El cansament i l’operació sortida

Amb les mans al volant travesso un tram de la N-340 a l’altura de Sant Carles de la Ràpita. La carretera va plena de matrícules estrangeres i cotxes de lloguer. Els cotxes passen –tsum!, tsum!– cap al nord i cap al sud. Van en fila índia i en sentit contrari, separats per les línies blanques d’asfalt. Passa una autocaravana amb una parella, després un monovolum amb una família que porta una bandera blava i groga que fa de para-sol. Furgonetes, motos i turismes circulen roents pel sol. És època de turistes.

Quan arriba l’estiu ens movem a la recerca d’algun paradís perdut. La N-340, la carretera que travessa bona part de la costa mediterrània, de Cadis a Barcelona, és ara que acaba el mes de juliol una comunitat plena d’organismes de pas i d’anhels. Jo conec de prop el tram que travessa les Terres de l’Ebre. Aquesta carretera sense peatges, que podríem dir que és democràtica i oberta, és un estat amb vida pròpia. Un lloc capaç de reunir tot el millor i tot el pitjor, potser perquè aquí no governa més llei que les normes de trànsit, i ben just.

A l’esquerra una discoteca abandonada dels anys noranta, a l’altre costat, l’hotel Biarritz, una postal de la febre turística dels seixanta ara devastat per les herbes que s’enreden per les façanes. Xalets que es van quedar a mig construir i ara estan plens de grafits. Prostitució, cartells de venda de mel casolana i musclos de la Badia del Fangar per si algú decideix aturar-se i comprar.

Si ha començat l’operació sortida és perquè ja fa mesos que la maquinària fabuladora de les vacances va començar a anticipar oasis estiuencs. La idea de les vacances sembla clara: oblidar-nos per uns dies de ser qui som. Apagar l’interruptor de la nostra vida per a després, al setembre, tornar a reenganxar-se al mateix punt. Ai, les vacances, aquella època en què hem de fer tot el que la vida no ens permet diàriament.

—Els somnis no tenen límit en aquest resort familiar, especialment pensat per als més petits de la casa.

—Gaudeix de la tranquil·litat en una de les platges artificials d’aigua dolça i sorra blanca més grans d’Europa, envoltada de palmeres i jardins exòtics que et transportaran a una llunyana illa tropical.

—Viatja a un oasi de pau on tot està fet i pensat perquè puguis recuperar-te de l’adrenalina descarregada.

—Un programa d’activitats que no deixa lloc a l’avorriment. Un lloc per a desconnectar, ple de romanticisme ideal per a descansar de cos i ment.

El Tripadvisor ens ofereix espais on podrem fer realitat això de desprendre’ns de la nostra identitat per uns dies, encara que aquest crèdit se’ns esgoti en poc temps.

Suposo que va haver-hi un moment en la història, potser quan es va inventar l’estrès, que el relax comprat va passar a ser-ne la medicina. Ho explica molt bé la directora de cinema Neus Ballús a la seva darrera pel·lícula, Staff only, on els espectadors ens convertim en testimonis de les vacances d’una família al Senegal. Entre imatges de documental i de ficció, veiem com el safari contractat i la vida amb braçalet a la piscina de l’hotel acaben convertint-se en una presó per a aquells mateixos que han pagat per viure una experiència.

Perquè flotar en una piscina, dormir en cabanes de fusta o ingressar en qualsevol centre de wellness no necessàriament ha de ser relaxant. Cada època ha tingut les seves malalties. Potser la d’ara és la de voler trobar la pau a través de la hiperactivitat.

Després de la inflació d’experiències, tornarem al setembre amb ganes de fer vacances de les vacances. Dòcilment ens sintonitzarem amb aquell personatge que vam aparcar a final de juliol, i amb tot el valor del món ens disposarem a passar dotze mesos més guanyant diners per pagar-nos la propera fugida.