Cap d’Any, vida nova

Ahir l’any acabava amb la sensació d’un món embogit on la raó cotitza a la baixa. Per “raó” no s’ha d’entendre “veritat”, mot que convida a l’escepticisme. El català confon les dues coses quan et dóna la raó per concedir la justesa d’una idea. Diem “tens raó” en el sentit de “l’has clavada”, “has dit una veritat”. Però en sentit literal “tenir raó” vol dir evidenciar la facultat de raciocini, demostrar que en fem un ús legítim. Quan parlo o escric, procuro “tenir raó”, ço és cercar l’equilibri entre l’Escil·la de l’escriptura automàtica i la Caribdis del dogmatisme formulari. Tenir raó és una qüestió de mètode i el mètode, d’ençà de Descartes, serveix per a cercar la certesa absoluta, l’altre nom de la veritat. Ara, cercar la veritat implica confessar que no l’hem trobada. Tenir raó, doncs, val tant com enraonar. És acoblar idees en una cadena de pensament respectuós amb els fets i, per tant, revisable. Que els catalans de xerrar en diguem enraonar denota una enorme confiança en el seny. Però mai no hauríem de perdre de vista que el seny no és res sense la rauxa. Ser assenyat és prendre consciència d’on acaba la raó i comença la passió.

La modernitat ha estat l’època de la fe il·limitada en la capacitat de la raó per a assolir la veritat. Ser modern era combatre la superstició amb la ciència i no acceptar cap més autoritat que la llum de la raó. Però aquesta fe trontollà amb la Primera Guerra Mundial i s’esquerdà irremeiablement amb la segona. I així hem arribat a un segon mil·lenni apocalíptic amb la raó incapacitada per a frenar la cursa cap al suïcidi col·lectiu en un planeta com més va més inhabitable.

Les conseqüències de l’activitat humana són palmàries en les calamitats dites naturals. Les projeccions dels científics es confirmen fins i tot per avançat. Tanmateix, els negacionistes no surten de la seva bombolla de confutació contraintuïtiva. El darrer article de l’any passat vaig dedicar-lo a les creences de luxe; hauria d’haver recalcat que algunes d’aquestes creences poden ser letals. Per exemple, la idea que els vaccins són perjudicials. Malgrat que la majoria d’estudis demostren que el veritable risc és no vaccinar-se, els antivaccins fan causa política de la seva cabòria. La proclivitat a refusar la informació que contradiu l’opinió pròpia explica, entre més misèries de la raó, la impermeabilitat dels partidaris de Donald Trump davant el cúmul de proves del caràcter farsaire del once and future king. Igual que explica el nomenament a la secretaria de sanitat de R. F. Kennedy Jr., un maniàtic entestat a prohibir la immunització contra la poliomielitis i la fluoració de l’aigua corrent. Convertir el caprici en polítiques públiques pot tenir conseqüències sinistres. Tanmateix, Trump toca campanes i alhora vol anar a la processó. Tot i admetre que ell i Melania van fer vaccinar el seu fill Barron, precisa que ho van fer fora del termini recomanat pels pediatres. La postura recorda la de Bill Clinton quan va reconèixer que havia fumat marihuana però sense inhalar-la.

En realitat sabem molt menys que no ens pensem. Una raó de l’excés de confiança en el nostre coneixement rau en el fet que l’especialització ha arribat al punt que vivim envoltats de processos que no sabem explicar. Avui l’acumulació de coneixements és formidable en tots els camps del saber i la proliferació de les comunicacions ens permet xuclar l’opinió ambiental i sobrevalorar la nostra comprensió dels fenòmens. Això no és necessàriament dolent. És un resultat de la participació en l’intercanvi de notícies i un avantatge de la socialització. Però mentre que la tirada a recolzar-nos en el coneixement d’altri és fonamental a la ciència, esdevé problemàtica en política. Sobretot en política democràtica, car si la ignorància privada és socialment inconseqüent quan es tracta de viatjar en avió, de navegar per la xarxa o de vaccinar-se, pot tenir efectes desastrosos quan determina polítiques públiques sense entendre’n les conseqüències.

En general, defensem una opinió amb més passió com menys n’entenem l’abast. I res no destorba tant la comprensió dels problemes com que ens doni la raó qui està tocat per la mateixa passió. Un error consensuat fogosament no equival a una veritat. Al llibre La il·lusió del coneixement, Steven Sloman i Philip Fernbach, investigadors de ciència cognitiva, anomenen el fenomen de creure’ns més savis que no som “il·lusió de profunditat explicativa”. Aquesta hipervaloració és possible perquè uns altres ens confirmen en la il·lusió. Al capdavall la sensació de profunditat no és res més que l’eco de la claca aprovatòria. Sloman i Fernbach avisen del perill que pot suposar una comunitat de coneixement si els cecs es guien per un altre cec. Als Estats Units estrenem l’any amb aquesta mena de guiatge. Però que ningú ignori la biga a l’ull propi, car la credulitat validada pel grup d’opinió no és monopoli de cap societat. A Europa abans d’acabar-se l’any l’atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg va provocar tota mena de reaccions, algunes atribuint l’atemptat al terrorisme islàmic i unes altres a la islamofòbia d’una part dels alemanys. Que l’autor de l’atemptat sigui un individu amb problemes psíquics, prou conegut pels departaments de sis Länder a causa de la seva agressivitat a les xarxes socials, que el dia dels fets anés drogat, o que de la investigació se n’encarregui el fiscal general de Saxònia-Anhalt i no pas el fiscal general del govern federal, a qui competeixen els casos de terrorisme, res d’això no ha impedit que a banda i banda de l’espectre d’opinió s’hagi aprofitat l’atac per corroborar el biaix de cadascú. De la mateixa manera que a Magdeburg l’endemà de l’atemptat van coincidir dues manifestacions antagòniques, a les xarxes s’han enfrontat judicis oposats d’una acció que pertany menys a l’àmbit polític que a la psiquiatria, sigui dit sense ironitzar per la professió de l’atacant.

En un primer moment sospitar un atac terrorista no era pas desenraonat. Hi feia pensar la nacionalitat de l’autor i el mètode, calcat de l’atac al mercat de la Breitscheidplatz de Berlín vuit anys enrere, reivindicat per l’Estat Islàmic. Precisament el dia abans s’havia celebrat el vuitè memorial d’aquell atemptat a la Gedächtniskirche amb presència del batlle de Berlín, Kai Wegner, i més autoritats. L’escomesa a Magdeburg tenia l’aspecte de resposta a aquella celebració. A banda que els atemptats islamistes no són cap novetat a Europa, i que un de similar a la Rambla de Barcelona havia causat força més víctimes l’agost del 2017, és una frivolitat titllar de racista la tirada humana a imaginar causes idèntiques davant efectes semblants.

Però si uns s’havien precipitat a considerar gihadista l’atac de Magdeburg, uns altres s’han afanyat a explotar la simpatia expressada per Taleb Al-Abdulmohsen per l’AfD per responsabilitzar aquest partit de l’atemptat. Talment com si la follia d’algú que s’havia declarat en guerra amb Alemanya provés cap tesi política. Dissimular l’amenaça islàmica invocant el fantasma de Hitler té tant de valor epistemològic com veure un terrorista en cada musulmà. Totes dues tirades són irracionals i l’únic que proven és que hi ha un món de distància entre allò que ens pensem saber i allò que sabem realment.

Quan han d’explicar les conseqüències de les idees professades, els defensors de les comunitats de coneixement sovint es troben en un punt mort. Tot és més complicat que no sembla i el pensament analògic no pot substituir el pensament causal. En aquest punt, algunes persones rebaixen la vehemència de l’opinió. És la reacció de qui és capaç de tolerar el dubte en les pròpies conviccions. En aquesta capacitat, Sloman i Fernbach hi veuen una escletxa d’esperança. Si els opinadors analitzéssim les implicacions dels nostres judicis sobre afers de gran impacte social, segurament moderaríem els nostres pronunciaments. La moderació, més que no pas l’assertivitat, pot convèncer qui ens escolta o llegeix que, sense pretendre tenir la raó en el sentit usual de la frase, la tenim en el sentit literal d’esforçar-nos a practicar-la. Com que avui toca fer propòsits per a l’any que comença, aquest em sembla tan digne com qualsevol dels que se solen fer en aquesta data.