09.02.2023 - 21:40
Durant cinc anys fou regidor a Vilanova i la Geltrú (Garraf). Va fer de diputat al Parlament de Catalunya durant tres anys, i vint-i-tres més els va passar al congrés espanyol. Sempre com a electe de Convergència. I ara, després de tants anys a les files convergents, és en un govern d’ERC. Carles Campuzano (Barcelona, 1964) va tornar a la política institucional com a conseller de Drets Socials quan Pere Aragonès va aprofitar la sortida de Junts del govern per pescar en les fronteres ideològiques d’ERC i eixamplar-ne l’espai. Campuzano és un independent, però se sent la mar de còmode amb ERC. Sentint-lo parlar fa la sensació que no és ell qui s’ha mogut, sinó que després del terrabastall que ha viscut la política catalana del 2017 ençà s’ha trobat que el seu espai polític natural és el d’ERC. Tampoc no fa cas dels cants de sirena del rearmament convergent que envolta la candidatura de Xavier Trias. Ell, que se’n va anar del PDECat per allunyar-se de Carles Puigdemont i els unilateralistes, ara fa costat al partit que anys enrere era la veu abrandada de l’independentisme.
—Què fa un ex-diputat de CiU, durant més de vint anys, en un govern d’ERC?
—Ajudo el govern de Catalunya a afrontar els reptes que tenim en un moment de complexitat econòmica, social i política. En el moment que alguns deixaven les seves responsabilitats, em van demanar d’ajudar des de la funció de conseller. Per a una persona que estimi el país no hi ha un honor més gran.
—Us va sorprendre que us fessin aquesta petició?
—Sempre sorprèn. Feia uns quants anys que era fora de la línia política, treballant en el tercer sector. Però em van fer una proposta d’un àmbit que no m’era aliè, justament, per l’experiència en el tercer sector i parlamentària.
—I que fos justament ERC qui us fes la proposta d’entrar al govern?
—La línia política que el president Aragonès i ERC han anat adoptant els darrers anys és la de retornar a la política la necessitat de trobar sortides al conflicte entre Catalunya i l’estat. És una aproximació que sintonitzava amb algunes idees que jo també tenia. D’altra banda, al món de Convergència sempre se m’havia identificat com una persona de centre-esquerra. Havia reivindicat l’origen socialdemòcrata de Convergència i, per tant, ideològicament no em sentia extremadament allunyat dels plantejaments d’ERC, al contrari.
—Com a conseller independent en un govern monocolor d’ERC heu d’assumir els postulats del partit o teniu un marge de maniobra?
—ERC no aspira que els independents que ens hem incorporat al govern compartim el 100% del seu projecte, sinó que ajudem a fer-lo més ampli i que s’adreci a més col·lectius. Connecta amb la idea d’adreçar-nos a la Catalunya del 80%. Venim a ampliar el radi d’acció del discurs, les polítiques i els valors d’ERC.
—Aquesta ampliació del radi no és més aviat un desplaçament de l’eix, abans clarament independentista, amb aliances cap al PSC i els comuns?
—Jo diria que no. El repte de l’independentisme no és radicalitzar els convençuts, que no té gaire sentit, sinó convèncer aquells que no ho estan encara. Per aconseguir-ho hem d’enfortir la idea del principi democràtic: que els catalans decideixin el seu futur. No tan sols interpel·la els independentistes, sinó també moltíssims altres catalans. Una altra cosa molt important és que governem aquest país. La Generalitat de Catalunya és condició necessària per a assolir algun dia la independència. No compartim que sigui un problema, com alguns han afirmat de manera molt frívola i irresponsable. Per governar-la, necessitem construir majories en un parlament on ERC té 33 diputats i Junts ha decidit de pujar dalt de la muntanya, instal·lar-se a l’oposició i no col·laborar amb el govern. Calia governar Catalunya, el país necessitava uns pressuposts i això obliga a cercar les majories per a fer-ho possible.
—Com es concilien les diferents posicions del govern? La consellera Gemma Ubasart havia atacat molt Convergència, i amb paraules molt dures.
—Sí, però som en un altre moment polític i històric. Ens hem de refer de les crisis econòmiques i socials, hem de refer les majories àmplies que donen fortalesa al país i, com deia Josep Pallach, no fem la política des de la rancúnia. Hem de mirar endavant, no podem quedar atrapats en el passat. Quan érem joves, en Joan Ignasi Elena era el secretari general de les Joventuts Socialistes de Catalunya, i jo era el secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya. En aquella època teníem bona relació personal però representàvem projectes polítics antagònics. Som gent amb trajectòries molt diferents, però tenim en comú la necessitat de fer avançar el país i de buscar solucions al conflicte polític. En l’àmbit personal també ajuda que la gent tingui actituds positives per a trobar sortides quan hi ha posicions diferents.
—Actualment, és ERC qui encarna el símil d’Artur Mas de la Casa Gran del Catalanisme?
—En diferents moments històrics hi ha hagut grans partits polítics catalanistes que han articulat les majories socials del país. Durant la primera vintena del segle XX ho fou la Lliga, als anys trenta ho fou ERC, en el període de l’oposició antifranquista en part ho fou el PSUC, i en la recuperació democràtica després de la mort del dictador ho van compartir Convergència i el PSC. Avui, qui juga i aspira a jugar el paper articulador d’àmplies majories és ERC. Catalunya necessita partits que articulin àmplies majories i que sumin mirades que potser han estat contradictòries però que permetin de construir un projecte d’amplíssimes majories.
—Sentiu que ara ocupa l’espai de CiU?
—La nostàlgia no et porta enlloc. Allò que va ser CiU responia a la realitat del país dels anys vuitanta i noranta. No es tracta de veure si el que avui és ERC és el que abans era Convergència, sinó de si a la tercera dècada del segle XXI pot articular al seu voltant àmplies majories i sensibilitats.
—Us fareu militant d’ERC?
—No ho tinc previst. L’aportació que puc fer al projecte del govern és justament aquesta situació d’independent.
—Dilluns, Trias va presentar la seva candidatura al costat de Pujol i de Mas. Torna Convergència?
—Ho hauríeu de demanar a Junts, però fins ara jo havia sentit que Junts abjurava de Convergència i assegurava que no hi tenia res a veure. Potser s’haurien d’aclarir.
—I si ara que no teniu carnet tornés la vella Convergència, en un partit o un altre, us hi sentiríeu còmode?
—No podem viure de nostàlgia, els vuitanta i noranta no tornaran. El passat no torna, no tornarà la Convergència que jo vaig conèixer quan m’hi vaig afiliar, l’any 1982; una Convergència molt empeltada del Pacte Democràtic per Catalunya, en què es va incorporar gent que venia del Reagrupament del Pallach. No tornarà. Tant de bo Junts sigui capaç d’articular un espai polític que pugui dialogar i entendre’s amb ERC. Però la gent de Junts que pensa que tornant al passat se’n sortirà, no ho farà pas. El país de començament de l’any 2000 no és el mateix que el del 2023. Hi ha hagut uns relleus, que són normals en qualsevol societat democràtica. No hi pot haver nostàlgia del passat; el passat no torna mai.
—És curiós que parleu de relleus quan dos dels principals candidats a Barcelona són Xavier Trias i Ernest Maragall. Si votéssiu a Barcelona, qui votaríeu?
—Vaig ser a la presentació de la candidatura d’Ernest Maragall, que crec que és un dels caps més lúcids que té Barcelona i el país. Té una idea de ciutat del segle XXI. Crec que ho veurem aviat.
—I a Vilanova i la Geltrú no votareu els vostres antics companys?
—Els meus antics companys, entre els quals persones amb qui tinc una bona amistat, tenen molta feina a fer. Espero poder votar la candidatura d’ERC a Vilanova, és clar.
—Dieu que no us fareu militant d’ERC, però ho començo a dubtar.
—Sóc membre d’un govern d’ERC, no hi ha un govern de coalició entre ERC i un servidor. He de ser lleial al president Aragonès i he de mantenir un esforç de coherència. Si no, seria estrany. A més, ERC ha estat generosa donant-nos responsabilitats a molta gent que no és d’ERC. Conec molta gent d’ERC que faria de manera excel·lent aquesta feina de conseller, i, en canvi, la fa un senyor que ve de Convergència.
—Heu negociat durant molts anys amb els governs espanyols. Com s’aconsegueix de pactar un referèndum d’independència?
—Persistint i insistint. Els escocesos no van resoldre la qüestió del referèndum d’un dia per l’altre. El principi democràtic és tan poderós que si continuem acumulant forces al seu voltant, continuem explicant-nos a la comunitat internacional i podem trobar les sortides legals i polítiques posant-hi imaginació, tenim camí. Quan el govern ha plantejat l’acord de claredat ho ha fet amb la idea de posar-se d’acord amb regles i procediments per a donar sortida a un conflicte. Tenim un govern a Espanya que reconeix que hi ha un conflicte polític, i que necessita una solució d’ordre polític. No és un canvi menor, sis anys enrere la resposta no era aquesta. Caldrà continuar insistint i persistint, no m’imagino cap sortida al conflicte polític entre Catalunya i Espanya que no passi per una votació.
—Una cosa és que en un moment donat el govern espanyol reconegués que hi ha un conflicte polític i una altra que desenvolupi una solució que desemboqui en un referèndum. Més encara quan han dit i repetit, sense que res faci dubtar-ne, que no consentiran absolutament mai un referèndum pactat.
—I tampoc no haurien consentit mai la Mancomunitat de Catalunya, ni haurien restaurat mai la Generalitat el 1931, ni haurien permès mai el retorn del president Tarradellas el 1977, ni haurien fet mai el traspàs dels Mossos d’Esquadra… Hem d’agafar perspectiva històrica. No venim dels darrers dotze anys des de la sentència del Tribunal Constitucional, el procés connecta amb una demanda que aquest país comença a plantejar durant la segona meitat del segle XIX, a la qual sempre hem tingut el “mai” com a resposta dels governs de l’estat. El resultat ha estat l’increment progressiu però substancial del nivell de reconeixement i del poder polític de Catalunya. Ara som en una altra fase, ja no demanem tenir més competències, sinó decidir per a tenir el poder que ens permeti de respondre als reptes del país i que la identitat nacional catalana estigui preservada. Si persistim, com ens deia l’Alex Salmond, acabarem guanyant. La lliçó que vam aprendre és que les alternatives són encara més irreals i tenen un punt de pensament màgic. Creure que la independència serà resultat d’un procés d’insurrecció és no entendre que estem inserits a l’Europa occidental.
—Evocàveu la perspectiva històrica i aquests casos en què a empentes i rodolons s’ha anat avançant en l’autogovern com si fos una cosa que hagués de caure pel seu pes, i més aviat potser es tracta de trobar la tecla adequada i no de picar de cap contra la paret.
—Efectivament, no es tracta de pensar que les coses passen perquè tenim la raó sinó de construir arguments perquè ens donin la raó. I això necessita intel·ligència col·lectiva, flexibilitat, saber quina és la correlació de forces polítiques, i identificar seriosament el context geopolític en què som, no ingenuïtat. En un país amb la complexitat sociodemogràfica que tenim, no hem d’arribar tan sols als convençuts d’Osona o del Gironès, sinó a tots aquells de l’Hospitalet o de Cornellà o Badalona que encara no n’estan. Hi ha qui sembla que s’adreci només als ja convençuts per dir que això ha de ser ara, i es tracta de convèncer els no convençuts que això ha de ser perquè convé als seus fills.
—Penseu que la carta que va enviar Jordi Turull la nit abans de l’anunci del pacte amb el PSC hauria hagut de permetre que s’incorporessin a l’acord sobre el pressupost?
—No, Junts ha treballat perquè no hi hagués pressupost. És un acte de molta irresponsabilitat. I això fou un intent de fer descarrilar l’acord de pressupost amb els comuns i el PSC. Era tacticisme polític del grup de Junts.
—Després de l’acord amb el PSC i els comuns penseu que la política catalana s’encamina cap a un altre tripartit?
—Crec que avui ningú reivindica el tripartit. La reflexió que ha de fer Junts és si vol instal·lar-se còmodament a l’oposició o vol ser un instrument útil per al governament del país. El govern manté, malgrat tot, l’oferta de diàleg i de col·laboració amb Junts. El pressupost dóna la perspectiva d’exhaurir la legislatura, i aquests dos anys que hi ha davant seria bo que Junts baixés de la muntanya i ajudés el país amb molts dels reptes que tenim.
—Si no, sí que anem a un tripartit de facto, més enllà de l’acord del pressupost.
—Partit a partit, que deia aquell. El govern haurà de presentar projectes de llei, decrets llei, que s’hauran d’aprovar amb les majories que ho permetin. Tant de bo Junts també hi sigui; i si no, que hi hagi uns altres grups polítics. No conec ningú al carrer que vulgui que hi hagi eleccions. Tothom ens demana que governem i executem el pressupost, que parlem i discutim per resoldre els problemes que hi ha.
—Quan vau entrar al Departament de Drets Socials vau dir que us havíeu trobat problemes de funcionament intern. Ho heu resolt?
—Hi treballem. Volem posar el departament al segle XXI perquè era al segle XX. Fem una inversió important en transformació digital, en planificació de les places de residències i centres de dia per a gent gran i persones amb discapacitat. Per a la gent gran presentarem un pla d’actuació d’ací a dues setmanes. Ja hem resolt les convocatòries dels Next Generation que l’anterior equip va anunciar que trauria al març. També la convocatòria de subvencions generals per a les entitats del sector social. Hem identificat on hi ha els colls d’ampolla en la llista d’espera de la discapacitat i de la dependència…
—Per què costa tant d’accedir a aquests ajuts?
—Entre més coses perquè fem procediments més complicats que no caldria. Els hem de simplificar, no hem aplicat tecnologia digital per fer-ne el seguiment… Si en un sol acte volem valorar el grau de dependència d’una persona i alhora determinar quin pla d’atenció individual necessita, hem de prendre decisions per fer-ho. A Girona, per exemple, concentrarem en un sol espai els que fan la valoració del grau i els que fan el pla especial d’atenció, i veurem com funciona. Intuïm que si ho fem així, aquesta persona s’estalviarà molts mesos d’espera.
—Moltes vegades, la pobresa energètica la sofreixen persones que no són titulars del servei, sinó que viuen en infrahabitatges i es veuen empeses a punxar la llum. Com els podeu ajudar?
—No és fàcil de resoldre. Tenim un marc legal que ens hi obliga, en parlem amb les companyies energètiques. Hi ha algunes experiències interessants que s’han fet en el camp de l’aigua. Si algunes companyies han garantit l’accés a l’aigua a persones que viuen en infrahabitatges, pot servir-nos en el cas del gas i l’electricitat? La Direcció General de Serveis Socials hi treballa. Som conscients que aquest problema no té solucions fàcils ni simples, sobretot quan la gent que viu en un habitatge no en pot demostrar la titularitat.
—Fa uns mesos la fundació Arrels va fer un crit d’alerta perquè tenien problemes econòmics importants. Els heu ajudat?
—Sí. A final del mes de gener vam ser-hi, amb el president Aragonès, i hi hem ajudat amb un dels projectes concrets. Amb la seva experiència, persones que han viscut al carrer ajuden d’altres que encara hi són a sortir-ne.
—Una reclamació que fan és que la Generalitat els faci costat perquè els ajuntaments assumeixin les seves responsabilitats amb el problema del sensellarisme.
—L’instrument que tenim és el contracte programa. El govern dóna diners als ajuntaments perquè desenvolupin polítiques contra el sensellarisme. Aquests dies de fred, per primera vegada, la Generalitat ha demanat a tots els ajuntaments què feien. Això ha tingut dues virtuts. Una: evidenciar als ajuntaments que ho vetllem, que els hem donat uns diners i volem comprovar què fan. I l’altra, tenir una foto molt interessant dels recursos i problemes que hi ha. També treballem amb una altra operació important per a poder oferir més habitatges d’emergència. Molt sovint els ajuntaments tenen dificultats per a disposar d’espais físics com ara albergs, pensions o pisos. Tenir un lloc on viure és la condició necessària per a sortir del carrer, cal que la gent sàpiga del cert que té un lloc on dormir.
—Divendres anireu a donar suport a Laura Borràs davant del TSJC?
—És evident que no. Li desitjo tota la sort partint del principi de presumpció d’innocència, fonamental en un estat de dret. Tothom és innocent fins que en un judici no es demostri el contrari, però tampoc no crec que siguem davant d’un cas de repressió política. Encara que és veritat que les penes que li demanen en relació amb els suposats fets que li imputen són absolutament exagerades.
—No hi veieu un component de persecució política?
—No. S’ha posat damunt la taula si hi va haver unes males pràctiques. Si es demostra que sí, això té unes previsions en el marc legal. Hi insisteixo: les penes que li demanen em semblen absolutament fora de lloc. Però, vaja, serà un tribunal que haurà de dirimir aquesta situació.
—Un tribunal espanyol presidit per Barrientos.
—Tots ho són, d’espanyols, i cada dia hi ha centenars de judicis. Aquest afecta una senyora que exercia les funcions de presidenta del parlament, i això no és menor. El que s’ha d’aclarir en un tribunal és si hi va haver unes males pràctiques en relació amb uns contractes. Parlem dels diners de tots els ciutadans i si es van administrar com tocava, o no. Les parts han de poder argumentar i demostrar, partint sempre del principi de presumpció d’innocència. Jo parteixo de la idea que la senyora Borràs és innocent, i en tot cas no ho serà si ho decideix un tribunal. M’alegraré molt per ella si en surt absolta i serà bo per al parlament. Seria una pena que fos condemnada també per al prestigi de la institució.
