Canvi al govern: tot més clar encara

El govern s’ha reforçat. I s’ha fet, pel que sembla, ben fet. Situant els millors jugadors als llocs que han de restar ben coberts per a les poques setmanes que resten fins el referèndum. A l’altra banda, a més a més d’aclaparats per una calor difícil de suportar (algun cost han de tindre a canvi de mantindre les centrals dels amics en lloc d’afavorir les renovables com es fa al primer món) han descobert dues coses. Que el govern català s’ha reforçat i que el poc temps que els resta s’ha continuat escolant. Hauran de canviar d’estratègia. O trobar-ne alguna, que també poden provar-ho. De moment, ja s’ha vist que no fan massa por. I els resten 77 dies, fins el final de setembre. Onze setmanes justes. O 1848 hores. Tic, tac, tic, tac…

La raó d’avui, que podríem dir que és la setanta-vuitena, (Josep, llegeixo que has posat 77, perdona’m, jo he comptat tot el dia d’avui 15, encara) s’escriu amb c de coratge. Si no ens falta coratge i el dia 1/O votem, la lectura entre línies del que van deixant anar -i més important, del que silencien- els portaveus internacionals d’estats i organismes, fa palès que més enllà d’incomodar-los pel que té de trastocar el tauler polític, la independència de Catalunya, es gestionarà amb l’acceptació dels fets consumats. La qual cosa ens permet encarar el procés final concentrant-nos en el factor intern , català i espanyol, perquè sembla ser que el factor internacional apunta prou bé. Si aconseguim la majoria de manera ordenada, (recordem B.Clinton “el món serà talibà o català), cívica, pacífica, dialogant i europeïsta, potser, només potser, l’estat català veurà la llum de manera menys traumàtica del que podíem pensar quan això va començar.
(I quan va començar? alguns reivindiquen el 13.9.2009, quan la consulta d’Arenys de Munt, d’altres la manifestació de 10.07.2010 quan la crida d’Omnium va ser abassagadorament resposta per la classe mitjana catalanista-però-encara-no-independentista, d’altres el cop de porta a la petició feta pel president Mas de pacte fiscal al 2012, d’altres l’acte de sobirania que suposà anar a votar menystenint la llei espanyola el 9/11/2014….)
Tan se val. El procès ha estat com un allau. Importants són els primers flocs de neu que comencen, els dipòsits que fan vessar l’equilibre inestable, com els pans de neu i gel que es deixen arrastrar per la força que baixa per la muntanya i que provoquen la inexorabilitat del seu triomf blanquinós.

De fet, començo a pensar que la “privatització del dolor”, com a estratègia, va ser una diana casual i, com s’ha vist avui, no definitiva. El que dic, a Madrid són uns Torrentes. I si a això hi afegim que ja no tenen temps material de fer res amb el 155, es pot dir que l’únic que poden fer és coses tan desesperades i exagerades que només els poden portar problemes. Per la nostra banda, o votem l’1 d’octubre, o directament es produeix el famós cas de “remedial only” i ens marquem una DUI d’allò més bonica i simpàtica.

El que ha fet el president és el que ha de fer un polític conseqüent quan es vol aconseguir un objectiu: envoltar-se d’un equip fidel que estigui disposat anar a totes. Has de saber amb qui compte i si algú tenia dubtes han fet molt ben fet de fer un pas al costat. En definitiva ha fet un govern cohesionat, valent i astut per poder arribar a encara l’últim tram que ens ha de portar a la llibertat. I fer-ho sense sobresalts ni amb sortides de to que ara no es poden permetre.

Això que és tan senzill d’entendre. A Madrid ho han tornat a manipular i ara el Rajoy diu que ha estat una purga, quan resulta que han estat els mateixos càrrecs que han de demanat de apartar-se. Deu ser la primera vegada al món que una purga es fa quan els afectat per la separació la demanen.

De tota manera entenc que aquesta consellers i conselleres, ja haurien de d’haver sabut a què estaven jugant i que l’objectiu per la independència no era una política fàcil i tranquil·la. Precisament JuntxSí va néixer per aconseguir aquest objectiu i per tant tots aquesta dirigents és de suposar que sabien on ficaven. El cas simptomàtic és que no hi ha hagut cap canvi a la banda d’ERC per la senzilla raó que l’independentisme en aquesta formació ja forma part del seu ADN i tots els càrrecs d’aquest partit que hi ha al govern sí que saben on són i la feina que cal fer i mai no defalliran fins aconseguir l’objectiu marcat.

Millor Govern?. Ni un projecte engrescador.

Com és que les relacions entre Barcelona i Madrid son semblants a las de fa 20 anys?

Constata, Vicent, que els subcapitostos d’aquí negocien amb els capitostos d’allà. També entre els capitostos hi ha jerarquia: hi ha una total supeditació dels d’aquí als d’allà, i per això ens parlen de.. “autogovern català”!

Parlen d’una dècima més o menys d’endeutament autonòmic per l’any que ve..

Parlen de la possibilitat o no de que la Generalitat recapti determinat, petit, no fotem! impost els propers anys

Parlen del percentatge d’acompliment a Catalunya de les inversions en infraestructures promeses per Madrid pels propers deu anys.

Parlen de la planificació i el finançament per l Estado-Español de determinat projecte a Catalunya PER DINS DE10 o 20 anys.

Ens estan preparant per seguir dins d’España. És tant fàcil de veure que no us puc entendre. Ni un projecte engrescador. Ni un

Seguim sense saber què té previst el govern espanyol per impedir la celebració del referèndum, tret de lo que hem vist fins ara. Lo que hem vist fins ara, actuacions judicials contra càrrecs electes i membres del govern, era una tàctica intel·ligent però previsiblement amb poc recorregut, com ho ha demostrat l’ajust del govern. Ara caldrà veure si insistiran amb aquesta tàctica, si en tenen una altra pensada o si es posaran a buscar-ne una altra. Mentrestant van passant els dies…

Dispenseu-me encara que no vinga a tomb. Però també s’independitzem d’això:

“Uns estiuejants critiquen els regidors de Bellreguard per no utilitzar el castellà: “Açò és Espanya!”
Unes persones que van assistir com a públic van retreure que els edils parlaren en valencià: “Si jo em compre un apartament a Londres, m’he d’aguantar amb l’anglés. Però ací estem a Espanya”

https://www.youtube.com/watch?v=kA-whzYBPuo

A mi, tots els darrers moviments del govern em semblen molt més la preparació d’una “banqueta” molt competent de recanvi pel que pugui passar, que no pas cap dimissió ni cap acomiadament. Al gobierno li cau la saliva de la boca volent-se creure que això és una crisi de govern. El nostre intel·ligent Govern resta discret deixant que es fotin de peus a la galleda com sempre. És la història d’aquest trist país veí. Que Déu els empari. Nosaltres ja ho hem fet 350 anys. Ara que aprenguin a caminar solets com el seu presidente, que li surt molt bé… o no?

Josep Martín: Encara els catalans no ens hem pogut pronunciar amb claredat sobre el futur del nostre país. La majoria parlamentària té legitimitat per preparar les condicions que ens permetin marxar de l’Estat Espanyol si així ho vol la majoria de la nostra ciutadania. Però de moment estem aquí, i per tant en la gestió diària no podem encara actuar com si aquella decisió ja hagués estat presa. Em sap greu la teva enorme desconfiança, de veritat. Penso que aquesta mena de pessimisme radical no porta enlloc, perquè genera desconfiança i desànim. I a més no crec que estigui motivat. Digues-me hiperventilat, si vols, però jo estic molt engrescat amb el projecte i tinc plena confiança amb els meus representants polítics. Ah!: i estaré al seu costat per allò que calgui!

Tots aquests canvis em donen confiança i seguretat. Encara ho veig més clar, i ho tenia clar..

Ara be, també penso la de vegades que vaig malaïr la CUP i potser tenien més raó de la que em pensava quan apretaven al president Mas i tantes més coses. N’estic segur que molts d’aqui també ho penseu.
I com que llegeixo que la UE ja pensa en com preparar el tema català (sabent que entrarà un país potent, compromés i seriós en tots els sentits) deixeu-me somiar amb lo que ara em fa més ilusió: veure espanya descomposant-se, veure els seus polítics i el monarca sense saber que fer, sense diners, els florentinos (i La Caixa) tots nerviosos, andalussia i extremadura, per exemple, tots acollonits intentant frustadament aprendre a treballar. Ohhhh quina alegria !!!

Van passant els mesos i es va dibuixant nítidament l’enorme dimensió política de la maniobra d’Artur Mas al designar Puigdemont, al moment de fer el famós “pas al costat”. I deixeu-me fer una incursió retòrica respecte això: en altres societats que coneixem prou bé, la tradició és que si tu vas al davant és perquè en un moment donat has fotut fora el que hi anava abans, per la força (“vayase señor Gonzalez”-ara se m’ha acudit aquest però hi deu haver centenars d’exemples més-), i per tant l’has de mirar de fotre el més enrere possible perquè no s’hi torni (“cautivo y desarmado” … “he dejado al PSOE en cenizas…”), mentre els que t’aplaudeixen criden “torero! torero!”; en d’altres societats, en canvi, lo normal és fer el pas al costat, és més eficaç, dona a entendre que es va més conjuntament, tots de costat; diuen que un dels factors més decisius positivament de l’evolució de les especies en les etapes més a prop de la nostra, la humana, és la capacitat de col·laboració (*) més que no pas la de competició, que també … dons això, “pas al costat”, només al costat, no enrere. Punt. Deia que la figura de Puigdemont amb el temps potser es veurà gegant: va acceptar el govern dissenyat per Mas i el seu “pinyol”, i no l’ha canviat fins que no ha resultat imprescindible; algú pot veure en els canvis només una preparació tàctica per a 77 (o 78 tant li fa) dies, però jo diria que hi ha mirada més enllà: el 2-O, que jo estic convençut que haurà guanyat el sí, caldran molts dies i setmanes i mesos encara de negociació absolutament bilateral amb l’estat espanyol, sota observació i mediació internacional. I qui ho liderarà? Puigdemont-Junqueras, qui si no? I per això caldrà un equip absolutament de confiança per part del tàndem, seguirà fent falta la col·laboració (*) abans de que puguin arribar els temps de la neta competició partidista. Per cert, gràcies del comentari, Josep Aixalà.

Que ningú pateixi ni un sol segon, sobretot si s’ha documentat en la història del colonialisme espanyol, sempre han fet igual, però és que endemés són incapaços de veure-ho, ja en poden de fer de coses a la contra, creuen que coneixen els catalans i ens tracten com el súbdits que hem estat sempre, ells són la garantia de que hi haurà referéndum i de que guanyarem i de que serem independents. Però no perdem més el temps amb ells, no val la pena, són història, gaudim de tenir un govern i un parlament arrelats en el poble català, un poble que saven que els està seguint amb delit, que els aplaudeix a cor-que vols i que està esperant cada moment per demostrar-ho amb els seus silencis glamorosos i amb les seves manifestacions joioses. Orgull de ser catalans, nosaltres sí que ehm estudiat història i com que l’hem patit reixirem.

@Josep Salart (15-7.- 10,47). hi ha una frase en el teu escrit qpe m’ha sorprès per la seva simplicitat, la seva expressivitat i per haver entrat en el més profond de la comprensió dels problèmes de molts españols, i de moltes institucions: “…. veure Andalusía i Extremadura, per exemple, acollonits intentant frustradamente aprendred a treballar. D’aixó no dn tenim pas la culpa els catalans. Valdría més que anessin seriosament a passarf comptes amb uns dropos personatges, una bona part pertanyents a la noblesa o a la crosta, i als seus lloctinents inútils i corruptes que desmunten Ezpaña des de Madrid i la mantenen paralitzada.