24.10.2023 - 21:40
Amb molt d’encert, Albano Dante Fachin ha posat en relació la pèrdua d’autonomia del Born amb la visita de l’últim reietó a l’agermanament, més aviat oportunista, Miró-Picasso. Fets que només podia albergar, sigui dit de passada, una ciutat com Barcelona, sempre a cavall, com el país, de perdre’s en els laberints de la desmemòria. Pasqual Maragall en va ser l’artífex més o menys inconscient, més o menys involuntari, però, almenys, tenia prou imaginació i gosadia per a fer jocs de mans que fessin oblidar l’esnobisme bàsic de la seva modernor: allà on l’avi havia posat “Adeu, Espanya”, ell hi podia escriure sense perdre el somriure de botxí oriental “Bon dia, Espanya”. Els marmessors del llegat –Clos, Hereu, Colau…– es van encarregar de posar en evidència la pròpia incapacitat malgastant les propines olímpiques i demostrant una gens secreta qualitat de grimpaires, o sigui, de morts de gana literalment i metafòricament. (Encara recordo l’actual ministre català de la Cultura espanyola, un jove Joan Subirats, aleshores militant de Bandera Roja, fabricant a casa meva, amb altres dirigents universitaris, un manifest per a l’assemblea de Districte de 1971, il·legal, com és obvi. L’antecedent més conseqüent fóra un no menys jove Solé-Tura, militant del PSUC, embadalit amb els edificis dels ministeris madrilenys els anys seixanta: “Això és l’Estat!”. Faltava un quart de segle perquè ell mateix n’ocupés un. A Collboni se li pot fer llarga, l’espera…)
Picasso era un pinta malagueny amb males puces i Miró un ingenu autista de passatge urbà que no hauria desplagut a Walter Benjamin. Ara els treuen a ballar com dos capgrossos sota les torres de la Sagrada Família, una combinació kitsch com el públic que en garantirà la llarga durada. (A Badalona, als anys cinquanta, teníem un picasso que acompanyava el ball d’uns gegants que semblaven els Reis Catòlics, en feliç connubi amb un popeye i un nan mut de La Blancaneu. En direm audaç combinació d’alta cultura i de cultura de masses a la catalana manera?) Trobo que ja li va bé, doncs, una amalgama semblant a Barcelona, pretensiosa meretriu que sol blasmar Madrid, la gran madame de la casa de barrets ibèrica, sempre a l’avantguarda de l’oportunisme estratègic: qui recorda el penúltim reietó rebent el bany lustral sota el Guernica justament quan era ministre, si no m’erro, l’esmentat Solé-Tura?
Quan assessors i dissenyadors de Colau es van inventar una “lectura” de les icones franquistes presidides per l’estàtua eqüestre del Caudillo, van tenir un ciri de nassos a l’entrada del Born: història i política es corrompien mútuament per “normalitzar”, val a dir, pasteuritzar, la barbàrie. (Quan història i política depuren miasmes, queden pocs espais per als perfums de la falsa neutralitat: al Mitjà i Extrem Orient, entre carros de combat i carretons, napalm i arrossers; al glacis oriental europeu, entre drons i estepes; o aquí mateix, entre reis nans i capgrossos de museu.)
Amb el reietó davant Miró i Picasso, els assessors i dissenyadors de Collboni corrompen art i memòria per netejar un feixista que no ha pogut perdonar l’escridassada popular a la manifestació “No tinc por” de l’agost del 2017. Però ell sí que en va tenir, de por. I és una pena que no hi hagi hagut cap rebentaire, cap nan petaner per fer-li-ho recordar: sort n’haurà tingut, que Barcelona sigui una meuca a la finestra global amb una cama trencada. (Quan art i memòria depuren l’ambient, història i política guanyen timbres de noblesa i fan avançar la civilització.)
