01.03.2019 - 21:50
Aquests darrers dies he participat en dos esdeveniments sobre l’energia a Catalunya que m’han deixat un regust agredolç. El primer, el CoEnerCat6 (6è Congrés de l’Energia de Catalunya), dedicat a la transició energètica a Catalunya, que es va fer els dies 12 i 13 de febrer a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per l’Associació Congrés d’Energia de Catalunya. El segon, la Taula d’Entitats del Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya (PNTEC), reunida el dia 20 de febrer al Palau Nacional de Pedralbes, convocada per l’H. Sra. Consellera d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Maria Àngels Chacón.
El CoEnerCat6 va començar amb dues ponències impressionants, una sobre la transició energètica a Dinamarca (presentada pel professor Henrik Lund, de la Universitat d’Aalborg) i una altra sobre les polítiques d’energia renovable al món (presentada pel professor Arthouros Zervos, professor de la Universitat Tècnica Nacional d’Atenes i president de REN21). A la primera, es va poder constatar com un país petit (semblant a Catalunya en dimensions) camina fermament (govern, empreses, ciutadania) cap al 100% renovable en electricitat, calor i transport. I a la segona, com camina el món per la via d’abandonar el foc com a forma d’obtenció d’energia. La resta de ponències van fer referència a la situació a Catalunya (les institucions, el sector energètic, les polítiques territorials relacionades amb l’energia, la societat). Es va constatar que la feixuga herència energètica del franquisme continua pesant com una llosa sobre Catalunya, perquè l’autonomisme ha estat totalment incapaç de treure-se-la de sobre. Continuem tenint un sistema energètic molt poc eficient, molt dependent de les importacions de materials energètics (petroli, gas, urani) i molt empobridor tant del país com de les comunitats locals.
La reunió de la Taula d’Entitats del PNTEC, convocada quan feia 24 mesos i 20 dies que el govern de la Generalitat havia aprovat el Pacte, mostra que la política de casa nostra (govern i parlament) encara està ancorada en el vell i obsolet paradigma de l’energia que es va imposar el segle passat, en el qual molt pocs proveïdors d’energia bruta i no renovable tenen encadenada la major part de la població. No es nota pas que l’emergència climàtica que hi ha empenyi el govern i el parlament, com ho hauria de fer, cap al capgirament del sistema energètic necessari per a afrontar l’escalfament de l’atmosfera causat per les ingents i creixents emissions de gasos d’efecte hivernacle.
La nefasta política del ‘qui dia passa, any empeny’, que el pujolisme va instaurar a Catalunya, pel que fa a l’energia ens ha portat a la situació actual de paràlisi, d’ineficiència i de dependència, fent que Catalunya es vagi empobrint, any rere any… I que els oligopolis energètics es vagin enriquint de manera escandalosa i indecent.
A la reunió de la Taula, l’H. Sra. Consellera Chacón va anunciar que al cap de quatre mesos faria pública la proposta de llei de la transició energètica de Catalunya, que preveurà la creació de l’Agència d’Energia de Catalunya. I ho va fer 18 mesos i 25 dies després de l’aprovació al Parlament de Catalunya, gairebé per unanimitat, de la llei de canvi climàtic, que no s’ha traduït, almenys fins ara, en cap acció concreta de reducció de les emissions.
Permeteu-me de fer una crítica a la manera com els organismes del govern de la Generalitat aborden el greu problema d’energia que tenim. Una vegada més, la política feta des de dalt s’imposa sobre allò que s’hauria de fer: política amb els de baix.
Per què hem d’esperar encara quatre mesos per conèixer el text del projecte de llei elaborat per la Conselleria? (Un projecte de llei, tot sigui dit, redactat d’esquena a la societat.) No va ser un bon senyal que a la reunió del Pacte es donés veu a nou entitats, entre les quals l’empresa de l’oligopoli elèctric que monopolitza abusivament la xarxa de distribució d’electricitat a Catalunya, i en canvi no es donés veu a cap organització ciutadana, ni tan sols a l’organització de la indústria solar fotovoltaica, ambdós cabdals en la transició energètica.
Per què, a hores d’ara, encara no s’ha explicat com es preveu estructurar la nova Agència d’Energia de Catalunya? La societat no acceptarà de cap manera que la nova Agència sigui un simple canvi de nom de l’Institut Català d’Energia. Això seria propi de caducat autonomisme, de l’era Pujol-Maragall-Montilla.
Per què la conselleria no ha fet cap crida a la societat perquè aporti idees i iniciatives per a encaixar en el projecte de llei que ha d’encarar, de manera decidida i efectiva, el gran repte energètic i climàtic que tenim?
Curiosa forma de fer honor al Conveni d’Arhus sobre l’accés a la informació, participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient, signat el juny de 1998 i en vigor a l’estat espanyol des del 29 de març de 2005 (directiva 2003/4/CE i directiva 2003/35/CE).
No sembla pas que anem per bon camí mentre tinguem l’energia encaixada al Departament d’Empresa i Coneixement. L’emergència climàtica actual requereix mesures extraordinàries, no tenim pas tot el temps del món per anar-nos entretenint, per anar fent com si no passés res. Les veus de la joventut comencen a alçar-se arreu (també a Catalunya), reclamant als polítics que facin els deures que no han fet.
Fa uns dies, m’adreçava al M. H. Sr. President demanant-li el seu lideratge en la transició energètica. Ara li ho torno a demanar amb més fermesa: si us plau, encapçaleu el capgirament energètic que cal fer a la societat catalana!
