18.11.2018 - 21:50
|
Actualització: 18.11.2018 - 23:51
En la teoria artística i en l’acció política, Carl Einstein (1885-1940) és de les persones que encarnen més bé l’esperit més revolucionari i avantguardista de l’Europa del seu temps. En l’acció política evolucionà del comunisme a l’anarquisme, sempre situat en primera línia de pensament i d’acció. De la gran guerra a les barricades espartaquistes de Berlín fins a la Columna Durruti. En la teoria de l’art participà i impulsà el dadaisme i el cubisme. Va ser el primer a afirmar que l’origen de l’art modern es troba a l’Àfrica i a l’art africà, deia ell, com a expressió col·lectiva d’unificació de voluntats en una voluntat comuna, que transforma l’expressió artística i l’allunya del decorativisme. Una profunda anàlisi de l’art africà que va revolucionar la història de l’art. La seva obra L’escultura negra (1915) es considera una de les obres mestres del segle XX.
Va publicar escrits importants sobre Miró, Picasso, Klee, Leger i Braque. Col·laborà amb Georges Bataille. Va escriure poesia, assaig i l’única novel·la cubista de la història: Bebuquin o els diletants del miracle (1912). A París fundà la revista Documents-Doctrines-Archéologhie, Beaux-Arts, Ethnographie, i col·laborà amb Jean Renoir en la idea i guió del film Toni, projecte del qual va ser finalment exclòs dels crèdits per desavinences amb el director.
Carl Einstein és l’avantguarda cultural i vital més avançada, un savi complex i únic. Ho trencà tot. Fronteres físiques, artístiques, científiques i ideològiques. Fou sincer i autèntic. Unificà, en la seva persona, vida i obra, teoria i pràctica, reflexió i acció. Per això l’han titllat de rebel, excessiu i turmentat. Per això l’han maleït.
Carl Einstein i els seus mons reals o ideals encara estan per descobrir. Podria ser un objectiu penden. Hi ha molta feina. Contra la manipulació de l’anarquisme que en fan els masovers del capital. A ells dedico una frase de Bebuquin: ‘Sóc un mirall, sóc un toll immòbil que reflecteix l’espurneig dels fanals de gas. Però un mirall s’ha mirat mai a ell mateix?’
Barcelona, estiu del 1936
Atrets per la revolució llibertària, Carl Einstein i la seva dona, Lyda, van anar a Barcelona l’estiu del 1936 disposats a lluitar contra el feixisme. Einstein tenia cinquanta-un anys. Van viure al carrer de Verdi, 182. De seguida van posar-se en contacte amb el grup alemany DAS (Deutsche Anarchosyndikalisten), que ja tenia uns quants militants vivint aquí d’ençà de l’ascens de Hitler al poder l’any 1933.
Ell es va allistar a la Columna Durruti i marxà cap a Pina de Ebro, al front d’Aragó, on confraternitzà amb Durruti i arribà a ser el seu ajudant de camp, gràcies als coneixements militars que havia adquirit a la Gran Guerra al front d’Alsàcia. La seva dona va entrar d’infermera a l’Hospital Salmerón. Tots dos van lluitar i treballar-hi fins al final, el gener del 1939, quan Barcelona va ser ocupada pels franquistes.
Carl Einstein va ser segurament l’intel·lectual europeu de més prestigi que va lluitar a la guerra de 1936-1939 amb les armes a la mà. Arribà a ser responsable de molts quilòmetres de front i un convençut defensor de la revolució. Discret, humil, Einstein, anava a la seva. No es va allistar a les Brigades Internacionals com la majoria d’estrangers que hi anaven de voluntaris. A més, era molt crític amb el paper dels intel·lectuals a la guerra. No va participar en els Congressos d’Escriptors Antifeixistes de València, Madrid i Barcelona. S’allunyà dels comunistes i del poder republicà. S’integrà en la Columna Durruti i els oferí els seus coneixements de tècnica militar, perquè ‘els soldats i els obrers comprenen els afers polítics i moltes altres coses millor que les mones intel·lectuals’.
En una extensa anàlisi publicada el 1937 a Fragua Social, diari de la CNT, Einstein, l’ajudant de camp de la Divisió Durruti, opinava sobre la situació en els fronts d’Aragó. Va visitar a València la redacció del diari que havia estat confiscat a Las Provincias. Anava cap a Madrid per conèixer l’estat d’aquells fronts i intercanviar impressions amb Cipriano Mera. Al seu article, a tota plana, descrivia militarment la situació bèl·lica, el desplegament de les milícies, denunciava la ‘no-intervenció’ de les democràcies europees que afavoria els franquistes i assegurava que, amb una perfecta cooperació de tots els fronts, es podia prendre Saragossa.
Les seves paraules en el funeral de Durruti
El solemne i sentit funeral de Durruti es va fer a Barcelona el 23 de novembre de 1936. Quan el fèretre i el seguici passaven Rambla avall, els altaveus emetien missatges de condolença. Carl Eintein va escriure el del Grup Internacional de la Columna. Són paraules que defineixen l’esperit de Durruti i, sobretot, el pensament de l’escriptor alemany respecte de la simbiosi revolucionària entre art, acció i revolució. En destaco uns fragments:
«Durruti, aquell home extraordinàriament estricte, mai no parlava de la seva persona. Havia suprimit del seu vocabulari la paraula prehistòrica ‘jo’. A la Columna Durruti només es coneix la sintaxi col·lectiva. Els camarades ensenyaran als literats com reformar la gramàtica en el sentit col·lectiu.»
«Tots odiem la guerra, però l’entenem com un mitjà revolucionari. No som pacifistes i lluitem apassionadament. La guerra –aquesta idiotesa anacrònica– només és justificada per la revolució social. No combatem com a soldats sinó com a alliberadors.»
«A la nit, aplegats a la vora del foc, els joves escolten els grans. Molts no saben llegir ni escriure. Els companys els fan classe. La Columna Durruti tornarà del front sense analfabets, perquè s’ha convertit en una escola.»
Una entrevista de Sebastià Gasch a Meridià
L’any 1938, ferit en combat, Einstein va passar molt temps a Barcelona, on va prendre contacte amb artistes i intel·lectuals de l’avantguarda catalana. Se sap que va fer una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular titulada ‘Position actuelle de l’artiste’. I que va parlar amb Jaume Miravitlles, director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, de fer un film, escrit i dirigit per ell, contra les democràcies neutrals, que havia de titular-se ‘La pau que mata’.
Amb el títol ‘Unes declaracions sensacionals de Carl Einstein’, Sebastià Gasch en publicà una entrevista a tota plana a ‘Meridià. Setmanari de literatura, art i política: tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista’. S’hi esplaià sense embuts sobre el paper dels intel·lectuals: ‘Practicar avui l’art és un pretext per evitar el perill. Tota contemplació és posterior als fets. I és avui quan cal exposar-s’hi sense paravent. […] Les metralladores es burlen dels poemes i dels quadres. Les paràfrasis s’han d’acabar.’
De Joan Miró digué: ‘El somni és massa limitat. Sobretot davant la violència dels fets actuals. Davant la competència d’aquests fets, pintors com ell perden sovint la partida. Amb tot, Miró és el xicot que té més talent de la seva generació.’ Respecte de Dalí i els surrealistes va demostrar no tenir pèls a la llengua: ‘Exploten unes antiguitats ideològiques, com Freud, aquell vell romàntic. Fan una pintura pedant, un academicisme falsament revolucionari.’
D’Espàrtac a Durruti, la llibertat en l’acció
Per a ell aquells mesos a Barcelona abans de la derrota final devien ser temps de reflexió, un espai per a reprendre la relació epistolar amb els seus amics de París, com Daniel-Henry Kahnweiler i Pablo Picasso.
‘No he vingut a Espanya sinó a servir els meus companys, la llibertat i la dignitat humana. Quan tot acabi cadascú seguirà el seu camí i recuperarà la seva feina, però sempre estarem disposats a agafar els nostres fusells per matar porcs quan les coses es torcin. Sabem massa bé que els discursos i la xerrameca, per més elevades o banals que siguin, no serveixen de res quan hom s’enfronta a algú que l’amenaça amb una pistola’, va escriure a Picasso.
Sabia molt bé què era viure amenaçat per una pistola. Hi havia estat mitja vida. Havia participat en la Primera Guerra com a voluntari, on fou greument ferit. D’aquella experiència de guerra, per a ell nefasta, en sortí comunista atret per la revolució soviètica i s’afilià a la Lliga espartaquista. Lluità a les barricades de Berlín durant la revolució comunista del 1919 i el van detenir el dia que Rosa Luxemburg i Karl Liebnich foren assassinats pels socialdemòcrates aliats amb l’extrema dreta.
S’exilià a París el 1928, fugint del setge de la dreta alemanya de la República de Weimar. Amb l’ascens de Hitler al poder, des del 1933 Einstein restà sota ordre de crida i cerca la resta de la seva vida, pel fet de ser jueu i revolucionari. Evolucionà del marxisme a l’anarquisme. I d’ençà del 1936 lluità a la guerra espanyola al front d’Aragó, on també va ser ferit.
Einstein i Lyda se’n van de Barcelona l’any 1939, fugint com tants de la ciutat ocupada pels franquistes. Travessen el Pirineu amb les restes de l’exèrcit republicà i desenes de milers de civils. Acabaren essent cinc-cents mil. Era el seu segon exili. La fugida permanent. La policia francesa els separa i els interna en camps diferents, ella a Julhac (a la Corresa), ell a Argelers (al Rosselló). Aconsegueixen alliberar-se i retrobar-se a París. Però ben aviat Carl fou detingut i internat al camp de Merinhac, prop de Bordeu. Intentà suïcidar-se i, finalment, va poder fugir del camp. Es va perdre per les muntanyes, un boy-scout el va trobar i acabà essent acollit al monestir de l’Estela e Bètharram (Nova Aquitània), un santuari de muntanya del segle XVI.
Perdut, derrotat, sense esperança ni futur, amb l’amenaça de les pistoles nazis cada vegada més a prop del clatell, Carl Einstein va prendre la decisió final, el seu darrer acte de llibertat: es va llançar al torrent de Pau, el riuet que passa davant del monestir. L’endemà passat, riu avall, van trobar-ne el cos amb dos llibres a les butxaques: les Confessions de Sant Agustí i els Pensaments de Pascal. És enterrat al cementiri de Buelh e Vesinc, sota una estela de pedra amb una inscripció: ‘A la memòria de Carl Einstein. Poeta i historiador de l’art. Combatent de la llibertat. Nasqué el 26 d’abril a Neuwied, Alemanya. Es va donar mort el 5 de juliol de 1940 per fugir de la persecució nazi.’
La derrota dels republicans espanyols contra el feixisme va ser la fi de tot. Tot es va perdre el 1939. Per a ell i per a molts. La República espanyola havia estat la darrera trinxera, tant en l’art, com en la filosofia i la política. Ell ho havia anunciat per carta a Picasso des del front de l’Ebre: ‘Si després es podrà escriure i pintar lliurement és, verbalment, només possible gràcies a la resistència espanyola. Jo sempre sabia que a Espanya defensava la meva feina, la possibilitat de pensar i de sentir lliurement com a individu.’
El seu amic Daniel-Henry Kahnweiler, escriptor i marxant d’art, de qui s’ha publicat la correspondència mútua, va revelar que Carl Einstein volia morir com un home lliure: ‘Ja sé com succeirà. Primer, ens custodiaran els de la guàrdia mòbil i després seran els de la SS. Però d’això, ni parlar-ne. Abans prefereixo llançar-me a l’aigua.’ I així, exactament, ho va fer.
El pensament radical de Carl Einstein sobre l’art com a mitjà per a una apropiació estètica del món atreu com més va més els nous corrents d’historiadors de l’art i analistes de la cultura visual a França, Alemanya i els EUA. Un ressorgiment que no pot ser casual. ‘L’art és una defensa contra la fuita del temps i per això una defensa de la mort’, deia ell.
