Cansada, però no vençuda

No surtis de casa, però guaites pel balcó i hi ha gent a totes hores. Teletreballa, però metros i trens plens com un ou en hores punta. Les escoles són segures, però vas rebent notificacions de grups classe que es confinen. Protegeix la gent gran, però les vacunes arriben amb comptagotes i hi ha qui hi trafiqueja. No es poden celebrar unes eleccions, però qui ens mana només es belluga en clau electoral. S’han de fer les eleccions, però aviam quants contagis i quantes morts provoquen. Gener i febrer seran els mesos durs, però diuen que a l’estiu encara no podrem cantar victòria. Hi ha qui ja pensa en Sant Jordi i hi ha qui prefereix anar fent de setmana en setmana. Hi ha qui fa com si tot això fos temporal, com si després tot pogués tornar a ser com abans, i hi ha qui gasta un to apocalíptic des del març passat i parla de canvis i de paradigmes amb veu de profeta. Ja no és «tu a qui votes?» sinó «tu quin diari llegeixes?», «amb quin mitjà t’informes?». Es fa més evident que mai que no hi ha una sola veritat, que no hi ha possibilitat d’entesa perquè cadascú va pel seu carril i l’únic que li importa és arribar a la seva meta, al preu que sigui. Hi ha gent que pensa en plural, però després els fan callar en singular. Hi ha gent que pensa en futur, però els silencien des del present. Hi ha gent que veu el got mig ple i quan es despisten els aboquen l’aigua per sobre. 

Quan hi hauria d’haver més entesa, més acord, més coordinació que mai perquè el problema és global, és mundial, això és més que mai un campi qui pugui en què els qui manen només es preocupen per les xifres, siguin les de les enquestes o les dels morts, però xifres, xifres sense noms, sense cares, sense vida. I després encara hi ha qui es queixa del nostre desencant. Ves que no hagin d’agrair la paciència il·limitada que estem tenint la majoria, ves que no se’ns hagi de felicitar per no haver sortit encara a cremar coses cada vespre, perquè de raons per encendre’ns en tenim dotzenes. Però no surtis de casa, teletreballa, a les deu toc de queda, confinament municipal, quarantena, tot són gàbies perquè se t’entumeixin les ales, perquè mantinguis el bec tancat i et preocupis només de tenir pinso, aigua i sostre, i cada dia et cau una ploma al fons de la gàbia, en aquell terra de paper de plata brut de cagarades que tens sota les potes, i piules cada cop més baixet perquè estàs cansada. 

Cansada. 

Cansada de tot i de tothom. Dels que et diuen que no surtis. Dels que et diuen que teletreballis. Dels que et diuen que l’escola és segura. Dels que et diuen que votis. Dels que et diuen que no es pot votar. Dels recomptes d’intencions de vot, de totes les xifres de contagis i morts i llits d’hospital que ja llegeixes com qui veu números de telèfon perquè o t’hi acostumes o embogeixes de pànic, i la vida continua encara que sigui entre aquests barrots. Hi ha estones que t’atures i penses i t’adones de tot el que estàs vivint i veient i llegint i de com mires que no t’afecti perquè has de sobreviure, i tens la temptació o d’amagar el cap sota l’ala o de piular desesperadament fins a perdre del tot la veu, o d’entaforar cap i bec entre barrots i fer força per quedar-hi escanyada o bé fugir de la gàbia i a fer punyetes totes les normes que et fa l’efecte que més que protegir-te sovint el que fan és anunciar-te un futur més fosc encara, de llibertats retallades arran de carn, d’ungles curtes per no poder ni esgarrapar. Et volen vençuda, però només estàs cansada. 

Vençuda mai.

Afina la vista i mira més enllà de la gàbia. La gàbia l’has de veure, no deixis de veure-la, mira-te-la bé, apama-la i estudia’n tots els racons, busca-hi les escletxes, però també mira enfora i recorda el que hi ha, somia-hi com se somien les coses possibles. No et deixis vèncer encara que tot i tothom t’esgotin l’energia, la paciència, la calma i totes les eines que solies tenir a l’abast i al rebost. Estira el coll, mira lluny, belluga les ales, no t’entumeixis ni de cos ni de cap, que hi ha un demà rere els barrots i el tens més a tocar del que et penses. 

Si t’atabalen, si et maregen, si t’engalten xifres, eslògans, restriccions i titulars, és perquè tot depèn de tu, de tu i de molts altres tus, i esteu cansades, però no podeu estar vençudes, per això escric això amb aquest to de sermó tan enfadós, escric des de la meva gàbia, amb el paper de plata brut de color merda d’oca sota els peus, com tothom, escric es pot dir que gairebé a raig per dir que estic cansada, que tot això cansa, però que no estic vençuda, que jo encara miro fora la gàbia, que tinc ales i les vull tornar a fer servir, i que cada dia em barallo amb les xifres que em passen per davant dels ulls per no deixar de veure-hi les persones que hi ha al darrere, tots aquests tus que deuen estar molt més cansades que jo i potser fins i tot vençudes, i és per elles, per totes elles, que piulo amb la veu que em surt de dins. 

Estic cansada, però no vençuda.