23.05.2022 - 21:30
|
Actualització: 24.05.2022 - 12:20
La fiscalia dels Estats Units i l’FBI han emès aquest matí una ordre de crida i cerca insòlita contra Alejandro Cao de Benós, el català que fa gairebé dos decennis que treballa al servei del règim nord-coreà. L’acusació és greu: Cao de Benós sembla que va ajudar Pyongyang a eludir les sancions econòmiques imposades pels EUA, en un complicat esquema que inclou l’ús de criptomonedes. Arran d’aquesta maniobra s’exposa a una pena màxima de vint anys de presó. És tan sols el darrer incident d’una trajectòria rocambolesca que desperta curiositat en molts, però també por en alguns altres.
El comunista d’orígens aristocràtics
Cao de Benós es defineix a si mateix com a comunista, però els seus orígens familiars són ben allunyats de qualsevol lligam amb l’esquerra revolucionària. És descendent, per via paterna, d’una acabalada nissaga aristocràtica, distingida amb el rang de gran d’Espanya, el màxim honor a què pot aspirar a l’estat espanyol un noble d’una dinastia que no sigui la borbònica. L’heràldica familiar de Cao de Benós, certament, traça amb precisió l’evolució del conservadorisme espanyol, amb successives associacions al moviment carlista durant el segle XIX i al règim franquista durant el segle XX. La tònica de fons d’aquest pòsit ultradretà és un lligam intergeneracional amb l’exèrcit espanyol que es remunta fins a l’edat mitjana: Alejandro mateix, de fet, va servir breument les forces militars espanyoles quan era jove, una etapa de la seva vida de la qual no ha volgut renegar mai.
El destí, tanmateix, tenia uns altres plans per a Cao de Benós. A desgrat de la seva família, havia mantingut ja de ben jove una fixació amb el marxisme que durant el transcurs de la seva adolescència mutà gradualment cap a un interès específic en la República Popular Democràtica de Corea, l’hermètic règim de vaga inspiració comunista que contra tot pronòstic va sobreviure a la caiguda del teló d’acer. Certament, Cao de Benós havia tingut unes altres inclinacions estrambòtiques durant la seva joventut, entre les quals consten la ufologia –afirma haver tingut dos “encontres amb la tercera fase” durant l’adolescència– o bé la parapsicologia. Però el seu interès pel món nord-coreà s’imposà, i l’any 1993, a tan sols divuit anys, fundà l’Associació d’Amistat amb Corea, que amb el pas dels anys ha acumulat milers de membres repartits per tot el món.
Defensor d’un règim indefensable
No hi ha segurament cap país al món que s’ajusti més estrictament a l’etiqueta de pària internacional que Corea del Nord, una autocràcia de caràcter altament idiosincràtic que acumula un historial de violacions de drets humans digne dels règims més tirànics de què la història té constància. Era una mera qüestió de temps, doncs, que un règim que té un únic aliat estable –la Xina– s’interessés per la figura d’algú que se n’havia erigit propagandista. L’any 2000, després d’uns quants contactes esporàdics amb la missió diplomàtica nord-coreana a Madrid, Cao de Benós dissenyà les primeres pàgines web del país. Fou el punt de partida d’una col·laboració que el va dur a convertir-se, dos anys més tard, en delegat especial del ministeri d’Afers Estrangers nord-coreà. Els seus serveis van ser recompensats amb una llarga rècula de títols honorífics que inclouen el de membre honorari del Partit dels Treballadors de Corea, membre honorari de la República Popular Democràtica de Corea i periodista honorari de Corea del Nord. D’ençà del 2016, Cao de Benós –que no dubta a autodescriure’s com a “Julio Iglesias nord-coreà”, en virtut d’un suposats dots lírics de què no es té constància– és també responsable de l’única delegació cultural nord-coreana que existeix al món, amb seu a Tarragona. Assegura que treballa completament de franc per al règim, i que la seva única font d’ingressos és la feina com a tècnic d’informàtica a l’Opus Dei, més enllà d’algunes inversions anteriors.
És una fita única: en gairebé setanta-cinc anys d’història de la República Democràtica de Corea del Nord, cap estranger a banda Cao de Benós no ha ocupat mai cap càrrec a l’organigrama del règim. La inusual trajectòria d’aquest tarragoní l’ha convertit, comprensiblement, en objecte de gran atenció a la premsa nacional: l’any 2009, per exemple, fou protagonista d’un episodi del programa Afers exteriors de TV3, i el gener d’aquest mateix any hi reaparegué amb una entrevista al programa APM. Però, tot aquest interès mediàtic, tenyit sovint d’una pàtina de curiositat complaent, amaga una faceta d’Alejandro Cao de Benós més fosca que no sembla indicar, d’entrada, el seu tarannà eminentment afable.
Representant de Corea del Nord de dia, traficant d’armament de nit
El principal motiu de reprovació és que Cao de Benós –per pintoresc que pugui resultar– treballa al cap i a la fi com a propagandista d’un règim totalitari d’una brutalitat amb pocs paral·lelismes al món. El poder del règim més enllà de les seves fronteres és ínfim, i Cao de Benós insisteix que no està autoritzat a prendre decisions a càrrec del govern nord-coreà, però el mer fet de ser representant d’aquell país suscita, si més no, dubtes importants de caràcter moral.
Més enllà del terreny propagandístic, arrossega un llarg historial d’implicació en un terreny tant o més reprovable: el tràfic d’armament. L’any 2016, per exemple, Cao de Benós fou detingut, amb la consegüent retirada de passaport, per haver participat en un grup que es dedicava a comprar armes per internet per a modificar-les amb l’objectiu de vendre-les com a armes prohibides. No se sap el grau d’implicació del règim nord-coreà en aquesta operació, si bé l’any passat Cao de Benós fou enxampat exercint presumptament com a representant de Corea del Nord en un suposat cas de tràfic internacional d’armament i drogues, recollit al documentari L’infiltrat.
Tot i que fou enregistrat d’amagatotis per dos figurants que van presentar-se com a possibles clients, nega totes les acusacions, tot al·legant que simplement fingia. És si fa no fa la mateixa actitud que manté ara respecte de la investigació de l’FBI: “Si esperen que pressionant-me d’aquesta manera m’espantaran, doncs van bé”, ha dit fa pocs minuts, en un directe d’urgència al seu canal de Twitch.
Però el director del documentari, Mads Brügger, és taxatiu: “És una persona molt perillosa”, diu al film. L’FBI hi coincideix, segons que sembla.
