29.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 29.03.2021 - 22:51
Mentre la nostra classe política continua intentant formar el govern autonòmic, a fora passen coses interessants. Parlaré de dues.
Aquest diumenge una altra frontera europea s’ha mogut, molt civilitzadament, amb el pas de la població de Moutier des del cantó de Berna al del Jura. A Suïssa els cantons són estats sobirans, i per això molts experts consideren l’anomenada “qüestió del Jura” com un precedent aplicable al que podria ser l’autodeterminació d’un territori dins la Unió Europea.
Entre el 1974 i el 1993, gràcies a votacions en tots els nivells, una part dels ciutadans de la part francòfona del cantó, germanòfon, de Berna, van decidir de separar-se’n i crear un nou cantó anomenat Jura. No totes les àrees francòfones de Berna s’hi van afegir i això va donar lloc, en el transcurs dels anys, a diverses iniciatives polítiques. Ja el 1994, la població de Vellerat va canviar de cantó amb un referèndum. El 2006 un grup partidari de la unió amb el Jura va guanyar les eleccions locals de Moutier, la capital de l’anomenat Jura Bernès –és a dir, la part francòfona romanent encara a Berna. La Confederació ja havia reaccionat de manera intel·ligent creant l’única regió que existeix a Suïssa. Havia reconegut que hi havia un problema polític que s’havia de resoldre, si calia amb institucions úniques i no amb un cafè per a tothom, i oferint també la creació d’institucions comunes al cantó del Jura i al Jura Bernès. I diumenge, despús-ahir, es féu un altre referèndum a Moutier, el novè sobre aquesta qüestió en setanta-un any! I el 55% de la població va decidir finalment d’integrar-se també al Jura. Moutier té uns set mil habitants i la decisió de canviar de cantó, a Suïssa, no es cap broma, perquè implica canviar d’estat, canviar de política fiscal, canviar de llengua oficial, canviar de sistema educatiu i de salut…
La cosa interessant, i granment exemplificadora, és la reacció de l’altra part. El govern de Berna ha reaccionat decebut però acceptant la voluntat democràtica de la població i posant-se a disposició de Moutier i del Jura, dels “separatistes” –que aquesta és la paraula que s’hi fa servir–, per a començar de seguida la transició de l’un estat a l’altre. Una transició que durarà segurament fins el 2026 per a fer-la en les millors condicions possibles per a tots els ciutadans, tant els qui han votat sí com la minoria que ha votat no. Però políticament Berna considera la qüestió del Jura tancada i ja ha anunciat que no intentarà de canviar el sentit del vot en un futur i que només demana respecte per la minoria germanòfona. Mentrestant, la Confederació, Suïssa com a tal, s’ha limitat a saludar el procés democràtic acomplert i a aplaudir-lo. La ministra de Justícia confederal, Karin Keller-Sutter, ha dit: “La resolució de la qüestió del Jura entrarà en la història de l’estat federal com un exemple de democràcia.” I alhora ha remarcat que aquest exemple podria servir d’inspiració a tot Europa i el món en la resolució de conflictes nacionals.
El procés no ha estat senzill, doncs, ni frívol. Però la democràcia ha estat en tot moment la guia per a resoldre el conflicte. Berna ho ha intentat tot lleialment, crear una regió per singularitzar el tracte a la minoria francòfona i crear institucions conjuntes amb el Jura, per cercar una solució que no implicàs la separació; però quan ha vist que res no convencia s’ha limitat a acceptar els resultats i oferir suport per a fer-los efectius de la millor manera possible per a tots els ciutadans.
Aquesta manera de fer és un contrast enorme, ben palpable, amb allò que Espanya fa envers Catalunya. Espanya hauria pogut escoltar la veu dels ciutadans catalans fa temps i reaccionar oferint canvis –recordeu, des de famós pacte fiscal de Mas fins avui, a quantes coses ha dit que no? I evidentment havia d’haver vist en el referèndum del Primer d’Octubre una voluntat popular a respectar i aplicar. Tanmateix, ha optat per la violència, sense adonar-se, o sense voler adonar-se, o sense poder adonar-se, que aquesta opció a curt termini li dóna rèdit i li serveix per a conservar aquesta part del nostre país dins les seues fronteres, però en canvi a mitjà i llarg termini fa que la seua posició siga insostenible.
I d’això ahir en vam tenir una prova petita però molt significativa en la decisió del partit Europa Ecologia els Verds d’anunciar que donava suport, si ho volíem els catalans, a la independència de Catalunya. Els Verds francesos són, amb aquesta decisió, el primer gran grup polític europeu que travessa la ratlla de la defensa dels drets humans i la condemna de la repressió per anar encara més enllà i acceptar obertament la legitimitat de la independència catalana.
Fins ara havíem vist com s’expressaven en defensa del dret d’independència partits nacionalistes de tot el continent, del Sinn Fein irlandès a la NV-A flamenca, per exemple. I havíem vist grups polítics no representants de minories nacionals mostrar indignació per la repressió i solidaritat amb la democràcia –del Die Linke alemany als socialistes eslovens–, però sense manifestar-se sobre la independència.
Però ara es fa un pas més, que no és precisament anecdòtic. Perquè ens trobem per primera vegada que un partit que no representa cap minoria nacional i és d’un estat important, un partit estatal que governa i té representació en tots els àmbits, afirma que en vista del nivell de la repressió espanyola contra la minoria nacional catalana cal deixar clar el suport al dret dels catalans de constituir-se en estat, cosa que, d’una altra manera, sense la repressió espanyola, segurament ni creurien que han de defensar. El text de la moció aprovada és, a més, taxatiu a l’hora d’indicar que la Unió Europea no pot restar-ne al marge, fent com si fos un afer intern, i conté un avís als socialistes espanyols quan els equipara a la dreta en l’actitud de “deixar en mans d’una justícia revengista la capacitat de resoldre el problema polític”.
La reacció espanyola, aquesta reacció violenta que comentava abans que contrasta amb el Jura, té un problema insoluble, que és que no pot explicar la realitat, que no pot dir la veritat. Espanya no pot dir que la democràcia no li importa ni la respecta si no vol somoure la consciència d’Europa. I aquest és el seu taló d’Aquil·les. I per això arribar a fer visible aquest fet, què és Espanya en realitat, ha estat un camí llarg, es va fent un camí llarg, però és clarament el més sòlid. Perquè mena de manera natural al concepte de causa justa, invocant-la per defensar la població de la persistència de la violència revengista, aquest tracte espanyol tan diametralment oposat al suís.
Que alguns, especialment des d’Espanya, facen burla de la importància de tot això que passa ho entenc. No tenen cap més remei, pobres. No entenc, però, que nosaltres no siguem conscients, més encara després del 42% de vots contra el suplicatori al Parlament Europeu, com es va operant un canvi polític, tres anys després, i després de molt d’esforç i patiment de tothom, que té una importància cabdal. De preguntar-nos a nosaltres per què caram volem ser independents ja es va passant a poc a poc a demanar a Espanya com és que liquida la democràcia per impedir que ho siguem. I ací hi ha bona part de la clau de la resolució del conflicte.
PS. Cal remarcar, i aplaudir, que la moció d’Europa Ecologia els Verds haja estat redactada i inspirada des del nostre país, perquè ha estat la militància nord-catalana que n’ha impulsat l’aprovació del conjunt del partit. I això és una prova més, si encara en calien, de fins a quin punt és transcendental el paper que fa Catalunya Nord aquests darrers anys.
