‘Can’t play Kanter’: “Parlar de l’NBA en català no era una decisió política, però s’hi ha convertit”

Durant les eliminatòries pel títol de l’NBA de l’any 2017, Billy Donovan, que aleshores era l’entrenador dels Oklahoma City Thunder, va dir a un dels seus ajudants que no podia fer entrar a la pista al pivot turc Enes Kanter perquè tenia un rendiment defensiu molt baix, que perjudicava massa l’equip. “Can’t play Kanter” (“No puc fer jugar Kanter”), li va dir. Les xarxes van copsar el moment i el van convertir en viral. Mesos després, a Barcelona, el realitzador audiovisual Marc Molina i el bibliotecari Manel Peña van triar aquesta expressió curiosa per batejar el seu pòdcast.

Can’t play Kanter https://t.co/B5AFxT0r2L pic.twitter.com/7rbeSplHik

— RB (@RyB_311) August 16, 2023

Així doncs, Can’t play Kanter és un programa en què l’NBA serveix de pretext per a parlar de moltes coses. Música, films, sèries, comèdia, política, concursos de llançar pinyols d’olives… Tot s’hi val en un espai en què aquests dos amics deixen fluir la creativitat i l’enginy humorístic. Ara, vuit temporades després, és un programa que s’autofinança i té una sòlida comunitat que organitza trobades per a jugar partits de bàsquet. A més, Molina i Penya acaben de publicar el primer llibre, Titans. Pantera. Torniquet. Una història d’aventures aleatòries sobre gent estúpida i bàsquet professional. És un relat ambientat en el món del bàsquet professional americà en què, inspirat pels llibres de “Tria la teva aventura”, el lector es converteix en el propietari d’una franquícia. Avui el presenten a la sala Vol de Barcelona, a les 20.30.

—Acabeu de publicar el primer llibre. Heu explicat que havia estat un procés llarg, que ha durat uns quants anys. Com va sorgir la idea?
—Manel Peña [M. P.]: La idea va sorgir fa molt temps arran d’un piulet que ens va presentar una hipòtesi interessant: què faries si fossis el propietari d’un equip a l’NBA? En què invertiries els calés: en un jugador, un entrenador o un mànager general. A partir d’aquí, l’efecte bola de neu va fer que comencéssim a elucubrar. En aquest procés, vam adonar-nos que la qüestió superava el format pòdcast, que és el nostre.
—Marc Molina [M. M.]: I vam decidir que, en comptes de fer-ho normalment, ho faríem amb un llibre. A més, com que la pregunta era eliminatòria, és a dir, havies d’escollir només una opció, vam decantar-nos per fer un llibre en format de “tria la teva aventura”.

—El llibre és una extensió d’allò que ja feu habitualment al programa: jugar amb les dinàmiques de poder que s’estableixen a l’NBA i, per extensió, a l’esport americà.
—M. M.: Quan la gent m’ho demana, jo dic clarament que és un llibre d’humor. Però centrat en un món molt de nínxol, com és el que succeeix entre les bambolines de l’NBA. És difícil d’entrar-hi. La meva dona ha durat cinc pàgines i m’ha dit que no l’ha entès. A més, no li ha fet gràcia perquè nosaltres tenim un humor una mica especial. Sóc conscient que en aquest llibre he estat un nen de set anys fent bromes.
— M. P.: Exacte, es parla d’NBA, però també de política.

—Esteu acostumats a treballar plegats en el pòdcast, però com ha estat l’experiència d’escriure a quatre mans?
—M. P.: Més enllà del fet que compartim una gran sintonia creativa, l’estructura del llibre facilitava de partir-nos la feina, perquè era un esquema d’arbre bastant fàcil de separar i cadascú va triar la seva part de manera molt naturalment. Òbviament, després anàvem llegint què feia l’altre i això ajudava a generar el to.
—M. M.: Han estat dos o tres anys de feina i el to ha anat evolucionant. Nosaltres hem evolucionat. Les últimes pàgines que vam escriure són millors que les primeres. Som una mica d’evitar el conflicte; per tant, si alguna cosa no ens ha agradat, potser no ens ho hem dit.

—Us heu editat el llibre vosaltres mateixos. Ha estat una decisió conscient?
—M. P.: Vam pensar de dur-lo a un parell d’editorials amb les quals tenim certa sintonia, perquè el llibre era una oportunitat de generar una sinergia amb més agents, però no va poder ser. Llavors, el pas conseqüent va ser fer-nos-ho nosaltres mateixos. Venim d’aquesta cultura de fer-nos les coses nosaltres mateixos, no tant per canviar les coses, sinó per evitar que les coses et canviïn a tu. Per tant, l’autoedició ha estat força natural.
—M. M.: Tenim la sort que podíem finançar-lo, gent disposada a ajudar-nos molt. Tasques com l’edició, la maquetació o la correcció ens les han fet amics pràcticament de franc. És un procés de producció que té alts i baixos, perquè estructuralment és un llibre molt difícil. Fer-ho tu mateix és bonic, però dedicar-hi tant de temps crema moltes coses i és complicat.

—Parlant del pòdcast, us heu definit sempre com un programa sobre “l’altra NBA”. A què us referiu?
—M. M.: Ens vam definir així perquè era una manera original i fàcil de col·locar-nos. A nosaltres, quedar-nos únicament amb el que publiquen els diaris esportius no ens interessa. Ens agrada molt allò que hi ha darrere de l’espectacle.
—M. P.: La cultura esportiva americana és molt marcada pel component d’entreteniment, que supera fins i tot el d’esport. Això fa que, més enllà del volum d’informació que origina en el vessant purament esportiu, hi hagi un punt de vista sociològic, antropològic i polític que també crea uns relats que a nosaltres ens interessen molt. A més, aquí no s’explotaven gaire i vam creure que podíem aportar-hi més.

—Ara potser ja és més habitual, però quan vau començar tenia un punt contracultural.
—M. M.: Al començament no era gaire habitual sentir parlar de com es pentina un jugador o de l’origen del seu nom… Can’t play Kanter és un espai molt íntim en què tots dos parlem de les coses que ens fan gràcia i és sorprenent que, quan ho hem fet arribar al món, a la gent també li ha fet gràcia. Tot arrenca amb l’arribada de les xarxes socials, especialment Twitter, quan comencem a veure molts elements de la lliga que abans no ens arribaven. A partir d’aquí, ens adonem que el comentari polític creix i nosaltres hi veiem l’oportunitat d’aprofitar-ho per parlar de temes culturals o polítics que tradicionalment no són al mercat.
—M. P.: I parlar de política NBA és parlar de temes que vius en el dia a dia a Catalunya. Perquè com que la cultura americana és l’hegemònica, també té implicacions a casa nostra.

—Com apareix la idea de crear un pòdcast tots dos?
—M. M.: Nosaltres ens trobàvem habitualment a concerts i no callàvem. Ens passàvem la nit comentant l’NBA. D’aquí vam passar a construir una cadena de correus electrònics. I, finalment, li vaig proposar de fer un pòdcast, idea que el Manel va rebutjar.
—M. P.: Sí, el Marc pràcticament m’hi va obligar. Jo no ho veia clar, però finalment vaig cedir.

—El programa neix en català. Va ser una decisió política?
—M. P.: La realitat és que el fet de donar valor a la llengua va venir després de la decisió natural d’expressar-nos en català. De mica en mica, hi vam anar donant valor i vam ser conscients que construíem un referent, dit amb tota la modèstia. El Marc i jo venim de barris on la llengua castellana té molta presència i sempre hem crescut amb aquesta influència. Per tant, ens ho vam plantejar per això tan tòpic del mercat objectiu, dit amb totes les cometes de l’univers.
—M. M.: La resposta va ser força immediata: fem-ho en català perquè nosaltres parlem en català. En aquell moment, parlar d’NBA en català no era una decisió política, però s’hi ha convertit. Malgrat que és veritat que omplim el programa d’anglicismes, perquè hi ha conceptes difícils de traduir i comentem un món americanitzat i anglosaxó.

—Us costa parlar català sense manlleus, en aquest àmbit?
—M. P.: Aquestes cultures hegemòniques s’expressen d’aquesta manera. S’infiltren dins del teu àmbit de comunicació en la teva llengua materna. Utilitzes castellanismes, utilitzes anglicismes i és un símptoma que són cultures opressives.
—M. M.: Sóc conscient que, sobretot jo, he dit molts barbarismes i castellanades. Ara hem fet un esforç per reduir-los, com també hem fet amb els anglicismes.
—M. P.: És un esforç que crec que val la pena de fer, igual que amb el llenguatge inclusiu. Al principi, estàs molt encarcarat, però després t’adones que és una porta a un canvi de pensament, no només de llenguatge.

—Enguany heu engegat un projecte de micromecenatge i els seguidors que ho volen poden aportar uns diners per al programa en canvi d’uns beneficis. Per què heu fet aquest pas?
—M. P.: La decisió ve perquè dedicàvem molta estona al programa i ens feia la sensació que, com a creadors de continguts, regalàvem l’esforç a grans plataformes com Spotify o Ivoox… Vam voler donar valor a allò que fem de la manera que el capitalisme ens ha ensenyat. Ara la principal preocupació era que canviés el contingut que fèiem.
—M. M.: M’encanta perquè ha estat a l’inrevés. Ara és encara més hardcore. La gent que llegeix el butlletí que fem setmanalment… ja no és cafè per a cafeters, és mossegar el gra directament! També hi havia un punt de provar coses noves. Va ser una manera de fer un pas més, perquè això ens permet de cuidar més el nostre ego i veure que hi ha gent a qui interessa i ens dóna els seus calés, però alhora ens permet de fer coses com ara el llibre. Però no enganyaré ningú, gran part dels diners van cap a nosaltres i ens permeten de generar un petit calaix i de tirar endavant nous projectes. En definitiva, ser encara més lliures com a creadors. Crec que hi ha una cosa que és fonamental en el pòdcast i és que nosaltres quedem per parlar sobre l’NBA i ho gravem. Si no fos així, segurament no citaríem estadístiques, però continuaríem parlant-ne igualment, com també de política o d’un film.

—El programa té dues ànimes. Per una banda, l’esportiva i, per una altra, la cultural. Com les combineu?
—M. P.: Malgrat que pugui no semblar-ho, tots dos tenim moltes inquietuds més enllà del bàsquet, com el cinema, la música o la comèdia.
—M. M.: D’ençà de la pandèmia, dediquem la primera part del programa a un tema totalment aliè a l’NBA. Ens serveix una mica d’escalfament.
—M. P.: Té un punt de provocació.

—He llegit a les xarxes socials persones que diuen que us escolten sense saber absolutament res de bàsquet.
—M. M.: És meravellós. És aquesta ficció que han creat els pòdcasts d’acompanyament. Abans ho feien la televisió i la ràdio.
—M. P.: A mi em sap greu haver de treballar perquè em pren l’oportunitat de fer pòdcasts purament conversacionals. Que segurament al darrere hi ha més investigació que no sembla, però bàsicament es basen en la química de dues persones. Crec que és el punt fort del nostre programa. En Marc i jo ens estimem i això es nota en les converses que construïm.
—M. M.: Al principi, quan començàvem a compartir els guions als patrons, la gent se sorprenia que realment tinguéssim guió, però realment i hi ha molta feina al darrere.

—Enteneu l’esport com un fet cultural?
—M. P.: Hi ha una cultura esportiva innegablement. L’esport que es fa als Estats Units dialoga absolutament amb la cultura americana, igual que la cultura esportiva catalana és molt diferent de la de Madrid.
—M. M.: En l’esport americà hi ha un conflicte intrínsec al darrere que és racial. Qui hi guanya els calés són uns, però els qui el practiquen són uns altres, que també guanyen diners, però no tants. Per tant, totes les narratives neixen d’un conflicte que és polític i cultural. Aquest conflicte després genera un drama i la gent s’hi enganxa. Algú va veure-ho i va pensar que es podia monetitzar explicant-ho. Per això hi ha canals com ESPN que parlen d’esport vint-i-quatre hores el dia. I crec que en el futbol aquest conflicte també hi és, però sembla que es vulgui tapar. Ens hem quedat només amb el relat merament informatiu; el barroer, de cridar-nos els uns als altres; i també el d’intentar elevar una cosa que no s’aguanta.

—Més enllà del cas paradigmàtic de la Sotana, costa de trobar format d’èxit amb una visió desimbolta del futbol.
—M. P.: L’esport a Europa és pràcticament una religió. Els clubs tenen més de cent anys i això fa que sigui molt difícil d’informar d’una manera lleugera. Als Estats Units no és així. Ara et munten una franquícia a Memphis, després se l’enduen a Oklahoma. És habitual que la gent no vagi a l’estadi a animar el seu equip, sinó a veure un espectacle. Aquí està tot molt intoxicat i és gairebé impossible de construir un relat alternatiu perquè hi ha un soroll aclaparador. Penso que formats com la Sotana tenen un mèrit increïble i n’és una prova el fet que no hi ha gaires altres referents semblants.

—El món de l’esport és on la gent fa més el desentès quan es tracta dels seus. En canvi, vosaltres assenyaleu sense embuts els jugadors o entrenadors amb conductes immorals o directament delictives. Per què és minoritari aquest discurs en els grans mitjans?
—M. P.: Claríssimament, és pel màrqueting. No volen afectar el producte que venen. Si tu informes que Miles Bridges, aler dels Charlotte Hornets, és un maltractador condemnat perjudiques el producte. Per tant, vas en contra de l’NBA i del mitjà, que és soci preferent de la lliga. Els grans mitjans de comunicació dels Estats Units no tenen cap compromís amb la veritat, sinó amb el seu interès purament mercantil.
—M. M.: Em sobta que tot això es pugui cercar fàcilment a internet. I no és una qüestió d’opinió. Són fets que acaben en judicis i hi ha uns resultats i unes condemnes. Que algú decideixi menystenir aquests fets em sembla un comportament extremadament passiu. I, per molt que sigui la nostra passió, si no ets capaç de qüestionar aquestes figures tens un problema. Per exemple, nosaltres organitzem una lliga en un joc de simulació i la gent sap que hi ha uns quants jugadors prohibits, perquè són agressors o han tingut comportaments d’aquesta mena.
—M. P.: No hi havia pensat, però sí que és cert que a vegades omplim un forat informatiu perquè els mitjans especialitzats no parlen del cas de Kobe Bryant a Colorado o de Derrick Rose. És escandalós que en peces biogràfiques es passin per alt aquests fets. Crec que es fa un esforç conscient per silenciar-ho.
—M. M.: Quan la gent es posa les mans al cap per l’anomenada “cultura de la cancel·lació” penso que amaguen alguna cosa. Òbviament, pot haver-hi casos en què algú se n’aprofiti, però penso que, en un primer moment, sempre cal estar amb la víctima. Quan veig un nen petit amb una samarreta del 24 dels Lakers em qüestiono coses.

—No es pot deslligar l’èxit de Can’t play Kanter de Twitter, ara anomenat X. Com heu viscut el viratge cap a l’extrema dreta que ha fet la plataforma?
—M. M.: És complicat perquè saps que hi ha una solució fàcil, que és marxar-ne, però alhora és gairebé una addicció. Si l’NBA, com va fer el Guardian, tanqués la paradeta, potser sí que ho faria. Però costa. Gairebé inconscientment torno a obrir l’aplicació.
—M. P.: La societat de consum fa que inevitablement visquis en un estat de contradicció permanent. Consumeixes Twitter, però t’enganyes a tu mateix dient que contribueixes a crear un Twitter més responsable. Aquesta mala experiència a Twitter a mi se’m fa força aliena. Potser perquè potser hi vaig arribar amb molta tralla prèvia del món dels fòrums o de Facebook. Jo m’hi vaig acostar per a informar-me de l’NBA i en aquest sentit ha estat la millor xarxa en què he estat mai, perquè he tingut l’oportunitat de trobar-hi contingut brillant. A mi se’m fa fàcil d’anar als seguits i fugir dels suggerits, que són insuportables.
—M. M.: Sempre fem la broma que hi haurà un dia que gravarem el pòdcast i quedarem en un lloc i el repartirem en una cinta de casset o un llapis de memòria.
—M. P.: Abans quan jugava el Barça la gent quedava a la part de dalt de la Rambla de Barcelona per comentar-ho. És molt millor!