The Washington Post · Lizzie Johnson i Kostiantyn Khudov

Cim de l’Hoverla, Ucraïna. Tots pugen la muntanya –el soldat i el civil, l’àvia i el nét, el grup de turistes i l’excursionista solitari, els residents de l’est d’un país devastat per la guerra i d’un oest que n’ha evitat els pitjors efectes–, encara que només sigui per experimentar un breu i preciós instant sense por.

Ací, al cim de la muntanya més alta d’Ucraïna, la guerra s’esvaeix.

Les sirenes antiaèries són inexistents; no es veuen míssils enlloc. En aquest punt de les profunditats dels Carpats, el silenci és eixordador. Els núvols grisos i blavosos freguen els pics pròxims, i els arbres de fulla perenne cobreixen les muntanyes fins allà on arriba la vista. El vent acarona suaument les cares dels muntanyistes, com un recordatori de què és la pau.

Desenes de milers de persones pugen l’Hoverla cada any, però aquest pic de més 2.000 metres ha adquirit un significat nou d’ençà que Rússia va envair Ucraïna el 2022. La muntanya s’ha convertit en un pelegrinatge perquè els excursionistes exorcitzin la pena i el dolor, encara que sigui tan sols per unes hores.

“Vull respirar aire fresc. Allà a dalt, ets més a prop de Déu”, diu Oksana Kotliarenko als peus de la muntanya, un matí de mitjan setembre.

Ella i el seu marit fan una ullada a les botigues de la base de la muntanya. Els comerciants lloguen bastons de caminar, botes i abrics. Els venedors ofereixen banderes ucraïneses, imants de nevera i medalles commemoratives, a més d’ampolles de vi i xarop de pinya medicinal.

“És clar, que val la pena”, diu el propietari de la botiga, Anatoly Gaponyuk, sobre l’Hoverla. Assegut en un petit tamboret fora de la seva botiga, espera els clients. “Tots els ucraïnesos hi han d’anar d’excursió, com a mínim, una vegada”, afegeix, mentre observa com la parella emprèn el camí cap amunt.

Un camí per fer

El començament del sender es troba al final d’una carretera de grava més enllà dels negocis que anuncien lloguers de quadricicles i dels grangers que guien els seus cavalls pel voral herbós del camí, del lloc de control on una parella de soldats del centre de reclutament pren la fresca, preparats per fer arribar avisos de reclutament als caminants que compleixin els requisits.

A l’aparcament principal, Vladislav Palitxuk, de 23 anys, intercepta els conductors i els cobra la taxa d’aparcament: 50 hrívnies, uns 1,10 euros. Porta una armilla reflectora groga i una ronyonera penjada del pit. Aquesta temporada ha rebut un gran nombre de soldats a la muntanya, entre els quals, molts amputats. Alguns hi arriben en grans autobusos. Uns altres hi arriben en vehicles familiars plens de nens. Tots solen anar vestits de verd militar.

Aquest matí, un xàfec que cau fa difícil de veure l’Hoverla. L’aparcament està poc concorregut. Prop del petit edifici on els col·legues de Palitxuk descansen, un gos es llepa les potes amb el pelatge mullat.

Palitxuk ha pujat l’Hoverla mitja dotzena de vegades aquest estiu. La caminada, diu, “es fa per provar-te alguna cosa a tu mateix”.

Del bosc, entre els avets, apareix un soldat. Un impermeable verd en cobreix la motxilla. Diu que té els dits glaçats, després d’haver fet nit al cim.

“He pensat a girar cua moltes vegades, a causa de les ferides que tinc a les cames per les explosions”, diu un soldat, Iaroslav, que demana de ser identificat tan sols pel seu nom de pila per les seves responsabilitats en l’estructura orgànica de la intel·ligència militar ucraïnesa. “Mirava enrere i tan sols podia pensar en la vida que havia viscut. Mirava cap amunt a la recerca de motivació”, explica.

Es deia a si mateix que el cim de la muntanya era just davant seu, com també hi eren els millors dies de la seva vida –”el cim”, diu.

El cim de la seguretat

Dos senders principals travessen el flanc de la muntanya: el verd, lleugerament més llarg però més assequible, i el blau, més curt però més costerut. Tots dos convergeixen en un punt rocós de la muntanya que porta al cim. Junts, formen un circuit d’uns sis quilòmetres d’anada i tornada.

Cada quilòmetre duu les empremtes dels visitants. Hi ha noms i missatges escrits amb retolador a les roques: “Maixa, Katia, Vitalii, Eva, 2023”. “Donbàs”, en referència a l’est d’Ucraïna, en gran part ocupat per Rússia. “Free Azov”, per als soldats de la Brigada Azov, molts dels quals fets presoners durant l’assalt rus a Mariúpol a començament de la guerra.

No gaire lluny del cim, Illia Begday, de 19 anys, i Oleksandr Kosmak, de 20, descansen en una de les roques més grosses per recuperar l’alè. Han conduït tota la nit per llevar-se a les sis del matí i fer el cim d’hora, després d’haver dormit en una benzinera. Tant l’un com l’altre ja havien fet l’Hoverla quan eren nens, però com que les noves lleis de reclutament continuen reduint l’edat d’allistament, els preocupava no tenir una altra oportunitat d’escalar la muntanya.

“Pot ser que no tingui cap més oportunitat d’arribar al cim”, diu Kosmak.

“Tots vivim sota els atacs russos”, diu Begday. “No saps mai si el míssil t’agafarà a tu, la pròxima vegada”, continua.

S’aixequen i enceten l’últim pendent abans del cim, amb la respiració agitada.

Al cim, la boira s’arremolina.

Centenars de banderes –n’hi ha de desgastades pel sol i esfilagarsades i n’hi ha de noves i brillants– resten lligades en un gran monument metàl·lic que fa molt de temps que és al cim, però que no ha estat fins aquests darrers dos anys que s’ha començat a cobrir amb vestigis de la guerra. A la base del monument hi ha una màscara antigàs, un conill de peluix gris, un projectil d’artilleria, un camió de joguina, una carmanyola d’acer verda i retrats de militars de gairebé totes les brigades.

Kotliarenko, que diu que ha arribat als peus de la muntanya en taxi, contempla el paisatge. La darrera vegada que va escalar l’Hoverla, fa més de quinze anys, al cim tan sols hi havia un grapat de banderes. Ara, les banderes ucraïneses ocupen tot el cim. Examina una placa especial en honor d’un dels primers soldats ucraïnesos que van morir a la guerra.

“Això no m’ho esperava”, diu.

A poc a poc, la gent va arribant.

“Encara que aquí es respira tranquil·litat, els objectes recorden que la guerra continua”, diu Heorhii Pidgulko, de 24 anys. “Gràcies a Déu que encara tenim llocs com aquest; si no, ens tornaríem bojos. És agradable no despertar-se amb sirenes o explosions, sentir que estàs fora de perill”, explica.

A prop, oneja una bandera en què es llegeix “Ucraïna per sobre de tot”.

Per al futur, una promesa

L’endemà, la tempesta marxa i el sol tornar a brillar sobre el cim. Papallones taronges aletegen en la brisa; les flors floreixen.

Avui, milers d’excursionistes passegen pels peus de l’Hoverla. Un comandant militar de 45 anys, amb les cames plenes de cicatrius de cremades i ferides de metralla, ha vingut a la muntanya amb tota la família. Una mare duu en braços un nen petit. Un grup de 29 persones arriba a la muntanya des de Khàrkiv, una ciutat pròxima a la frontera que s’ha convertit en blanc predilecte dels míssils russos.

“Després de viure a Khàrkiv, ni tan sols ens fa por pujar l’Hoverla”, diu Vira Kovtun, de 50 anys. “Així és la vida a Khàrkiv: te’n vas al llit i dónes gràcies a Déu per haver superat el dia. Al matí, dónes gràcies a Déu per haver-te llevat”, continua.

Gairebé tots els excursionistes descriuen un sentiment d’eufòria en arribar al cim, una victòria en si mateixa. La muntanya els recorda que són vius amb cada alenada, amb cada pas sobre el camí fangós, amb cada gota de suor.

Al cim, la gent es fa fotografies amb banderes ucraïneses. Comparteixen entrepans, bressolen els nens, riuen amb els amics. S’estiren sobre l’herba humida, contemplen els ocells que solquen el cel i els pobles llunyans que brillen al sol.

Oleksii Skurativskii, de 39 anys, desplega la bandera del seu escamot i es fa una fotografia amb els seus fills, de 7 anys i 11. De permís del front, diu que vol enviar les fotografies per al seu comandant, juntament amb una promesa: que algun dia, després de la victòria, pujaran plegats l’Hoverla amb la bandera, la signaran i la deixaran al cim.

“A vegades és gairebé insuportable, ser al front”, diu Skurativskyi, que pertany a la 54a brigada mecanitzada. “Aquí veus com n’és, de bonic i ric, el nostre país. És inspirador, et buida la ment i t’omple de positivitat per al futur.”

Contempla les vistes una altra vegada, i sospira: “Les muntanyes guareixen.”

Oksana Parafeniuk ha contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb