06.08.2019 - 21:50
En política, el discurs més clàssic de tots, documentat com a mínim des de la Grècia antiga, es coneix com a ‘retòrica de la restitució’. És un discurs simple però poderós i efectiu, perquè consisteix a reclamar la reconstitució del moment en el qual vivíem bé, fos quan fos. La seua estructura literària és d’una eficàcia descomunal: algú ha destruït, per interessos seus, una harmonia que prevalia en la societat i la feia funcionar més o menys bé, de manera que una volta identificat el culpable, cal derrotar-lo per tornar-hi o per crear una situació revolucionària que adapte al moment actual aquella harmonia col·lectiva que procurava pel bé comú. Des de la guerra entre els grecs i els perses fins a la batalla entre els partidaris de John Maynard Keynes i Milton Friedman, que encara arrosseguem avui, la retòrica de la restitució ha estat el recurs polític més fenomenal, el que ha procurat la victòria als dirigents d’un bàndol o un altre.
L’independentisme contemporani va trobar aviat la seua retòrica de la restitució en el famós ‘Espanya ens roba’ que es va inventar López Tena i del qual sembla que ara alguns volen fugir, no sé si inconscients o conscients de què significa –i sobre aquesta qüestió, recomane molt que llegiu aquest article de Pere Martí de fa uns dies.
Quan vaig escriure el llibre Nou homenatge a Catalunya, a banda de la crònica periodística dels dies de la proclamació de la independència vaig voler explicar-hi les arrels profundes que havien convertit l’independentisme en la ideologia hegemònica que és avui al Principat. I vaig dibuixar dues grans línies de treball que ho havien fet possible. Les dues grans línies eren l’autoorganització popular plasmada sobretot en l’ANC, de la qual sembla que ara també vulguen renegar els qui, en el fons, reneguen de tot allò que ens va portar al Primer d’Octubre; i la demostració que l’estat espanyol maltracta el Principat, i també el País Valencià i les Illes, fent molt més difícil la vida dels seus ciutadans, al marge que siguen independentistes o no. Aquell capítol el vaig titular ‘Cansats de ser espanyols’.
En el text retratava el menysteniment polític i institucional, que va cristal·litzar en la sentència contra l’estatut, farà aviat deu anys, però també retratava el cansament col·lectiu de constatar que ‘la transició, al final, va ser sobretot un procés polític pensat per no alterar el funcionament i les prebendes de les dues-centes o tres-centes famílies que des de fa moltes dècades dominen Madrid i han privatitzat l’estat espanyol a favor seu’. I ho feia tot explicant que aquest cansament va provocar la gran allau independentista que va significar el pas multitudinari dels votants de CiU i el PSC al sobiranisme. És ben evident que el maltractament econòmic persistent des d’Espanya hi va tenir molt a veure, en això. No endebades, la primera volta que el president Pasqual Maragall va participar en una manifestació independentista va ser aixecant-se contra el maltractament per les infrastructures, especialment de la Rodalia de Renfe.
El desvergonyiment de l’espoliació que l’estat espanyol practica contra tots els Països Catalans és esfereïdor i tothom sap que no té cap solució possible mentre continuem dins seu. Perquè han passat governs de tota mena, color i intenció i tots ells l’han continuat practicant. Però un problema de l’independentisme actual és que, obsedit per la conquesta del poder i encara intentant entendre què ha passat, ha deixat de banda la retòrica de la restitució com si fos incompatible amb haver proclamat la república. I jo crec que cal recuperar-la immediatament, de manera urgent, i posar-la novament al centre del debat. Perquè tots els habitants pateixen aquesta agressió que l’Espanya constitucional no vol resoldre de cap manera. Que Pedro Sánchez prometa ara una revisió del finançament en un any fa riure, especialment si recordem els titulars fanàtics de la premsa unionista quan Rajoy prometia, ni més ni menys, que una pluja de milions per a frenar el Primer d’Octubre, pluja que no va arribar mai ni a ser un roïneig. Ho recordeu?
L’ANC, els partits polítics i la ciutadania hauria de recuperar urgentment aquest relat, perquè aquests darrers dies han passat coses gravíssimes que haurien de centrar el debat de l’agost. En destacaré només tres:
—El passat 30 de juliol, es va fer públic que el grau d’execució pressupostària de l’estat espanyol a Catalunya entre el 2015 i el 2018 va ser del 65,9%. Això és per sota de la mitjana espanyola, que és del 75,3%, però molt per sota del grau de compliment d’allò que hi ha previst al pressupost pel que fa a Madrid, que va rebre un increïble 114% d’inversió. Entre el 2001 i el 2017, s’han deixat d’executar 7.400 milions d’euros a Catalunya, dels 32.200 milions previstos. Tornant a la qüestió de la rodalia, dels 4.000 milions d’euros anunciats i que s’haurien d’haver invertit el 2015, només se n’ha executat el 14%, causa directa del mal servei que patim tots els ciutadans. Però durant aquest període, mentre a Catalunya s’invertien 560 milions d’euros, a Madrid en Renfe i Adif s’han invertit 5.000 milions. Gairebé deu vegades més.
—L’endemà, 31 de juliol, el govern espanyol va exigir al govern de la Generalitat la reducció de les despeses sanitària, en atenció mèdica, hospitals i medicines. Concretament, reclama als departaments d’Economia i Salut que abans del 15 de setembre detallen mesures específiques per a reduir la despesa i es mostra especialment interessat que reduïsca la despesa en pròtesis. Mentre Pedro Sánchez va exigint que els voten a canvi de res…
—I finalment, aquest dilluns, s’han fet públics els resultats del finançament del 2017, un model que, com és sabut, està caducat de fa anys. La liquidació de l’exercici, que amb l’actual model es fa un any i mig després, mostra que Catalunya és la tercera comunitat autònoma (ai, encara!) de l’estat espanyol que més paga i, en canvi, la desena a l’hora de cobrar. Dit en xifres personalitzades, cada ciutadà del Principat aporta 2.757 euros a les arques de l’estat i en rep només 2.468. El contrast amb Extremadura, per exemple, és feridor: cada extremeny paga a l’estat espanyol 1.659 euros i en rep, a canvi, 2.845. Insistesc: en això, tant hi fa que el contribuent siga independentista o no.
Com a bonus afegit i només per a completar el mapa d’aquests darrers dies, també us recomane que llegiu aquesta entrevista que vam publicar fa uns dies al portaveu d’UGT d’Ibèria a l’aeroport de Barcelona, que explica que amb només 400.000 passatgers de diferència entre els dos aeroports, al de Madrid hi ha 3.500 treballadors, dels quals 3.200 són fixos, mentre que a Barcelona n’hi ha 2.000, dels quals només 1.000 són fixos.
En resum, per tot plegat, crec que hauria de ser una prioritat urgent del govern, però també dels partits polítics i de les associacions civils, denunciar la persistència d’aquesta situació i tornar a posar al centre del debat polític català aquesta espoliació fora de tot sentit, que com explica en el seu article Pere Martí implica que si hi ha res perjudicial per a l’economia i la societat catalanes això és la dependència d’Espanya, continuar dins un estat que ens empobreix cada dia una mica més a tots.
PS. No cal ni dir que les dades són tan bèsties, o més encara, en el cas de les Illes, però sobretot del País Valencià, on ja ni el PSOE local no pot aguantar aquest sistema de funcionament de l’estat espanyol, que matant l’autonomia política mata els serveis socials als quals els ciutadans tenen dret. El govern espanyol es desentén alegrement d’aquests serveis socials mentre es gasta, és només un detall, 12.000 milions d’euros en armament (contra qui?) en un sol any.
