23.11.2023 - 21:40
Ahir deia que avui no faria editorial, per deixar pas a la sèrie de cròniques que aquest cap de setmana aniré publicant sobre Ucraïna. Però és evident que no puc no fer-ne, en vista de la sentència de set anys de presó que es va fer pública ahir contra Oleksandr S. i la d’un any contra Francesc Colomines, acusats tots dos per haver participat en les protestes contra la sentència del Suprem.
Una vegada més, la desproporció demencial de la sentència fa evident que té un caràcter polític, revestida de venjança. D’una venjança, a més, que s’aplica de manera clarament selectiva, no d’acord amb el codi penal, sinó d’acord amb el codi fiscal. Com hem pogut comprovar aquests dies, en què accions de les esquadres feixistes a Madrid han acabat en no res i ens han refermat a tots en la convicció que si eixes mateixes coses les haguéssem fetes els independentistes ens haurien dut a la presó. La doble vara de mesurar.
Però la condemna d’ahir és especialment important pel tràmit, ja en acció, de la llei d’amnistia. Just hores abans de saber-se la sentència, a VilaWeb publicàvem aquesta entrevista a Eva Pous, d’Alerta Solidària, en què assenyalava que la llei d’amnistia ha escodrinyat qualsevol viarany que puga afectar els polítics de partit –s’hi han repassat tots els paranys imaginables i s’hi han eliminat–, però no ha fet això mateix amb la gent de base. Per aquesta raó hi ha un jutge capaç de crear un càrrec, entaforar-lo en els relats dels fets i que li servesca per a empresonar un xiquet, diga què diga.
Això s’hauria de resoldre durant el tràmit de la llei, quan encara hi ha l’oportunitat d’esmenar-la. Jo no sé si n’eren conscients o no mentre la redactaven, però ara tant hi fa: Esquerra i Junts han de posar tota la carn a la graella perquè coses com aquesta que vam veure ahir no tornen a passar, que siguen impossibles.
I, dit això, preparem-nos perquè passaran. Passaran perquè el poder polític no controla el poder judicial ni les forces armades, que tenen agenda pròpia i ideologia. Clara.
Fa poques setmanes vaig escriure que votar a favor d’investir Pedro Sánchez era un error perquè, fins i tot si volgués canviar, ell o el seu partit, és perfectament clar que no canviaria l’estat. I que per tant no pot complir les promeses que faça.
Però, alhora, aquestes actuacions haurien de ser enteses com un avís ferm per al país. Perquè ens ajuden a entendre a tots que, amb llei d’amnistia o sense, amb Pedro Sánchez o sense, cap català no estarà mai tranquil en un procés judicial, fins que Catalunya no siga independent.
De manera que no hi ha cap altre camí, ni cap altra esperança, que esdevenir tan prompte com siga possible una república independent. Perquè ací no es tracta de pactar, sinó de guanyar.
PS1. Tal com vaig explicar ahir, d’ençà de diumenge sóc a Ucraïna, des d’on publicaré cinc cròniques. Comence avui, divendres, i continuaré el cap de setmana. Són històries de la vida quotidiana d’aquest país en guerra, detalls que no entren en les anàlisis habituals però que ajuden a entendre l’estat d’ànim de la gent. Avui us parlaré del tren nocturn que porta de Polònia a Kíiv i que ha esdevingut el fil prim que ha mantingut el contacte amb l’exterior. Aquests dies vinents, escriuré sobre el conflicte com a guerra cultural, també, dels horrors quotidians que viuen els llogarets acostats a la frontera, dels tàtars de Crimea i de la manera com els diaris ucraïnesos han afrontat la guerra. Espere que us interesse.
PS2. Ahir era dijous i per tant hi va haver La tertúlia proscrita. Josep Costa, Albano-Dante Fachin, Txell Partal i Clara Ardévol hi parlen de la repressió, que continuarà malgrat l’amnistia.
