Capital de la llibertat i la democràcia

La Barcelona que volem és la que s’enfronta als desafiaments globals, d’avui i de demà, i s’anticipa als següents. La Barcelona que volem és capital republicana, convençuda que només si és així –ciutat capital, ciutat lliure i ciutat determinada– podrem contribuir a portar el país tan enllà com sabem possible.

I és amb el nostre accent decididament progressista i determinadament republicà que volem i podem dirigir un projecte de ciutat que arrisqui i que ho abordi tot amb solvència i responsabilitat.

No volem uniformitzar-ho tot: reivindiquem els matisos i el caràcter de cada territori i de cada projecte. Proposem-los, compartim-los amb els ciutadans, debatem-los, i aleshores els podrem dur a terme amb tota convicció i llibertat.

Però siguem conscients també, a l’hora d’abordar aquests mesos previs a les eleccions municipals, que inclouran la presència desafiant de les mateixes forces que avui comencen a repartir-se governs presents i futurs a Andalusia, a Espanya i a Europa. Sabem que seran presents a casa nostra, a Barcelona i a tot Catalunya, si més no de moment, gràcies a la difusió mediàtica del seu discurs. Però també sabem que la millor manera d’aturar l’ascens de l’extrema dreta i de les dretes que l’emparen o l’acompanyen, és guanyar per convicció majoritària entorn d’un projecte ambiciós de construcció de llibertat, equitat, dignitat i justícia social.

És a dir, entorn d’allò que significa aquesta República que sabem possible. I això avui depèn de guanyar a Barcelona i a tantes més ciutats, per fer explícita la voluntat àmpliament majoritària de recuperar la llibertat perduda dels nostres representants i el reconeixement de la voluntat democràtica exercida lliurement per tots i totes les catalanes. És amb aquest objectiu formulat explícitament en termes de projecte ambiciós, d’afirmació pròpia, que té sentit la proposta del Compromís de Barcelona contra l’odi.

Projecte per a Barcelona
Com vaig començar a detallar durant l’acte de presentació del nostre projecte de ciutat fa menys d’un mes [video], tenim un projecte clar. L’educació i la cultura han de ser centrals en la Barcelona que volem, per a ordir una ciutat més crítica i més lliure, i també més cívica. Barcelona ha de potenciar el talent, fomentar la formació continuada i obtenir un acord social ampli per a apujar els sous i fixar un salari mínim adequat al cost de la vida real. Cal abordar com serà físicament la ciutat d’aquí a trenta anys, entenent que l’urbanisme no ha de ser una planificació immobiliària sinó una arma de transformació social. Calen regulacions en matèria d’habitatge, com també acords amb tots els agents econòmics i socials per tal de convertir el dret d’habitatge digne en una evidència tangible i consolidada.

No volem que Barcelona sigui una ciutat mercat estandarditzada i globalitzada ni ens podem resignar a acceptar la desigualtat com a part d’una suposada normalitat inevitable. En transport públic cal tenir una cobertura territorial i potent en intensitat i freqüència en clau metropolitana. Però també cal repensar la mobilitat en general, sense poder deslligar-la dels desafiaments mediambientals i el desenvolupament sostenible. Tenim problemes derivats dels nostres èxits que cal abordar. Penso en la responsabilitat que Barcelona ens exigeix en el turisme o la seguretat. Serà un objectiu central que la guàrdia urbana sigui referència d’eficiència i proximitat i que recuperi l’autoritat democràtica que els correspon. I per tot això, el bon govern ha de ser la nostra divisa més exigent. Per respecte als ciutadans i per convicció personal. Una administració eficient, transparent i compromesa per uns serveis públics reconeguts i valorats com a patrimoni col·lectiu.

Barcelona en una realitat global
El lideratge creixent de les ciutats és evident, i Barcelona n’ha de ser referent principal. Un lideratge que imagino amb un ajuntament republicà i progressista que abordi els desafiaments globals amb solucions locals, coherents amb la nostra identitat. Vull dirigir un projecte de ciutat, capital de país i d’estat. I sí: els problemes globals, i més concretament els europeus, són també nostres. L’auge evident dels partits de l’odi envers el diferent n’és un dels més importants avui dia. Si Barcelona vol ser capital de la llibertat i dels drets civils, exemple de lluita compartida, no pot renunciar a l’obligació de denunciar i aïllar a l’extrema dreta. Jo no hi renunciaré.

Salvini a Itàlia, Le Pen a França, Orbán a Hongria o Wilders als Països Baixos. A Grècia tenen i temen l’Alba Daurada. El partit ultra FPÖ ha entrat a formar part del govern austríac després d’haver obtingut més del 25% dels vots a les darreres eleccions generals. En poc més de quatre anys, Alternativa per Alemanya ha aconseguit de tenir presència a tots els parlaments dels estats federals. Sí, l’extrema dreta és un problema europeu. Mundial, si hi afegim exemples com el de Bolsonaro al Brasil o Trump als Estats Units. És una realitat massa evident i pròxima per a pensar que no és cosa nostra.

Passar-ho per alt seria irresponsable. No provar d’anticipar-s’hi seria temerari. Amagar que ara a Espanya Vox representa tot allò que els demòcrates catalans no volem ser, seria vergonyós. A casa nostra Vox ja hi tenia veu. O cal recordar que es persona com acusació particular en la causa contra els presos polítics? Però ara, a més, va impregnant els discursos dels nous lideratges de la dreta espanyola, de PP i Ciutadans, cada cop més exaltats i falsejats. Aquesta setmana mateix hem vist com l’abominable discurs masclista de Vox ha gairebé normalitzat un debat mediàtic i polític alarmant. Observem la lleugeresa amb la qual la dreta es refereix a qui no pensen com ells. Observem la falta d’humanitat i de decència envers els presos polítics i exiliats. O com es complauen a magnificar conflictes i alterar la realitat social a Catalunya.

A Barcelona el problema no és estrictament Vox, sinó allò que Vox desperta i estimula en la nostra societat. I per això hem d’exigir claredat. No volem un consistori amb representació de formacions polítiques que acceptin la connivència amb l’extrema dreta. Ignorar l’adversari, suposadament, ‘per no fer-lo més gran’ és tant com obrir-li portes i finestres a casa nostra. Va passar igual a l’Europa dels anys trenta quan es menystenia l’ascens gradual, amb suport popular indiscutible, dels qui després van destruir-ho tot.

Proposar, doncs, una Barcelona ferma i lliure també és dir no d’entrada a l’extrema dreta. I això no és incompatible amb cap altra lluita més gran. Avui, la lluita per la República. Demà, la lluita per ser un país millor. Volem un país feminista, divers, just, sostenible i lliure. Tot allò que detesta i ataca la ultradreta.

Tant de bo, d’aquí al 26 de maig, parlem i debatem apassionadament sobre el projecte de ciutat que cadascú planteja. On cap càlcul polític impedeixi de signar un compromís ferm per la democràcia i contra l’extrema dreta. Unitat és això. És construir i proposar, amb accents diferents, per aplegar després. Fem explícit tot allò que tenim en comú amb les forces progressistes i republicanes tot denunciant la injustícia de l’estat espanyol. Definim la unitat estratègica de les candidatures sobiranistes. Forgem un acord ferm que ens permeti d’avançar plegats vers la República. I per això ho torno a dir: no m’imagino de governar amb el suport d’aquells partits que comparteixin o acceptin que tinguem els nostres representants polítics a la presó i a l’exili.

Barcelona és també una manera de ser. Barcelona ens exigeix projecte, equip, bon govern i valentia. I alhora també és inequívocament antifeixista, capital de les llibertats i dels drets. Treballem junts el Compromís de Barcelona contra l’odi.