Care Santos: ‘Continuo sense ser independentista, i crec que té un cert mèrit en aquests moments’

Amb ‘Desig de xocolata’ l’any passat Care Santos va guanyar el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull i immediatament va canviar de lliga. Després d’aquell guardó, la seva carrera d’escriptora va fer un tomb. L’última novel·la que ha publicat, ‘Diamant blau’, ho demostra, perquè ocupa els primers llocs a les llistes de llibres més venuts. Santos ha començat a trepitjar el terreny mediàtic amb absoluta normalitat.

Intencionadament, suposo, em cita en una xocolateria del carrer del Consell de Cent de Barcelona. Hi va sovint perquè, com no pot ser altrament, és una addicta a aquest derivat del cacau. Parlem del passat, del present, de ‘Diamant blau’ i de política. No s’ha amagat mai de no ser independentista i exposa la seva visió del procés.

—A ‘Diamant blau’ retrateu una nissaga catalana, però no una qualsevol, sinó la vostra. Quin és el punt de partida?
—El punt de partida, bàsicament, és que aquesta història la conec de primera mà, explicada per la meva àvia, la Teresa Pujolà. És una història poderosíssima que ella sabia explicar molt bé i que deixava la gent extasiada. No tan sols per la manera com l’explicava, sinó pel que explicava. Ella era una nena burgesa que havia nascut en el si d’una família burgesa industrial i, per tant, duia una vida de nena burgesa. Tenia servei, estudiava les coses inútils que estudiaven abans les noies i tenia un promès de la mateixa condició social amb qui tothom veia bé que es casés; menys ella. Ella no estava d’acord que li triessin el destí. És com una mena de conte de la Ventafocs però a la inversa. Es va enamorar del més pobre, el lleter. Aquesta història ens la sabíem tots, però ella continuava fent les pauses dramàtiques corresponents i amagant la sorpresa fins al final. És clar, aquest efecte final era que aquell home tan guapo i que no el convenia gens era el meu avi.

—L’argument és molt potent.
—Pel fet d’anar darrere d’ell, la van fer fora de casa, la van desheretar, ho va deixar tot, va canviar de vida… Va començar a fer una vida molt menys còmoda i que no tenia res a veure amb la que portava fins llavors. Va haver de treballar, i de quina manera! Va entrar de jove en una casa on només hi havia una vaca i eren pobres de solemnitat. Però se’n va sortir prou bé. És clar, i no se’n va penedir mai, al contrari. Li va anar molt bé. La història té un final d’aquells de van ser feliços i van menjar anissos; que té mèrit.

—Teresa Pujolà, la vostra àvia, podríem dir que era una dona avançada a l’època.
—Era una noia que no estava conforme amb l’època que li havia tocat de viure. I volia fer coses. Volia treballar, participar. Per exemple, quan veu que al seu pare se li ensorra el negoci, ella no entén per què no pot posar-se a treballar i ajudar. I no pot perquè és una noia de casa bona i no podia fer aquestes coses. Anava avançada al seu temps, sens dubte.

—Retrateu la Margarida, la vostra besàvia, com una persona malèvola. Realment era així?
—Jo crec que he tallat curt. Sí. Jo aquesta dona no la vaig conèixer i la gent que la va conèixer i que és de la generació de la meva mare en tenen una memòria molt llunyana i un record no gaire clar. La meva àvia, davant la possibilitat de no parlar-ne bé, preferia no parlar-ne. Però crec que el personatge real és molt pitjor que el de la ficció. És clar, jo també tenia ganes d’investigar, perquè hi ha com una mena de boira en la mort del meu besavi, i des de sempre la llegenda de la família és que va morir de pena perquè li ho van prendre tot per culpa d’una estafa i també perquè la seva dona no va saber fer-li costat. De la mateixa que manera que planava aquesta mena de fantasma de la mort per tristor, planava que ella va ajudar a matar-lo. No solament perquè no li va saber fer costat, sinó que li va continuar exigint el nivell de vida que mantenia. Ara, si hi ha cel i jo hi vaig, que això està per veure, i si ella hi és, que també està per veure, aquesta dona m’hi esperarà amb un garrot.

—Com us heu sentit documentant-vos sobre la vostra família.
—Tu et penses que et saps tota la història, perquè l’has sentida o perquè la teva àvia l’ha explicada, i quan et poses a escriure veus que no saps res. Realment, quan tu escrius una història per fer-la creïble necessites tants detalls…! A més, la meva àvia no en parlava gaire, sobre la família. M’he documentat, per una banda, amb arxius, hemeroteca. O sigui, no ha estat gaire diferent la documentació per a escriure això que la documentació que necessito per a qualsevol altra novel·la. L’única diferència és que perseguia uns objectius més íntims. Per exemple, del meu rebesavi vaig fer grans descobriments que ningú no sabia i que anava explicant a la família a mesura que els trobava.

—Com ara què?
—D’en Silvestre Pujolà, el meu rebesavi, no en sabíem res, només el nom de pila. No sabíem que venia de la Garrotxa, no sabíem que havia fundat la tintoreria, no sabíem que havia arribat amb tota una família… Doncs quan em vaig posar a remenar papers vaig descobrir que havíem nascut el mateix dia. Coincidències d’aquestes que fan gràcia.

—Durant aquest procés de documentació heu descobert res que hauríeu preferit no descobrir?
—Sí, sobretot aquest procés trist d’estafa i ruïna del meu besavi. Pensàvem que havia tingut una vida més agradable, però va ser molt difícil. Va heretar una tintoreria que no sabia gestionar perquè era molt jove i les circumstàncies se’l van menjar. Va tenir alguns anys bons, però pocs. De seguida el soci el va estafar. Les actes notarials són brutals. No es poden reproduir perquè són molt feixugues, però els plets, els préstecs que va haver de demanar, la ruïna cada cop més gran… És tristíssim.

—L’obra també és un retrat de Mataró.
—Sí, un retrat de la meva ciutat, però m’ha costat més feina que si hagués escrit sobre Barcelona perquè sé moltes més coses de Barcelona que no de Mataró, curiosament. És clar, sempre he escrit de Barcelona.

—’Tot mataroní té un cor barceloní’, dieu al llibre.
—Sí, aquest enlluernament per Barcelona. Tant de províncies, també. Quan el meu avi ve a treballar a Barcelona diu: ‘Aquesta ciutat me la menjaré i no tornaré mai més.’ Doncs jo també ho vaig fer, això. Vaig caure a Barcelona a dinou anys per estudiar i a vint-i-dos ja vivia aquí pensant que no tornaria mai més. Però al final he tornat a Mataró perquè arriba un moment que descobreixes que Barcelona no marxa. Sempre és aquí, no passa res.

—Suposo que us venia de gust parlar de la vostra ciutat.
—Si fa deu anys m’haguessis dit que escriuria una novel·la de Mataró t’haurà dit que no, que jo escric de Barcelona. Però, és clar, escrius de Mataró i en realitat escrius de la història industrial de Catalunya i la història industrial europea. Totes les ciutats industrials europees s’han format així com explico, amb gent procedent de llocs rurals i que convergien en un mateix lloc. Podria ser Manchester. És Mataró però podria ser qualsevol altra ciutat.

—Situeu el gruix de la història als anys vint, una època a la qual teniu força estima. Per què us agrada tant retratar-la als vostres llibres?
—M’encanta perquè és una etapa de transició i les etapes de transició són molt interessants. Són etapes en què conviuen moltes coses. Algunes es van perdent i algunes altres van naixent. Són etapes molt efervescents, de bonança i tranquil·litat econòmica, tot i que aquí una mica menys, perquè hi va haver el crac de la Banca de Barcelona que va ser molt important per a la burgesia. Però, així i tot, Barcelona és una ciutat que floreix, que ha estat neutral a la primera guerra mundial. Hi ha grans fortunes i alhora neixen els primers moviments obrers, els primers sindicats i un catalanisme que comença a ser important. En aquest moment la burgesia encara no s’ha mort i comença a apagar-se. Tota aquesta barreja m’apassiona. Per una altra banda, és el moment en què Barcelona neix com a ciutat perquè l’Eixample ja es va acabant i es viu el període entre les dues exposicions universals. És una època en què passen moltes coses i conviuen moltes realitats, algunes de les quals neixen i algunes altres es van morint. És molt interessant perquè no ha tornat a passar.

—Dividiu l’obra en capítols molt breus amb continus salts enrere i salts endavant. Us preocupava que el lector es trobés descol·locat?
—Sí, i tant. Però jo no sé explicar una història començant pel principi i acabant pel final. És un talent que no tinc. M’encaparro a complicar la vida al meu lector, pobre.

—Bé, incloeu un arbre genealògic que ajuda molt el lector a estar ubicat en tot moment.
—Sí, és al principi perquè vaig pensar que seria una eina de consulta útil. A ‘Habitacions tancades’ passava això mateix, però molts no trobaven el mapa fins que no arribaven al final. Hi havia gent que es feia un arbre genealògic propi per situar-se. Per això a l’editorial li vaig dir que, si us plau, posessin el mapa al principi. Però bé, les estructures complexes són una marca de la casa.

—El llibre és en algunes de les classificacions de llibres més venuts. Suposo que n’esteu satisfeta?
—Molt, tu diràs. Si no estic contenta, n’hi ha per a matar-me. Les crítiques ara comencen a sortir, però jo faig crítica i sé que l’opinió d’un crític no deixa de ser l’opinió d’una persona legitimada per opinar, però només d’una persona. Ara, les llistes de vendes vol dir que molta gent de tota mena pensa que aquest llibre els pot emocionar i això realment és el premi, és fantàstic.

—Això és el que cerqueu com a escriptora? Emocionar?
—Sí, bàsicament. Tinc la sensació que sempre dic les mateixes coses, però això ho dic perquè hi crec molt. Per mi l’emoció és molt important. Despertar en el lector una emoció o una altra. Hi ha emocions de moltes menes, però aconseguir que el lector s’hi impliqui, que prengui partit, que entengui els personatges, que els vulgui rebatre, que s’enfadi… Ui! Em fan molts retrets per algunes altres novel·les als clubs de lectura. M’agrada aconseguir això, que arribi a un club de lectura i em diguin: ‘Dóna, això no ho pots deixar així.’

—Ja sé que odieu la política i els polítics, però vull saber què penseu del moment actual del procés.
—Doncs penso que no sé si ens mereixem tot això que ens passa, de veritat. Estem tan empantanegats… És que a mi la política m’importa poc i estar tota l’estona pensant en política, parlant de política, discutint de política i que les nostres vides i converses s’omplin de política, doncs em sap greu. Perquè m’agradaria que s’omplissin d’unes altres coses. En la meva vida procuro fer-ho. I reconec que no tinc una bona conversa de política més enllà de les quatre evidències que passen. El món haurà d’estar governat per les esquerres. Més enllà d’això no tinc gaire opinió.

—Dieu que no sabeu si ens mereixem aquest moment. A què us referiu?
—Ara mateix la imatge que donem em preocupa. Pot ser que ens poséssim d’acord. Seria important. Trobar un presidenciable, tenir un president de la Generalitat i no ser el tema de conversa en totes les tertúlies, en què donem una imatge lamentable. M’agradaria donar una altra imatge. Jo continuo sense ser independentista, i crec que té un cert mèrit en aquests moments. Tampoc no sóc unionista de la manera que volen que ho siguem les dretes espanyoles i, naturalment, la política del PP em sembla un horror. A vegades penso que sóc una idealista, que m’agradaria que de cop apareguessin dos polítics perfectes, un allà i un aquí. Que hi hagués a Madrid algú que ens respectés i ens entengués. Tinc una cosina que em diu: ‘Ja no estem per contes infantils.’ Si no ho novel·lo, em penso que ho tinc claríssim. El resum de tot plegat és que no m’agrada cap opció, ni tinc la solució perquè no és la meva feina; i en general, en política, acostumo a tenir més dubtes que certeses. Em costa molt de confiar en tots els polítics. Llavors, el resultat de tot plegat és que sóc un peix bullit. Però un peix bullit raonat, perquè m’ho escolto tot.

—Gairebé em descompto mirant els títols que heu publicat entre novel·la per adults, literatura juvenil i infantil. Com us ho feu per ser tan prolífica?
—Escric cada dia. Això no té cap misteri. Jo escric cada dia cinc pàgines. Descanso algun dia, però pocs. Si em concedeixes quinze caps de setmana i multipliques la resta de dies de l’any per cinc, et sortiran les pàgines que he publicat en un any. No hi ha secret. Bé, no és exacte perquè les novel·les no s’han d’escriure i prou, sinó corregir i revisar. Per una altra banda, uns dels secrets del meu ritme de treball és diversificar la feina. No sempre faig el mateix perquè si sempre fes ‘Diamants blaus’ no podria tenir aquest ritme. Et deixa molt cansat. Dues novel·les alhora no les faré, però documentar-ne una i escriure’n una altra sí que ho puc fer. Els meus dies són productius, però és que jo sóc novel·lista. És que les novel·les no s’escriuen amb llambregades ni per inspiració.