Capitalistes reinventant el capitalisme?

Curiosíssim i tristíssim exercici viscut ahir al Cercle d’Economia de Barcelona: representants del capitalisme més sistèmic van demanar-se en veu alta si no seria hora de frenar els excessos i canviar els objectius del capital. Durant la xerrada ‘El propòsit de les empreses i el nou contacte social‘, ells mateixos afirmaven que l’estat havia demostrat que no tenia força per a genera els canvis necessaris. I falta que fa, segons ells, que la idea és canviar el capitalisme per mantenir-lo viu.

El president de CaixaBank, Jordi Gual (l’home que ha substituït Isidre Fainé) i Vicente Salas, ex-conseller del Banc d’Espanya, van ser els ponents d’aquesta curiosa, interessant i trista xerrada d’hora i mitja moderada per Javier Faus, president del Cercle d’Economia i gestor de capital d’inversió, que va tenir una primera fila amatent: Salvador Alamany, Mercè Conesa, Antoni Castells, Antoni Zabalza, Alfonso Pastor i Anna Gener. 

Va obrir el tema Javier Faus, amb aquesta introducció terriblement honesta: ‘Quin és l’objectiu de les empreses? Des de fa cinquanta anys, sabem per Milton Friedman que les empreses donen servei als seus accionistes i serveixen per a generar beneficis. Aquest mantra ens ha guiat durant tots aquests anys, i és el que han ensenyat les escoles de negocis. Ara aquest mantra es posa en qüestió. Ja no es tracta de beneficis i accionistes, sinó que ara les empreses han de servir grups d’interès més generals (treballadors, clients, comunitats). Molt important, això de les comunitats. Les nostres ciutats i comunitats com a part dels grups als quals s’ha de servir.’

Important sopa d’all, la del senyor Faus. Les comunitats apareixen, de fet, … a la definició d’Economia: administració ordenada dels béns d’una comunitat (estat, establiment, família, etc).

Faus prosseguia així: ‘Us vull ensenyar com a exemple una portada del Financial Times del mes de setembre. Més que una portada, era un encartament. “Capitalism. Time for a Reset.” “Capitalisme, l’hora del reinici.” El Financial Times deia, literalment, que els negocis han de generar beneficis però han de servir un propòsit, també. Inconcebible, fa un any o dos’

El mateix Faus ens descobria, a la part final de l’acte, quins podrien ser aquests propòsits en un al·legat final amb aire d’autocrítica, a falta de crítica:

‘Alguna cosa no hem fet bé. Els millennials ja no volen treballar en empreses sense propòsit, i és molt possible que la rotació de talent sigui molt elevada. I el propòsit pot ser que tots els contractes de l’empresa siguin fixos. O Mercadona, que va decidir no treballar els diumenges. Un farmacèutic pot tenir línies vermelles, un tèxtil pot decidir no fabricar en segons quins països. I segurament aquests propòsits aniran en contra dels beneficis. Però l’accionista que pensa a llarg termini i, sobretot, els treballadors t’ho respectaran, i t’ho valoraran.’

Hi ha qui diu que tot això és cínic

El president de CaixaBank, Jordi Gual, va començar la seva intervenció així: ‘Vaig conèixer el Vicente Salas fa trenta anys. Ell és de la Franja. I jo parlo en català i ell em respon en català. Ell m’entén, això segur. Si no hi ha ningú que no entengui el català, jo parlaré en català.’ I així és com el senyor Gual va canviar l’idioma de la trobada, fins aleshores castellà, cap al català, que va passar a ser idioma dominant de la trobada.

‘El tema és molt important, hi ha un clamor social perquè des del món de les empreses s’ataquin problemes de lliure mercat, com la desigualtat o el fet que l’economia actual consumeix recursos naturals sense que això es tingui en compte en la presa de decisions. Hi ha gent que diu que són les empreses les que ocasionen aquests problemes. Hi estic d’acord. I la reacció de la business round table va ser encertada. Després de trenta anys de predomini de Milton Friedman (el predomini dels accionistes), s’ha d’atendre la generació de valor per a tots els actors i entorns socials. Hi ha qui ha criticat tot aquest posicionament com un moviment tàctic als Estats Units, per si arriba l’extrema esquerra (Sanders) o l’esquerra clara (Elisabeth Warren) al poder. Hi ha qui diu que tot això és cínic.

M’ha interessat molt veure la reacció dels mitjans de comunicació. The Economist va reaccionar de manera liberal i quasi llibertària. Recordant el capitalisme dirigit dels cinquanta i seixanta i dient que no va funcionar, i que hem de tenir propietat privada i competitivitat, i que una bona actualització de l’estat ja resoldrà els problemes de renda o els recursos naturals. El Financial Times, en canvi, diu sí, hem de canviar. Però ho diu una mica a contracor. Perquè l’argument és: si cada empresa vol maximitzar el benefici i no tenim en compte els efectes de les nostres actuacions sobre els recursos naturals i provoquem una reacció negativa en la societat, això és perjudicial. Va ser un moviment a la defensiva.’

El senyor Gual va arribar a dir que una empresa que té propòsit i ànima, era la seva, la Caixa. L’home que presideix el banc que se’n va anar de Catalunya en ple procés polític va afirmar això: ‘Ja m’agrada, des de la perspectiva institucional i personal, que passem al model d’empresa basada en grups d’interès i no només beneficis. Perquè aquest és el model de la Caixa des de fa molts anys. Creiem que s’atén millor el conjunt dels actors, no només els accionistes: treballadors, proveïdors i el conjunt del territori on opera.’

El conjunt del territori on opera. Fixa’t tu.

‘El mercat per si sol no corregeix les desigualtats’

El senyor Vicente Salas, ex-conseller del Banc d’Espanya i professor a la Universitat de Saragossa i la de Barcelona, va fer la intervenció més acadèmica, i va ser qui més va insistir en la desaparició de l’estat com a ens regulador: ‘Si fins ara s’acceptava que l’empresa es movia en l’àmbit privat i que de l’interès general s’encarregava l’estat, potser ara es volen crear unes empreses que internalitzin les externalitats que s’han generat, com el creixement no sostenible i les desigualtats. El mercat per si sol no corregeix les desigualtats. Jo centraré el debat en dues propostes. La que ve de Davos, que diu de substituir l’objectiu del màxim benefici pel de crear riquesa per al conjunt dels participants i no només els capitalistes. I la de Collin Meyer i la British Academy, que proposa de complir el propòsit de resoldre problemes del planeta i de la gent de manera rendible. El benefici no és criteri, sinó restricció.’

‘Alguns diuen que si les empreses ara diuen que de les externalitats [danys al medi, desigualtats] ja se n’encarregaran ells, potser és perquè l’estat no s’hi posi. Intenten d’evitar la intervenció estatal […] Es creu que els estats nacionals tindrà dificultats per a resoldre externalitats, per això creiem que les empreses ho han de resoldre des de l’origen.’

Salas mateix va llançar una pregunta demolidora: ‘Falta discutir el paper de l’estat. És suficient que les empreses creguin que seran benevolents perquè ho siguin?’

Blackstone, potser no són els més adients

En aquest festival de preguntes autocrítiques fetes des de dins, a manca de preguntes crítiques fetes des de fora ( ‘D’alguna manera, el món de l’empresa és absent a l’hora de reaccionar davant les tendències negatives del mercat lliure’, va dir Gual), el senyor Javier Faus va començar la mitja hora final del debat així: ‘ Si eliminem companyies públiques i ho deixem tot en mans dels mercats oberts, quedarà en mans dels Blackstone, que potser no són els més adients. Com fem que els accionistes, en molts casos fons d’inversions d’Oregon, passin la informació als directius? Com contacten els CEO amb els d’Oregon?’

I aquí ho va resumir com ningú Jordi Gual: ‘Les companyies amb molts propietaris, és com si no en tinguessin, de propietaris. Amb molts accionistes repartits per tot el món, al final els gestors acaben essent els propietaris. Aquesta és el punt central que té el sistema. Està bé que companyies treballin en aquest entorn. Però també en altres. A la Caixa treballem en tots dos. Tenim accionistes de referència, grans, que ens donen estabilitat i valors.’

La resta de preguntes del debat van ser tan interessants o més que el debat, i van cloure una jornada calurosa, si es pot dir així, després dels dies de Glòria, on uns capitalistes es feien preguntes en veu alta, per si de cas s’ha de canviar un sistema per mantenir-lo viu:

És possible reinventar el capitalisme des del sector privat? La primera reinvenció va venir del sector públic, amb el senyor Keynes. Ara al sector públic no el veiem empoderat. I tenim la sensació que ells no poden. Molt bé. Però es pot fer un nou contracte social des del sector privat? Com es plasma la diferència entre el curt i el llarg dins el consell d’administració? És possible un nou contracte social si la meitat de la població està infrarepresentada? El nivell de les dones al consell d’administració és dels més baixos a la Unió Europea.