Cap on vol anar l’independentisme?

Hi ha milions de catalans, milions, que ja han desconnectat amb una Espanya fallida en tots els sentits. Aquests, segurament la majoria social de la qual parla l’editorial, tenim clar quin és l’objectiu. La República Catalana, sobirana, democràtica i independent d’un estat sangonera. I per aquest objectiu estem disposats a negociar els plan que facen falta. Dins, fora, a Europa o fora dEuropa; però sempre amb la mirada posada en aquest objectiu irrenunciable. la resta, tota la resta, vindrà sola.

Els independentistes tenim clar, penso jo, que volem continuar endavant fins fer efectiva la República. El que ens fa falta aclarir es quina es la millor estratègia, i això correspon als polítics perquè son els qui tenen mes informació i son els qui estaran al davant, assumint-ne les conseqüències.
Quina es la millor estratègia, ara que sabem com respon l’Estat espanyol?
Eixamplar la base es necessari, i demostrar-ho amb unes eleccions, però no suficient. Caldrà la intervenció de fora, doncs podem comprovar que la repressió del bloc del 155 te majories amplies i recolzament social.
Amb una anàlisi de la situació, caldria traçar una estratègia sense terminis fixes. Malauradament, ara no hi ha cap estratègia política. El desgavell i nivell de descoordinació i improvisació es decebedor i preocupant.
La millor manera d’eixamplar la base independentista no vindrà mai des d’un govern autònomic intervingut sinó de la fortalesa d’un govern unit que planta cara, i d’una política clara, ferma i profundament democràtica.

Tot esperant aquesta direcció política encara per definir, hi ha una cosa molt clara que serveix de més d’una manera nostra causa: la desobediència del màxim nombre de persones en tot aquells aspectes claus de la subjecció del país a l’Estat espanyol. Desobeint aconseguim almenys tres coses: una, fer insubmís el país; dues, experimentar de primera mà l’enorme poder que té un simple ciutadà prenent una decisió o una altra (el que és un primer pas cap al famós “empoderament”); tres, marcarà el camí, de no retorn als nostres dirigents polítics (molts dels quals semblen, encara, voler allò tan català de no trencar un plat i no fer soroll).

Així doncs, independentment i en paral.lel al que facin els polítics, crec que la societat civil, de manera com més espontània i descoordinada possible (però alhora també el més massiva i simultània possible) ha de començar a DESOBEIR en tots i cada un dels nivells de la vida col.lectiva que portin el segell de la nostra dependència respecte a Espanya. Això, en sóc conscient, en més d’un cas pot passar per desobeir l’administració de la Generalitat (simple braç executor, en molts casos, del poder central). Alabat sia Déu. Alea jacta est.

Penso que l’independentisme ha de tornar a construir una finestra d’oportunitat.

1. Crec que passa per guanyar unes leccions amb el 50 % més 1 dels vots vàlids emesos. Un resultat clar que no es pugui discutir.

2. No hem de perdre mai la legitimitat democràtica: Catalunya ha de ser el que vulguin els catalans.

3. Governar i ocupar poder. També a la Generalitat. Fer tot el que es pugui per a la ciutadanioa i demostrar el que l’estat espanyol no deixa fer.

4. Debat constituent des de la societat civil: mostrar que volem un país millor en tots els sentits.

5. Denúncia permanent de l’autoritarisme i el corporativisme de l’estat espanyol, tant endins del país com a l’estranger.

6. Acció desacomplexada del Consell a l’exterior amb el President Puigdemont al capdamunt. La direcció política es pot establir allà.

7. No es convencerà a una part important de l’unionisme que reacciona per una qüestió identitaria. Però es pot diañlogar amb una altra part. Per exemple, l’independentisme es podria comprometre a sotmetre a referèndum, en el periodoe de dos anys després de la independència, un esttaus de confederacióamb Espanya si aquesta accetés determinades condicions (reconeixement de catalunya com a nació, dret d’autodeterminació, mecanisme de resolció de conflictes “constitucionals” paritari, topall al dèficit fiscal, cobrament per la Gneralitat de tots els impostostt i capacitat normativa, competències exclusicves de veritat, català oficial a les administracions espanyoles i a la UE…)

A això em refereixo quan parlo que de les tres potes en tenim dues molt bones i fortes (votants i govern a Brusel·les) i una tercera (el Parlament) que s’ha de replantejar un munt de coses perquè ara com ara no xuta. I ho relaciono: els votants sabem tots que volem la República sí o sí; el govern de Brusel·les també vol la República, però depèn del Parlament per aconseguir-ho; i el Parlament és ara mateix una olla de grills on els que haurien de ser els nostres no s’aclareixen (massa por, potser?), mentre el bloc del 155 no té prou força com per a imposar les seves tristes tesis però va fent soroll perquè veu que espantar, espanta. I clar, mentre el Parlament falli com està fallant, l’invent no ens funcionarà. De fet, hi ha molta por que si es va a eleccions les perdem, però reconec que a mi no me’n fa tanta perquè els votants hi som, simplement ens hem de plantejar quina de les tres opcions (JxCat, ERC o CUP) és més viable, i fer una redistribució dels nostres setanta escons. En tot cas, jo mateix tinc clar que vull la República i que per a mi no és un mite motivador sinó una urgència política per la qual lluitar. I això, crec que els 750.000 de diumenge ho tenien tots clar, així que fora la mandra de les orelles.

Crec que mai s’ha esvaït l’objectiu final, som molts els catalans que no hem dubtat mai que hem aconseguit la República de Catalunya, independent. República independent perquè? Per poder decidir el que farem per nosaltres mateixos, millor dit, perquè els nostres fills – la següent generació- pugui decidir en llibertat. I si la llibertat és complerta i en algun moment es decideix la colaboració amb Espanya, en algun conveni i en igualtat de condicions- no ha d’haver-hi problema.
Diumenge els catalans van dir: prou amenaces, República endavant, i rescat de presos polítics. Avui comença la nova era.

Crec que tots tenim idees, però molts n’estem una mica tips de debats intensos i viscerals que ens enfronten entre nosaltres.
Per tant crec que és bo obrir espais de discussió, però no de qualsevol manera ni a qualsevol lloc.
A partir d’aquí, tots a una, perquè si hem de fer-ho al gust de cadascú, ho tenim magre… respectant les legítimes diferències i compartint una sèrie de valors fonamentals, morals, socials. Una escala de valors.
No podem perdre el nord, per descomptat que hi ha coses més importants que la independència, és clar… per a uns la lluita per sobreviure a una malaltia, per altres acabar amb guerres horroroses… No podem caure a la trampa de condicionar una cosa a l’altra, cadascú té les seves prioritats, però les dues coses són compatibles: lluitar per un món millor on hi pugui cabre tothom i procurar-nos l’aliment necessari per viure.

Tot i que no se’n pot exactament estratègia, ERC té la predisposició de bastir prioritàriament aliances amb Comuns i PSC abans que amb la CUP i Junts per Catalunya, en primera instància a les municipals de l’any vinent. Res de candidatura unitària a Barcelona sorgida d’unes primàries obertes com proposa Jordi Graupera, Esquerra anirà sola arreu. També té clar que no votarà en cap cas a Carles Puigdemont ratificant-lo president de la Generalitat. També tenen clar que no deixaran de donar suport a UGT per impulsar la CSC. La seva és una no-estratègia però la defineixen amb fets més que amb paraules des de que van quedar per darrera de Junts per Catalunya a les eleccions del 21-D. En tot cas, no són posicionaments orientats a liderar un conflicte amb l’ordre estatal. Qui té la responsabilitat de trobar l’estratègia adequada són els qui efectivament assumeixen aqueix repte (Carles Puigdemont al capdavant, Junts per Catalunya i bona part del PDECat, la CUP, ANC, AMI, CSC, CDR…).

No estic d’acord amb cap de les tres estratègies que es comenten a l’article de Pere Cardús.

1) Complir ara el mandat del 1-O és molt més difícil ara que llavors perquè hem perdut molts ressorts de poder. 2) Eixamplar la base fent acció republicana no serà possible mentre la república no sigui efectiva perquè Espanya ho impedirà. 3) No hi haurà res a negociar tret que desestabilitzam l’economia fins al punt que els que poden obligar a Espanya tinguin por de la fallida del deute espanyol.

En la meva opinió l’estratègia amb més possibilitats d’èxit és que el consell de la República mobilitzi desenes o centenars de milers de voluntaris per muntar un govern clandestí que vagi prenent el control de tots els ressorts de poder: econòmic, mediàtic, polític, social, d’informació etc. Els ajuntaments i la generalitat colonial han de donar-hi suport dins les seves possibilitats.

Espanya ens controla emprant els recursos que ens roba a nosaltres mateixos. Tenen informació de on vivim, on treballem, on tenim els diners, quin patrimoni tenim, quants diners tenim al banc, què diem quan parlem per telèfon o quan escrivim per internet… Cobren Impostos sobre el que guanyem, sobre el que gastem, sobre el que tenim… Monopolitzen l’energia, les telecomunicacions, la banca, les assegurances, fins i tot els jocs d’atzar o les ong’s. Amb els diners que tenim en fons d’estalvi i plans de pensions controlen les empreses i financen els mitjans de comunicació de masses que ens bombardegen amb publicitat en contra nostra, controlen els sindicats, partits polítics…

La República serà un fet progressivament en la mesura en que la República tingui cada vegada més informació i Espanya cada vegada en tingui menys, la República cobri cada vegada més Impostos i Espanya en cobri cada vegada menys, la República controli cada vegada més dipòsits bancaris i estalvis de la població i Espanya cada vegada menys, quan els subministres d’energia, telecomunicacions etc. cada vegada siguin més amb empreses fidels a la república i menys amb empreses fidels a Espanya. Quan cada vegada més conflictes els resolguin els tribunals de la república i menys els tribunals espanyols, Quan les sentències dictades pels tribunals de la república es facin complir per la pressió popular i els dictats pels tribunals espanyols siguin paper mullat en no fer-los cas ningú i no tenir on embargar res ni on trobar a ningú per detenir-lo….

La forma d’assolir la independència ja fa molt de temps que Espanya la va estudiar i la sap. Per això tenen tanta por. Només cal llegir-se les lleis que han promulgat per intentar impedir-ho. Llegint la llei mordassa, la llei de protecció de dades personals, les lleis contra el frau fiscal, les lleis contra la circulació de diners en efectiu, contra la tinença d’actius al l’estranger…. Llegint tot això hi ha un manual fantàstic i una llarga llista d’idees per derrocar el poder i controlar nosaltres el territori de forma pacífica i progressiva. Ara, cal fer-ho bé, no es pot anar pel món deixant de pagar Impostos, deixant de pagar peatges o saltant-se a la torera la llei de protecció de dades si abans no t’has assegurat de ser insolvent i no es pot anar pel mon fent segons què si abans no t’has assegurat que no saben ni on vius ni on treballes i potser millor, ni tan sols qui ets.

Estic segur que el govern espanyol té pànic de que Puigdemont quedi lliure a Europa perquè s’imaginen que és això el que farà des del consell de la República.

Es clar que si en un moment donat Espanya entra en una nova crisi profunda política i/o econòmica i sorgeix l’oportunitat de donar el cop de puny damunt la taula i aplicar de sobte el mandat del u d’octubre convé fer-ho sense entre-tenir-nos més en res. Però mentre no arriba l’oportunitat, el millor que podem fer és que cada minut la República catalana sigui més forta a Catalunya i la monarquia espanyola més feble.

Hem defensat 2.500 col·legis electorals. Ara hem de defensar només 20 punts (les 10 conselleries, el Palau, el Parlament, TV3, Cat-Rad i algun altre). No calen els 2,3 milions de votants del Primer d’octubre. N’hi ha prou amb un 10%.
Ocuparem aquests punts, indefinidament. Simultàniament el Govern començarà a desobeir la constitució del regne hispano-borbònic. Mantenir l’ocupació és el control del territori i no ens mourem. Vindran els reconeixements internacionals i es prepararà el retorn del President, dels exilats i dels presoners polítics.
Enviaran l’exèrcit espanyol i es passejaran pels carrers i envoltaran els punts ocupats però no podran entrar perquè no ens mourem ni quan s’atreveixin a disparar. Més tard marxaran.
Recordem que 400 mascles joves, ben pagats i amb armes de foc, porres, botes i cascs no poden fer res en front de 6.000 senyores de 75 anys i amb problemes de mobilitat.

Gràcies Vicent, per la teva sinceritat de dir el que veus i el que en penses. Per a la independència i per a un estat reconegut, que és el que el Poble català volem, no hi ha full de ruta si es pensa en els organismes catalans del sistema jurídic polític de l’estat espanyol a Catalunya, el Parlament i el Govern de la Generalitat de Catalunya. Jo sóc dels independentistes que, tot i donant-hi suport i desitjant que reeixissin, hem dit des de fa molts anys que no era que els elegits nacionalistes o independentistes no tinguessin voluntat de crear un estat català, sinó que les institucions autonòmiques citades no eren, ni són, aptes per a organitzar l’autodeterminació del Poble català o declarar un estat català que siguin reconeguts per la comunitat internacional, si l’estat espanyol no s’hi avenia. Es tracta d’accions menades des d’organismes del mateix estat i la comunitat internacional ho ha de considerar un afer intern espanyol.

Fa molts anys que hi ha un full de ruta proposat en paral·lel per si el cas… És la proposta legal en Dret internacional i democràtica de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, cens electoral d’inscripció lliure i voluntària, com als USA i com van fer a la Gran Bretanya per al Brexit, elegir una Cambra de Representants/es del Poble català, tractar bilateralment amb la comunitat internacional, obtenir-ne el reconeixement de la nostra condició de poble i, en conseqüència, titular directe del dret a l’autodeterminació en el sentit dels articles 1.2 i 55 de la Carta de les NU (cosa que les institucions autonòmiques no poden fer perquè han de representar el conjunt de la població què inclou el Poble espanyol de Catalunya, el que en diuen “Poble de Catalunya” per no dir-ne “població de Catalunya”) i seguir amb les accions successives que s’han explicat durant anys.
Aquest full de ruta que es proposava en paral·lel amb el “procés” com a pla de recanvi, és ara el full de ruta que el poble ras i la societat civil tenim per no renunciar a l’autodeterminació que el Dret internacional atorga als pobles que es presenten i actuen com a tals. Per això s’estan creant nous Comitès Poble Català locals i sectorials, per accelerar les inscripcions al Cens. Si els estats si oposessin estarien negant un dels principis Jus Cogens del Dret internacional.
Aquesta nova etapa requereix que la web i les inscripcions que des de ella es fan estiguin en un país segur i custodiats per una fundació internacional en defensa dels drets del pobles. No parem, però ara continuem per un altre camí.

Albert Bertrana i Bernaus

Admirat Vicent. Crec molt oportú el teu article encara que discrepo en alguna cosa. Jo estic segur que l’independentisme sap perfectament allà on vol anar, i manifestacions com la d’abans-d’ahir em sembla que ho deixen ben clar després de la vomitada de venjança llançada pels de sempre. És més, penso que els que no ho tenen gens clar són els messetaris, que s’obstinen a destruir el dret a pensar, en lloc d’asseure’s a debatre el pensament, perquè els fa massa por. Ells no tenen projecte, només tenen força, i nosaltres tenim projecte i no tenim força. Crec que el que ens dóna aquesta sensació de buit que sentim darrerament no és que no sapiguem on anem, sinó que són els nostres polítics al Parlament els que no ho tenen gaire clar. Estan en la disjuntiva entre si han de fer el que els demanem que facin i assolir-ne les conseqüències, o bé acatar les ordres del tirà i fer un govern agenollat. Si fan el primer, els fotran ells, si fan el segon, els fotrem nosaltres, pel que la decisió és difícil, sobretot si és ajudada pels cants de sirena dels que s’anomenen “comuns” i començaria a ser hora que ens diguessin a què són comuns o si només ho són entre ells mateixos. Sovint sento dir: “però tu et deixaries prendre pres així, tan fàcilment”?, i jo contesto: No sé si seria capaç, per això no em presento a cap llista per a entrar al Parlament. I no accepto que en la situació que estem i que coneixem tots, els que han volgut ser-hi per a representar-nos, no s’atreveixin ara a fer de polítics. De totes maneres, jo vull dir que no estic pessimista. Estem en un nus, però jo entenc que aviat es començarà a desfer i l’aigua tornarà a fluir. Volem una República Catalana democràtica i independent i fa molts anys que resistim, pel que no crec que després de 300 anys de repressió, ara ens puguin distreure del nostre objectiu amb una mica més de repressió.

Si, hem de respondre totes aquestes preguntes per poder continuar cap al nostre objectiu, que és l’implantació de la República. Crec que necessitem dos tipus de estratègia. Una, visible, obligada per l’actualitat. És la que ens fa reaccionar a les accions de l’estat espanyol i per tant provoca canvis en la línia o full de ruta que ens haviem traçat ben abans. I fa que, de vegades, l’improvisació sembla o pot ser en sigui el motor. Una altra estratègia, soterrada i més o menys clandestina és la que defensa C. Puigdemont des de la casa de la República de Waterloo i entitats jurídiques que fa temps proposavan en paral·lel amb el “procés” una structura jurídica que servís de base a la futura República (Pot ser és el que defensa Albert Bertrana en el comentari de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català Albert). O també el think tank Catalunya i futur. Aquesta estratègia no s’ha de desviar un àpex del seu objectiu.

1er. De cap manera hem de tornar a l’autonomisme
2on. Hem de mantenir un embat constant amb l’estat espanyol, a fora amb l’espai lliure de Brussel·les, els mitjans europeus han de parlar del procés tan com aquí i la opinió pública europea l’hem de decantar definitivament a favor nostre. A dintre hem de tenir una actitud de rebel·lió constant, potser no encara al nivell que voldria la CUP (ja hi arribarem) però sí tant com per mantenir l’estat en permanent contradicció. També seria interesant començar a penetrar en la opinió espanyola que, encara que ara no es noti, hi ha molts demòcrates.
3er. Hem de començar a treballar ja en la constitució de la República, a tots nivells, dels ajuntaments, els barris, la societat civil … hem de parlar de justícia, de repartiment de la riquesa, les pensions, els drets (a l’habitatge, a una pensió justa …).
Aquest és el camí i en aquest camí el farà cada cop més gent que veurà les enormes avantatges del nou país.

Crec que la teoria de les tres potes és útil:
– La gent. A més de mobilitzar-nos quan toqui i estar a l’aguait per si arriba una ocasió, l’altra cosa a fer és elque diu Joan Ramon Gomà. Començar a construir el poder republicà alterntiu al de l’autonomia. Evidentment amb totes les enormes dificultats que comporta.
– La llavor de la República a exterior. Amb el President i el Consell de la República que, agradi o no, haurà de portar la direcció (govern i parlament alhora). Perquè crec que, efectivament, hi ha una gran manca de direcció. Més que de full de ruta. Fonamental el reconeixement per part del Govern autonòmic. No volem tenir un govern PdeCat i un Govern ERC.
– El Govern de la Generalitat, aplicat a rescatar el país del 155 en la mesura del possible que no tingui la tentació de pactar obediència a Madrid a canvi de afluixar el 155.
Crec que ál full de ruta, no li queda més remei que ser oberta diverses possibilitats, que és un incovenient gros.
Però el que és imprescindible és que hi hagi direcció. El “Gobierno” està castigant precisament la direcció que h va haver, perquè sap el que feia mal.

Fent “acció de govern” és impossible eixamplar la base, lo que es farà serà reduir la base, perque el “gobierno” no permetrà que es faça res de profit i culpabilitzarà els “independentistes” que governin de no fer res de profit.
Pacgtar un nou referendum és caure dins les urpes de l’estat que, ja sigui inflant el cens electoral, o manipulant d’altres maneres, o tot plegat, hi faria una tupinada monumental.

El referndum ja està fet i guanyat i revalidat en condicions extremament contràries, i la república està proclamada, ara cal implementar-la i no cedir gens de terreny. Lo primer és reinvestir en Puigdemont, i organitzar la desobediència pacífica.

La dispersió de tàctiques que mostren els comentaris que he llegit fins ara (22) posa de manifest que efectivament estem en una cruïlla on ens falten llums llargs. Totes les propostes exposades tant a l’editorial com als comentaris, totes afegeixen valor, tot és digne de consideració. Però no ens hem de posar nerviosos, (“no tenim pressa”, la pressa ens va portar on tots sabem), que de vegades el bosc no ens deixa veure els arbres, els primers que tenim al davant. Hem de mirar quins son els nostres punts forts i potenciar-los: la imatge internacional de Puigdemont n’és un, molt fort, és indiscutible. Ara mateix ningú entendria que Catalunya, “representada” pels seus “representants” parlamentaris, ara de cop i volta digués que no el vol de President, que n’hi posa un altre! No!, això no ho entendria ningú a fora!; pensem per favor, que a fora, ningú ha entès encara el filibusterisme, les travetes, les provocacions, les amenaces, la violència d’estat, la degradació del seu poder judicial, etc etc. amb que Ñ intenta carregar-se un dels nostres actius més importants; tot just ara a fora ho comencen a entreveure. Si poséssim un “president interí”, això ho entendríem nosaltres, els catalans, ho entendríem perfectament!; però no ho entendria ningú més. Primer hem de salvar això; darrera ve gairebé tot el bosc, però lo primer son els primers arbres. First things, first. I per salvar això, els primers arbres, tenim, al si mateix de l’independentisme, estratègies oposades; hi ha una força potent al si l’independentisme, que no vol Puigdemont. I quan per aconseguir un objectiu comú, hi ha dues estratègies oposades, no hi ha més remei que confrontar-les. Com? On? Quan? … segueixo? No cal oi?

Hola
Una visió molt negativa de la situació a Catalunya:
http://gentiumlaw.com/news/how-to-stop-a-civil-conflict-i/
La tesi de l’autor és que anem a un conflicte tipus Irlanda del Nord. Jo no sóc tan negatiu com ell, però el document traspua realisme.
Si en Vicent Partal o en Joan Ramon Gomà (en especial) volguéssin llegir-se’l i comentar-lo els estaria molt agraït.

La millor estratègia és la que guanyi, però no saps si la teva es la bona fins que guanyes o perds.

Eixamplar la base està molt bé com a objectiu permanent, però no com a mitjà per aconseguir un 60% en menys de 20 anys, un cop radicalitzat l’ambient.
Ara que han vist que poc a poc els fills o nets d’immigrants es poden anar integrant, ja s’encarreguen prou de trinxar l’integració i fomentar lo contrari, perquè no sigui possible.

L’acció frontal de la CUP comporta una confrontació i radicalització de postures que requereix d’una massa important disposada a la desobediència civil. Risc important de bloqueig de país. Crec que les urnes han de validar si hi ha prou gent disposada.

La via del President Puigdemont i JxCat, busca el punt mig de les anteriors:

Eixamplar la base no es objectiu, es una actitud, sempre, per definició.

Confrontació interior amb l’estat, permanent i en el límit legal, buscant l’error del contrari.
Confrontació exterior, construint un govern a l’exili fort i amb capacitat d’acció legal i diplomàtica.
Efecte mosca collonera, sense repressió i amb llibertat de moviments.

Aquesta via es possible i persegueix portar la confrontació al límit, tant l’interna com l’externa, sense bloquejar el país.
I sobre tot, permet enfortir-nos i és sostenible en el temps, si es fa com cal:

Cal configurar un fons de finançament permanent en base a emissió de bons de la República, donacions, etc. Estic convençut de la predisposició de la gent a finançar-ho. Només els que vem anar a Brusel-les ens varem gastar uns 15-20 milions d’euros….

Costrucció des de fòra de l’estructura bàsica d’estat republicà, conselleries, finances, nou diplocat, etc.

Unificació i pagament de defenses legals de tota la gent represaliada i manteniment d’ingressos bàsics de les seves families. Molt important.

Ofensiva legal internacional en tots els fronts possibles, Estrasbourg, ONU, TPI, etc.

Des de fòra es pot fer molt… i durant el temps que calgui….

Penso que es la via adequada i tenim el President Carles Puigdemont com a cap visible per portar-la a terme amb convenciment, capacitat, coratge, valentia i dignitat.

Podem demanar més? El que hem de fer es moure’ns.

CONTRA ELS “TRIBUNALS DE LA VENJANÇA”… CAP A LA REPÚBLICA… COM?
Per discutir cap on volem anar, caldria primer netejar el nostre llenguatge cotidià de frases que no van enlloc i que en la mida que el panorama és tan confús s’han apoderat dels continguts dels debats, amagant absència de claretat d’idees i posicionament polítics defensius, només determinats per la por.

“Govern efectiu”. És que podem voler un govern no efectiu?. “Eixamplar la base” Se suposa que en serà la conseqüència de la lluita per la República, no? Per tant no és una finalitat en sí mateixa. “Defenses jurídiques dels encausats”. Si no han comés delictes l’unica defensa és la política. Tres partits republicans, tres estratègies diferents. No és pas així. “Noves eleccions” la solució de tot (?). “Hem de aconseguir el 50+1% de vots”. Encara que tinguessim el 70% què?. “Fer efectiva la República”. Bé, però com es concreta?… Tot plegat ens obliga anar més enllà i concretar molt més. Algunes consideracions…

1/ La repressió indiscriminada dels tribunals de la venjança, vol crear por, escarment i retrocés en la construcció de la república (busquen noves eleccions perquè guany l’Arrimadas amb totes les trampes possibles). Alhora que té la iniciativa en el marcar el calendari (tothom mira cap el 22 de maig), i ens segresta temps i energies per la política republicana. Això ho vam veure el 15 d’abril.

2/ Reprendre la iniciativa vol dir establir una estratègia clara i unitària. Tenir quan abans un govern és només concretar l’alçaprem per poder girar la roda de fer política “autonòmica”que afavoreixi l’estratègia pactada. És una fita instrumental, important, però una altra cosa és l’estratègia, l’horitzó. Aquí rau el desacord.

3/ Deixo per en Pere Cardús o els estrategues dissenyar estratègies. El que les determina és l’acceptació o no de la desobediència i els temps. És, o bé la linia d’imposar directament la legalitat republicana. Enfrontament directe amb l’Estat, sense considerar si això podria perjudicar la campanya internacional; o de combinar una generalitat amb majoria republicana sota el 155, amb accions de no-violència i de sabotatge al carrer, amb la tasca del consell de la República a Brussel·les. La complexitat de tot plegat és ben evident.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

@Jesus Martinez, moltes gràcies del link. M’he llegit l’article; és molt intrigant; efectivament m’agradaria saber també l’opinió d’en Partal. Mentre anava llegint els 14 o 15 factors que diu que solen estar presents en l’inici d’un conflicte civil, i que l’autor dona per satisfets a Catalunya al moment actual, pensava que se’n descuidava un: els interessos econòmics que es veurien intensament perjudicats en cas d’intensificació del conflicte, cosa que no es donava a Irlanda del Nord … però quan he llegit que al ’73, UK ja pertanyia a la EEC (el Bloody Sunday va ser al gener’72, p.e.) m’he acabat d’acollonir!
Es especialment reveladora la negativíssima descripció de la UE: “The enduring fiction of the European Union, invented by its founders and propagated by its contemporary bureaucrats…”
Quan recomana “fer govern de la Generalitat JA” encara que comporti sacrificis, m’ha fet pensar que a ERC se’l llegeixen!… però quan recomana que el President de la Generalitat sigui cosmopolita, parli anglès, es passegi per les capitals d’Europa, mostri la voluntat de negociar “de bona fe” amb Madrid, etc etc, a mi que em perdonin, però jo interpreto que a qui està descrivint és a Puigdemont, sorry guys! (Puigdemont ja parla molt bé el francès, però ha de millorar bastant l’anglès, això ens ajudaria molt).
Quan diu que les vagues i les activitats de blocar carreteres que fan els CDR’s han de parar, podria estar-hi una mica d’acord, però es que immediatament després, descriu Catalunya en estat de crisi econòmica provocada pel “vandalisme i els danys a la propietat pública i privada” suposadament atribuïts als CDR, que diu que s’han d’aturar per permetre que els inversors tornin; aquí sí que ho sento molt, però aquest senyor encara no ho ha entès … quins danys s’han fet a la propietat privada?; es pot saber quins son els grans inversors que han marxat i han de tornar? Au va! Malgrat que l’article mostra un coneixement acurat de la realitat catalana, aquí patina ostensiblement!
En tot cas, una interpretació així ens ha de fer reflexionar: els actes pacífics dels CDR, per culpa de la propaganda de l’estat, poden ser llegits com a violents a l’exterior, fins i tot per algú tan suposadament afí a la causa com en Matthew Parish, reflexionem-hi!
Jo crec que aquest senyor, malgrat ser un analista brillant, pot estar molt condicionat per una eventual experiència molt personal del conflicte a Irlanda del Nord; he sigut incapaç de trobar (https://en.wikipedia.org/wiki/Matthew_Parish) ni la seva edat ni el seu origen biogràfic/geogràfic.
Però pensem-hi. Reitero la petició d’en Jesus Martinez: agrairíem un posicionament de Partal sobre aquest article.

Vaig estar molt satisfet de llegir l’editorial d’ahir, tot ser-ne conscient del to eufòric, épic, fins i tot (però, qué caram!!, ens ho mereixem de quan en quan, ens ho hem guanyat) sobre la manifestaciò de diumenge, sense embrutar-ho amb cap comentari sobre les diferents lectures que els “nostres” representants polítics en van fer, per no parlar de sindicats espanyols o comuns… i he estat igual de satisfet (o més) de llegir el d’avui. Peus a terra, realitat despullada. Be. D’això es tracta, d’enfrontar-nos a la nostra realitat per aconseguir l’objectiu. I, com l’Albert Miret, soc optimista.
La soluciò? No la tinc. El camí? El desconec. Tan sols pensaments en abstracte, desitjos i voluntats. I la certessa, això sí, que l’única via és l’independència i no vull “distreurem” d’això parlant tot el día de drets, llibertats i repressiò… tot vindrà i desapereixerà amb l’estat propi (com l’eixamplament de “les bases”).
Com avançar de la desconexiò mental, fa molt temps assolida, a la desconexiò física és la clau. I no la tinc. Aprofitant els actius que tenim, penso en el nostre president (irrenunciable, no hauríem de permetre que els partits l’apartin) i penso en el nostre teixit associatiu en tots els àmbits, ara que l’ANC ha “tornat”, en podría ser aglutinador. Tinc esperances, encara, en els ajuntaments (assolim la victòria a la capital, si os plau!!) i que tot això faci de “revulsiu” per els polítics que han perdut el nord (o no?). I no perdre massa temps en combatre jutjes i governs espanyols (fora de l’àmbit internacional), que també son, malauradament, un altre actiu que tenim, no fos que ara els “maquillem” i a fora es donin per satisfets (i alleugerats).

Algú te por de fer lo que molt certament diu en Guillem Uàl·laç ?……perquè aquest crec jo que es el nostre problema, volem nedar i guardar la roba,…..i mentre no tinguem aquest tant per cent de gent que diu en Guillem Uàl·laç, -no cal els més de dos milions, si hi donen suport -, estarem marejant la perdiu, i no anirem de dret al gra,…com si varen anar tots o quasi tots, els nous Estats d’Europa de un segle ençà, -hauríem d’analitzar els que no hi varen anar, el perquè va ser, ja que son una ínfima minoria – . Per altre banda ERC se’m mostra cada vegada més com acomodats amb propostes pròpies del regim del 78, igual que el PDECat,…- no confondre amb JxC -.

Tenim pendent la confecció de la Constitució catalana en un PROCÉS COSTITUENT on tothom ha de intervenir.

Aquest procés pot ser absolutament engrescador per a molta gent fins ara indiferent.
Hi haurà la repressió de l’estat. Penso que podem avançar malgrat tot si no tenim massa por i treballem convençuts de que l’estat NO té cap raó ètica per incompliment dels drets elementals de la persona.

El link de Matthew Parish ens no ens aporta gairabé res. És un desconeixedor absolut del que passa (i de la història de Catalunya-Ejpaña i dels motius pels quals passa).

Segons el meu punt de vista et deixes el que crec que és una causa principal:

L’independentisme no té full polític, que no social, perquè hi han processats que no deixen el càrrec però prioritzen la seva defensa o la de llurs caps de partit.

Tota aquesta confusió prové segons el meu entendre d’una actitud deslleial: els diputats processats creuen que poden fer ús de la seva condició política per a la seva defensa jurídica.

La societat no gosa dir-los res perquè són perseguits injustament per representar el nostre ideari. D’aquí la manca de full de ruta: n’hi han tants, com defenses jurídiques personals.

Llegit l’article de Mattew Parish. Crec que val la pena tenir-lo en compte, però dona per fetes algunes circumstàncies que no són certes. El conflicte català no causa, de moment, greus pertorbacions econòmiques a Catalunya. No es tracta d’un conflicte eminentment civil, sinó amb un ocupant, de manera que la societat és més sòlida que a l’Ulster. Però els factors de divisió són certs i molt preocupants.
El que proposa encantaria al “Gobierno de España”.

Discrepo cordialment de Josep Alba. L’estat espanyol te la forca bruta, pero Catalunya esta guanyant a dos fronts europeus: l’opinio publica i els tribunals. Sera una batalla llarga i dura que potser costara sang, pero no es pot donar per perduda.
Les tres estrategies que senyala Vicent Partal no s’exclouen, es complementen. Llibertat pels presos politics, proteccio de drets democratics i Republica estan intimament connectats i s;han de perseguir simultaniament. El lema de la manifestacio podia ser “llibertat pels presos”, pero mireu les estelades.
Per entrar en el tema, us recomano l’article d’ahir d’Oriol Izquierdo sobre eixamplar la base i l’entrevista recent a TV3 amb Puigdemont.

Després d’haver llegit l’article i els comentaris, i pensar una mica, no tinc ni idea de cap on vol anar l’independentisme, més enllà d’aconseguir la independència. Cada ú imagina moltes coses diferents com a imprescindibles, n’hi ha què ho son, pacifisme, democràcia, etc.
Ara bé, per a fer-ho possible, el primer que cal és la unió dels que ho volem. I per aconseguir-la cal que es formi una mena d’Assemblea de Catalunya en la què tots els integrants estiguin disposats a rebaixar o matisar els seus plantejaments inicials per tal d’aconseguir el màxim l’objectiu final, la Independència. Després ja continuarem discutint perquè no pot ser un objectiu estàtic , ha d’evolucionar.

Bones preguntes i moltes respostes. Jo penso que si els anglesos a l’India tenien el monopoli de la sal, els espanyols de castella a Espanya tenen el monopoli de l’estat. Gandi feia sal, nosaltres hem de fer estat.
Això pot voler dir moltes coses alhora:
1- que els espanyols trenquen l’estat.
2- que el govern de la generalitat esdevé l’únic estat veeitablement compatible i eficient.
3- que el poble deixa de fer cas a un estat corrupte i dictatorial.
4-que s’obliga a l’estat espanyol a pagar en forma de condemnes personals d’alguns dels seus dirigents.
5- que la generalitat aconsegueix una lluita civil per mesures justes i contra la depressió de la democracia.
La primera onada de les envestides no violentes, 1-O i proclamació de la república ha esclatat la reacció de l’estat. I les conseqüències són diverses: repressió sistemàtica, visualització del colp d’estat i del proceso d’ocupació de les institucions, pèrdua dels límits democràtics que fins ara s’havien respectat.
On va l’independentisme? A ocupar l’estat que pugui, omplint els espais que deixen i deixeran.
Exactament igual del que sempre ha fet els darrers anys.

Josep Albà 17.04.2018 | 15:48 – A l’octubre no es va rendir ningú, estava tot planificat, sinó ara Puigdemont i cia ja serien camí de Madrid per rebel·lió amb violència, recorda que el 27O van enviar la gent de les places cap a casa, i ningú entenia res.. ara ho aneu entenent oi?

Clara Ponsati ja ens va explicar que tothom va tenir asesorament legal abans d’actuar. Sabien perfectament què feien i on anaven i de què se’ls podria acusar.

El 27O sabien que pagaven a la CUP el haver-los aprovat els pressupostos de Junqueres i Puigdemont sabia que estava salvant el seu partit davant la traïció de ERC i CUP que l’empenyien cap el suïcidi de la dreta catalana PDcat si convocava eleccions, i els dos “republicans” que anaven més “de guais” no van tenir sentit de país nació estat ni la minima responsabilitat per acordar sortir els tres junts a fer una roda de premsa mostrant unitat, serietat i reavaluant la situació.. van preferir l’embat de l’adversari polític per molt independentista que fos i jugar a les gavinetades partidistes per l’esquena..

El 27O no us vau rendir, us van utilitzar, com feia gairebé dos anys que feien per no asumir una petita derrota o gran victoria la del 27S (el primer parlament amb majoria independentista!!!). Alguns van jugar amb el moviment independentista com qui juga a batalletes amb als clicks.. inclosa ANC que encara no entenc com no han obert els ulls..

A ERC ja li ha caigut la careta d’aquella traïció partidista i a la CUP no li cal treure-se-la perque pels 4 diputats que els queden aniran a guanyar (no sé el què) o a morir (a acabar de rematar el moviment independentista i després culpar-nos a tots plegats) a part que curiosament no tenen a ningú encausat/engarjolat fins que vagin a pels 72 que van haver de votar amagats darrera una urna (ja veurem si hi van)… A més el 27O era irrellevant veient que les acusacions es basen en el 20S i 1O.. El 27O el DOGC no va publicar res..

La veritat no ens la dirà ningú, però això es l’unic que em quadra ara per ara..

I em sap molt greu haver de dir tot això ja que sembla que estigui en contra de l’independentisme, i sóc independentista des que tinc consciència política, però honestament és el que penso.. De moment Puigdemont es l’unic que se salva toti que o se si fiarmen’n al 100% fins que es pugui treure de sobre els lapes de la CUP..

Al carrer no arreglarem res, ho arreglarem a les urnes i amb una majoria que ara no tenim.

Sortir al carrer a fotre merder es el que vol que fagis la CUP i els jutges espanyols per tancar-te una bona temporada i acabar de destruir el moviment independentista.

Per cert, independència “en serio” vol dir sortir d’Europa, d’aquest capítol no se n’ha parlat excepte a missatgets de whatsapp twitter i tal que jo sàpiga.. debat “en serio” res.. Falten tantes coses per explicar.. Tenien tanta pressa.. I ara parlen de procés constituent i no se quines tonteries..

Tema: Matthew Parish

Aquí us deixo un parell de links per a que veieu quin tipus de persona és aquest tal Parish. Antoni Oller, crec que has fet curt i has estat massa benèvol amb ell. Al principi de l’article he pensat que no coneixia gaire la realitat catalana, però després he vist que les seves intencions eren dolentes: “diu que és pitjor ser pobre que estar privat de llibertat”, entre altres bajanades que vosaltres mateixos jutjareu. Jo diria, pels links que us envio, que aquest home està directament a sou del PP. Ah, i una altra cosa, Jesús Martínez, ostres, és veritat, no ens haviem adonat que la situació és tensa i difícil… doncs res, tu, anem a fer unes birras i passem de la república, no? Sort que ha vingut aquest a obrir-nos els ulls!!!!

https://blocs.mesvilaweb.cat/vicent/?p=269808

https://www.esdiario.com/960340483/Un-afamado-abogado-de-Suiza-acusa-a-Cs-de-corrupto-y-le-pillan-por-mentiroso.html

Gemma Roda, moltes gràcies del comentari i dels links, me’ls llegiré. Suposo que teniu raó i aquest paio és un farsant; moltes de les coses que diu (p.e., l’empatia canviant de la població cap als Mossos, i d’altres) no pot ser que no les hi hagi filtrat algú amb un bon coneixement de la realitat de Catalunya, i amb fosques intencions; però d’altra banda, estic segur que també afegeix collita pròpia, com l’animadversió manifesta a la burocràcia europea, que denota que és un Brexiter! Però pels que no n’havíem sentit a parlar mai, al llegir l’article sense pensar gaire, t’agafa un espant!

Perdoneu però jo discrepo de la opinió despectiva respecte en Matthew Parish.
La seva opinió em sembla que s’ha de tenir en compte. Igual que la que va donar anteriorment sobre elfinançament irregular de Ciudadanos, partit que no ha volgut aclarir els seus comptes.
Es veritat que algunes de les premises que posa en aquest article no són certes, però d’altres si. El paral·lelisme amb Irlanda no és tant desgabellat, principalment pel que fa a l’odi, la crispació, la divisió interna i la brutalitat policial.
D’altra banda la solució que proposa, tot i que tampoc no comparteixo, segur que és la que agradaria a la majoria de governs i institucions europeees, que així deixarien altre cop de tenir un problema i podrien fer gala de la seva democràcia i diplomàcia.
Per tant, el que diu aquest senyor segurament és el que molts pensen a europa i s’ha de tenir ben present.