La cara i la màscara, un joc de miralls infinit

Un erudit i revelador recorregut sobre què ha significat la simbologia del rostre i la de les màscares en diferents cultures durant els segles, que ens submergeix i ens estimula la reflexió sobre l’essència de la representació humana real, la del rostre físic, la seva gestació formal i envelliment, del fetus nonat fins a la mort. En la vida i en l’art, en les religions i les tradicions, en la ciència i en la faula. “Tot allò que és profund estima la màscara”, diu Friedrich Nietzsche en la cita inicial del llibre. Tota una declaració de principis.

Ningú no s’ha vist mai la cara si no era reflectida en un mirall. Els miralls, i no és en va, han simbolitzat la capacitat escrutadora de l’esperit, el reconeixement de la identitat pròpia, la serenitat absoluta o la saviesa suprema, ens explica l’autor. Per això “especular”, a partir del llatí speculari, és pensar, reflexionar, analitzar qui és hom i com evoluciona a partir de l’observació i la reflexió. Com diu un aforisme: “No hi ha reflexió sense especulació, ni espill sense reflex.”

En canvi, la persona sí que pot triar o fer-se fer la seva màscara, o màscares, unes altres cares, per tal d’ocultar-se, assumir unes altres identitats, disfressar-se, interpretar, seduir, fer riure o plorar, espantar els esperits dolents o invocar-los. La màscara se situa, en la cosmologia, com un pont màgic entre la realitat i la imaginació, allò que és limitat i allò que és il·limitat, senzillesa i complexitat. Les màscares perpetuen, com en un joc de miralls infinit, les nostres personalitats múltiples, les reals i les imaginades.

Del principi dels temps ençà, a totes les cultures i racons del món, l’ésser humà ha sentit una gran intriga per esbrinar el significat dels rostres, la seva gènesi, el seu missatge i el significat dels seus trets i el seu envelliment. No és en va que El rostro y sus máscaras (“El rostre i les seves màscares”), duu el subtítol de Variaciones i constancias (“Variacions i constàncies”). Mario Satz s’endinsa en el misteri de la creació i gestació del rostre a les entranyes del líquid amniòtic per investigar els perquès dels trets de les cares i l’ordre cronològic evolutiu de la seva formació.

Però l’autor no s’atura pas ací, a més del rostre, hi ha la màscara, íntimament relacionada amb el rostre, amb la identitat i la voluntat de la persona que la fa servir, que pot ser per motius tan diferents com possibilitats té la humanitat per a interpretar el món i la relació dels éssers entre si i amb la cultura i el cosmos. De fet, en llatí persona significa “màscara”. Quantes màscares ens posem al llarg d’una vida?, es demana l’autor. Quina personalitat n’emmascara quina?

Una dècada d’estudi i reflexió

Mario Satz (Coronel Pringles, Argentina, 1944) és filòleg, escriptor i traductor. Entre el 1970 i el 1973 va viure a Jerusalem, on va estudiar la càbala, la Bíblia, antropologia i història del Llevant. També va estudiar, becat pel govern italià, la vida i l’obra de l’humanista Pico della Mirandola. A l’editorial Acantilado mateixa també ha publicat unes altres joies, com ara Pequeños paraisos (“Petits paradisos”) (2017), El alfabeto alado (“L’alfabet alat”) (2019) i Biblioteques imaginàries (2021).

Satz és un autor d’una cultura molt sòlida i àmplia que, segons que confessa al llibre, ha trigat més d’una dècada a reunir les notes i pensaments expressats en aquesta obra. Ha llegit una gran bibliografia, de Lévi-Strauss a Caro Baroja, passant per Heròdot i els millors filòsofs, artistes i fisonomistes de tots els temps, navegant entre l’antropologia, la ciència i la història de l’art o de les religions. Gràcies a la seva erudició general, la capacitat brillant de relacionar conceptes o imatges i la claredat i amenitat narrativa el resultat és enlluernador.

El text és capaç d’avançar i relacionar plans molt diversos de la història de la cultura, de les concepcions i formes més sàvies a les més populars. De les màscares mortuòries que duien els embalsamadors de l’antic Egipte per foragitar els mals esperits, o les que amagaven la cara dels botxins, fins a les caretes de carnaval, les màscares dels actors del teatre noh japonès, de les danses i celebracions rituals africanes o dels indis americans i llatinoamericans.

No ha estat un treball fàcil, atès que, malauradament, moltes d’aquestes màscares ens han arribat malmeses per culpa dels col·leccionistes colonials i l’especulació comercial. És significatiu saber que les màscares africanes que coneixem, per exemple, són màscares decapitades, perquè totes anaven acompanyades d’un vestit fet de fulles, palla o ràfia, que ajudava a construir el personatge mític o imaginari desitjat per a cada festa o ball ritual.

Els col·leccionistes blancs menystenien el vestit, o se’ls feia malbé quan l’embalaven i el traslladaven i, per això, només ens ha arribat la careta. A més, tal com remarca Satz, també hi ha hagut un procés de degeneració del valor i el simbolisme de l’objecte, atès que “quan es profana un objecte sagrat, passa de tenir valor a tenir preu”. No obstant això, el simbolisme del rostre i de la màscara ha deixat un rastre indeleble en moltes de les cultures del món. Un rastre que l’autor ha continuat explorant els llibres d’història i antropologia, les obres d’art, les faules, els mites primitius o les modes contemporànies.

Del misteri biològic a la creació humana

La nostra relació cultural i simbòlica amb el rostre i la màscara va del misteri biològic i les seves interpretacions, fins a la creació humana de la màscara, feta i dissenyada per l’home amb les seves pròpies mans a partir de les diverses interpretacions del misteri biològic de la formació del rostre en el claustre matern. Com també de les nostres diverses percepcions íntimes per a relacionar-nos amb els altres i amb l’univers.

L’autor ens va explicant, intercaladament amb pensaments científics, anecdòtics, antropològics o religiosos, la forma, l’evolució i el significat dels ulls, les orelles, les celles, les pestanyes, la barbeta i la boca. Ens il·lustra sobre com han entès les cultures occidentals, orientals, africanes o indígenes americanes la forma i l’expressió dels rostres humans. De temps immemorial fins avui dia, passant per l’impacte del retrat pictòric i la fotografia. Hi ha conceptes equiparables o antagònics entre les diferents concepcions del món, i segons les èpoques, respecte dels cànons de bellesa i intel·ligència, felicitat, tragèdia, comèdia i bogeria.

Occident és menys afeccionat a les màscares que Orient o l’Àfrica, si exceptuem les de carnestoltes, d’un sentit lúdic, intrigant i eròtic-festiu. Aquests darrers temps els occidentals hem optat pel realisme fotogràfic i pel lífting facial per dissimular l’envelliment, així com Dorian Grey, que patia per tenir sempre la mateixa aparença. En les nostres cultures l’envelliment és lleig, i, en canvi, en les altres és símbol de saviesa i experiència. Els trets facials maquillats o emmascarats dels pallassos i els còmics dibuixen moltes arrugues d’haver rigut. Les ombres xineses aclareixen amb arrugues els rostres dels bonzes, dels savis i dels pallassos, com si aquests éssers posseïssin llum interior. A Occident, per contra, hem inventat la cirurgia plàstica per esborrar les arrugues i el rastre del pas del temps de les cares.

De sempre, a la cultura xinesa, l’estudi de la morfologia de la cara, plasmada en llibres com el Mien Xiang, classificava els rostres seguint les formes de la geometria o les semblances amb la natura i els animals. Segons els xinesos, hi ha cares de mur, d’ocell, de branca torta o de muntanya. Després de segles d’observació, van concloure que determinades constants morfològiques definien conductes i vocacions. Paul Valéry deia: “L’home només és home per la pell. Escorxa’l, disseca’l i trobaràs la màquina.”

De sempre, a la tradició grega, oriental, jueva o aiurvèdica, al Japó, a l’islam o a la Pèrsia clàssica, l’ésser humà sempre ha provat de classificar els rostres per saber com són les persones i per què existeix tanta diversitat formal. El rostre ha estat de sempre un dels grans enigmes a resoldre.

El primer somriure del nadó

De fet, tal com deia Aristòtil, el rostre humà no és mai tan humà com quan el fill somriu per primera vegada a la mare, quan té quaranta dies o cinquanta. Abans és simplement una màscara enigmàtica. En algunes cultures del Japó, no es posa nom al nounat fins que passen aquestes primeres setmanes de vida i el nen dedica a la mare el primer somriure. Els guaranís creuen que qui es mor amb un somriure als llavis, a l’altre món va directament a la festa del sol. El somriure de Buda causa un altre somriure, i, en canvi, la cara torturada del Crist a la creu, causa commiseració o por.

Els moviments puritans, siguin de la religió que siguin, rebutgen la bellesa i la naturalesa expressada en els rostres perquè creuen que distreuen l’ànima i turmenten el cos. Els jueus ortodoxos no miren mai directament a la cara a una dona que no sigui la seva i els talibans imposen el vel i el burca. En determinades èpoques, els pobles invasors, fossin de la fe que fossin, quan vencien i conquerien unes altres cultures la primera cosa que feien era lliurar-se a la iconoclàstia, decapitar estàtues o trencar-los els nassos.

Llegint el llibre es té la sensació que tot, a l’univers i a la cultura, pot tenir una explicació si ens dediquem a l’estudi de la cara i de la màscara. L’autor ens detalla les característiques del teatre noh japonès, un exemple excel·lent d’adaptació de l’home a la màscara. Per als actors japonesos, trobar màscara no és senzill. De fet, els experts són capaços de percebre el rebuig del cos quan s’emproven una màscara per primera vegada. En aquest art es creu que la part important de l’adaptació no és l’exterior de la màscara, sinó l’interior, on perviuen els esperits dels actors morts que l’han portada abans, en forma d’ànima o d’empremta física.

Del teatre japonès, passem a les màscares xineses, les dels xamans, les mexicanes, les dels indis americans, les africanes o les de les danses de moros i cristians, entre més exemples.

Un altre exemple magnífic per a l’estudi de la importància de tot això que diem és el del kathākali, una dansa ritual de Kerala, al sud de l’Índia. La màscara és el rostre del ballarí mateix, que triga quatre hores o cinc a maquillar-se amb un pinzell davant el mirall. En aquest art, per aprendre a riure amb mitja cara i plorar amb l’altra meitat calen de vuit anys a deu d’exercicis continuats. Un ballarí experimentat pot arribar a expressar en pocs segons unes vint expressions o trenta diferents.

L’assaig també inclou reflexions interessants sobre l’obra de grans escriptors, filòsofs i artistes, com ara Leonardo da Vinci, gran estudiós de la natura humana, que va classificar deu menes de nassos diferents, que, alhora, denotaven deu menes de caràcters diferents. També hi ha referències a Yukio Mishima (Confessions d’una màscara), Thomas Mann (Els caps bescanviats), Heròdot i la fascinació per l’art d’embalsamar a l’antic Egipte, el criminalista italià Cesare Lombroso, el metge i intel·lectual anticolonial Frantz Fanon (Pell negra, màscares blanques), el pintor milanès Giuseppe Arcimboldo i els seus retrats de cares fetes amb fruites i vegetals, en un ventall molt ric d’exemples extrets de la cultura, l’art i la història.

Les màscares i els planetes

No és possible de sintetitzar aquest interessant assaig ni extreure’n solament una conclusió concreta. No obstant això, hi ha dos conceptes importants. Un d’expressat per Mario Satz a les primeres pàgines: “El rostre és una màscara sota la qual, molt abans d’arribar a la calavera, la morta i òssia superfície de la qual fa que ens assemblem els uns als altres més que no voldríem, hi ha –superposats– els autèntics teixits de la successió, les malles de la tristesa o del riure, els esforçats músculs de l’expressió. El rostre és una màscara i les màscares, extensions del rostre.”

I, cap al final de l’obra, a les últimes pàgines apunta que hem confeccionat màscares per poder dir que, sota seu, encara estem expectants i sans. Si els planetes giren al voltant del Sol, dins la Via Làctia, com si volguessin tornar a l’origen, a unir-se, al moment previ a l’esqueixament, “per què les màscares no serien els planetes que giren al voltant del rostre humà?”, es demana Mario Satz a tall de conclusió.