El “Cant de la Sibil·la”: la profecia que agermana els Països Catalans

De la Seu d’Urgell a Ontinyent, del santuari de Lluc a Teulada, de l’Hospitalet de Llobregat a Campos, i de la catedral de Barcelona a la de la València i Palma. A tot arreu dels Països Catalans se sentirà el breu i intens “Cant de la Sibil·la” al voltant de la mitjanit de Nadal. Ni els àpats, ni els versos, ni el pessebre, ni el tió, ni Reis no ens agermanen tant com aquesta melodia d’origen religiós que forma part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Avui, el “Cant de la Sibil·la” sembla més viu que mai, i la interpretació d’aquesta peça no solament va acumulant noves cites, generalment vinculades a la Missa del Gall, sinó que fins i tot en el context del Festival Clàssics, dedicat a la ira, la cantant Maria Arnal n’ha fet una versió pròpia a la sala oval del MNAC.

Una tradició recuperada

De fet, com tantes de les nostres tradicions, aquest renovat interès en el “Cant de la Sibil·la” és el resultat d’una tasca de recuperació del patrimoni cultural soterrat i de l’interès dels músics, dels musicòlegs i els melòmans. Perquè, malgrat que a Palma i l’Alguer no s’ha deixat d’interpretar mai aquesta relíquia medieval, en ciutats com Barcelona va caure en l’oblit. Ara, en aquest renovellament, disposem d’un volum imprescindible escrit per dos erudits, l’economista i col·leccionista d’art Antoni Gelonch i el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño, que emmarquen la importància d’aquest fenomen europeu que ha tingut als Països Catalans una vida excepcional a Quan canta la Sibil·la (Ed. Viena).

L’origen del “Cant de la Sibil·la” cal anar-lo a trobar als volts de l’any mil, a la regió d’Aquitània, sotjada pels temors mil·lenaristes. Però encara hem de recular més per trobar el vincle entre la pitonissa grega Eritrea –’consell de Zeus’, vol dir ‘sibil·la’– i els presagis sobre la fi del món. Segons que van interpretar diversos pares de l’Església en els primers anys del cristianisme, els presagis d’aquesta sacerdotessa anunciaven la vinguda del Messies i, per tant, el Judici Final. A partir d’aquí, als territoris de l’antic regne d’Aragó, i especialment a partir de la seva adaptació al català, es va anar consolidant un fenomen, que tot i el seu origen litúrgic va acabar essent tot un espectacle popular, i que a Barcelona va renéixer als anys vuitanta, després de gairebé quatre-cents anys de silenci.

A partir dels estudis d’erudits i estudiosos com Felip Pedrell, Higini Anglès i Enric Gispert, l’Antologia històrica de la música catalana, publicada per Edigsa l’any 1968, la tasca d’Ars Musicae, la interpretació a partir de l’any 1983 a Santa Maria del Mar i l’enregistrament de Montserrat Figueras i Jordi Savall, l’any 1988, van servir per a revalorar-la. Fins a arribar al moment culminant de l’any 2009, en què es va tornar a interpretar a la catedral de Barcelona, amb el Cor de Cambra Francesc Valls. I a partir del 2010, es va fer un pas més en el diàleg entre tradició i contemporaneïtat: anualment s’encarrega a un compositor que complementi amb els seus refranys la peça mil·lenària.

Tornar a escoltar la Sibil·la

La pregunta és per què aquesta vitalitat, mil anys després d’aquests obscurs orígens, del “Cant de la Sibil·la”, més enllà de l’interès musical i patrimonial? “Al jorn del Jucidi, parrà qui haurà fet servici”, diu un dels texts d’aquest cant sorgit d’un temps de crisis, violència i pandèmies, que sembla ressonar ara que vivim l’enèsima onada d’aquesta covid-19 que ens ha abocat al catastrofisme. Potser per aquesta necessitat d’entendre els temors de fa mil anys com a propis, ens cal tornar a escoltar la Sibil·la.

Com escriu Pérez Treviño, “en un moment de la nostra història col·lectiva on semblem estar impassibles i impertèrrits davant de la destrucció del món, la maquinització i la robotització de les nostres vides o, fins i tot, la pèrdua de l’ànima, sembla que la Sibil·la no només hagi retornat des de les regions obscures de l’inconscient, sinó que ho ha fet per quedar-se”. Per al musicòleg i coautor del volum referit, “potser ho ha fet perquè, al capdavall, la seva reaparició, en forma de representació, interpretació o ritualització d’ella mateixa, no deixa de ser una possibilitat de resposta espiritual enmig d’una veritable civilització en transició. Potser és el darrer cant desesperat d’una vida humana que, inconscientment, hem volgut buidar de les realitats inexcusables del dolor i de la mort”.

Amb el missatge d’alerta però també d’esperança de la Sibil·la, des del Mirador de Cultura aprofitem l’avinentesa per desitjar als lectors bon Nadal!

L’imprescindible

Tot i la situació sanitària, tothom aprofitarà les festes per trobar-se amb la família al voltant d’una taula, amb els petits i els grans, recordant tradicions i rituals heretats. És el que fa la família Bayard, protagonista del Llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder, que gràcies a la Ruta 40 es pot veure al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Durant noranta anys i noranta dinars de Nadal, els Bayard mengen, riuen, ploren, estimen i moren en una obra que ja és un clàssic nadalenc.

El nom propi

Un altre dels clàssics nadalencs és la interpretació del “Jisàs de Netzerit” de Pau Riba. Enguany pren una nova dimensió, perquè Riba va anunciar fa pocs dies que tenia càncer de pàncrees, fet que no li ha impedit de tornar a pujar als escenaris amb un espectacle musical i de sàtira política que barreja la història de Jesús, La guerra de les galàxies i elements d’actualitat. Podeu llegir l’entrevista que li fa Andreu Barnils.

L’efemèride

El 30 de desembre farà seixanta-cinc anys de la mort de Lídia Nogués Sabà, hostalera, peixatera i personatge singular de Cadaqués, que, presa d’una passió per Eugeni d’Ors, acabà identificant-se amb la Ben Plantada i inspirant artistes com ara Salvador Dalí, que van ajudar a la pervivència del mite de la Lídia de Cadaqués.

Caldrà estar-ne al cas

Entre les novetats literàries que esperen l’arribada de l’any nou, els més matiners seran els llibres guardonats amb els premis Ciutat de Gandia: El carrer de baix, de Vicent Flor, guanyador del Joanot Martorell, i Llum de cançó, de Miquel Àngel Llauger, que seran editats per Edicions 62. Al mateix certamen es va premiar Pepa Guardiola amb el Roís de Corella, en reconeixement de la seva trajectòria.