Carles Amengual: “La medicina actual no pot ser exclusivament química… ni ho ha de ser”

Carles Amengual és metge homeòpata i biòleg i ha dedicat tota la vida a estudiar les plantes medicinals. El seu llibre Flora Medicinal de les Illes Balears –tesi amb la qual s’ha doctorat–, publicat per Edicions UIB, recull 662 plantes referenciades a la literatura científica. Ha rebut el premi a la millor obra editada en els XXV Premis Nacionals d’Edició Universitària i ahir va rebre aquest mateix reconeixement per part de la Xarxa Vives d’Universitats. El lèxic popular, de gran riquesa, aplega 3.626 noms i 3.027 gloses i refranys en llengua catalana, que fan referència a les 662 plantes medicinals estudiades.

En el volum s’analitzen els estudis sobre flora medicinal del temps dels clàssics grecs i llatins i també els medicinals illencs, medievals i moderns fins al segle XXI, i es fa una anàlisi comparada entre territoris d’arreu del món. També s’ha recollit la presència d’aquestes espècies en la literatura i la cultura popular. A més, conté unes làmines que són aquarel·les fetes per dues autores: Irene Mulet i Judit Morales, que també tenen un gran pes respecte dels premis rebuts.

—Tota una vida dedicada a la recerca de les plantes medicinals i enguany heu tengut reconeixement amb dos premis. El darrer, el que us acaba d’atorgar la Xarxa Vives d’Universitats.
—L’edició del llibre ha estat de tres anys i mig, però la preparació prèvia és de tres dècades. És una gran satisfacció, perquè implica que hi ha hagut reconeixement a una tasca feta, tant pel contingut com pel coneixement. Uns coneixements, aparentment, que poden ser àrids, perquè es parla de botànica, farmàcia, medicina, química… però que també tenen un contingut cultural, lingüístic i històric. En aquest llibre, ho aglutinam tot, i, a més, en una edició atractiva.

—On us heu format? El llibre té molta farmacopèdia comparada.
—Havent fet els estudis de medicina i biologia, he fet llargues estades per països de l’Àsia, com ara la Xina, l’Índia i el Tibet, les Filipines… però també a Amèrica, que han servit per a l’apartat de farmacopèdia comparada. És a dir, les plantes d’aquí comparades amb l’ús que en fan en uns altres llocs, sobre l’estudi de farmacopèdies oficials, sempre. No ha estat solament una tasca d’ordinador, sinó d’una feina in situ durant anys de fer els estudis corresponents a cada país.

—Què ens ofereix, aquesta comparació amb uns altres països?
—Hi ha un gran interès mundial per les plantes. Les aportacions que es fan ens permeten de complementar uns estudis amb uns altres i arribar a tenir un coneixement de cada planta molt precís. I, així i tot, sempre podem descobrir alguna cosa més. Al Tibet diuen que tota planta pot tenir aplicació medicinal. L’únic que hem de fer és estudiar-la. Per exemple, una planta pot ser molt important aquí i, en canvi, en uns altres països no ho és tant. També passa a la inversa. El fet que l’efecte medicinal de les plantes s’hagi fet servir durant temps immemorials i també ara com ara amb els nous estudis ens enriqueix i també amplia l’espectre terapèutic que podem emprar. De fet, si ho haguéssim fet tot amb molt de detall, l’obra no tendria mil pàgines, sinó quatre mil. Hem anat als aspectes més fonamentals i bàsics.

—Trobem diversitat d’aplicacions entre uns llocs i uns altres?
—En línies generals, són semblants, perquè es tracta d’una experiència d’anys i d’història. Fa dos mil anys es va fer el gran tractat de farmacopèdia, el de Dioscòrides, i s’ha anat ampliant fins als nostres dies. Això significa que s’han trobat noves aplicacions i unes altres s’han acotat i precisat més. I sobre això que preguntes, per exemple, una planta que és molt utilitzada aquí és el romaní, però als països asiàtics no té tanta aplicació.

—Per què?
—Probablement té una química més àmplia aquí, uns principis actius més concrets, perquè és una planta mediterrània i és en el lloc més adient. Hi ha unes altres plantes que aquí són poc emprades i, en canvi, en uns altres indrets ho són molt més. Un exemple és la Withnaia somnifera, que a l’Índia és una planta extraordinària i té moltes aplicacions, sobretot per a activar el metabolisme i augmentar el sistema immunitari.

—Quina és la planta més coneguda a les Illes respecte de l’aplicació medicinal?
—La més coneguda i que és la portada del llibre és precisament el romaní. Fins i tot tenim la rondalla de “La flor romanial”, que parla d’aquella planta que ho curava tot, que era realment màgica. Per desgràcia, no té aquestes propietats màgiques, però sí que es pot aplicar en usos dermatològics. També es fan recerques en què es veu amb força certesa que pot ajudar en alteracions cerebrals, en concret de la memòria. És un aspecte a desenvolupar que pot ser molt útil per a la societat actual i futura, en relació amb l’Alzheimer. És un punt fantàstic.

—A quin país hi ha més tradició de fer servir herbes remeieres?
—N’hi ha per tot el món. Hem de tenir en compte que és al segle XX quan la medicina actual moderna, l’espectre farmacològic, es desenvolupa de manera extraordinària, i es continua desenvolupant. Abans de la química, teníem allò que hi havia: les plantes. Encara avui dia, dins la farmacopèdia moderna, més o manco, un 20% dels medicaments que s’usen tenen un origen vegetal. La resta són de síntesi, pel descobriment de la medicina moderna. Però encara que sigui un 20%, és una medicina que no hem de deixar de banda, perquè continua essent útil.

—Què en diu, l’Organització Mundial de la Salut (OMS)?
—Una línia de l’OMS és la d’ampliar, conèixer i protegir les medicines tradicionals. És dins un document que aconsella que s’estudiïn tots aquests elements que ens ajuden a tenir més bona salut, en aquest cas les plantes i les medicines tradicionals que no formen part exclusivament d’allò que coneixem com a medicina moderna, que té la gran línia de recerca. Diuen que no s’han de deixar de banda, sinó tot el contrari, les impulsen molt.

—A la vostra obra i en els vostres estudis també recolliu una part cultural. De com les plantes s’ajunten amb la cultura popular. Però també amb personatges històrics de la nostra terra, com ara Ramon Llull.
—Va ser el primer naturalista i botànic de les Illes. Del punt de vista de la historiografia, els primers escrits botànics que tenim en la nostra llengua són de Ramon Llull. Els anteriors no els tenim, perquè els antics pobladors no ens n’han deixat. En les seves obres, parla d’unes setanta plantes, no sempre des del punt de vista medicinal. Va estudiar a la Facultat de Medicina de Montpeller i, segons els escrits, en va ser un dels professors. És a dir, podem dir que també va ser un metge que va escriure un llibre de medicina segons la seva concepció del món i de la ciència. Hem de dir que parlam de l’edat mitjana i que ho hem d’entendre dins aquest context. Tot això forma part dels estudis de la meva tesi, però sortirà en una pròxima publicació.

—Quina relació més té la cultura popular amb les plantes?
—Una relació que la tesi té en consideració i de la qual hem hagut de fer i farem obres a part és la de la relació de les nostres plantes amb escrits clàssics i tradicionals. Una obra publicada és L’hort de les rondalles mallorquines. Cal tenir en compte que el conjunt de les rondalles mallorquines és una obra popular que, tot i no ser sobre botànica, és la que té més referències botàniques d’Europa. Anomena gairebé 140 plantes, sigui en relació amb el seu ús, sigui una citació que correspon al context. En el 90% de les rondalles se cita alguna planta. Són uns percentatges que em varen sorprendre, perquè en unes altres obres de cultura popular europees, com ara els contes de Grimm i Andersen, que són de la mateixa mena, no hi ha tant d’esment a plantes. Diràs que les rondalles són fetes en el context rural del seu temps… però és que aquestes altres obres, també. I si feim la comparació amb obres cultes, com ara la Bíblia i autors grecs i llatins, com ara Virgili, Shakespeare i Cervantes, les rondalles continuen essent les que tenen més referències botàniques.

—Per què creieu que és així?
—El fet de ser unes Illes i haver-nos d’espavilar amb allò que teníem i haver de ser autosuficients ens duia a estudiar més els recursos que teníem a la mà.

—A occident l’ús de les plantes medicinals sembla més residual que no pas la medicina moderna. Per què trobem aquesta diferència?
—La gran medicina és aquella que pot curar i cura. Tots els recursos que puguin servir per a guarir són útils i necessaris. El fet de voler conèixer tant uns recursos més
tradicionals com els que s’estudien avui dia amb experiments amb la química vol dir avançar en favor de la salut de la humanitat. Per tant, no en podem prescindir. De fet, els remeis tradicionals formen el 80% de la medicina. La moderna és un 20% de la medicina actual al món. No sempre tots els països poden tenir recursos ultramoderns a l’abast per poder tractar el pacient. I l’OMS recomana això: poder fer un ús del conjunt. La millor medicina del món serà la més adequada en un pacient concret en un moment adient. Per tant, si necessita una operació, un antibiòtic, una infusió o fisioteràpia, havent-lo diagnosticat prèviament i sabent què li passa, li hem de donar el més adequat en aquell moment. Això és la millor medicina del món, no n’hi ha cap més. Tots els recursos que puguem tenir a l’abast són útils. I, després, hem de triar.

—Sembla que hi ha cert escepticisme al món occidental, on domina la medicina moderna.
—No és qüestió que hi hagi escepticisme o no; que hi hagi una creença o no, sinó que hi hagi un coneixement i una pràctica. En aquest cas, hi pot haver gent dedicada a això que no sigui metge, però dins la medicina, som metges titulats que quan feim ús d’aquestes teràpies ho sabem amb experiència pròpia. Per tant, no són idees volàtils ni creences, sinó coneixements comprovats al llarg de la vida particular: tant la d’un metge en concret com de qui ens ha precedit i transmès els coneixements, sigui en forma de llibre o de pràctica. És la pràctica quotidiana la que ens fa usar qualsevol teràpia; no és pas una idea màgica.

—Vivim una situació complicada, la pandèmia de la covid-19. Podem trobar un remei per a aquesta malaltia en les plantes.
—Hi ha olis essencials de certes famílies, com ara la de les lamiàcies. La Universitat de Milà, el 2015, va comprovar les propietats antivíriques dels olis essencials. Emprar-los ambientalment fa disminuir la càrrega vírica de l’entorn. És una aportació més. Parlam en moments de postpandèmia, en la qual val la pena de posar en pràctica aquestes propietats que la universitat diu que ha comprovat. Els olis essencials s’han documentat molt bé.

—En què més ajuden les plantes?
—És important de dir que sempre parlam de certes malalties. És a dir, hem de fer un diagnòstic previ. Però, per exemple, per a alteracions del fetge, que és laboratori químic de l’organisme, s’ha detectat que algunes plantes, com ara la Sylibum marianum, poden ajudar a la funció metabòlica del fetge. Són plantes que, a més d’anar contra un microbi, poden afavorir el metabolisme. També disposam de plantes que poden ajudar la funció respiratòria, intestinal o renal… hi ha moltes plantes que ajuden a activar-les. No les hem de deixar de banda, perquè sabem que són allà i les podem aprofitar. Aquest aspecte és molt important, hi ha llistats publicats per l’OMS que ens en parlen, i és una obligació de tenir-les en compte per a certes patologies. No ens podem permetre el luxe de prescindir de remeis útils, com ara la fitoteràpia, que és de sempre la base de la terapèutica mèdica mundial i històrica: n’és la base. Ara s’ha desenvolupat? Perfecte. Benvinguda tota recerca actual i química de síntesi, i tant. No hi ha ni una contradicció, ni diu que siguin incompatibles. Una gran planta important és la digital. Avui encara és absolutament necessària en cardiologia, és molt efectiva i, fins i tot, molt tòxica si no es fa servir en les condicions adients. Fa créixer la força cardíaca i disminueix les alteracions del cor. És una planta extraordinària, s’estudia a medicina avui dia, no ha passat de moda, ni de bon tros.

—Quin és el límit entre la llegenda de propietats que té una planta i la seva funció comprovada científicament?
—Si parlam de llegendes, tornarem a “La flor romanial”, que és una llegenda i una rondalla. La humanitat sempre ha cercat aquesta planta que ho curi tot. I també, per una altra banda, un conjunt de plantes que ho curin tot, el que seria la teriaca. En el segle XIX va existir, fins i tot Claude Bernard –un dels fundadors de la medicina moderna– la utilitzava. Ell va fer la introducció a l’estudi de la medicina experimental, que marca la medicina moderna i la més antiga. Sempre hi ha estat. Amb experimentació, als laboratoris se cerquen substàncies químiques que puguin actuar en certes malalties. Hem d’anar a cercar, sempre que sigui possible, la cosa més específica. Per exemple, si sabem que un microbi és sensible a determinats antibiòtics, anem a cercar habitualment l’antibiòtic més sensible per a aquell microbi.

—Insistiu molt que la fitoteràpia és un complement més de la medicina.
—Forma part de la història. Naturalment, hem d’acotar coneixements i
experimentacions. És el que hi havia en aquell temps, però es tracta de conèixer, no de creure. La ciència no és ni més ni menys que un mètode i l’hem d’aplicar. Després surten resultats esperats o inesperats, però la ciència és l’aplicació del mètode, no és pas cap dogma. En aquest llibre tot és referenciat i es tracta de continuar l’estudi, l’experimentació i, sobretot, continuar en favor de trobar sempre els recursos que ajudin la salut de la humanitat. I la fitoteràpia és un recurs bàsic i elemental, perquè ens permet, a qualsevol lloc del món, fer servir el que hi ha. No ens fa dependre de fàbriques o laboratoris. El fet de tenir autosuficiència és molt important: tant de manera pràctica com filosòfica i ètica. No podem dependre exclusivament d’una sola forma terapèutica.

—Us referiu també a les patents.
—No podem dependre d’una patent. Si hi és, perfecte, però anar a còpia de patents no pot ser l’únic recurs. Èticament, biològicament i socialment no és acceptable.

—Quines seran les vostres pròximes passes?
—Tenc el llibre sobre la botànica de Ramon Llull a punt de publicar i el de la botànica balear comparada amb els clàssics grecs i llatins. Un altre és una traducció d’una farmacopèdia de Mallorca escrita en llatí i inèdita. Supòs que en pocs anys serà feta.

—També us dediqueu a unes altres disciplines…
—Som metge homeòpata i biòleg. Però també professor de txikung, de què hi ha un
interès terapèutic cada dia més fort. Es basa en tècniques respiratòries molt
conegudes a l’orient. Jo, a la Xina, hi vaig viure tres anys per estudiar-ne la medicina i hi vaig aprendre aquestes arts. També he estudiat medicina tibetana. En els seus llocs d’origen, són titulacions oficials, però aquí són tècniques de meditació. Se n’ofereixen cursos i són una aportació més a la qual no podem renunciar, perquè s’ha comprovat que és útil. La medicina actual no pot ser exclusivament química… ni ha de ser-ho, molt sovint no podem curar exclusivament amb una pastilla.