Cap a la independència a ritme de jazz

Fa un parell de dies vaig entrevistar la jove promesa de Súmate, Gabriel Rufián, i em van venir ganes de tornar a escoltar ‘Desglaç’, el meravellós disc de Miguel Poveda. La presència, el posat, la timidesa aparent de Rufián em recordaven el ‘cantaor’ que havia fet un dels meus discs preferits i que darrerament tenia equivocadament aparcat. Quan vaig arribar a casa, el vaig tornar a carregar al telèfon i no l’he deixat d’escoltar des d’aleshores: ‘Amadíssims enemics, si algun me’n vol ser encara, guardians del meu honor, mirall de les meves taques…’ Verdaguer, Margarit, Marçal, Brossa, Casasses, Comadira, Ferrater… tots amb la veu flamenca i aquell acompanyament amb tons de jazz, tango…

La qüestió és que aquesta banda sonora que em torna a acompanyar des de dimarts es va mesclar amb els pensaments d’aquestes últimes setmanes sobre el camí cap a la independència. Una cosa em portava a una altra sense adonar-me’n. I recordava els nervis, la brega, la negror i el pessimisme que s’han apoderat del moviment independentista en determinats moments, de manera cíclica. Hi ha hagut períodes en què tot semblava acabat i sense solució possible. I mira que de fulls de ruta se n’han arribat a escriure tants que podríem empaperar-ne un cel sencer.

Pensava que aquestes situacions de desànim, de derrota, de pou sense fons, de veure-ho tot perdut, són conseqüència d’una voluntat comprensible però erràtica de voler-ho tenir tot apamat i sabut abans no passi. I no cal pas ser gaire savi per entendre que els processos històrics de secessió, revolució o canvi significatiu mai no s’han estructurat i dissenyat prèviament, com si es poguessin planificar i executar punt per punt. Un procés com el que segueix el poble català en aquest moment és una improvisació constant i necessària. No hi ha res escrit. No es pot avançar el resultat de cada passa. No s’hi valen fulls de ruta. Més val tenir bons mapes de navegació. Però no camins traçats abans de recórrer-los.

I, quan penses amb música, els pensaments i records es van succeint sense ordre clar. I vaig recordar aquell llibre de Luxio Ugarte que vaig llegir ja fa uns quants anys. Es deia ‘Simfonia o jazz? Koldo Saratxaga i el model Irizar’ (però en castellà). I explicava com el tal Saratxaga havia convertit l’empresa de carrosseries d’autocar del grup cooperatiu basc Mondragón en la segona empresa del sector més important d’Europa. Irizar, amb el lideratge de Saratxaga, havia esdevingut un model de gestió per a les empreses de mig Europa. Al llibre, Ugarte explicava que el sistema de gestió de l’empresa s’havia inspirat i es podia comparar més amb el funcionament d’una banda de jazz que no pas amb una orquestra simfònica.

En una simfonia tot és mil·limetrat. Tots els músics han d’executar amb fidelitat màxima allò que marca la partitura. En una simfonia, un cervell privilegiat ha imaginat com sonaria la música i un director l’ha portada a l’escenari amb petites adaptacions interpretatives. En canvi, en el jazz hi ha un grau d’improvisació molt gran a partir d’un patró, d’una melodia o d’un tema. I els músics construeixen una versió nova cada vegada i han de connectar i comunicar-se al mateix temps. Sí que hi ha unes pautes, unes traces… però pot passar de tot. Hi ha un objectiu, però moltes maneres d’arribar-hi.

I al moviment independentista li passa això. Que voldria actuar com una orquestra, però la música és jazz. D’aquí ve aquella incomoditat. Voldríem tenir-ho tot planificat i que aquests polítics nostres no ho resolguessin tot sempre en temps de descompte. Però la història no va així. Es desencadena com vol i sense planificació. Per això, en general, els llibres d’història s’escriuen quan la història ja ha passat. I perquè passi en la direcció que hom vol cal que –com en el jazz– la cosa tingui swing, que és la manera com defineixen el fet que una peça, una actuació o un músic fan vibrar el qui l’escolta, hi connecta o el commou. Aquesta és la solució de tots aquests mals moments –que no crec que s’hagin acabat per sempre. Prendre’s el camí cap a la independència a ritme de jazz. I posar-hi swing. Un, dos… un, dos, tres i…

[Per si algú encara no ha tingut la sort d’escoltar ‘Desglaç’ de Miguel Poveda, afegeixo a continuació una llista de reproducció de les cançons d’aquest disc genial.]