Capdevila Joiers: més d’un segle de peces úniques

D’una idea, al paper, en un primer esbós amb llapis, una joia comença a fer camí cap a la materialització en un anell, unes arracades, un fermall, un penjoll… Així neixen els dissenys de joies al número 320 del carrer del Consell de Cent, on hi ha Capdevila Joiers, el taller creatiu i botiga d’una nissaga familiar de “joiers i argenters a la ciutat de Barcelona”. Aquesta ha estat ja de dues generacions ençà la presentació d’aquests artesans de l’art que complementa el vestir, l’art que toca la pell i condueix emocions que poden passar de generació en generació.

Ens rep Manel Capdevila Coral, joier, besnet, nét i fill de joiers lliurats a un diàleg amb els materials i amb els clients, per fer confluir els seus desigs en una joia de disseny únic. Sobre la taula, un dibuix a llapis, primera intuïció d’una llavor que neix en la imaginació. “Tinc aquesta herència i la treballo a la manera que sé. No ho faig com el meu besavi, que tenia una tècnica bestial, perquè ell era ell i jo sóc jo, i perquè el seu context, el seu entorn i el meu són diferents, però sóc conscient que continuo un camí familiar”, diu Capdevila.

L’any que ve farà cent vint anys que els Capdevila van obrir la seva botiga a Barcelona. Era l’any 1905, encara que abans d’aquest any, el besavi ja s’hi dedicava. En un petit taller de joieria del carrer de l’Argenteria, Joaquim Capdevila Meya (1876-1959) va aprendre l’art que ha trenat aquesta sòlida saga de joiers.

La joieria dels Capdevila sempre ha estat a l’Eixample, encara que en uns quants llocs. Al número 320 del Consell de Cent hi és de fa vint-i-quatre anys. Amb la reforma del carrer, que prioritza les passejades dels vianants, segurament molta més gent passa, i sobretot amb molta més serenor, davant l’aparador d’aquest històric comerç que mostra creacions irrepetibles.

Capdevila explica que alguns estrangers sí que entren i compren, però que la majoria dels seus clients són de Catalunya, de Barcelona i de totes les altres comarques. “Si entren estrangers és perquè som en un lloc cèntric, però el nostre client és d’aquí, català. El nostre àmbit no és de barri, és de país. Molts encara conserven la tradició familiar de regalar joies als seus membres”, diu

El seu pare, Joaquim Capdevila, encarna la joieria d’autor, i ha exposat obra en unes quantes ciutats d’Europa –ara es poden veure joies d’ell, per exemple, a Viena. De peces de la família Capdevila, també n’hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i a Montserrat, perquè l’avi –Manuel Capdevila– tenia amistat amb l’abat Escarré, i va començar a rebre’n encàrrecs, com ara la corona sobre l’altar de la basílica, calzes i patenes. Avui encara restauren i fan manteniment de les peces fetes pels avantpassats Capdevila. Montserrat els ha donat a conèixer a Catalunya, i això els ha portat a fer, també, les Creus de Sant Jordi i les medalles d’or de la Generalitat i les dels centenaris.

Les peces úniques que fan són singularment distingides per distingir així qui les porta, amb tot allò que dóna sentit a l’art. “Treballar la peça única es gaudeix molt”, diu Manel Capdevila. I s’explica: “Perquè és anar explorant contínuament noves maneres i camins, això és el que t’ajuda a avançar.”

Diàleg amb cada peça

Manel Capdevila tenia setze anys quan va començar a fer d’aprenent al negoci familiar, al mateix lloc on ara comença el disseny de joies en què participa, fins al resultat final, tot un equip de treball. “Per fer una peça intervenen bastants mans, i cadascú hi posa els seus ingredients. Si vols fer una col·lecció d’anells, per exemple, comences amb unes primeres idees i formes, en petits esbossos, la dissenyadora els dibuixa i al taller es traspassa el projecte a peces reals. Això implica un diàleg.” Conta que a part de requerir-se una tècnica, s’ha de buscar la manera de fer-se, i que sobre el mateix dibuix es pot fer una trentena de peces totalment diferents.

El procés creatiu és una nova aventura cada vegada per a l’artista i, en ell, sorgeix aquesta comunicació natural entre el creador i l’obra. “Quan ets al taller i et poses a treballar una peça a partir dels dibuixos que has fet, s’estableix un diàleg entre la peça i qui la fa. La peça té coses a dir, et diu cap on has de tirar”, exposa el joier que és quarta generació dels Capdevila.

Per això diu que allò que porta a crear no és una inspiració, sinó la feina diària. I afegeix: “No deixa de ser una evolució de nosaltres mateixos, en un anar seguint un camí creatiu que no sabem realment cap on va, i que també comprèn un diàleg amb tu mateix.”

Una volta feta la peça, hi haurà el diàleg amb els possibles clients. “De manera molt immediata, tenim el retorn de l’opinió del nostre entorn. Avui fem un anell, i a la vitrina, al cap d’una estona, ja hi pot haver un client que ens diu què li sembla. Així ens arriba la visió de l’altre, que és important.”

L’avi de qui parla va fundar les classes de joieria a l’Escola Massana. “L’avi Manuel va ser molt creatiu, va treballar de manera excel·lent en el camp de la joieria, era l’ofici que havia après. Tractava la joia com un art, més que com l’elaboració d’una peça ornamental. Donava valor a l’expressió de cada creació. Però també tenia el cuquet d’artista-pintor i, quan no feia joies, feia quadres. Durant la guerra civil va viure a París, on es va relacionar amb artistes i intel·lectuals refugiats. Treballava en un taller i, a casa, creava allò que li agradava.”

A l’entrada de la botiga hi ha una gran fotografia en blanc i negre, feta l’any 1944 al taller dels joiers Capdevila, quan era al carrer de Pau Claris. I dins l’establiment actual, també en decoren les parets quadres d’aquell avi pintor, a més de joier. D’ell, el seu nét encara en vol destacar un altre detall: “Durant la postguerra, va haver de treballar amb materials pobres com pedres de riu, bronze o fusta, però tot i la senzillesa dels materials, se’n va sortir per crear joies que eren obres d’art, va tenir la capacitat d’adaptar-se a l’entorn.”

Quatre generacions mantenen una dedicació artesanal i artística singular a l’Eixample barceloní. Conscients que l’entorn urbà va canviar, amb la sort de no haver de batallar per un lloguer, perquè són propietaris de les seves parets, sí que lamenten la progressiva desaparició dels comerços més autèntics i ancestrals de la ciutat. “Aquesta uniformització de les ofertes de la ciutat tinc clar que no és bona a nivell humà. Econòmicament penso que tampoc, però, humanament, segur que no, perquè veig la dificultat que surtin propostes noves, tot s’ho menja aquesta uniformitat comercial. I penso que també està bé ser un resistent com nosaltres, però tampoc no hauria de ser un cavall de batalla.”

Una de les reflexions d’aquest joier ens interpel·la a tots. “Molta gent parla de tants comerços centenaris que tanquen, però jo penso: anaven a comprar-hi, aquests que en lamenten el tancament?” Tot i que afegeix, com a afeccionat a l’astronomia, que observant l’univers aprens que tot evoluciona, i hi hem de saber conviure.

Continuarà, la saga?

A la pregunta de si hi haurà relleu familiar a la joieria, respon de pressa: “De la mateixa manera que fins ara, no.” I ho diu referint-se que aquesta saga de joiers ha passat d’avis a néts el nom. Del besavi Joaquim, al nét Joaquim (pare d’en Manel). I del seu avi, Manuel, a ell, Manel. A la cinquena generació, dues noies encara adolescents –14 i 16 anys– no podran continuar amb el joc dels noms. El de la creació de joies, potser sí. El temps ho dirà.

“De jovenet em van proposar de continuar caminant fent joies i, tot i que veia les grans figures que ho havien fet abans que jo, vaig continuar. No sé si el que faig està bé o no, hi ha dies amb més encerts que uns altres, però no m’ho puc plantejar com alguna cosa igual que els que m’han precedit. Tinc aquesta herència i la treballo a la meva manera.”

Però una cosa sí que té clara: “Sí que sé que no les encaminaré a anar per aquest camí, cosa que en un moment de la història era molt natural, en famílies de joiers, de metges… Els deixaré les portes obertes, però sense que vingui de mi encaminar-les. Sobretot perquè elles estudien i veig que els agrada això que fan. Ara, totes dues tenen un punt creatiu, i tampoc m’estranyaria que en algun moment poguessin decidir de continuar. Però jo no ho aniré a buscar.”