30.08.2023 - 19:50
La inflació anual estimada de l’IPC d’aquest mes és del 2,6%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’Institut d’Estatística espanyol (INE). Aquest indicador proporciona un avanç de l’IPC que, en cas de confirmar-se, significaria un augment de tres dècimes en la taxa anual, perquè el mes de juliol aquesta variació va ser del 2,3%. Aquesta evolució és deguda, principalment, a la pujada dels preus dels carburants, en contrast amb les baixades de l’agost del 2022. Cal assenyalar, en sentit contrari, el comportament dels preus de l’electricitat, que aquest mes augmenten, però no pas tant com l’agost de l’any passat. Per una altra banda, la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) disminueix d’una dècima, fins al 6,1%. I els preus de consum registren a l’agost una taxa mensual del 0,5% respecte del juliol.
Bé, com cada mes, vet aquí la sintètica nota amb què l’INE acompanya les xifres de la inflació. Cal destacar que torna a “normalitzar-se” la situació en un mes d’agost, perquè puja respecte del mes anterior, per culpa dels carburants. La pressió del turisme i de la mobilitat interna cada any es fa notar. En segon lloc, si bé encara som a nivells molt baixos, en termes relatius a la UE, en l’IPC general cal assenyalar l’enorme dificultat que hi ha per a poder fer baixar la inflació subjacent, que continua superant el 6%, amb una baixada mínima interanual i un augment mensual del 0,3%. Com ho valorem?
El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, s’ha afanyat a dir que no el preocupa el repunt de la inflació de l’agost perquè coincideix amb les previsions de l’entitat i és “compatible” amb la reducció que anirem veient de manera progressiva cap a taxes que s’acosten al 2% per al conjunt de la zona euro. I ha fet un acte de fe positiu, preveient que l’any acabarà amb una inflació “significativament més baixa” que la de l’any passat. Sobretot, ha destacat la visió més de mitjà termini, “que és la que importa –ha dit– del punt de vista de la política monetària i per al conjunt de l’àrea de l’euro, que apunta aquesta convergència cap a taxes pròximes al 2%”.
Malauradament, jo no ho veig tan clar. Crec que aquestes dades poden suggerir dues hipòtesis, mentre l’INE no ens digui, menut per menut, quins són els preus que han pujat més. L’augment més gran de l’índex general que no pas el subjacent vol dir que els carburants i l’alimentació fresca han tornat a pujar força. Mentrestant, el comportament de la resta de productes s’ha mantingut a l’alça, amb una certa moderació, però que potser hauria d’haver estat més important.
En aquest punt és obligat de recordar l’índex de preus industrials del juliol (IPRI), conegut la setmana passada. Penso que és important de comprovar que la taxa de variació anual de l’índex general, sense energia, disminueix de dues dècimes, fins a l’1,9%, i se situa gairebé 10 punts i mig per sobre de l’IPRI general interanual (-8,4%). Sense comptar l’energia, ja són quinze mesos consecutius a la baixa, d’ençà del pic de l’abril de l’any passat, quan va tocar el 15,6%. Els preus industrials sembla que haurien de pressionar més l’IPC, però els costa.
Sobre tot això, el Banc d’Espanya va presentar abans-d’ahir un estudi interessant, “La translació de l’augment dels costs de producció als preus de venda de les empreses no financeres el 2022”, en què analitza com les empreses han traspassat els augments dels costs als preus en el període 2019-2022. La conclusió és que el 2022 les empreses van traslladar, de mitjana, als preus de venda, una part substancial de l’augment dels costs de producció, això sí, amb una forta heterogeneïtat per sectors.
Parteix de la base de comparar la part dels costs unitaris que han repercutit en els preus unitaris de venda. Hi ha alguns sectors que s’allunyen significativament de la línia d’equilibri, és a dir, que han apujat els preus molt més que els costos unitaris. És el refinament de petroli, el gas i l’electricitat. Això demostra que els sectors de comercialització de productes energètics han elevat els preus clarament per sobre dels costs. I són, en bona part, a l’origen del repunt inflacionista.
L’estudi indica, doncs, que no hi ha cap sector que hagi renunciat a una part significativa dels seus beneficis en aquesta crisi inflacionista. Així s’explica que la pujada de preus als mercats internacionals s’hagi traslladat amb gran intensitat a la inflació que suporten les nostres llars, perquè el fre que tradicionalment implicaven els marges de beneficis, en aquesta ocasió, diu l’estudi, “no ha funcionat”. Jo no seria tan radical en aquesta afirmació, perquè en alguns sectors els marges empresarials sí que han minvat, però, així que poden, els recuperen.
Fins i tot diu que hi ha alguns sectors que ho han aprofitat per augmentar els beneficis sense un encariment important dels costs de producció. És el cas de l’hoteleria, que ha fet servir la fase inflacionista i la demanda per augmentar els guanys. I la logística i el transport, si fa no fa igual. Concretament, diu que “aquesta translació elevada podria venir de la forta recuperació de la demanda experimentada el 2022 a tots dos sectors, després de l’aixecament de les restriccions a la mobilitat introduïdes per frenar l’avanç de la pandèmia, i que va pressionar sobre els preus de venda”.
Bé, sembla que una bona part de les empreses han pogut rescabalar-se dels augments dels costs, i per això han apujat els preus al consum. La pregunta que ens hem de fer ara és quina pot ser l’evolució d’aquests preus els mesos vinents. Hi ha un aspecte que hi juga en contra, que és l’efecte esglaó, perquè la base de càlcul –l’IPC dels mesos corresponents de l’any passat– va créixer molt poc o gens. El setembre del 2022, per exemple, l’IPC mensual va baixar d’un -0,7%. Per tant, no ens hauria d’estranyar que el mes vinent ens trobéssim una altra vegada amb un IPC general que puja gairebé al 4% anual.
Per tot plegat, sembla bastant probable que no tornem a veure l’IPC al baix nivell del juny (1,9%) durant la resta de l’any. Per això encara preocupa més la resistència a baixar, mostrada per la subjacent, de la qual el Banc d’Espanya ens ha ajudat a puntualitzar els motius. De fet, ha posat negre sobre blanc amb una anàlisi seriosa allò que, qui més qui menys, tothom ja podia intuir.
