16.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 17.05.2021 - 08:32
Actualització a les 8.30 del 17 de maig: Hores després de publicada aquesta editorial Esquerra Republicana i Junts han anunciat un preacord per a formar govern que evidentment allunya de manera definitiva la possibilitat de noves eleccions. L’acord s’explicarà aquest migdia.
És molt difícil de parlar de la situació creada amb les possibles noves eleccions autonòmiques, perquè som enmig d’una batalla constant d’eslògans partidistes que no permet un debat rigorós. Recordem, i amb això ja n’hi hauria d’haver prou, que el 15 de gener el govern català va decidir d’ajornar les eleccions del 14 de febrer i fer-les el 30 de maig, d’ací a dues setmanes. Tots, doncs, començant pel vice-president Pere Aragonès, estaven disposats a mantenir l’actual govern en funcions segurament fins ben entrat l’estiu. Aquest drama que ara s’intenta d’organitzar amb la urgència de formar govern perquè el país ho necessita i no pot més és, doncs, comèdia. I que els ciutadans no entenguem res és normal: no s’entén res.
Ara mateix els comptes són clars. Catalunya té un sistema electoral molt complex amb tres partits grans (PSC, ERC i Junts), tres de petits (Vox, CUP, Comuns) i tres en perill de desaparició (Ciutadans, PP i PDECat). I en aquestes circumstàncies dos dels tres grans s’han de posar d’acord perquè hi haja govern.
De maneres de posar-se d’acord n’hi ha unes quantes, però la lògica del sistema també és molt simple. El PSC, que guanya les eleccions, no té manera de governar perquè l’independentisme té majoria absoluta i no se’n pot construir cap d’alternativa. I Esquerra pot governar però tan sols en la mesura que encapçale el bloc independentista sencer. Específicament i en concret: sense la voluntat favorable de Junts tampoc no pot governar.
Seria raonable, per tant, que Esquerra fes tant com pogués per governar amb Junts o per aconseguir-ne els vots per a la investidura. I sí, seria raonable també que Junts fes tant com pogués per donar els seus vots a Esquerra, això és cert, però no es pot passar per alt que qui té la responsabilitat, i hauria de tenir l’interès d’arribar a un acord, són els republicans. Tanmateix, avui sembla que ens trobem en un punt en què aquests reclamen els vots en canvi de res, cosa que no és especialment atractiva.
La discussió –ho torne a dir: intencionada i manipulada en totes les direccions i per tots els partits–, segons la qual ara Junts té l’obligació de donar els vots a Aragonès perquè Junqueras els va donar a Mas, o perquè Junqueras els va donar a Puigdemont –anant en la mateixa candidatura i quan Mas havia fet un pas al costat, que no és un detall menor–, o perquè Aragonès els va donar a Quim Torra –després de no voler investir Puigdemont i no poder investir Sànchez ni Turull– pot ser tan interessant, colorista i plena d’anècdotes com vulgueu. Podem anar a parar a la primera legislatura i tot, siga la dels anys trenta o la dels anys vuitanta, per a cercar un precedent que vaja favor d’aquests o d’aquells, però al final de tot si Esquerra no convenç Junts, que en definitiva és l’únic que cal convèncer, tot servirà de ben poc. Que em convencen a mi o a vós no val per a res. Qui han de convèncer és qui té trenta-dos escons. Que alhora té l’obligació d’escoltar els qui els han votat.
El cas, doncs, és que ara falta una setmana, poc més o menys, per a entrar en la possibilitat d’una repetició automàtica d’eleccions i les coses no semblen anar bé. De manera que aquesta hipòtesi que semblava impossible i que irrita notablement i ben visiblement la base independentista, no tenim cap més remei que començar-la a preveure. Què podria passar si tornàssem a fer eleccions?
L’olfacte polític diu que canviarien poques coses, en tan poc temps. I sobre això aquests darrers dies s’han publicat tres enquestes que aporten dades. La del CIS, en la línia habitual, fa una interpretació política molt aparatosa que després no es correspon amb les dades que publica en brut. Unes dades on es pot veure que la fidelitat dels electors al vot del 14-F és altíssima i que molt pocs pensen canviar-lo –un 92,1% dels votants del PSC diuen que repetirien vot i també un 93,8% dels d’ERC, un 94,8% dels de Junts i un 96,3% dels de la CUP. En canvi, les enquestes publicades per El Periódico i La Vanguardia reflecteixen una situació si fa no fa igual com la que tenim ara. Totes dues fan augmentar la diferència a favor del PSC com a primer partit i mantenen Esquerra per davant de Junts, amb una diferència entre ells dos que augmenta. Però en totes dues Esquerra és segona força per darrere del PSC i l’independentisme suma la majoria absoluta en escons si comptem Esquerra, Junts i CUP. Que són, en definitiva, els dos elements clau de la situació que ja tenim ara. Així, doncs, si es confirmàs això, després de les noves eleccions seríem si fa no fa allà on som ara.
Els canvis, en tot cas, sempre segons les enquestes, arribarien per uns altres costats. El més probable és la desaparició de Ciutadans i l’enfonsament del PDECat, però açò tampoc no implicaria cap canvi espectacular que ho capgiràs tot. Si el vot del PDECat anàs en massa a Junts es podria igualar un poc la contesa amb Esquerra però poca cosa més. I la desaparició de Ciutadans tampoc no causaria cap gran terrabastall. Tenim els comptes ben recents per a saber-ho: si el 14-F Ciutadans no hagués obtingut cap escó, avui PSC, Esquerra, Junts i CUP tindrien cada partit un escó més i el PP dos més. Cap variació significativa, per tant.
De manera que molta llet i poc formatge. Tret d’un detall que segurament no és menor: el creixement del desencís i el cansament de la base independentista envers els partits polítics.
La qüestió, en definitiva, és que els partits no es posen d’acord amb l’estratègia per a continuar avançant cap a la independència, cosa que es pot considerar normal perquè és molt difícil que es posen d’acord els qui diuen que cal tornar a anar cap a la independència tan aviat com siga possible i els qui asseguren que val més esperar i fer-se forts durant deu anys o vint més. La qüestió important, vist així, no és si aquest cansament popular es reflectirà en les urnes –que les enquestes diuen que no passarà, però que posa en risc el 52% dels vots assolits–, sinó si el desencís popular es transformarà en un canvi de direcció del procés, una altra volta. I ahir l’ANC va advertir els partits sobre aquest canvi: “Si ens aboqueu a unes eleccions o repetiu un govern sense pla, l’ANC no serà més al vostre costat.”
En definitiva la cosa és si seguirem la línia començada el 2014, esperant que el parlament i el govern ens porten (ells) a la independència, o si, cansats d’esperar, emergirà una proposta en què el carrer dirà als polítics que va fent. Amb totes les dificultats, enormes, que té això, però també amb tots els avantatges. Per exemple, que es veja de debò què és aquesta emprenyadora discussió sobre els tempos necessaris per a assolir la independència: una batalla de saló per a anar entretenint l’espera.
