Carles Boix: ‘L’única cosa que tenim ara per ara és un govern de resistència’

Analitzem la tardor republicana amb Carles Boix, professor de Ciència Política de la Universitat de Princeton (EUA). ‘El referèndum del primer d’octubre va ser el primer gran pas’, així el defineix. Creu que per fer efectiva la República cal continuar ampliant la base d’independentistes, però que ara mateix hi ha una part de l’independentisme que no vol fer-la efectiva. També fa una crida a la reconciliació entre independentistes, tot i que es mostra confiat que la divisió minvarà a mesura que s’acostin els judicis polítics.

—Aquest Onze de Setembre no serà una Diada més. Què s‘hi juga, l‘independentisme?
—Hi veig, en l’Onze de Setembre de 2018, el començament d’un cicle de mobilitzacions durant la tardor i l’hivern que giraran al voltant dels judicis dels presos polítics i, de retop, d’un nou intent de sacsejament de l’estat.

—Creieu que s’han de fer més accions davant les presons?
—Sí, si va connectat amb una reivindicació dels drets civils i polítics dels catalans, d’una reivindicació que faci possible culminar l’exercici del dret d’autodeterminació.

—Què en queda, del primer d’octubre?
—Aquesta pregunta me la faig constantment. Crec que sense respondre-la amb una certa serenor i acceptant que ens podem equivocar en la resposta, no resoldrem què cal fer d’ara endavant.

—Quina conclusió en traieu?
—Deu mesos després, l’1-O el podem interpretar de dues maneres diferents. Com un referèndum en el sentit estricte de la paraula i, per tant, amb conseqüències molt específiques: la declaració d’independència i la seva execució efectiva. Aquesta és la interpretació que es derivava de les lleis aprovades el setembre del 2017, o, almenys, la que va dominar el discurs públic fins a mitjan octubre. Operant amb aquesta interpretació, entenc que hi hagi una part de l’independentisme que demani que s’acabi allò que es va començar. Tanmateix, aquesta interpretació i la promesa que incloïa no es van complir: en part, perquè la coalició governant ja anava dividida sobre els objectius a aconseguir amb l’1-O, i en part, perquè un cop fet va decidir que no era possible imposar-ne el resultat davant la violència de l’estat i l’abstenció d’una part important de la població. Per això, ara mateix, la declaració és encara dempeus, però la seva efectivitat ha estat i és nul·la. L’única cosa que tenim ara per ara és un govern de resistència.

—Però podeu entendre que la gent demani que es faci efectiu el resultat del referèndum?
—Sí, un pot demanar que el resultat del referèndum es faci efectiu. Jo no veig cap problema a les accions de protesta que es van fer la setmana passada, per exemple. Però cal reconèixer que, tot i que la base independentista és més sòlida que fa un any o dos, no ha canviat prou respecte al 2015: voreja el 50% sense haver-hi arribat. I que una part important de l’independentisme no vol fer-la efectiva ara. Sense aquesta part, hi ha coses que no es poden fer. Això no vol dir que no canviïn d’opinió. L’impàs en què ens trobem ara no ha servit de gaire. I l’estat no ha reculat en res i està lligat per la inèrcia de la maquinària judicial i pels judicis que hi haurà d’ací a pocs mesos. Amb tota aquesta realitat, tot el sobiranisme haurà de considerar si cal fer un nou pas endavant, real.

—Però aleshores què va ser, el referèndum del primer d’octubre?
—Si l’1-O no va ser un referèndum complet o suficient, vol dir que va ser fonamentalment un referèndum com a acte de mobilització i resistència ciutadana. Un acte legítim arran de la negativa de l’estat, absurda des del punt del dret internacional i de la raó democràtica més elemental, a fer un referèndum d’autodeterminació. El referèndum de l’1-O va ser el primer gran pas, diguem-ho així, per a cristal·litzar la consciència del país al voltant de l’autodeterminació, per a demostrar la gàbia política en què viu Catalunya.

—És el punt de partida?
—Sí, si ara ens parem aquí, aleshores ens quedarem insatisfets. Haurem sacrificat molt per no arribar enlloc. En canvi, si l’entenem com el punt de partida d’una marxa cap a la llibertat, aleshores continua tenint un sentit molt potent. Si aquest és el sentit de l’1-O, aleshores els nostres dirigents polítics i civils ho han de dir manera explícita: en comptes de dir ‘fem República’ han de dir que ens trobem en un procés dinàmic, complex, d’alliberament nacional.

—Íntimament, què us evoca aquesta data?

—Vaig ser a la porta del meu col·legi de les sis del matí a les deu de la nit, amb algun moment de descans. Va ser, sense dubte, el moment polític més intens que he viscut mai. Compartint, amb coneguts i desconeguts, una causa noble, pacíficament, generosament.

—Què penseu que s’ha de fer l’1 d’octubre de 2018?

—Com a mínim, jo ens convocaria a tots a tornar als col·legis electorals. Però tot ha d’anar emmarcat en la lluita pels drets civils i polítics que hi haurà en relació amb els nostres presos polítics.

—Vist ara en perspectiva, què va faltar per fer efectiva la República?

—En vaig parlar en un seguit d’articles al novembre i desembre de l’any passat. A la coalició sobiranista, hi convivien persones amb objectius diferents: uns volien un 1-O com un altre 9-N, com un acte reivindicatiu que ‘demostrés’ que Espanya no ens reconeixia com a nació; uns altres l’entenien com un instrument per a forçar l’estat a negociar; finalment, una altra part creia que l’1-O era un referèndum que havia de tenir totes les conseqüències polítiques i jurídiques d’un acte d’autodeterminació. La participació per sota del 50% i una possible resposta encara més violenta de l’estat a la declaració d’independència van reduir el pes dels més ‘radicals’.

—Després del primer d’octubre arribarà el judici als presos polítics. Què s’ha de fer aquells dies?
—Denunciar la vacuïtat de les imputacions de la justícia espanyola. Mobilitzar pacíficament la ciutadania. Els nostres representants hauran de meditar quines accions reals volen fer per a trencar la repressió que patim.

—Quin paper han de fer els presos polítics?
—Entenc que volen convertir aquest judici en un judici a l’aparell estatal i en una demostració de la situació de Catalunya.

—I els exiliats?

—Malgrat les tensions que veiem entre presos interiors i presos exteriors, jo els veig complementaris. La presó preventiva per càrrecs inventats destrueix la credibilitat d’Espanya, i encara serà pitjor quan arribem a Estrasburg. Els exiliats internacionalitzen la causa de Catalunya, sense dubte. I han aconseguit posar en evidència la justícia espanyola i la seva no-homologació amb els criteris de jutges belgues i alemanys.

—Constantment es veu la divisió entre els partits independentistes. Com cal afrontar-la?

—A l’octubre va haver-hi molts malentesos entre els dirigents d’aquell moment, alguns d’incomprensibles per a mi, que continuen pesant sobre tots nosaltres. Amb l’adversari que tenim, no ens podem permetre de quedar atrapats per les desconfiances d’aquell moment. Crido a la reconciliació de tothom: dels més grossos als més menuts, que, sovint, crispen l’ambient amb comentaris i piulets desafortunats. En tot cas, la divisió es reduirà a mesura que s’acostin els judicis polítics i es vegi que l’estat no vol substituir el procés judicial per una dinàmica de negociació política.

—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?

—Pacificar les tensions internes del sobiranisme. Posar fi a la impunitat de l’extrema dreta. Disciplinar el govern del PSOE a les corts espanyoles. Preparar una tardor que girarà al voltant dels judicis i, en definitiva, de la llibertat de Catalunya. Acostar-se als sectors ciutadans reticents a la independència o, si més no, a acceptar aquelles accions i sacrificis per poder decidir democràticament sobre el nostre futur col·lectiu.

—Què ha de ser el Consell per la República? Qui n’ha de formar part?

—Tenim un president legítim a l’exili. Tot allò que serveixi per a enfortir la causa de Catalunya a fora i per a parlar amb llibertat del que passa a Espanya serà bo. Però no tinc cap opinió formada sobre com concretar institucionalment aquest punt polític. El meu únic consell: res d’inventar-se repúbliques virtuals; volem un camí, encara que sigui incert, perquè Catalunya sigui materialment lliure.

—S’ha parlat molt de la possibilitat d’eleccions aquesta tardor. S’han de convocar?
—No podem descartar les eleccions. Però no es tracta de fer-les servir per resoldre les tensions del sobiranisme, que són inevitables perquè hi conviuen sensibilitats, estratègies i dirigents diferents. Les eleccions són una arma democràtica per a forçar l’estat a acceptar la nostra realitat nacional. Jo hauria preferit anar a eleccions aquesta primavera, per marcar bé els límits de la nostra sobirania. Però si això no era possible perquè no tothom ho volia, accepto que calgui esperar. Sempre hi ha un procés d’aprenentatge i entenc que, un cop superades les eleccions més difícils, les del 21 de desembre, el temps juga a favor nostre.

—Quines oportunitats representen per a l’independentisme les eleccions municipals de l’any vinent?

—Consolidar això que és ben a prop de ser una majoria absoluta de la població. I assajar formes d’articulació, com les primàries, que permetin d’obrir la política a generacions més joves i, sobretot, a trencar situacions encarcarades pròpies del sistema de partits estructurat amb la transició espanyola. Les municipals també vénen amb perills: que guanyin grups que intentin ‘autoguetitzar’ una part del país; això seria un desastre precisament per a aquestes àrees.

—Creieu que pot haver-hi una nova oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—No ho sé. Crec que necessitem el 50% dels vots a les eleccions o una decantació definitiva dels comuns davant la repressió espanyola. Demano als nostres dirigents que meditin cada pas que fan i com els han de fer per portar-nos a guanyar. També demano que, abans d’encetar accions de resistència de gran volada, considerin de validar-les amb eleccions. El curt-terminisme, que és típic de la política, ens va fer mal. Un estat consolidat es pot permetre d’actuar d’un dia per l’altre. Nosaltres, no tant. Jo no vull tenir un altre president a l’exili perquè sí.

—Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?
—Per començar, les autoritats del país han de demanar explícitament a tots els partits parlamentaris i extraparlamentaris que condemnin, sense condicions i amb concreció, tot acte de violència. És inacceptable que no ho facin. I això cal estendre-ho als partits estatals. Segon, entenc que la violència que hem vist ve d’un nombre reduït de persones, la majoria ben identificades. Els Mossos han de neutralitzar-los, detenir-los i considerar la possibilitat de denunciar-los per delictes d’odi, una figura que aquí em sembla aplicable perquè la violència es dirigeix a una minoria nacional per raons de les seves idees expressades pacíficament.