14.09.2021 - 05:00
Fa uns anys em vaig preguntar si ja era tard per a fer front a aquesta amenaça. La resposta, que vaig transformar en llibre, era negativa. Han passat ja cinc anys d’aquell text i la gent m’inquireix: «I ara, Andreu, ara ja és tard?». Ja no puc respondre ni amb la immediatesa ni amb la seguretat de 2016. Ara els números –tossuts– són encara més feixucs, i l’exercici d’equilibrisme és més perillós, amb la xarxa de seguretat completament esquinçada. Ara ja és tard per a moltes coses, per a moltes més que fa sis o deu anys. Però per què ens hauria d’impedir això fer alguna cosa per tal d’aturar la crisi climàtica? Que potser no tractaríem de salvar la nostra llar, encara que s’hagués cremat una habitació? El raonament pel qual perdre una part d’una cosa implica que ja no podem fer res per tal d’evitar-ne la destrucció total és absurd si l’apliquem a una casa; i sí, també al clima. No és el mateix viure en una ciutat capaç d’adaptar-se a estius més calorosos i tempestes més freqüents que teletransportar-nos sense anestèsia a Mad Max.
Hem sobrepassat ja l’increment d’un grau respecte de les temperatures preindustrials (les que hi havia a mitjan segle XIX), quan la concentració de diòxid de carboni era un 50 % més baixa que en l’actualitat. Podria parèixer que el potencial per a modificar el clima d’un gas com el CO2, la presència del qual a l’atmosfera es mesura en parts per milió (ppm), hauria de ser mínim. Tanmateix, l’augment de 140 ppm, una proporció tan minsa que seria com repartir una cullerada sopera d’aigua entre 920 copes de vi, implica ja canvis tangibles i dolorosos a la nostra realitat biofísica. I fins i tot si demà mateix no emetérem cap ni una molècula extra de CO2 (una fita impossible d’assolir) la temperatura seguiria pujant uns quants anys; la inèrcia del sistema climàtic és enorme. Allò veritablement preocupant, però, no és el que hem emès fins ara, ni tampoc l’esglaó que ha escalat el mercuri als termòmetres d’arreu del món. Allò que ens hauria d’angoixar és el que se’n diu pressupost de carboni.
Imagineu un equip de futbol que té una temporada desastrosa. A deu jornades del final les matemàtiques de la classificació són ben clares: no hi ha salvació possible i la temporada vinent jugaran a la divisió inferior. Si guanyaren tots els partits que els resten, no els suposaria cap diferència: una vegada has caigut al pou del descens ja no en pots eixir. Ara tenim un problema idèntic amb la lliga climàtica. Ens queden uns pocs centenars de gigatones de diòxid de carboni per emetre abans de certificar el nostre descens climàtic. Una vegada tancat aquest pany, ja podem marcar tots els gols energètics i ecològics que vulguem, que seran irrellevants. Llavors sí. Llavors serà tard per a evitar un canvi climàtic catastròfic, capaç de retroalimentar-se sense la nostra intervenció i difícilment controlable.
Però avui encara no ho és, i per això la nova secció que ara comence en la revista Mètode es diu «Diccionaris futurs». Perquè l’avenir no està imprès encara, i les paraules les escollim nosaltres, dia rere dia. Perquè podem guarir-nos i preservar molt més del que hem perdut. Perquè aquesta, la del canvi global i la transformació a la qual ens obliga, és la història més humana i apassionant del segle XXI. I què millor per construir-la que un diccionari amb paraules carregades de futur, ciència i esperança.
Consulta ací l’últim número de Mètode, dedicat a la crisi climàtic
