Cants de sirena: investidura o presó, o investidura i presó

Dèiem ahir: “De Junts es pot esperar qualsevol cosa: si superen Esquerra, i s’embriaguen de petit poder, especularan, com tota la vida, amb allò que els pugui ser ofert pels partits grans espanyols a canvi de la investidura. Secretament, esperen que el PSOE necessiti els seus vots per a recuperar la imatge de partit decisiu i preparar-se per a la lluita amb el PSC en les pròximes autonòmiques de cara a fer una sociovergència posada al dia. Si, com ha dit algú, s’entra en una fase ‘restauradora’, i els partits del 52% han decidit de barrejar-s’hi, res de millor que covar una nova ‘restauració’ a Catalunya. Aleshores, Junts serà festejat per La Vanguardia…”. Ahir, dimarts, deia l’editorial dels Godó: “Seria bo que es trobés una solució satisfactòria per a Puigdemont i altres polítics independentistes amb causes pendents. Però també seria desitjable que a Junts sabessin reconèixer l’oportunitat que se’ls presenta i aprofitar-la, en benefici propi i també per facilitar la governabilitat”. I Trias entrava en lliça dient que l’amnistia i el referèndum no havien de ser “línies vermelles”. Entretant, ER, Junts i CUP perdien més de 700.000 vots, entre abstencions i traspassos de vot a PSC i Sumar, que així podien presumir de l’aportació catalana a contenir l’onada ultraespanyola. Una Catalunya antifeixista haurà salvat Sánchez, que va prometre el 2019 portar el president Puigdemont a Espanya, i una Catalunya liberal, que l’hauria d’ajudar a ser investit després d’arrabassar a Junts l’alcaldia de Barcelona. Independència i transformació social a la cambra dels mals endreços. Cercle tancat, amb la davallada d’ER i Junts i la desaparició de la ingènua CUP.

En graus distints, i amb distintes responsabilitats, ER, Junts i la CUP hauran deixat òrfena Catalunya de poder propi cap endins i cap enfora. Cap endins, les municipals i les generals han vingut a dir que pot eixir un parlament de majoria espanyolista a les pròximes autonòmiques que reiniciï un cicle autonòmic de certa durada, àdhuc amb el propòsit d’encolomar-nos un nou estatut. Cap enfora, també han vingut a dir que el poder de Catalunya és merament instrumental, manipulable, fagocitable, i, quan cal, negligible.

No ens trobem davant una crisi d’estat, sinó de governabilitat. Mentre es recaptin els impostos, els jutges condemnin independentistes, la policia i els Mossos estomaquin i detinguin, i Europa miri cap a una altra banda, la madura societat espanyola, amb un sistema polític podrit, pot estar-se mesos sense govern sense que passi absolutament res. Les jeremiades de la CEOE, de Foment i de la Pimec van en clau de pacte d’estabilitat PSOE-PP: les “burgesies perifèriques” no hi pinten res, no són ni esmentades. Si l’establishment espanyol frisa per tenir govern, no és pas per por que l’administració de les coses deixi de funcionar, sinó perquè no pot controlar els moviments en els seus punts dèbils de dominació, o sigui, Catalunya i Euskadi: per això necessita que entrin en la cleda de la “governabilitat”.

El president Puigdemont farà santament no escoltant cants de sirena: res de Bolívar a Catalunya o de Bismarck a Espanya. Ningú no li pot garantir que, un cop investit Sánchez, els jutges no el portin cap a Espanya. L’estratègia es juga a Catalunya, i no serà amb recomposicions entre partits, a la manera de Junts x Sí, que tindrem cap estratègia pròpia. Tampoc no la tindrem amb desfilades patriòtiques ni amb efemèrides. De manera que les coses tornen on eren a causa de la fallida del sistema autonòmic per transformar-se en independentista: agafats entre la pinça de la desafecció cap endins i la de la submissió cap enfora, ni ER ni Junts no poden recompondre res que no sigui restar dins la cleda espanyola. Perquè, al si de Catalunya, hi ha una extensió directa de l’estat que es materialitza en cada crisi espanyola –com, ara mateix, amb els dos milions i mig de vots recollits diumenge passat pels partits espanyols. Són faves comptades, i tant se val que en deduïm els traspassos oportunistes, perquè aquells vots representen tota l’oposició civil interna ja no a la sobirania de Catalunya, sinó, senzillament, a la mera i estricta catalanitat del país. I, així, en moments com el Procés, han sortit al carrer al costat de Vox, han mirat cap a una altra banda durant la repressió policial i jurídica, i han tolerat patrulles anònimes feixistes que atonyinaven gent independentista indefensa. Hi ha, doncs, dues Catalunyes políticament i essencialment enfrontades dins les condicions del domini espanyol, que les estimula i n’afavoreix la que el representa. En condicions d’autèntica rebel·lió, l’estat mateix propiciaria una guerra civil dins Catalunya. Aquí ens fa por la sang calenta i ens fa por el penediment, perquè no som d’atonyinar veïns per qüestió ni tan sols de supervivència, contràriament a l’esperit guerracivilista de l’enemic de dintre (oblidarem que els feixistes blancs que es feien dir Ciudadanos van guanyar les eleccions del desembre del 2017 i que ara han fet el gruix del PSC?) i de fora (oblidarem la infàmia dels aporellos, els 3 milions de vots de Vox?), però l’atzucac estratègic és el que és. Refer les dues Catalunyes en un sol poble implica la creació d’una nova ciutadania en condicions d’una sobirania catalana plena. Aquesta era la tasca de l’independentisme, que l’estat espanyol va avortar oportunament tot demostrant que, amb els mecanismes de la democràcia formal, dins el seu sistema constitucional, no hi havia sortida. L’establishment independentista va claudicar a partir del dia que el parlament va decidir de no investir Puigdemont i entrar en un seguit de renúncies que l’ha esqueixat. Entre els límits del constitucionalisme espanyol, la repressió sostinguda i la desmobilització al carrer, ER i Junts només podien jugar, per activa o per passiva, en el terreny de joc de la inestabilitat relativa dels governs espanyols i mirar de treure’n partit. I no n’han sortit, d’aquest marc. Per fer-ho, haurien de tornar al carrer, però no els queda voluntat ni tenen credibilitat.

Temps era temps, vam entrar per voluntat pròpia en els mecanismes de la governabilitat espanyola amb la pretensió de guanyar espais de sobirania. Esgotada aquella etapa, amb la reacció centralista espanyola, aquells espais van mostrar els seus límits. La contraofensiva sobiranista amb el Procés va generar una doble crisi: la de l’autonomia i la del propi estat de retruc. La fallida de l’establishment autonomista ha fet rebrotar els pitjors mals del país: “Nosaltres sabíem d’un únic senyor/ i vèiem com esdevenia gos.”

La governabilitat d’Espanya i la independència de Catalunya són antagòniques. Qui pretengui de continuar fent la viu-viu, que deixi de parlar d’independència. Els atributs d’aquesta independència són en una altra banda. I són tan irrefutables com els fets que van portar al Primer d’Octubre. En aquesta última contesa, amb prou feines hi ha votat un milió per ER, Junts i la CUP. Encara resten dos milions i escaig d’insubornables per a les pròximes. Dubto molt que se’ls emportin aquelles forces en el seu estat actual.