21.09.2021 - 05:00
Aquesta dècada és decisiva en la lluita contra el canvi climàtic. Tant en les polítiques de mitigació com d’adaptació. Les evidències que es tenen dels efectes de l’actual procés d’escalfament climàtic, molt manifestes a la conca del Mediterrani, obliguen a actuar amb rapidesa. I ja no hem de perdre el temps atenent els missatges sense base científica del negacionisme climàtic. Aquests juguen una altra lliga, la de la ignorància. En el seu assaig Losing Earth, sobre les polítiques nord-americanes en matèria de canvi climàtic, Nathaniel Rich es lamenta, amb encert, de la pèrdua que van representar els anys vuitanta del passat segle dins del procés de presa de decisions per a la mitigació del canvi climàtic. Quan s’acumulaven els informes científics sobre els efectes de la presència de diòxid de carboni en l’atmosfera terrestre, l’Administració americana en feia cas omís. Les conseqüències les estem vivint ara en tot el planeta.
Aquesta tercera dècada del segle XXI té tots els arguments per a convertir-se en els anys de canvi efectiu en les polítiques i mesures que han de reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i la preparació de territoris i activitats econòmiques davant les conseqüències que el canvi climàtic provocarà en les diferents regions del món. Els objectius estan ben fixats: compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i reducció d’emissions als països de la Unió Europea prevista en el Marc sobre Clima i Energia per a 2030, que ha d’assolir almenys el 40 % respecte als valors de 1990. A això se sumen les determinacions incloses en les normatives estatal i autonòmiques sobre canvi climàtic i transició energètica, que regulen accions concretes de mitigació i adaptació en els territoris administrats. Tot això comporta canvis profunds en l’economia i en els comportaments socials que requereixen pressupost i pedagogia.
Els fons europeus de reconstrucció, en el marc de l’European Green Deal o Pacte Verd Europeu, han d’orientar-se bàsicament a l’obtenció d’aquests objectius. El canvi climàtic serà el gran eix de les polítiques dels pròxims anys. Si entenem el problema actual de l’escalfament com a oportunitat de canvi de les relacions de l’ésser humà amb la Terra, no hi ha temps a perdre. A Espanya s’assisteix ja a les primeres manifestacions del procés d’escalfament atmosfèric que està transformant els climes del nostre país. Hi ha quatre processos ja comprovats amb dades científiques que estan originant el que es pot denominar la «mediterraneïtzació» del canvi climàtic a Espanya: l’alteració del balanç energètic planetari a causa de la presència cada vegada major de gasos d’efecte d’hivernacle, causa del forçament tèrmic de la troposfera terrestre; la modificació que aquest escalfament atmosfèric està causant en la circulació atmosfèrica amb manifestacions més freqüents d’esdeveniments extrems; l’escalfament de les aigües de la mar Mediterrània, que duplica des de 1980 el mateix escalfament de l’aire; i la pèrdua del confort tèrmic –augment notable de nits càlides– i de la regularitat en les precipitacions que s’acumulen en menys dies de l’any, en menys hores del dia i de manera més torrencial.
Aquests últims aspectes obliguen a canvis notables en la planificació hidrològica, econòmica i territorial. La primera ha d’apostar per la gestió de la demanda d’aigua en lloc de prevaldre l’oferta, que serà més escassa. La segona implica sobretot l’agricultura i el turisme, les dues activitats més exposades a l’efecte del canvi climàtic. I la tercera suposa que els territoris i especialment les ciutats han de planificar-se sota els supòsits de la sostenibilitat i adaptació al canvi climàtic. En el món comença a haver-hi exemples de bones pràctiques en matèria de mitigació i adaptació en escales locals. A Espanya destaquen el País Basc, Catalunya i la Comunitat Valenciana com a regions que han apostat decididament per l’acció contra el canvi climàtic com a política transversal que implica el conjunt d’accions de govern.
Aquesta ha de ser la dècada de l’acció pel clima. De moment, les dades no són gens favorables. L’últim informe de les Nacions Unides sobre l’estat de la qüestió de l’Acord de París –febrer de 2021– assenyala, clarament, que, si continua la situació actual d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, en 2025 aquestes seran encara un 2 % majors que l’any base de 1990. A l’abril d’enguany, la proporció de CO2 en l’atmosfera terrestre ha tornat a batre un nou rècord. No hi ha temps que perdre.
Jorge Olcina és catedràtic d’Anàlisi Geogràfica de la Universitat d’Alacant.
L’últim número de la revista Mètode està dedicat a l’anàlisi del canvi climàtic des d’una perspectiva multidisciplinària. Consulta ací el sumari.
