Carla Costa: “El Tsunami Democràtic ens va utilitzar com titelles”

Carla Costa té 24 anys i és educadora social. És un dels més de quatre mil represaliats del procés que hi ha. El seu cas encara és pendent de judici. Serà el 14 de novembre. És acusada de desordres públics agreujats i li demanen dos anys i sis mesos de presó i 34.000 euros de responsabilitat civil. La consideren impulsora de les protestes post-sentència que hi va haver a Girona l’octubre del 2019.

En un acte dilluns al vespre a Girona, va fer un discurs molt dur contra la Generalitat. “El govern ens va deixar sols”, va exclamar. Hem parlat amb ella per saber el seu cas i la seva visió sobre l’onada repressiva que no cessa.

—Us preocupa d’entrar a la presó?
—Sí, em preocupa el fet de poder arribar a entrar a la presó. No únicament els antecedents que em pugui generar la sentència en el cas que no entri a la presó, sinó també el fet que hi entri i que em demanin tants diners com a responsabilitat civil. És una xifra molt elevada que la majoria de la població no pot assumir, i això m’hipotecaria el futur com a persona, sigui jove o no.

—En el vostre cas, la Generalitat ha actuat com a acusació particular?
—En el meu cas, no. No s’hi va arribar a personar. Però la investigació ve dels Mossos i no de cap altre cos policial. A mi no m’han ubicat mai en el lloc dels fets, no m’han identificat al lloc dels fets ni em van detenir al lloc dels fets. Com han arribat a la conclusió que jo era allà aquell dia? Això indica que potser hi ha fitxes policials?

—Per què ho sospiteu?
—Estic implicada en moviments polítics de fa temps, i crec que aquest és el motiu pel qual estic encausada, per haver estat portaveu i militant d’una organització política juvenil com és la Forja. D’aquí sorgeix la investigació. La va començar la brigada d’informació del cos dels Mossos d’Esquadra de Sabadell i ens pretenia imputar, a mi i a dues persones més, una acusació de grup criminal pels fets que havien succeït del 14 d’octubre al 4 de novembre a Girona durant les protestes contra la sentència del procés. Però aquest relat no el va comprar la jutgessa d’instrucció i va acabar arxivant la causa als meus dos companys. A mi em van deixar oberta la causa per desordres públics agreujats. M’acusen d’haver ocasionat els disturbis, els talls de vies, de carreteres i de tot el que va passar.

—Aquestes protestes contra la sentència van ser esperonades, especialment, pel Tsunami Democràtic. S’han ofert a sufragar-vos la vostra defensa?
—No, en cap moment. No hi he estat en contacte. Jo crec que hi ha una decepció general amb el que va representar aquell moviment i la desmobilització que hi va haver. Ens van utilitzar com titelles segons la conveniència d’uns quants. Ens van fer mobilitzar i desmobilitzar quan els convenia per acabar imposant un discurs de desmobilització. Però tinc la sort de tenir una xarxa d’amics i companys de militància que han creat un grup de suport. Pel que fa al tema econòmic, intentem de contactar amb altres espais per veure què pot funcionar més, si una caixa de solidaritat o alguna altra via, per a cobrir aquesta quantitat.

—Us veig molt molesta amb els polítics.
—Ens han deixat sols. Es va veure a partir de l’atac que vam patir un sector que va sortir aquells dies al carrer i que vam ser criminalitzats; una criminalització que anava contra altres formes de lluita civil no violenta. Aquest va ser el primer pas de trencament, el fet que molts polítics sortissin a criticar-nos públicament. Hi ha represaliats de primera i de segona. Només cal veure que el fet que la Generalitat sigui acusació particular en moltes causes ja marca una diferència entre represaliats. Perquè vol dir que el govern forma part del sistema repressor. Hi ha casos clars, com els d’en Marcel Vivet i el de l’Adrián Sas. A partir d’aquí, ja es fa una distinció. I no tan sols per això, sinó pel ressò o l’acompanyament que han tingut altres represaliats.

—Els joves us sentiu especialment perjudicats?
—En qualsevol lluita, cadascú hi té el seu paper i no tothom pot aportar-hi les mateixes coses, pel motiu que sigui. Els joves som en un moment en què tenim menys coses a perdre perquè el nostre futur és fosc, sigui laboralment o residencialment. Per això tenim menys por. Per això sortíem a lluitar per allò que consideràvem just i nostre. Totes les formes de lluita han de ser legítimes i no has de deslegitimar altres formes perquè no siguin les que entens que han de ser. Aquest va ser el primer pas, però després ens van deixar sols, no es van voler fer responsables del que el poble havia votat i decidit. El sentiment de decepció el tinc amb tothom que tenia un paper destacat i que en acabat va desaparèixer.

—Un dels compromisos assolits pel govern català i espanyol a la taula de diàleg parla de la desjudicialització del conflicte. Us sentiu interpel·lada?
—Per mi, que hi hagi la taula de diàleg és entrar en el joc del govern espanyol. No crec que s’hagi d’anar per aquesta via si es vol lluitar per la independència. Com pots negociar amb un estat que vulnera els nostres drets sistemàticament, i empresona i genera represaliats? Entrar a la taula de diàleg és fer el joc a l’estat. I acceptar els indults també forma part de fer el joc a l’estat. Si acceptes els indults només per a uns quants i no per a tots, entres en la tàctica estatal, que cerca de donar una mica a uns perquè parin. I així, de retruc, s’afavoreix la desmobilització i la divisió general. Per això no hauria de ser legítim en el moment en què som i si el nostre objectiu real és arribar a la independència.

—El govern vol que la taula serveixi per a abordar l’amnistia.
—Jo no veig probable que es pugui arribar a aquest acord.