, també.
—Sí, és clar.

—És clar?
—Quan comença l’espectacle, s’obri el teló i hi ha un silenci i no comencem a tocar immediatament: mirem tots el públic, el ballador també, com desafiant. M’agrada la idea d’aquesta incomoditat, de la tensió amb el públic, crec que la imatge ajuda a explicar l’enfocament del poema.

—S’agraeix aquest vostre suposar que ho entendrem. No és un poema fàcil, ni una interpretació fàcil, i ho heu fet sense aquell donar-ho tot mastegat que sembla que ara s’hagi d’imposar.
—Ai, que bé! Exactament! És així com ho pense. He fet molta feina en aquest disc, perquè pense que l’autor ho val. I el poema, també. I no volia fer res pensant en la simple comoditat de l’oient. Si de cas, buscar-ne la complicitat, que hi pose també de la seua part. Per això el text no està tocat. Al començament pensava fer una cosa entenedora, però a la segona estrofa ja em vaig dir que ni parlar-ne: això no es pot tocar, és així i prou.

—D’alguna manera, això acaba també parlant bé de nosaltres, el públic, els oients o com se’n digui, la societat que ho rep. El fet que una proposta com aquesta sigui reconeguda potser ens mostra que som més cultes, lliures, desvetllats i etcètera que no ens pensem.
—Sí… Deixeu-m’ho pensar. Pot ser que siga així, però no n’estic tan segur. Encara que és cert que fa un mes que estan exhaurides les entrades del Rialto, i que això no m’havia passat mai ací, en València. Mai. I el Verkami també va funcionar rapidíssimament. O siga, que hi ha un sector de la societat que hi és, que existeix. Encara que no sempre es veja, hi és. Però per una altra banda… No sé si sóc tan optimista. No sé si la societat està predisposada a certes coses. O em costa de creure-ho. De tota manera, jo sempre he anat amb eixa mentalitat de fer les coses segons com m’han vingut, sense pensar a ‘rebaixar’ res perquè ‘s’entenga’. I si m’ha anat bé és perquè hi ha hagut molta gent que sí, que ho ha captat. Sí.

—Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit?
—La guitarra española, de José Villar Rodríguez. Llegesc molt sobre coses de lutieria: la construcció d’instruments, les fustes, les eines, la història.