Carisma

Al final del torcebraç de Junts amb el PSOE per a incloure el terrorisme i la traïció entre els delictes amnistiables, els negociadors van acordar salomònicament de repartir la criatura. Aquests delictes no es beneficiaran de l’amnistia, però tampoc no es podran jutjar en el planeta no identificat de la jurisdicció espanyola, sinó en l’univers de la jurisprudència europea i el dret humanitari internacional.

Quan arribi el moment d’aplicar-ho, si la judicatura espanyola no vol topar amb el TJUE, haurà de cenyir-se al significat de “terrorisme” fixat per la Reial Acadèmia Espanyola, que en el seu diccionari reconeix tres accepcions. La primera, “dominació pel terror”, és molt vaga. Tenint en compte la unilateralitat de les relacions de dominació, aquest sentit s’aplicaria a la cúpula judicial més que als moviments de protesta per les seves sentències. La segona accepció, “successió d’actes de violència executats per a infondre terror”, és la clau de volta de la defensa dels acusats, car l’independentisme en general i el Tsunami Democràtic en particular mai no han previst d’infondre terror a ningú. Tampoc no han comès cap acte de violència i no diguem ja tot un seguit o successió d’aquesta mena d’accions. Tipificar l’ocupació de la terminal del Prat com un acte terrorista per raó de l’atac de cor sofert per un viatger, si alguna cosa demostra és la impotència judicial per a fonamentar la pretensió de delicte. L’única cosa que apareix amb tota claredat en la denúncia és la manca de legitimitat semàntica dels conceptes manipulats pels jutges. Per cert, sense que cap representant de la Reial Acadèmia Espanyola aixequi la veu per a demanar a ses senyories que acatin l’autoritat lingüística. Sense aquest capteniment l’estat de dret esdevé pura anarquia d’intencions significatives. García-Castellón no pot ni podrà mai establir cap relació causal entre una manifestació pacífica i una fallida cardíaca estatísticament probable en una aglomeració com la que es va produir aquella jornada. Més enllà de l’arbitrarietat amb què el jutge s’atribueix una competència forense que no li pertoca, la tipificació del Tsunami com a terrorisme cau per la base. No tan sols flaqueja la correlació entre atzar i violència, sinó que s’incompleix la successió o encadenament d’actes violents i manca la finalitat d’infondre terror.

En la mateixa línia de despropòsits s’inscriu l’exposició de Fidel Cadena dels arguments de la majoria conservadora a la fiscalia per a involucrar el president Carles Puigdemont en la causa del Tsunami Democràtic i poder-lo acusar de terrorisme. Hom es pregunta en aquest cas si la lògica operativa no és pas inversa de la que es projecta en l’acció judicial i ha de redreçar-la el cervell, com passa amb les imatges captades per la retina. Tot apunta que la inversemblant acusació de terrorisme llançada contra el Tsunami té l’origen en l’obsessió d’aconseguir l’extradició del president. Vinculant-l’hi, els fiscals teixeixen la teranyina amb què l’estat intenta d’atrapar Puigdemont. És el recurs propi d’una època en què els socis europeus es mostren reticents a repetir la infàmia de quan lliuraren un altre president català exiliat.

El document del fiscal Cadena determina, basant-se en una “pluralitat d’indicis” (és a dir, sense cap prova) el “lideratge absolut” de Puigdemont en el “delicte” (l’anomena tècnicament “actuació típica”) d’ocupar l’aeroport. La culpabilitat recolza no pas en cap fet comprovable sinó en el fet negatiu de no haver retirat “el seu suport carismàtic al Tsunami”. Si per suport s’entén adhesió o aprovació tàcita, l’acusació de terrorisme esdevé una taca d’oli que s’estén cada vegada a més gent. Són molts que van participar en la marxa a l’aeroport i molts més els qui simpatitzen amb les accions pacífiques, com ho foren les del Tsunami. Al final resultarà més pràctic i operatiu fer entrar el clau per la cabota qualificant la catalanitat de terrorista.

Tanmateix, la força definitòria, substantivadora de l’acusació, rau en l’adjectiu “carismàtic”. La Reial Acadèmia Espanyola defineix carisma com “una especial capacitat d’algunes persones per a atreure o fascinar” i també com “un do gratuït que Déu concedeix a algunes persones en benefici de la comunitat”. La primera accepció simplement descriu l’efecte del carisma i és en realitat tautològica. Prenent la segona accepció i deixant de banda l’atribució d’aquesta qualitat a la voluntat divina, que Fidel Cadena i els altres fiscals conservadors difícilment impugnarien, resulta que a Carles Puigdemont el consideren culpable de beneficiar la comunitat. No van lluny d’osques els fiscals quan criminalitzen allò que beneficia Catalunya. Espanya fa segles que aplica aquest criteri polític i formalitzar-ho esvaeix qualsevol dubte sobre la intenció inalterable de l’estat.

Per entendre el carisma és més útil anar a Max Weber, concretament al capítol d’Economia i societat sobre l’autoritat carismàtica. Les persones que en temps políticament sotragats emergeixen com a dirigents “naturals” no són pas les que ocupen càrrecs oficials o són titulars d’una “funció”, en el sentit de posseir un saber especialitzat i ser remunerats per professar-lo. La fascinació que Puigdemont exerceix en una part de l’independentisme no ve del seu càrrec d’eurodiputat, sinó del caràcter al·lòcton sobrevingut en ser expulsat de la presidència del govern dues vegades, la primera amb l’aplicació de l’article 155 i la segona pel blocatge d’ERC a la investidura. Ambdues intervencions violentaren la voluntat popular i apartaren el president de la política funcionarial, dotant-lo de l’aspecte agrest d’un maquis de la política.

Diu Weber que el carisma no té res a veure amb el procediment ordinari i ordenat de designació o destitució d’una funció o ministeri. Sols coneix la resolució i la moderació interna de la persona. L’individu carismàtic assumeix la tasca que li escau, que sembla feta per a ell, i espera que altres s’adhereixin a la seva missió. De l’èxit que tingui, en depèn que trobi seguidors. Si no en troba, el carisma s’esvaeix. Això demostra que el carisma no és cap atribut perdurable sinó un de contingent. Si és reconegut com a tal, diu Weber, el líder impera en els seguidors, sempre que continuï donant proves de la seva superioritat. El seu lideratge no es deu a la voluntat dels seguidors, com passa amb els polítics electes; són les persones a qui va dirigit el seu missatge les que estan obligades a reconèixer-lo com a cabdill. Puix que l’individu carismàtic no té cap més legitimitat que la que emana de la seva persona, la seva aparició és revolucionària i ho trasbalsa tot. Weber diu que trenca sobiranament amb les normes tradicionals o racionals.

Un exemple molt clar de líder carismàtic és Donald Trump, un polític que fins el 2016 era excèntric als partits, que guanyà la presidència contra tot pronòstic, que sacsejà el tauler polític com pocs altres abans d’ell, que ha arrossegat el Partit Republicà a extrems on mai no havia arribat. I que ho ha fet transgredint totes les normes, atacant frontalment la racionalitat i el sentit comú, cometent delictes d’envergadura que, tot i ser provats i jutjats, no han minat la fidelitat dels seguidors sinó que encara l’han reforçada. En gran part l’explicació de la fascinació que exerceix en milions d’incondicionals és la simplicitat i claredat de la missió que s’atribueix: netejar el fangar de la política institucional i restablir la grandesa del país, tal com l’entén una part de la societat americana sotragada per desplaçaments tectònics en l’economia, els valors familiars, l’aspecte físic de les ciutats, els fonaments religiosos de la societat, les normes tàcites de convivència, la inestabilitat de l’ocupació i el caràcter mudable de la cultura. La màgia no està tant en allò que diu Trump, qui en realitat no diu gairebé res, com en l’actitud desafiadora contra tot i tothom i la imatge de fortalesa brusca i esqueixada que captiva els seus admiradors.

Puigdemont té molt poc o res a veure amb Donald Trump. L’analogia comença i acaba en la condició de polític admirat per l’habilitat d’esquivar els paranys de l’aparell judicial i sortir reforçat dels embats, a més de l’agilitat estratègica en comparació amb les inèrcies i rutines dels polítics de carrera. Puigdemont té una certa retirada amb Robin Hood, heroi de les classes populars i malson del xèrif de Nottingham. La seva popularitat rau en la gosadia i el cop d’efecte; i a la inversa, res no l’afebleix tant com apagar-se en el paper d’eurodiputat gris i anodí. Els fiscals tenen raó d’imputar-li lideratge popular, però assignar la responsabilitat d’una acció a qui no la va prevenir o desconvocar és tan lògic com responsabilitzar la judicatura de les accions del 9 d’octubre de 2017 a València. I afegir-hi l’etiqueta de terrorisme és convertir el lideratge natural en criteri d’actuació penal per pur ressentiment de la legitimitat sorgida al marge i en contra de la que monopolitza l’estat.