Carles Campuzano: ‘Les declaracions de Bonvehí no canvien absolutament res’

Ha estat una setmana frenètica per al procés independentista i el referèndum. Desconfiances dins del govern, declaracions creuades entre ERC i el PDECat, la filtració de David Bonvehí… I tot plegat ha generat dubtes sobre el compromís amb el referèndum. Parlem amb Carles Campuzano (Vilanova, 1964), portaveu del PDECat a Madrid en substitució de Francesc Homs, que considera que la reflexió que planteja Bonvehí és legítima, però no és la prioritat ni del govern ni del PDECat, que se centren en el referèndum. Més contundent va ser ahir el conseller de Cultura, Santi Vila, que va afirmar que l’autonomisme ha mort a Catalunya.

Més enllà de la polèmica, repassem els primers mesos de vida del PDECat i els passos que fa. Li preguntem com veu, des de Madrid, els passos que es fan des de Catalunya. La clau, per ell, és la unitat: ‘A Madrid estaran molt tranquils si el front català a favor del referèndum s’esberla’.

—Després de les declaracions de Bonvehí, hem de pensar que el PDECat es planteja la possibilitat de que no hi hagi referèndum?
—Les paraules de Bonvehí són una reflexió en veu alta de les moltes reflexions que fa tothom però és evident que ningú no té cap dubte del compromís del govern i de la majoria que el sustenta. Això no canvia absolutament res.

—Però plantejar una possible via autonomista des d’un dels partits que lidera la independència  si que es pot llegir com un canvi de posicionament
—No tinc la impressió que Bonvehí hagi dit res d’això. Plantejava una reflexió en veu alta sobre els escenaris polítics que succeeixin en els pròxims mesos i sobre el candidat més idonis. És una reflexió legítima però no és la prioritat ni del Partit Demòcrata ni del govern que el que volen és tirar endavant els compromisos adquirits en aquesta legislatura.

—Però com a mínim és confondre sobre la fermesa i el compromís amb el referèndum.
—El que seria d’una absoluta irresponsabilitat per part de tothom seria no contemplar tots els escenaris que es poden produir i reflexionar-hi. Això ho fa tothom. Insisteixo, les declaracions de Bonvehí no tenen cap tipus de valor polític respecte el que és fonamental: el compromís del govern i de la majoria parlamentària de tirar endavant la convocatòria del referèndum. La via de l’estat propi i del dret de decidir han arribat a Catalunya per quedar-s’hi, amb independència del que passi en els pròxims mesos. Des d’aquest punt de vista no tinc cap mena de dubte de la posició política en què estem.

—Però també hi va haver la discrepància entre Neus Munté i Marta Rovira, són nervis? tensió? o passa alguna cosa més?
—No hi ha res de tot això. El govern té uns encàrrecs i els ha de complir. El vice-president Junqueras ha de coordinar una acció de govern i els partits que sustentem aquest govern els hem de donar marge perquè facin la seva feina. Les qüestions que menciones són anècdotes que d’aquí a pocs dies no en parlarem. Si en parlem més, ens distraiem d’allò que és important.

—Són anècdotes, però indiquen coses. Les paraules de David Bonvehí han preocupat a molta gent, tenint en compte que anem a un referèndum d’aquí a cinc mesos.
—Jo diria que és bo distingir la política de la religió. Un polític té la responsabilitat de reflexionar sobre tots els escenaris que es poden produir. Això és el que fa tothom a la seva vida. L’altra cosa és situar-se en el terreny de la religió i la fe, però aquí no parlem d’això: parlem d’un procés polític amb totes les seves complexitats i el que és determinant és tenir darrere la immensa majoria dels ciutadans i construir les unitats socials i polítiques que permetin de tirar endavant el referèndum. Estic convençut que el govern hi treballa.

—I si veieu així les declaracions de Bonvehí com veu les deSergi Sabrià, d’ERC quan diu que el PDECat mira més pel partit i no tant pel referèndum?
—A Madrid el que esperen és que les nostres febleses i les nostres divisions impedeixin que tirem endavant. Hem de recordar que allò que dóna força a les demandes de Catalunya és la unitat política i social més àmplia i més transversal. La desconfiança, el fet de mirar-se el melic, mai en la història del nostre país no ens ha dut a cap èxit col·lectiu. No tinc ganes d’entrar en cap mena de polèmica, hem d’apel·lar a tothom, a aquesta majoria tan àmplia favorable al referèndum, per a treballar a favor del referèndum.

—Hi ha massa desconfiança dels uns respecte dels altres? O d’ERC cap al PDECat?
—Per això apel·lo a la unitat i a les àmplies majories que estem compromeses en aquest projecte.

— Aquesta crisi  neix perquè el PDECat té un problema de lideratge?
—Jo no hi veig ni polèmica ni crisi. Veig que som a la Setmana Santa i que s’han d’omplir diaris, però no hi veig cap altre problema. No ha canviat absolutament res. Hi ha un compromís del govern i de la majoria parlamentària de convocar un referèndum, som en aquest escenari. Tenim un lideratge molt fort i plural, i un partit que té les idees prou clares de la direcció que vol prendre. Construir una tesi a partir d’aquesta anècdota em sembla interessat i ens distreu del fet important i rellevant. Ens entretenim a discutir sobre anècdotes i ens oblidem d’allò que és determinant: construir una majoria social forta, potent, que sustenti la demanda del dret de decidir. Ens hauríem de centrar en això i no en anècdotes que no tenen gaire recorregut.

—I no hauria d’haver sortit Marta Pascal a aclarir la situació?
—No, crec que la situació s’aclareix per ella mateixa.

—Puigdemont podria haver estat un bon líder pel PDECat? Que vau pensar quan va dir que no es presentaria?
—El líder natural de Partit Demòcrata seria el president Puigdemont. No vaig entendre la seva decisió però la respecto, cadascú és lliure d’administrar la seva vida com vulgui. És evident que qui avui és president de la Generalitat hauria sigut el millor candidat a la presidència de Catalunya en qualsevol circumstància futura.

—I Mas no hauria d’haver sortit a dir alguna cosa com a president del partit?
—Sobre una conversa o una reflexió d’en David [Bonvehí]… És que no té massa més a comentar més enllà del que ha dit ell i apel·lar al compromís de la majoria del parlament per a tirar endavant.

— El veieu tornant-se a presentar a unes eleccions?
— No l’hi veig, presentant-se en unes noves eleccions. El veig preocupat pel procés i pel futur del país però no el veig amb ganes d’encapçalar una llista en unes pròximes eleccions. Artur Mas és un actiu polític pel Partit Demòcrata i pel moviment sobiranista que hem viscut en aquests anys.

—Les lluites entre famílies de l’antiga Convergència continuen al PDECat?
—Els partits són plurals, per sort. A Convergència i ara al Partit Demòcrata convivim persones que tenim molt més en comú que allò que ens diferencia i que tenim sensibilitats diferents. És bo que això existeixi i ho sapiguem integrar i combinar. El Partit Demòcrata recull i vol sintetitzar les tres grans tradicions ideològiques de progrés d’Europa: la social-democràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme progressista. El repte és fer-ne la síntesi.

—El  PDECat és un partit més social-demòcrata del que era Convergència?
—En aquests moments a Catalunya i a Europa en general vivim les conseqüències d’una crisi que ha provocat un augment de la pobresa i la desigualtat, i tenim el risc que la nostra xarxa social hagi quedat avariat. És imprescindible que tinguem una mirada al voltant de la qüestió social molt rellevant. Alhora, però, hem de tenir molt clar que una part de les respostes aquests problemes passa per la construcció d’una economia oberta i competitiva, que confiï en la capacitat dels mercats per generar les oportunitats que un país necessita. El Partit Demòcrata se situa en aquesta síntesi: una preocupació per les qüestions socials i una convicció en l’economia de mercat i les empreses a l’hora de generar riquesa i prosperitat. Aquesta proposta és alternativa a una esquerra que a Catalunya desconfia enormement del mercat, de la competència i de la mateixa societat civil organitzada, i a una dreta que no creu que hi hagi un problema de desigualtats. Aquí hi ha un espai que, amb independència de com el vulguem adjectivar, és el que volem ocupar i fer créixer, perquè és un es troba la majoria del país.

—No us acosteu massa a l’espai d’Esquerra Republicana?
—Esquerra Republicana, quan un l’escolta al Congrés dels Diputats, té un discurs molt desconfiat del món econòmic i de l’empresa, i desconfia tot sovint de la capacitat d’iniciativa de la societat. Per exemple, el model d’estat del benestar que hem construït a Catalunya és un model que ha donat molt de protagonisme a la societat civil en la prestació de determinats serveis. Esquerra està quedant molt contaminada per la mirada estatista i jacobina dels comuns i de la CUP, una mirada molt pròpia d’altres èpoques que parteix de la convicció que només la prestació directa dels serveis en garanteix l’accés de la ciutadania. El model català ha estat sempre un model que ha combinat aquest protagonisme de la societat i, a més, en determinats serveis especialment vinculats a persones en risc d’exclusió social, la resposta es troba en el paper que poden fer les entitats del tercer sector.

—La dreta catalana s’ha quedat sense partit?
—Per sort o per desgràcia, l’espai de la dreta independentista és molt petit. La major part que és de dretes a Catalunya, per sort o per desgràcia, té com a referència partits d’àmbit espanyol. Sí que hi ha gent de dretes i independentista, i s’han de sentir representats, però no és un espai majoritari. L’espai majoritari del món sobiranista a Catalunya és el centre, que pot virar més cap a la dreta o cap a l’esquerra, però aquest és l’espai que el Partit Demòcrata ha de fer créixer i defensar. És el nostre projecte polític i que històricament havia sabut ocupar Convergència i això explica perquè la construcció de l’estat del benestar no es pot entendre sense els governs de Jordi Pujol ni l’acció parlamentària durant quaranta anys al Congrés dels Diputats.

—Fa poques setmanes que sou el portaveu del PDECat al congrés. Esperàveu que fos per culpa d’una inhabilitació?
—No. Sóc portaveu en unes circumstàncies lamentables i inèdites en la història de la democràcia a Espanya i m’atreviria a dir que en la democràcia a Europa. No és normal que una persona escollida per centenars de milers de ciutadans perdi la seva condició d’electe pel sol fet d’haver permès durant la seva etapa de conseller que més de dos milions de persones poguessin opinar sobre el futur polític de Catalunya. Assumeixo aquest càrrec en unes circumstàncies tan estranyes que quan la gent et felicita i després et veuen la cara han de matisar la felicitació. No assumeixo aquesta responsabilitat en unes circumstàncies felices, ni de bon tros. Som molt conscients que a la política espanyola sovint s’haurà de recordar que un diputat va ser expulsat de la cambra per haver permès les votacions del 9-N i això marca molt la nostra posició política i és una qüestió que no podrem oblidar.

—Hi haurà més inhabilitacions? Penso en Forcadell, Puigdemont, els membres del govern que signin el decret de convocatòria del referèndum…
—Si l’estat espanyol no canvia d’estratègia, entrarem en uns mesos en què el recurs al codi penal i a la utilització del TC com a braç armat de l’estat per aturar el procés sobiranista continuarà funcionant. Això indica que la qüestió catalana és la qüestió del funcionament de la democràcia espanyola: si la democràcia espanyola fos una democràcia sana, robusta, gens contaminada per l’autoritarisme franquista faria molt de temps que s’hauria trobat una solució política a la demanda catalana.

—S’ha d’insistir més en la via pactada per a celebrar un referèndum?
—En política, la insistència i la predisposició al diàleg és imprescindible, i quan una porta es tanca cal obrir-ne una altra. Per tant, en la demanda d’un referèndum acordat no ens cansarem mai, i el govern fa bé de no cansar-se, i continuarem oferint aquesta via. Per convicció, perquè la millor manera de donar resposta a la demanda catalana és mitjançant un referèndum acordat, i per la necessitat de posar en evidència que la qüestió catalana és la qüestió democràtica. La incapacitat de l’estat de donar una sortida a la qüestió catalana posa de manifest els límits democràtics que té l’estat espanyol per encarar un repte polític vinculat al reconeixement i a l’autogovern. En termes de fer entendre la nostra causa fora, la insistència en el referèndum acordat és absolutament necessari.

—El Pacte Nacional pel Referèndum té fins al juny per a aconseguir suports pel referèndum acordat i si no s’aconsegueix, el govern tirarà endavant la via unilateral. Hi creieu, en aquesta opció?
—Les decisions que es prenguin a Catalunya en aquesta matèria dependran bàsicament de dues qüestions: de la voluntat del govern i la majoria parlamentària que el sustenta, però sobretot de la ciutadania. A mi m’agrada recordar una frase de Barack Obama en els darrers dies del seu mandat que deia que allò que dóna valor a la constitució nord-americana no és el paper en què és escrita, ni les paraules escrites, sinó el fet que el poble nord-americà dóna validesa a aquest paper i a aquestes paraules. El que faci el govern de Catalunya en relació al referèndum serà més o menys vàlid en la mesura que tingui més o menys suport de la ciutadania de Catalunya. Per tant, el nostre gran repte és mobilitzar la ciutadania al voltant del referèndum i que facin seva la idea que som els catalans els que podem decidir el nostre futur.

—Doneu molta responsabilitat a la gent però qui ha de convocar el referèndum, decidir-ne la data i la pregunta és el govern. Cal concretar més com es farà?
—No crec que en aquests moments els detalls sigui el més rellevant. Cal tenir la seguretat i la confiança que el vice-president Junqueras i la resta consellers implicats en l’operatiu faran les coses ben fetes i treballaran per tenir un consens polític més enllà de Junts pel Sí i la CUP, es treballarà per implicar el món dels comuns en aquesta decisió, la societat civil, el món municipal… Al final, el que satisfà enormement a Madrid i ens debilita és la percepció que el front català amplíssim que comparteix la voluntat de fer un referèndum s’esberli. Si les nostres desconfiances ens fan perdre la idea que allò que compartim és més important que allò de què discrepem, farem molt fàcil que a Madrid se sentin molt tranquils respecte el que podem fer.

—Com a portaveu a Madrid del PDECat us heu plantejat que fareu si guanya el ‘sí’ al referèndum?
—Si guanya el ‘sí’ i aquest país inicia un procés efectiu de negociació amb l’estat, en el seu moment deixaré d’exercir les meves funcions al congrés. Mentre a l’estat es continuïn decidint els impostos que paguem els catalans, les lleis que afecten les nostres empreses, les pensions dels nostres avis… Hi haurem de ser.

—Parleu de negociació amb l’estat després del referèndum. Us hi veieu en aquest procés de negociació tenint en compte la vostra experiència a Madrid?
—Aquestes negociacions les ha de fer el govern de la Generalitat. Tots els que puguem aportar, aportarem, però aquesta negociació que planteges ha de ser d’institució a institució.

—Creieu que Madrid és un lloc on es pot fer política concreta a favor de Catalunya encara que l’objectiu sigui la independència?
—Els ciutadans de Catalunya no es poden permetre el luxe que els sobiranistes renunciem a defensar les qüestions que els interpel·len al congrés espanyol. Els últims dies ens hem reunit amb la PIMEC i hem analitzat la llei de contractes del sector públic, els problemes de morositat que afecten les PIMES, el pressupost general de l’estat… No podem dir-los ‘Miri, d’això nosaltres no ens n’ocupem’. També ens hem reunit amb el món del cinema per lluitar contra l’IVA cultural que segueix castigant el cinema amb un 21%. Si els sobiranistes renunciem a tractar aquestes qüestions, les entreguem a Ciutadans, al PP, al PSOE… Partits que no tenen com a causa la llibertat de Catalunya i cometríem una gravíssima irresponsabilitat i un error polític. Tenim molt clar que la nostra acció política a Madrid la volem fer molt enganxada a la realitat social i econòmica de Catalunya. I la gent ens ve a veure, demana de reunir-se amb nosaltres per a portar la seva veu al Congrés dels Diputats.

—Però tot això no apareix gaire als mitjans de comunicació i en canvi cada cop són més habituals els diputats que fan discursos ‘virals’. Què en penseu d’aquests discursos enfocats directament a Twitter i als mitjans?
—Si la política és pur espectacle mediàtic, deixa de complir la seva principal finalitat, que és la representació de la gent i la resolució dels conflictes que existeixen en societat entre persones que pensen diferent. Si la política no compleix aquesta funció, es debilita la democràcia i es creen les condicions perquè algú, d’aquí a un temps, pugui qüestionar si la democràcia és el millor sistema per organitzar la societat. Necessitem comunicar-nos amb la societat en els termes en què la societat s’organitza avui en l’àmbit de la comunicació, és clar, però hem de recordar que la política és la representació dels interessos de la gent i la mediació del conflicte que existeix en el si de la societat a través d’aquesta representació. Si la política queda reduida al soroll mediàtic, tenim el risc que les majories més sorolloses imposin les seves tesis o que les minories ben organitzades se sentin representades. Parlem del nucli dur del funcionament de la democràcia.

—La setmana passada hi va haver les compareixences de l’ex-director de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso i de l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz i l’endemà era notícia la picabaralla entre el diputat Gabriel Rufián i De Alfonso.
—El risc és que la picabaralla faci que no discutim de l’important. L’important és que el congrés investiga si l’ex-ministre d’Interior encapçalava una trama de manipulació de la fiscalia utilitzant la policia per imputar mentides a determinats dirigents sobiranistes. Això és el que investiguem i l’objectiu d’aquesta comissió és arribar a aquesta veritat que és la que intuïm. I això s’ha de fer a través de la compareixença de diverses persones. Fins ara, el PP i PSOE impedeixen que compareguin els policies que hem demanat que compareguin, i que és imprescindible. Potser en lloc de discutir si algú té un estil adequat o no adequat -cadascú té el seu-, hauríem de discutir i treballar perquè els policies compareguin en comissió i podem conèixer la veritat. El drama de la política espectacle és que ens pot distreure d’allò que és rellevant i discutir sobre allò que és anecdòtic.

—La tensió i els insults formen part de la vida parlamentària a Madrid?
—Per desgràcia, i els que fa anys hi som ho hem viscut, la política espanyola ha tingut històricament molts moments de crispació. Jo tinc molt present la crispació que hi va haver durant la guerra d’Iraq a l’hemicicle des de la bancada de la dreta [PP] cap als contraris a la guerra. I a vegades fora de l’hemicicle també. Recordo que el dia que els nord-americans entren a Bagdad i tomben l’estàtua de Saddam Hussein, en Fernández Díaz, al menjador del congrés, em va interpel·lar amb to agressiu dient que ells havien guanyat la guerra i nosaltres l’havíem perduda.