La cara fosca de l’IRA

No diguis res de Patrick Radden Keefe és un treball magistral digne de figurar entre els millors escrits del periodisme d’investigació. L’any 2019 va guanyar el premi Orwell de no-ficció política, va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no-ficció, un dels millors de la dècada.

Entre els molts elogis que la crítica li ha dedicat, vull destacar el del novel·lista irlandès John Banville: ‘És el millor llibre sobre Irlanda del Nord que he llegit mai. Pot semblar inapropiat de dir-ho, tenint en compte els horrors que explica, però es llegeix com un thriller, i alhora ofereix un retrat complet de la tragèdia d’aquells anys terribles de conflicte tribal en un racó oblidat d’Europa. Una sinistra obra mestra.’

El desembre del 1972, a Belfast, un grup nombrós d’encaputxats van irrompre en el pis de Jean McConville i se la van endur. Tenia trenta-vuit anys, era protestant, vídua recent d’un catòlic i mare de deu fills. Mai més no va tornar. El veïnat, la família i el capellà catòlic del barri van menystenir absolutament aquell fet i l’abandó dels nens. No els van ajudar mai. Els van fer el buit. Van quedar sols per sempre més. Van trigar dècades de patiment solitari i amarg a saber la veritat de què havia passat amb la seva mare. Un dels fills, ja adult, declararà a la justícia: ‘Sense ella, la nostra vida ha estat un infern.’

Paral·lelament, l’autor pren un segon punt d’inici de la història. El de les germanes Price, Dolours i Marian, filles d’una família profundament compromesa amb el republicanisme, amb pare, mare i ties que havien format part de l’IRA. Elles, al principi, es decanten per la via pacífica, però quan pateixen la cruel violència lleialista i de les forces armades britàniques i en són testimonis, opten per passar a l’acció. S’allisten a l’IRA Provisional, els Provos, que tot just comencen a actuar. Les dues germanes arribaran a ser dues de les figures icòniques del moviment. Per la seva valentia i el seu convenciment ideològic davant la policia, la premsa, la justícia i el mateix govern anglès. Van ser condemnades per uns atemptats amb cotxe bomba a Londres. Van protagonitzar una vaga de fam històrica, la primera de totes, i van aconseguir de ser traslladades a una presó d’Irlanda del Nord. Eren descarades, arriscades i admirades pels seus. Al funeral de Dolours, com sabrem al final del llibre, el seu amic Eamon McCann digué: ‘Lluitava per la llibertat però no es va poder alliberar mai d’aquelles idees. De vegades, els ideals ens empresonen.’

El detonant per a una investigació

Dues notícies van atreure l’atenció de Patrick Radden Keefe, nord-americà-irlandès, redactor del The New Yorker que, com a periodista, mai no havia treballat a fons Irlanda del Nord: la notícia de la mort de Dolours Price, que ja havia començat a parlar en públic sobre els tabús de l’IRA, entre més temes, el de la desaparició de Jean McConville; i la revelació de l’existència d’un arxiu secret, amb relats orals inèdits d’activistes republicans i lleialistes que van fer públics després de morir els autors. El material era custodiat, amb grans mesures de seguretat i privacitat, al Boston College dels EUA, a la sala dels Tresors de la Biblioteca John J. Burns, que posseeix la col·lecció més valuosa i més nombrosa dels EUA de materials polítics i culturals irlandesos.

Els arxius secrets del Boston College, una cambra secreta de la memòria oral proscrita, van obrir una escletxa en el relat. Quan es va saber que existien, i en sortí alguna informació, un cop morts, dels relats de Dolours Price i del cap militar Brendan Hugues, tot es va remoure. Allò va fer que el control absolut que exercien el Sinn Féin i Gerry Adams sobre el relat de la història de l’IRA i dels Troubles comencés a esquerdar-se.

Un relat documental panoràmic basat en els protagonistes

Patrick Radden Keefe narra, amb pols de novel·lista d’intriga, detalls clau de capítols fonamentals de la història de l’IRA, interpretats i viscuts en la realitat pels veritables protagonistes. Ens va descobrint, amb noms i cognoms, les vides de militants, amics i confidents. A més de les germanes Price i els fills de Jean McConville, anem coneixent personatges com Gerry Adams, Martin McGuiness i el mític cap militar de Belfast Brendan Hugues, Darkie, entre molts més. L’autor retrata les persones, els fets i els escenaris amb una aguda sensibilitat, fruit de llegir molts documents i de moltes hores de converses i reflexions. Sense fer ficció, aconsegueix de fer-nos intuir el pensament dels personatges.

El llibre ens fa conèixer els protagonistes, els motius de lluita, el caràcter, les idees i hàbits de vida lliures i en clandestinitat. Ens fem idea del funcionament intern de l’organització, de l’època i dels ideals dels joves irlandesos dels anys setanta. En sintonia amb els aires moderns que es respiraven al món –el Che Guevara, Patty Hearst, Leila Khaled–, tot barrejat amb la tradició religiosa catòlica i republicana irlandesa, una cultura en la qual, ja per tradició, hi havia una marcada llei del silenci sobre moltes coses.

A la vegada, el llibre relata l’augment brutal de la repressió britànica i paramilitar lleialista, molt sovint interconnectada. Les tècniques angleses d’espionatge i contraespionatge, moltes apreses en les lluites colonials de l’imperi, com la dels Mau-Mau a Kenya. Els interrogatoris, la tortura, la guerra bruta, la infiltració i la responsabilitat del govern de Londres en crims i atemptats, en definitiva: el terrorisme d’estat.

L’estil és el d’un dinamisme cinematogràfic i la investigació, profunda i rigorosa, aconsegueix de revelar veritats sobre els fets i els màxims responsables d’algunes accions que la direcció de l’IRA i, després, el Sinn Féin, han volgut tapar i esborrar de la història. Gerry Adams era a la cúpula de les dues organitzacions, que és un dels qui s’han negat a ser entrevistats per l’autor. La cara fosca de la història és imprescindible per a comprendre el tot.

Heus ací la cita de l’escriptor Viet Than Nguyen que l’autor tria per introduir el llibre: ‘Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera, al camp de batalla; la segona, a la memòria.’

El llibre va desplegant davant nostre un panoràmic relat documental real que no té vocació de llibre d’història, sinó que, més aviat, és la història. La de les vides d’una gent i d’un país en guerra, sotmès a un règim colonialista, que batalla d’ençà de temps antics, i de diverses maneres, de generació en generació, pels drets arrabassats. Un relat coral, fet de moltes vides, moltes famílies, molt dolor, molta sang i molt foc. El relat d’un país i d’una gent on hi ha de tot: víctimes, herois, traïdors, guerrers, estrategs, polítics, fanàtics, valents, covards, assassins… Un tot molt complex, fonamentat per vincles de lleialtat i honor, però, també, per moltes tones de silenci, abocades al damunt dels fets per amagar entre ells, i als altres, allò que els avergonyeix i els turmenta, allò que els impedeix d’anar amb el cap ben alt.

L’autor cita un pensament de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss molt revelador: ‘Per a la majoria de l’espècie humana, i durant desenes de milers d’anys, la idea que la humanitat inclou tots els éssers humans sobre la capa de la terra no existeix en absolut. La denominació s’atura a la frontera de cada tribu, o de cada grup lingüístic, de vegades, al límit de cada poble.’

La ferida eterna dels executats i desapareguts

‘A Belfast la història és molt viva i perillosa’, reflexiona l’autor a l’epíleg. I ningú no pot dir-ho millor que ell, després de quatre anys d’investigació, set viatges a Irlanda del Nord i entrevistes amb més d’un centenar de persones. Una feina titànica i molt complexa, per les dificultats lògiques que té endinsar-se en un terreny pantanós i perillós: les veritats i els fets ocultats per la cúpula d’una organització armada, i la manera com afecten la consciència i les vides dels protagonistes, víctimes o botxins, l’inconscient col·lectiu d’una societat fracturada i muda, i el relat de la història coneguda fins ara.

Val a dir que l’autor ha fet una feina exhaustiva de contrastar i comprovar informacions, fonamental en una investigació sobre una qüestió altament delicada, amb posicions tan radicalment enfrontades on tothom pot ser susceptible d’exagerar o donar versions falses. Al final del llibre, hi ha cent pàgines amb gairebé cinc-centes notes i bibliografia que sostenen la veracitat del relat.

Penetrar en les zones d’ombra per tal d’explicar-se i reflexionar serveix a alguns activistes per a definir la fina línia de frontera sobre allò que un mateix pot considerar una acció de guerra legítima o allò que, amb els anys, els acaba pesant a la consciència com a crim de guerra. Per a les víctimes, és fer justícia sobre el passat, girar full i enterrar dignament els seus morts. Per a la societat, la memòria és necessària, perquè ignorar el passat és absoldre el present.

El lliurament de les armes, la pau, i l’estratègia política del Sinn Féin va ser per a molts militars de l’IRA una derrota i una traïció. A Adams li calia controlar el relat del passat. Negar, com ha fet fins avui, que era un cap de l’IRA. Negant aquell passat, molts dels seus companys d’armes van entendre que era com si els negués a tots els morts, el sacrifici. I per això, marginats, deprimits i, en alguns casos alcoholitzats, a poc a poc, van anar deixant el llast d’allò que més els turmentava la consciència. Si Adams i el Sinn Féin deien que no hi havia passat, perquè havien de ser fidels a uns pactes de silenci d’un passat que no existia?

Igual que Dolours Price, Brendan Hughes, Darkie, n’és un. Un supervivent. Un veterà que va voler explicar la seva versió de la història. La va deixar enregistrada perquè es fes pública després de la seva mort. Cap militar, un dels homes més cercats per la policia, víctima d’atemptats lleialistes o parapolicíacs, empresonat durant anys, líder de vagues de fam, fugat i reintegrat al combat als carrers de Belfast. L’home que va comandar centenars d’accions va declarar anys abans de morir: ‘Les pintures murals en honor d’uns soldats que es consumeixen en una mort lenta i solitària a causa de l’excés d’alcohol no serveixen de res. No suportaria que avui dia la gent jove tingués una visió romàntica dels esdeveniments d’aquella època. La veritat és molt allunyada d’això i suposo que jo en sóc una prova vivent.’

Aquestes paraules del vell cap militar, i potser tot el llibre, volen transmetre un advertiment a la joventut irlandesa d’avui i al món.

De les moltes incògnites silenciades, la qüestió dels ‘desapareguts’ és un dels capítols més sinistres de l’historial bèl·lic de l’IRA. El que més s’ha volgut oblidar, primer, per la lògica interna d’una organització militar clandestina i, després, per l’omertà imposada sobre el passat en temps de pau. Després de tres dècades de vessament de sang, de lluita dura i abnegada, de repressió i guerra bruta, amb un balanç de tres mil cinc-centes vides perdudes, alguns dels vells caps militars de l’organització mai no van poder assimilar la qüestió dels seus desapareguts.

La investigació de Patrick Radden Keefe gira entorn d’aquest tema a partir del cas del segrest i desaparició de Jean McConville. S’enfronta, per tant, a un dels grans tabús a Irlanda del Nord. Traspassa els límits d’allò que és prohibit, il·luminant una petita part de la cara oculta de l’IRA i els anys dels conflictes.

Es calcula que entre el 1980 i el 1994 unes quaranta persones van ser executades en secret per l’IRA. Els cadàvers van ser abandonats i soterrats sense contemplacions. Molts eren confidents. Però no tots havien col·laborat amb les autoritats, cosa que l’IRA va reconèixer més tard en públic. Malgrat la carnisseria, el problema mai no es va resoldre: els britànics continuaven tenint sempre bona informació que els feia descobrir dipòsits d’armes, frustrar accions i fer batudes. Els traïdors semblaven multiplicar-se com les nines russes. Més tard, es va saber, però, que dos importants militants de la cúpula eren agents dobles.

Un d’aquests militants, el dirigent de l’IRA Denis Donaldson, va ser descobert com a agent doble al servei del govern britànic el 2005. Sobre el seu cas hi ha dos llibres magnífics de Sorj Chalandon: El meu traïdor i Retorn a Killybegs. Donaldson era un bon amic i font d’informació de Sorj Chalandon durant tots els anys que va ser corresponsal de Libération a Belfast. Denis Donaldson va ser assassinat el 2006.

El món dels confidents i infiltrats és un vesper, una jungla de miralls. Patrick Radden Keefe cita un responsable de la intel·ligència militar britànica que, en un informe per a un tribunal de Dublín, calculava que ‘cap al final dels ‘Troubles’, un de cada quatre membres de l’IRA treballava d’alguna manera per a les autoritats. En els nivells més alts de l’organització’, insinuava, ‘la xifra s’acostava més a un de cada dos’. Encara que l’estatística podia ser una invenció interessada que llançava per a desprestigiar l’organització.

Sigui com sigui, l’execució de confidents i sospitosos no va aturar la infiltració. Aquells militants acusats de ser confidents —alguns amb raó; uns altres, sense—, que ells van executar en secret fent desaparèixer els cossos per sempre més, han estat malauradament decisius per a detonar la batalla del relat. Com a Xile i a l’Argentina, els desapareguts de l’IRA han estat la clau de volta per a saber la veritat, per a discutir sobre el passat silenciat, una batalla per la veritat i la memòria que serveix, al mateix temps, perquè els irlandesos puguin debatre i conèixer tota la veritat, les grandeses i misèries de l’organització.

Es pot negligir Gerry Adams per absoldre Gerry Adams?

La ignorància sobre el passat serveix per absoldre el present. Aquí ho sabem molt bé. Però, es pot passar per alt Gerry Adams per absoldre Gerry Adams? Ell ho ha pogut fer. Aparentment. Ell i els seus companys polítics del Sinn Féin. Molts veterans de guerra, no. Falta saber què vol la societat nord-irlandesa.

Adams és un personatge molt complex que no es pot abordar amb simplicitat. Aquest llibre ens va donant diverses pinzellades valuoses per a fer-nos una idea aproximada de qui és. Va ser víctima d’atemptats dels paramilitars lleialistes i va ser torturat i empresonat per les forces armades britàniques. Va sobreviure contra tot pronòstic, i obrí la via política i el camí de la pau.

La primavera del 2014 va ser detingut i interrogat per la policia en relació amb el segrest i assassinat de Jean McConville. Alguns ex-companys l’havien assenyalat com l’home que va donar l’ordre. Se’n va sortir. Com sempre. També diuen d’ell que no va acceptar un pacte secret que oferia el govern britànic per a aturar la vaga de fam de Bobby Sands i salvar sis vides. Però Gerry Adams va gestionar la pau i ha impulsat el Sinn Féin. Això és segur. L’historiador Alvin Jackson, citat al llibre, ha escrit que, per a Adams, l’acció democràtica ‘era una manera de liquidar el capital polític altrament irrecuperable que havien acumulat els milicians’.