Carla Simón: “Ja n’hi ha prou de senyors grans fent de presidents dels jurats”

L’any passat, el festival de cinema de Berlín, creat pels aliats fa setanta-tres anys, va atorgar el seu premi més prestigiós, l’Ós d’Or, a Carla Simón. Quan falta poc per saber qui s’endurà l’estatueta més preuada de la Berlinale enguany, ens trobem amb la directora d’Alcarràs a l’hotel que allotja tots els membres del jurat. Després de ser mare, ha passat a l’altra banda del festival per valorar pel·lícules d’arreu del món juntament amb la resta de membres. Es nota que li agrada venir a Berlín. És en aquest festival que ha fet els grans salts de la seva carrera, continua ampliant la xarxa de cineastes i cinèfils, i ara deixa clar que el desafiament del seu pròxim film és trencar amb l’estil que l’ha acompanyat fins ara.

—Formeu part d’un jurat encapçalat per l’actriu nord-americana de trenta-dos anys Kristen Stewart, com ha anat?
—Molt bé. Som en aquest moment. Un moment en què cal obrir-nos, ja n’hi ha prou de senyors grans fent de presidents dels jurats. N’hi ha molts que tenen molt bon criteri, és clar, però som en un moment en què la diversitat és important. La Kristen és molt intel·ligent, molt cinèfila i molt cineasta, i està absolutament qualificada per fer aquesta feina encara que sigui jove. Ha estat molt bonic com ho ha portat i el diàleg que s’ha establert entre tots nosaltres. L’objectiu era mirar de trobar un palmarès en què tots ens sentíssim identificats. Hem pogut dialogar fins al fons. Evidentment, mai tothom acaba perfectament content, però sí que sentim que és una decisió que hem pres entre tots.

—Què heu après, amb un equip tan divers?
—Ha estat molt interessant. Estem acostumats a veure les pel·lícules amb el nostre prisma i, de sobte, això t’amplia molt la mirada. Has de mirar de veure-les amb unes altres mirades. I d’aquí, el diàleg entre tots els membres. És bonic poder canviar d’opinió perquè algú t’assenyala una cosa que potser no havies vist. M’he adonat que normalment miro les pel·lícules des del meu gust. Aquests dies, en canvi, he procurat deixar-lo una mica de banda per poder jutjar-ne el valor artístic d’aquesta altra manera.

—Aquesta diversitat és la que trobeu a faltar als Goya?
—Voldria deixar clar que no hi ha res més democràtic que una acadèmia de cinema, com la dels Goya, perquè la gent vota. No tinc res a criticar dels Goya; és un procés democràtic. Si s’ha decidit que Alcarràs no s’havia d’endur res, no passa res. Vam tenir una allau de peticions d’entrevistes i he hagut d’anar aguantant la indignació de tothom [riu], però no tinc res a dir.

—Però ha sobtat que un film amb tan bona acollida en molts certàmens, als Goya no s’endugués cap premi.
—Són gustos. És una reflexió que s’ha de fer l’acadèmia sobre com és la seva plantilla de votants. Quantes dones hi ha, de quins llocs vénen, de quines branques de la professió… Si mires les xifres, menys d’un 25% de dones, gairebé la meitat són de Madrid i actors. Hi veig alguna cosa de base. Per exemple, l’acadèmia de Hollywood fa un esforç enorme per convidar gent diversa, s’han adonat que tenien un perfil molt concret de votant. En canvi, els BAFTA no han estat gens diversos i a França sovint passa igual. Els festivals van més de pressa, hi ha un jurat que canvia cada any i es pot adequar una mica més al moment. Les acadèmies, en canvi, són infrastructures molt grans i per canviar-les s’hi ha de posar molt de pensament i voluntat.

—L’èxit d’Alcarràs entre el públic no s’ha acabat. Enguany podria guanyar el premi LUX del públic europeu.
—Sí, a escala europea, ens ha donat moltes alegries. Feia molt temps que no hi havia una pel·lícula espanyola nominada als EFA [premis de cinema europeu], i no va passar a la llista de seleccionades per als Oscar, però durant les presentacions va anar molt bé i ha permès que la pel·lícula es veiés molt allà, també.

—S’ha destacat molt la fita que una pel·lícula en català hagi arribat tan lluny, què us heu trobat en uns altres països, també ho destaquen?
—Sí, també n’han parlat, però no li donen la mateixa importància. Molta gent no coneix aquesta llengua i de sobte diu: “Ostres, no és castellà.” Els crida l’atenció que sigui una llengua minoritària. No és la gran pregunta, però depèn molt del coneixement del periodista. Si la història és ben explicada no és tan important en quina llengua és.

—Quan us van presentar a la conferència de premsa de la Berlinale, van destacar que sou la primera directora que guanya un Ós d’Or amb una pel·lícula en català. Us va sobtar?
—És una dada. És un fet molt bonic, però no em vull deixar il·luminar per una cosa així. M’ha passat a mi, però li podria haver passat a algú altre i, segurament, no seré l’última. Aviat ho veurem.

—El cas d’Alcarràs pot servir d’inspiració per a creadors de llengües amb menys parlants, com ara el basc i l’irlandès/gaèlic?
—Tant de bo. Crec molt a explicar les històries en la llengua que sigui necessària. Fa pujar l’autoestima d’aquelles llengües que sempre s’han de protegir d’alguna manera. Ha estat un any molt bonic per a la llengua, hem recuperat una mica aquest poder de dir que sí, que podem explicar moltes coses en català, amb tants films com hi ha hagut.

—Quin consell donaríeu a les dones que siguin en un moment cabdal de la seva carrera i vulguin ser mares?
—Per mi, cal entendre que hi ha moltes maneres de viure la maternitat i, tot i que hi lluitem en contra, encara estem molt condicionades a sentir culpa, a sentir que ho hem de fer d’una manera determinada. Som en un moment en què s’ha de revisar tot plegat. No cal deixar la professió pel fet de ser mare i, per tant, cal entendre que ens hem de deixar ajudar i acompanyar. Per poder-ho fer, per mi han estat clau la meva parella, els meus pares, els meus sogres i la meva germana. La meva tribu, en general. A vegades pensem que hem d’estar cada hora del dia amb els nostres fills, però no és l’única opció. Si et ve de gust, sí. Però si prefereixes continuar la teva carrera i que no s’aturi d’una manera dràstica, també és una opció i és vàlida. Tot i que realment tot és dissenyat, encara ara, perquè ens sentim malament si ho fem.

—Heu trobat a faltar alguna cura durant aquest any tan intens?
—Fer un curt enmig de la promoció de la pel·lícula va ser una salvació, per sentir que estava connectada amb mi mateixa creativament. Va ser un gran regal poder fer-lo enmig de la voràgine. Durant la promoció estàs molt exposada, de cara a fora, i no hi ha gaire espai per a mirar cap endins ni pensar en els teus projectes i processos creatius. En canvi, la maternitat m’ha mantingut molt amb els peus a terra. M’ha faltat temps, temps de pau i de calma. Vaig parar una mica el mes abans de parir i el mes de després, però quan en Manel tenia dos mesos ja anàvem a Venècia. Ha estat tot molt intens, i sí que m’ha faltat calma mental, sobretot per a poder crear. Per això, ara, quan acabi a Berlín, la intenció és parar. No faré més entrevistes ni viatges durant un temps.

—Com serà aquesta aturada?
—No desaparec del mapa, tan sols públicament. Necessito introspecció per poder continuar treballant. Quan una pel·lícula funciona bé, et treu molt de temps. Per a Estiu 1993 i Alcarràs, ha estat un any de promoció per a cadascuna. Estic molt cansada de parlar d’Alcarràs, necessito deixar-ho enrere. Tardo dos dies o tres a concentrar-me bé i durant la promoció, si començo a treballar i al cap de dos dies o tres ja tenim un altre viatge, no és gens productiu.

—Insistiu que la intenció és continuar afrontant desafiaments.
—Em sembla que és avorrit fer una pel·lícula que ja saps fer i no et permet créixer. Per mi, m’ha passat amb algun projecte petit, arribar al set de rodatge i tenir la sensació que saps què fas i no busques res nou, em sembla molt poc interessant. Em sembla que es perd el misteri, la passió i la tensió. Crec que és important sentir una mica de por o tensió pel que tens entre mans. Per mi, l’art és això. Si ho saps fer, té menys màgia.

—I quin és el vostre pròxim desafiament?
—Vull trencar una mica. Tinc ganes de provar coses noves cinematogràficament, m’estimula. Continuaré amb la investigació del to i la feina amb els actors. Al final, continuo essent la mateixa persona i és bonic que les nostres carreres tinguin sentit, és clar. De fet, els films se’ns assemblen. Quan en veus un i després coneixes la persona, tot encaixa!

—Vaig veure la vostra primera obra, Estiu 1993, al centre cultural Bozar de Brussel·les i ara us entrevisto a Berlín. La vostra obra té una dimensió molt europea. Ho sentiu així?
—Sí, em va passar molt amb Estiu 1993. Quan em trobava amb gent del sector del cinema independent, tothom ubicava la pel·lícula. Després, amb Alcarràs, encara més, sobretot arran de l’Ós d’Or. He tingut la sensació que es valoraven molt totes dues pel·lícules en el sector del cinema europeu. Per mi, sempre ha estat referent, tant pels films com pels directors. Poder formar-ne part és molt bonic.

—També vàreu estudiar a Londres, una ciutat europea malgrat el Brexit.
—Vaig estudiar comunicació audiovisual a la UAB, vaig fer un any d’intercanvi a Califòrnia i, tot seguit, amb una beca de la Caixa, vaig anar a la London Film School. El cinema britànic s’acosta més a la manera de fer a Amèrica, però és una barreja. Estudiar allà, en una escola tan internacional, em va permetre d’aprendre sobre cinema de tot arreu. Em va empènyer a ser molt oberta, amb les coproduccions i amb els laboratoris de guió. Hi vaig fer grans amistats com ara en Mikel Gurrea, que va estrenar film a Sant Sebastià, i va ser el meu amic de l’ànima allà.

—Quin àmbit abraça la vostra xarxa?
—Ara mateix la meva xarxa és molt la gent de l’escola de Londres i la que he conegut després, a Barcelona i a Madrid. Hi ha una sensació de comunitat en el cinema espanyol i, en concret, per a mi, amb les cineastes –en femení– a Barcelona. Haver fet tants laboratoris amunt i avall fa que també tingui amics d’uns altres llocs, per exemple aquí, a Berlín. O sigui, vagi on vagi sempre conec algun cineasta gràcies a aquests laboratoris.

—Teniu una relació especial amb aquest festival.
—És clar, hi vinc des del 2015! Em van seleccionar pel programa Berlinale Talents i vaig dur el projecte d’Estiu 1993 a l’Script Station, que és com un laboratori de guió. Van ser els primers a pensar que era un projecte interessant. Van llegir el guió i van dir: “Ah, ostres, vine, que ens interessa.” Amb aquest segell vaig passar per uns altres laboratoris. L’any 2016 vaig venir perquè la meva productora era a la Berlinale Talents Market; el 2017 vam estrenar-hi Estiu; el 2018 vaig fer de jurat de Generation [la categoria dels joves creadors]; el 2019 hi vam guanyar un premi per a coproduir Alcarràs; el 2020 havíem de filmar, però va venir la pandèmia i no vam poder; el 2021 vam filmar; el 2022 vam estrenar; i ara sóc membre del jurat. Me’n vaig saltar dos pel rodatge i la pandèmia, però hi vinc gairebé cada any.

—Són molts anys de Berlín.
—És molt fort. L’altre dia vam fer una xerrada, com a jurat, per als creadors del Berlinale Talents, i em vaig adonar que fa vuit anys jo era allà, com ells. Era a l’altra banda i quantes coses que han passat amb tan poc temps. Hi ha un vincle molt fort amb la ciutat. Confesso que només l’he visitada una vegada a l’estiu per fer un taller de guió. I, és clar, no té res a veure, canvia molt.

—Si això ha passat en vuit anys, on us imagineu d’ací a vuit anys més?
—No ho sé. Amb aquestes coses, és molt important fer valdre el que ha passat i entendre que tampoc és normal. Amb la següent pel·lícula no espero guanyar un altre Ós d’Or ni cap premi tan important. Per mi, és important que cada film que facis t’obri la porta per fer-ne un altre, et dugui a prendre riscos i provar coses noves.