04.01.2018 - 02:00
– It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all!
Això és el que vaig dir a l’home abans d’empentar-lo. Era la nit de cap d’any, la meva germana i jo érem a la Plaça del Duomo de Milà i darrere nostre hi teníem dos italians alts, de gairebé dos metres, vestits amb jaqueta negra. Plovia i portaven la caputxa posada. La plaça estava plena i entre persona i persona hi havia pocs mil·límetres d’espai. Però tot i això, hi havia lloc suficient com per no haver de tenir ningú a sobre.
I teníem algú a sobre. De fet, teníem molta gent a sobre. Concretament, teníem molts homes a sobre. Per entrar havíem hagut de passar unes mesures de seguretat que asseguraven que ningú pogués accedir al centre amb cap artefacte que propiciés un atac terrorista. Tot i així, la nostra seguretat no estava garantida, perquè érem dones. I d’això ens en vam adonar tard.
– Agafa’t bé el bolso, que l’home d’aquí darrere sembla una mica estrany.
– Ostres, doncs darrere teu també n’hi ha un que fa mala espina… I està molt a prop, no?
– Mira, moguem-nos i així ens quedem tranquil·les.
Vaig agafar la mà de la meva germana i vam marxar uns quants metres enllà. Buf, ja està, feien por, vam comentar les dues. Aleshores ella es va girar, i em va dir que creia que venien cap a nosaltres. Efectivament. En qüestió de segons ja els tornàvem a tenir darrere. Casualitat? Per si de cas, vaig tornar a repetir a la meva germana que controlés el seu bolso, vaig tornar a agafar-la de la mà i vam tornar a moure’ns, aquest cop més lluny.
Ens seguien. Els tornàvem a tenir darrere. Clàudia, és que tornen a estar aquí, com pot ser, què fem. Mentre deia això, la meva germana es mossegava nerviosa el collaret i em mirava amb ulls de súplica. Vaig mirar els dos homes als ulls, volent-los dir que els havíem enganxat, que no ens robarien, que sabíem perfectament el que estaven fent. I em van veure, però no es van moure. Fins que al final, el sentiment d’impotència va ser tan gran que vaig explotar de ràbia.
Em vaig girar i vaig empentar un dels homes. El que tenia més a prop. Al meu cap hi passaven mil coses: Quin dret et penses que tens a fer-me sentir por?! De quina forma em veus com perquè creguis que tens la legitimitat d’apropar-te tant a mi, de fer-me sentir incòmoda i insegura, i de fer el mateix amb la meva germana?! És perquè som estrangeres?! És perquè som dones?! Qui putes et penses que ets?!
La velocitat dels meus pensaments i la ràbia pujant-me cos amunt, sumat a la incapacitat d’expressar-me en italià, em van fer tocar-lo i cridar molt fort: We’ve seen you! Stop following us! Go away! Però resulta que a l’home, el fet que l’empentés li va fer gràcia. Va somriure. I la imatge de les seves dents encara em va fer enfadar més, molt més.
– It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all!
Podeu llegir la crònica integra a Núvol, el digital de cultura
