Carles Alfaro: ‘Fa deu mesos de les eleccions i encara no hi ha cap projecte cultural clar’

Després d’onze anys sense trepitjar els teatres públics valencians com a director teatral, Carles Alfaro ha tornat a escena. En aquesta hibernació, la seva companyia teatral, Moma, no ha volgut dependre de les subvencions de l’administració valenciana i va iniciar un llarg silenci que ara ha trencat. Ahir va presentar al Teatre Rialto de València ‘Vània’, una adaptació de l’obra ‘Oncle Vània’, del dramaturg rus Anton Txèkhov. Però Alfaro reconeix en aquesta entrevista que el seu retorn no és pas gràcies al nou govern. De fet, és molt crític i li demana diligència per a bastir un projecte cultural que assenti les bases de les arts escèniques valencianes, que diu que no han estat mai consolidades.

—Per què heu escollit adaptar aquesta obra de Txèkhov?
—Perquè hi ha una generació teatral a València que es troba a l’equador de la seua vida i que s’ha sacrificat molt, però totes les seues expectatives han estat frustrades. Igual que Vània, que s’ha dedicat en cos i ànima i amb devoció a un cunyat que semblava que era una celebritat, però totes les expectatives han estat absolutament frustrades. He escollit Txèkhov i ‘Vània’ perquè pense que la gent d’ací té molt a dir i entén perfectament el caliu que cal per a fer una obra d’aquestes característiques i amb eixe conflicte intern que és el pas del temps.

—Parleu dels vostres companys, doncs.
—Sí. És una generació, descol·locada, en una edat en la qual ja no tens l’impuls ni l’oportunitat d’anar a fora, perquè ja és una edat difícil. Després d’onze anys sense ni la mínima possibilitat de treballar amb la professió valenciana, perquè Moma i jo no hem demanat cap ajuda per no tenir relació amb l’administració valenciana, es feia molt complicat de trobar un teatre i unes condicions mínimes per fer una obra digna. Aleshores, gràcies a la companyia Teatros del Canal de la Comunitat de Madrid, que estava interessada a coproduir ‘Vània’, ha estat possible fer l’obra. Encara que jo, des del mes de juny, he intentat col·laborar amb alguna institució valenciana, però hi ha una paràlisi des que l’esquerra va guanyar les eleccions. Hi ha hagut un blocatge i encara no estem del tots desperts.

—A què us referiu? No es dóna prou suport a la cultura?
—Costa molt. Fa deu mesos des de les eleccions i encara no hi ha un projecte clar. Em referesc culturalment, i en l’àmbit de les arts escèniques, especialment. Aleshores, encara esperem a saber exactament quin és el projecte. Entenem les circumstàncies, entenem que els recursos estan molt devaluats i amb calaixos plens de factures sense pagar. Però una cosa és això i una altra és no tenir una noció clara i definida de què es vol. La qüestió és saber cap a on anem i què volem. Això costa molt. Aquesta obra n’és un símptoma: amb un equip artístic absolutament valencià, l’hem feta possible gràcies a una aportació de Teatros del Canal de Madrid.

—Com us hi penseu implicar, en la nova etapa cultural?
—Jo tinc un desig íntim i també una necessitat de recuperar i d’intentar no perdre del tot el vincle que tenia amb la professió. Aquesta obra, l’he feta per uns actors i n’he utilitzat tants com he pogut. Jo ja fa temps que no vull dependre de l’administració ni n’espere res.

—Però suposo que espereu que les administracions us puguin donar més suport que el que heu rebut fins ara.
—Bé, sí, però sempre he intentat que no es confonguen qüestions de suport en el sentit econòmic amb la implicació que puga tenir en un projecte que m’interesse. Passa que en aquesta ciutat meua sempre parlem de la bona economia o mala economia i no parlem de projectes. Naturalment, els projectes després han de tenir un suport pressupostari, però el fet important és que parlem de quin projecte volem. A partir d’ací, a mi em pot interessar o no. Jo crec que ací al País Valencià per a recuperar i normalitzar les arts escèniques –que no han estat mai consolidades– tardarem anys. Cal tenir paciència, humilitat i ganes de treballar.

—Així doncs, què li demaneu a l’administració?
—Pense que hauria d’haver-hi, almenys, un pla quinquennal, i saber que a poc a poc hem d’anar construint i sumant. Però no podem idear un gran espectacle, tenir-lo actiu dues setmanes i s’ha acabat. Això és, exactament, el que ha fet l’aparador de la dreta. L’única cosa que els interessava era l’aparador. Ací es tracta d’estimar una mica la professió i anar consolidant coses. Ens hem de deixar de focs artificials.

—Us heu sentiu poc valorat?
—M’agradaria parlar de teatre, de dramatúrgia i no parlar d’una cosa que hauria d’estar normalitzada i mínimament establerta. Això sí que m’entristeix. Però és que n’hem de parlar perquè no tenim una altra. Actors professionals, no n’hi ha cap. És un ofici que ha desaparegut completament. No hi ha ningú que visca d’això. No hi ha ni Canal 9, no hi ha ni audiovisual. Em sembla impresentable la situació de la professió.

—Us veig molt molest.
—També hi ha una qüestió de la qual estic molt fart: les ajudes i les subvencions. La cultura és inversió! S’han fet estudis molt seriosos que diuen que les ajudes que rep el sector del teatre, si les ajuntem totes, no superen en absolut el que produeix dins del PIB. Paguem quilòmetres d’autopista del senyor Florentinio Pérez, Mercedes és la multinacional més subvencionada d’Espanya i moltes subvencions que ningú no es mira. En canvi, al teatre sembla que visquem de gorra. Ja n’estic fart. A veure si ho expliquem bé.

—…
—Ací el sector és molt maltractat, però també tots els professionals. Per posar-ne un exemple, a València no hi ha cap escenògraf perquè és impossible de pensar ni en el més mínim decorat de res. Ací sembla que estiguem acostumats a pensar que això és la cosa normal. Però no ho és. Llavors, què tenim? Doncs gent que no s’hi pot dedicar encara que tinga un gran talent, una preparació i una formació. Perquè en eixe sentit és una generació perduda. Això de València no és per a queixar-se, és que és absolutament indecent. Durant molts anys, els responsables culturals no tenien cap relació amb la cultura. I ara també passa. I a mi això em preocupa. No hi ha manera que la gent que té una responsabilitat, per exemple en arts escèniques, tinga un coneixement de l’àrea.

—Carles Alfaro i Moma Teatre sempre han lluitat perquè no hi hagués barreres amb el Principat. Hi ha d’haver més intercanvi cultural?
—Home, seria molt desitjable. Reconec que des d’ací no ho hem facilitat mai, per la qüestió del català. Però evidentment seria molt desitjable i reconfortant. I em consta que la professió d’ací hi estaria absolutament disposada. Però els vincles s’han trencat per la qüestió de la llengua, òbviament. Si jo faig ‘Vània’ en català tinc claríssim que molts pensaran que no vindrà ningú. Hi ha un complex d’inferioritat brutal i hi ha una immensa minoria que encara no s’ha despertat. Jo he tingut un teatre i anava molt bé, però va costar molts anys. Ací no hi ha cap mena de vertebració i el resultat és que hi ha un popurri de teatres. El resultat és un públic perdut, i això ens costarà molt de recuperar.

—Per tant, caldria normalitzar el català dins dels teatres?
—Totalment. A València, obres que són bilingües s’han fet en castellà o, amb molta sort, hi ha hagut la possibilitat fer dues funcions en català per cada quatre de castellà. Aquesta és la realitat. Moma, en aquest sentit, no ha tingut mai cap dubte i hem estat clars. Em sap molt greu perquè a mi no m’agrada fer ideologia amb la llengua. Però no suporte que no es tracte d’una manera natural allò que ho és. No acabe d’entendre com gent que entén i parla perfectament el valencià, no puga exercir el dret d’expressar-se a dalt d’un escenari en un idioma normalitzat. Això em sembla molt fort. És un símptoma de no-normalització que hages de semblar reivindicatiu pel simple fet d’expressar unes paraules de Txèkhov en una llengua que és la teua.