Carles Boix: “És Junts que depèn de Sánchez”

Carles Boix i Serra (Barcelona, 1962) és professor de ciències polítiques a la Universitat de Princeton. Va ser membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que durant els moments culminants del procés havia d’aconsellar tècnicament el govern de la Generalitat per convertir Catalunya en un estat independent. Home molt format, professor de les elits nord-americanes (alguns dels seus alumnes acaben treballant a la Casa Blanca) i respectat als Estats Units, es mira amb lucidesa la política de Catalunya, que visita sovint. En aquesta entrevista al professor Boix, ara als Estats Units, ens respon per escrit com veu ell el moment polític actual.

—Per primer cop en dècades els partits independentistes han perdut majoria absoluta. És canvi de tendència? O és parèntesi?
—Impossible predir el futur. Però si considerem el canvi poblacional en marxa, potser hi ha un canvi de tendència.

—El bloc del 155, majoria absoluta en eleccions catalanes. Per què ha passat?
—És possible que hi hagi hagut abstenció diferencial en contra dels partits sobiranistes. Tots ells tenen un problema de credibilitat. Pel que va passar l’any 17. I també perquè el seu maximalisme verbal ha tingut poca traducció real: el malestar polític, lingüístic i econòmic és considerable. Per la seva banda, Illa ha construït una coalició que manté els seus votants tradicionals, recupera ex-Ciutadans i arreplega gent d’ordre. Els dos primers voten per raons identitàries. Per a molts, aquesta identitat és primària i emocional. Per a altres, és una identitat molt basada en informació: per exemple, justifiquen les mancances infrastructurals com un problema creat a Catalunya i no poden imaginar un futur millor. Els mitjans de comunicació hi fan un paper molt important amb la construcció de discurs.

—Sempre heu dit que tot va començar a anar malament el 2018, quan es va renunciar a investir Puigdemont. Podeu descriure el cicle 2018-2024? S’ha acabat el cicle?
—El cicle 2018-24 ha estat de repressió i inestabilitat. De moment, continuarà la inestabilitat. (La repressió soterrada o oberta, també, perquè és constitutiva de la relació amb Espanya.) Si el PSC aconsegueix algun èxit (una gestió racional de Rodalies?) ampliarà la base. També l’ampliarà si reforça la seva xarxa clientelar amb l’expansió urbanística i l’explotació intensa de sòl. Això seria el model valencià del PP però fet pels capitans socialistes catalans. Recordem que el maragallisme que equilibrava aquests sectors ja no existeix –almenys dins del partit.

—A qui creieu que li toca ser president?
—Al parlament hi ha dues dimensions ideològiques, la nacional i la dreta-esquerra econòmico-social. El PSC controla el parlamentari decisiu (o medià) en totes dues dimensions. I, per tant, està ben situat per obtenir que Illa sigui president. Tant el tripartit d’esquerres com el combinat anticatalanista és possible i, per tant, pot haver-hi una subhasta a la baixa per part de cada bloc. Personalment, no descarto l’estratègia collbonista en absolut.

—Puigdemont pot comptar amb l’ajuda de Pedro Sánchez per fer canviar Illa d’opinió?
—La dependència de Sánchez respecte de Junts no em sembla cap obstacle a un Illa president. De fet, amb la llei d’amnistia encara en marxa (i sense cap altre èxit al sac: mireu el català a la UE o l’estat de Rodalies), crec que la dependència és de Junts respecte a Sánchez. És Junts que depèn de Sánchez. Llevat que Junts vulgui forçar eleccions arreu, però el cost (no amnistia) és molt gros. Fet i fet, però, el PSC no podrà governar gaire establement. A més, la seva posició és més precària electoralment del que sembla. Els tres darrers diputats han anat al PSC amb restes molt marginals.

—Illa, com el veieu?
—Si em preguntes més enllà de l’estratègia de partits i pel país en general, et diré que el resultat és dolent. Illa encapçala una coalició de sectors econòmics de baixa productivitat (hotelers, constructors, restauradors, baristes, cambrers, etc.) que no tenen gens d’interès a imaginar un país millor. Són votants curtterministes, arrapats a la seva casa i a anar fent, i que no entenen que, al final del camí, tothom estarà pitjor. La idea d’aquest govern és generar treballs de poca volada, amb una massa amb salaris baixos i un petit estrat a dalt rebent tots els beneficis d’aquesta forma de viure. L’apel·lació d’Illa a no permetre que els turistes vagin en patinet és claríssima. Aquesta “política” econòmica ve, a més, reforçada per un perfil poblacional molt envellit. Si no ets productiu, necessites més gent per pagar les pensions.

—El president Aragonès ha dimitit. Com ho valoreu?
—Responsabilitzar-se dels fracassos és bo. El gest l’honora. Tant de bo molts altres ho haguessin fet els anys 17, 18 i ara mateix.

—Què hauria de fer ERC ara?
—Imagino que Esquerra està partida. Segurament Junqueras vol que es facin eleccions per mirar de remobilitzar la seva base. (Personalment, no crec que ho aconseguís.) La majoria dels “federalistes” prefereixen fer una mena de govern de coalició amb el PSC per frenar el combinat anticatalanista. Ara bé, això potser els dessagnarà encara més.

—Puigdemont intenta de ser president. Ho veieu bé?
—El sistema electoral és proporcional i el PSC no és el guanyador absolut i, per tant, no sembla absurd intentar-ho. Sense l’ajuda de Madrid, però, és impossible. Sánchez té molts barons en contra i no pot alienar la seva base catalana, que a més vendrà com la promesa d’una nova victòria a Espanya. El PSOE vol reconstituir la coalició andaluso-catalana de Felipe González com sigui.

—Què hauria de fer Junts ara?
—Les regles per a elegir president del parlament són una mica diferents de les de president de la Generalitat i Junts i Esquerra tenen opcions per a elegir un sobiranista. Això crearia un cert balanç entre “poders”. De fet, Esquerra i PSC també podrien votar un president del parlament d’ERC i així repartir-se la cara simbòlica del “poder” (sí Catalunya té cap poder).

—Aliança Catalana (AC) ha entrat. Com la definiu?
—AC pertany al gènere dels partits antiglobalització que han emergit arreu d’Europa i l’Amèrica del Nord les darreres dècades. Evidentment, amb un tarannà propi del país, per la seva insistència en la independència. Hi ha dos tipus de populismes (de dretes) ara mateix. El populisme que insisteix en principis tradicionals, molt essencialistes, si voleu: la dreta polonesa i hongaresa, potser la italiana, i claríssimament Vox. I el populisme que defensa Europa com un bastió liberal contra l’amenaça dels fonamentalismes: el populisme neerlandès. Sembla que AC bascula més cap a la variant neerlandesa que l’hongaresa. Em puc equivocar, però, perquè no segueixo AC gaire de prop.

—Alhora no ha entrat. Per què no ha entrat?
—Alhora potser oferia el programa polític més interessant de totes les candidatures. Ha posat damunt la taula d’una manera explícita el tipus de model econòmic de baixa productivitat que tenalla Catalunya. Ha posat damunt la taula la desigualtat i manca de llibertat que pateix el país en matèria lingüística. I tot ho ha fet sense renunciar a una Catalunya oberta. També és d’agrair que hagi posat damunt la taula la necessitat de canvi generacional i d’elits. El problema d’Alhora és que competia pels espais electorals independentistes de Junts i Esquerra i ho ha fet sota la base que els líders d’aquests partits no són creïbles. Els votants, però, no els han cregut i ha preferit donar una oportunitat més a qui els sembla que pot ferir més Madrid. La llei electoral hi ha ajudat: el vot útil ha funcionat.

—Què ha de fer ara Alhora?
—No sé què han de fer. Tot plegat fer aquestes coses implica un cost immens. Personal. I social: el nostre país castiga molt els alternatius. En tot cas, espero que, fins i tot si ho deixen estar, les seves idees fructifiquin.