Borràs, Calvet, Ferrés: els candidats de Junts, davant el mirall

Laura Borràs i Damià Calvet són els candidats a president de la Generalitat en les primàries que Junts fa aquests dies. Fins al moment de publicar aquest article n’hi havia un tercer, Jordi Ferrés, que finalment s’ha afegit a la candidatura de Borràs. Són tres noms amb tres perfils i trajectòries molt diferents i VilaWeb els ha enviat per escrit vint preguntes, les mateixes a tots ells. Deu preguntes són de caràcter polític i les altres deu són adaptacions del famós qüestionari Proust, que perfila personalitats. Així, sabrem qui opta per un govern ampli i qui només per un govern d’independentistes. Qui té herois de ficció de còmic i qui de literatura. Són els candidats de Junts davant el mirall.

1. Quin és el vostre defecte principal?

Laura Borràs (L. B.): Sovint sóc massa exigent. Pot ser una virtut, però portat a l’extrem podria ser un defecte.

Damià Calvet (D. C.): Em diuen que sóc massa exigent amb mi mateix. De fet, descobreixes els teus defectes quan te’ls diuen els altres, que són els que els pateixen.

Jordi Ferrés (J. F.): No callar una mica més el que penso.

2. Quins dons naturals us agradaria tenir?

L. B.: Si no el de la ubiqüitat –que, evidentment, em permetria haver de triar menys, compartir més i aprendre, també, més–, almenys el de la teletransportació.

D. C.: Tenir més facilitat per a interpretar música.

J. F.: Treballar i cohesionar gent i equips. Planificar i organitzar a llarg termini i executar allò que han planificat.

3. Quin és el vostre heroi de ficció preferit?

L. B.: És heroïna: la duquessa Sanseverina de La cartoixa de Parma de Stendhal.

D. C.: Sóc tintinòleg.

J. F.: Asterix i Obelix.

4. Quin personatge històric valoreu més?

L. B.: Olympia de Gouges, escriptora de la declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, el 1791, i Alienor d’Aquitània, per haver encarregat a Chrétien de Troyes les novel·les sobre el cicle artúric.

D. C.: La llista és molt llarga, però, posats a destacar, en diré dos. Un català i una noruega. El català és Enric Prat de la Riba, per la seva mentalitat d’estat, pel seu esforç ordenador, per la seva capacitat d’aglutinació i perquè és un exemple de política basada en victòries que sumen. La noruega és Gro Harlem Brundtland. Potser no és prou coneguda, tot i que va ser primera ministra del seu país i directora general de l’OMS. L’esmento perquè fou la coordinadora de l’Informe Brundtland, fet públic el 1987. Encara que no va inventar el concepte de sostenibilitat, aquest informe fou el que va donar-li entrada definitiva a les agendes política i econòmica internacionals. Fou, sense cap mena de dubte, una victòria que suma a escala mundial.

J. F.: Nelson Mandela.

5. Quin és el vostre lema?

L. B.: Fem que passi el que no ha passat mai a Catalunya. Fem història junts.

D. C.: Junts per guanyar.

J. F.: Prefereixo demanar perdó que demanar permís.

6. Quines feines heu fet fora de la política?

L. B.: A catorze anys vaig començar fent pràctiques al departament de serveis jurídics de la Nestlé i classes particulars per pagar-me els estudis. Després, m’he dedicat al món acadèmic, a la docència i la recerca universitària. De fet, sóc una professora universitària que ara fa política.

D. C.: He treballat en una empresa privada, en el meu món professional, el de l’arquitectura.

J. F.: Advocat al meu despatx els últims deu anys (sóc autònom). Dirigir una editorial a Mèxic i l’Amèrica Llatina durant cinc anys. Dirigir una empresa de comerç internacional entre Europa i l’Orient Mitjà vivint a Kuwait. Professor de dret i d’economia en diverses universitats.

7. L’última vegada que heu fumat marihuana?

L. B.: Aquesta és fàcil: mai.

D. C.: No fumo.

J. F.: Fa molts anys, quan tenia vint anys, però no se’m posava gens bé… Els meus companys reien i jo em quedava apalancat.

8. Qui us ha fet políticament?

L. B.: El president Puigdemont. Ell em va proposar d’entrar en la política en un moment molt difícil de país. Vaig substituir a la conselleria l’estimat HC Lluís Puig, que és el conseller legítim, i en aquest camí hi sumo el president Torra, un amic i un gran president. Estic en política pel que vam viure el Primer d’Octubre i per la força que em transmet la gent.

D. C.: M’han influït moltes persones, algunes anònimes i algunes altres conegudes. Seria injust de fer una llista perquè me’n deixaria. De totes maneres, ningú no s’enfadarà si en dic un: en Josep Rull. Amb ell, he crescut políticament i n’he après molt. Però també m’ha fet políticament exercir responsabilitats a la Generalitat o al món municipal. El contacte continuat amb la gent, les entitats, els professionals de l’administració pública, els empresaris i els emprenedors, els activistes socials… és molt enriquidor si ets receptiu i jo he procurat ser-ho.

J. F.: Molta gent interessant amb qui he coincidit a la vida, i la lectura.

9. Qui creieu que faria la vostra feina millor, entre la resta de candidats.

L. B.: El candidat que elegeixi la militància serà sens dubte el millor candidat

D. C.: Em presento a les primàries perquè crec que sóc, en aquests moments, la persona adequada per a optar a la presidència de la Generalitat.

J. F.: Fent servir argot periodístic, crec que aquesta és el que s anomena una “pregunta puta”… Amb tots els respectes per Damià Calvet, a qui aprecio… em quedo amb Laura Borràs.

10. Quina és la mentida més grossa que s’ha dit sobre vós?

L. B.: Pregunteu-ho a la jutgessa del número 9, al Tribunal Suprem… Tota la causa que pesa contra meu és la més gran de les mentides.

D. C.: La política té molt soroll i, per tant, sempre circulen rumors, opinions, queixes… Més que mentides, he sentit força disbarats. De totes maneres, aquestes dues últimes setmanes sí que ha corregut una idea falsa sobre mi: que no puc guanyar.

J. F.: Que aquell que me la fa me la paga. Per viure en pau, s’ha de ser generós i s’han de perdonar les debilitats humanes… i evidentment demanar perdó pels propis errors.

11. Quina és la vostra via per a arribar a la independència, en un paràgraf?

L. B.: La via cap a la independència ha de contenir la mateixa fórmula que el Primer d’Octubre, ho hem de fer sortint coordinats i decidits al carrer, societat civil, govern i parlament, amb determinació col·lectiva, amb un govern fort, liderat per Junts per Catalunya i un parlament sobirà, no sotmès. No hi arribarem aplanant la governabilitat d’Espanya, evitant que Catalunya continuï sent un problema per a Europa, buscant victòries de partit que són derrotes de país, avantposant l’hegemonia dins de l’independentisme a l’hegemonia de l’independentisme, acceptant que la independència ara no toca, perquè toca més que mai.

D. C.: El compromís d’una generació –la present, la nostra– per a marcar-se l’objectiu de victòries que sumin, amb amplis consensos socials, que acumulin una fortalesa al país que no tan sols faci possible la independència, sinó que la faci imparable.

J. F.: Fer efectiu en aquesta legislatura el mandat del Primer d’Octubre, proclamant la independència que va quedar suspesa el 27 d’octubre… I fent-ho amb la màxima unitat possible de tot l’entramat socioeconòmic i institucional del país, amb accions col·laboratives i sostingudes en el temps, amb el protagonisme de la gent del país, d’entitats i associacions de Catalunya, dels partits polítics independentistes de Catalunya, dels ajuntaments de Catalunya, del Parlament de Catalunya, i de la Generalitat de Catalunya en el seu paper de cohesió i suport de la dita estratègia.

12. Quant de temps calculeu que tardarem a arribar a la independència?

L. B.: Depèn de la velocitat que agafi el nou govern per arribar-hi. El que és segur és que si no és una prioritat, si ens distraiem o la deixem per a més endavant, no hi arribarem mai. Jo treballo i treballaré des del primer dia per exercir-la, per fer possible la confrontació intel·ligent que ens hi mena.

D. C.: No vull especular sobre el temps necessari; seria frívol per part meva. El mínim que calgui, tenint present que cal treballar-hi cada dia amb perseverança, amb determinació i amb confiança i que el pas definitiu s’ha de sotmetre a votació del poble de Catalunya. La nostra generació, però, ho ha de veure.

J. F.: Tant de bo es pogués fer el dia de la investidura… però haurem de trobar entre tots el “momentum” o “momentums” durant aquest mandat, que és la voluntat i el sentir majoritari de Catalunya.

13. Què us estimeu més: fer efectiu el Primer d’Octubre, fer un altre referèndum, fer-ho mitjançant unes eleccions?

L. B.: Fer efectiu el Primer d’Octubre, perquè ens toca acabar el que va començar llavors. I cal posar remei a tot allò que ens va fer descarrilar i que ens va dividir.

D. C.: Què vam votar el Primer d’Octubre? Esdevenir un estat independent en forma de república. Implementar el Primer d’Octubre vol dir assolir aquest objectiu. La nostra convicció és que la millor –i potser l’única– manera de fer-ho és el compromís generacional amb les victòries que sumen que he exposat anteriorment.

J. F.: Un referèndum pactat sempre és millor perquè les parts accepten el resultat i perquè evita costos socials i econòmics.

14. Si l’estat espanyol es tanca al diàleg polític, com fins ara, què s’ha de fer? Via unilateral o insistir en la via pactada?

L. B.: L’estat espanyol, amb el gobierno del color que sigui, ja ha deixat clar que mai no negociarà l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta és l’autèntica unilateralitat que afrontem. Hem d’ampliar l’esquerda que vam obrir el Primer d’Octubre. Si no ho fem, l’estat no tindrà cap necessitat de negociar res. Només amb determinació i profunda obediència al parlament i a aquell mandat generarem una situació prou definitiva per a facilitar una resposta política en el marc d’una negociació amb participació internacional.

D. C.: La via pactada sempre serà la ideal. De totes maneres, quan l’altra part s’hi nega rotundament, no podem quedar lligats de mans i peus. La via unilateral, a la qual no renuncio, no és gens fàcil: només l’hem d’aplicar si tenim prou fortalesa –no solament parlamentària, sinó també institucional, econòmica, social– perquè sigui efectiva. No podem permetre’ns que ens la desfacin en vint-i-quatre hores. Per això, plantegem el camí de les victòries que sumen, que ens han de generar prou fortalesa de país per a forçar la via pactada o, si no pot ser, aplicar la via unilateral.

J. F.: El dret d’autodeterminació dels pobles i per tant el de Catalunya, el reconeix el dret internacional i el mateix dret espanyol (l’article 1 del pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals estableix el dret de tots els pobles a l’autodeterminació; l’article 1 del pacte internacional dels drets civils i polítics, exactament igual; tots els tractats internacionals han estat ratificats per Espanya i per tant són dret intern espanyol per l’article 96 de la constitució espanyola; el dret d’autodeterminació de Catalunya preval per sobre de la unitat d’Espanya que estableix l’article 2 de la constitució perquè l’article 1 de la constitució estableix com a valor suprem la llibertat). Per tant, davant la falta de diàleg de l’estat espanyol, tenim tot el dret del món a proclamar unilateralment la nostra independència. No serà la primera vegada que Espanya perd una colònia. Ja les ha perdudes quasi totes (a Amèrica, a l’Àfrica). I d’aquí a un temps els invitarem, com fan a l’Amèrica del Sud, a les celebracions del dia de la independència.

15. Completeu la frase: “Si l’independentisme supera el 50% dels vots a les eleccions del 14-F, l’endemà…”

L. B.: …serà una magnífica notícia! Però, malauradament, la resposta de l’unionisme serà la mateixa: que per ells no hi ha percentatge que valgui (ni 50%, ni 60%, ni 70%…). Serà el mirall que ens farà veure que la resposta és a les nostres mans i que tindrà la mateixa mida i el mateix resultat que la nostra determinació.

D. C.: Convocaré les forces independentistes perquè tracem un camí intel·ligent i solvent per a fer possible realment la independència. Convé recordar que l’independentisme no és patrimoni d’un sol partit, d’una sola sensibilitat o d’una sola estratègia. Superarem el 50% agregant els uns i els altres. En conseqüència, només podrem avançar si reconfigurem una unitat estratègica entre tots plegats sobre la base del màxim comú denominador.

J. F.: Tot el país, amb la Generalitat i el Parlament al costat, es posaran a treballar perquè Catalunya esdevingui en aquesta legislatura un estat independent en forma de república.

16. Comenteu la frase: “Investir Pedro Sánchez va ser una bona idea.”

L. B.: No l’he investit mai. Potser alguns van pensar que la idea era bona, però el resultat és obvi que no ho és. Sánchez no vol resoldre el problema, només el preocupa guanyar la propera votació. Ha continuat la tasca repressiva encetada pel govern de Rajoy. I juga amb el futur de grans i menuts quan manté un dèficit fiscal que és dèficit social, sanitari, cultural…

D. C.: No hem investit Pedro Sánchez: és president del govern sense els nostres vots. És cert que el 2018 vam votar a favor d’una moció de censura contra Mariano Rajoy que tenia com a derivada que Sánchez el substituís, però el nostre vot va ser contra Rajoy. Més que una bona idea era una oportunitat per a fer fora el govern que havia enviat la policia a atonyinar els ciutadans de Catalunya, que havia iniciat la persecució judicial del govern de la Generalitat, que havia impulsat el 155… No es podia desaprofitar l’ocasió.

J. F.: Va servir per a evidenciar que l’únic camí per a la supervivència de Catalunya com a poble és el lliure exercici del dret d’autodeterminació.

17. En l’eix esquerra-dreta, on us situeu? Els lloguers s’han de regular?

L. B.: No vaig entrar en la política pel debat esquerra-dreta; el debat és democràcia o repressió i jo sóc aferrissadament demòcrata. Els lloguers s’han de regular, però la qüestió és com es regulen.

D. C.: La base de la meva posició política és la socialdemocràcia centreeuropea de quan era jove, que s’ha alimentat amb idees procedents de l’ecologisme, del feminisme, del republicanisme… Crec que estic situat ideològicament al mateix punt que el cos central de la societat catalana, és a dir, el centre-esquerra, amb capacitat de bastir ponts i entendre’m amb els sectors polítics que hi ha a banda i banda. La qüestió central no és la regulació de lloguers. Ho és que la gent pugui tenir accés a un habitatge digne. És un repte que compartim amb la majoria de països europeus i, malauradament, sense fórmules màgiques. Anem prenent mesures, com la regulació de lloguers i moltes altres, que entenem que poden ser útils. Les que es mostren eficaces les mantenim; les que no, les modifiquem.

J. F.: Sóc progressista quant a drets socials i liberal quant a drets individuals i promoció del talent i la iniciativa. Intervenir el preu dels lloguers és una mesura conjuntural que resol problemes puntuals. La solució definitiva i estructural és crear parc públic d’habitatge molt més potent per intervenir en els preus per la via de l’oferta.

18. Sou militant de Junts? Vau ser militant de Convergència? Quants anys?

L. B.: Sí, sóc militant de Junts. No he militat mai ni a CDC ni al PDECat. La primera vegada que he militat en un partit ha estat ara, passada la frontera dels cinquanta anys, a Junts. Considero que he militat sempre “al país” i he decidit fer el pas de vincular-me a un partit polític com Junts perquè és el que millor encara la unitat i la transversalitat que va fer possible el Primer d’Octubre.

D. C.: Milito a Junts, com tots els candidats a les primàries. I he militat a la JNC, a Convergència, al PDECat i a la Crida. Des de molt jove, vaig decidir que la llibertat de Catalunya exigia compromís polític, treballar la realitat i no la teoria, i que convenia fer-ho amb partits forts, capaços de transformar aquesta realitat. En cada moment, he estat en aquell que creia que servia millor aquesta funció. Militar avui a Junts és conseqüència natural de la meva trajectòria política anterior.

J. F.: Sóc afiliat de Junts i ho vaig ser del PDECat i abans de CDC (deu anys, aproximadament).

19. El futur govern de Catalunya si inclou la CUP, millor? Si inclou els comuns, millor?

L. B.: El futur govern de Catalunya hauria d’estar integrat per forces netament independentistes per continuar fent passes cap a la independència. Com segur que no s’avança cap a la intendència és afavorint o apoderant forces que no ho són. Aquesta legislatura ja hem vist que un govern independentista és necessari, però no suficient. Més que un govern independentista, doncs, ens cal un govern que vulgui avançar cap a la independència.

D. C.: El primer que caldrà és configurar una majoria parlamentària que doni suport al govern, de manera sistemàtica o de manera habitual. Com més àmplia sigui per a aconseguir les victòries que sumen, millor. Al govern, el fet més important és que hi hagi un equip humà de persones preparades, compromeses, fins a cert punt agosarades, disposades a teixir confiança entre elles per a treballar conjuntament. Em proposo totes dues coses: majories parlamentàries àmplies per a les victòries que sumen i govern sòlid que governi bé.

J. F.: Com més partits s’integren en un govern de concentració, millor. Encara que Junts tingués majoria absoluta promouria un govern de concentració nacional… si l’acord entre tots els partits és fer i proclamar la independència de Catalunya.

20. Ho ha fet bé el govern català amb la pandèmia? Què en milloraríeu?

L. B.: El govern va liderar la gestió de la pandèmia durant la primera onada amb el MHP Torra al capdavant, anticipant-se quinze dies o dos mesos al gobierno i escoltant els experts sanitaris. Recordem que va ser el primer a confinar un territori. Quan el Tribunal Suprem va inhabilitar el president, el govern va quedar escapçat i s’ha evidenciat la manca de lideratge. Això ha comportat una certa confusió en el si del govern i és evident que ha repercutit en els ciutadans. S’han d’acabar les desconfiances i continuar treballant perquè la prioritat són les persones i el seu futur. Cal un govern fort per sobre dels interessos partidistes.

D. C.: No ho hem fet prou bé, però tampoc no ho hem fet pitjor que la majoria de països. Tots ens hem trobat amb un problema d’una extraordinària magnitud per al qual no teníem experiència ni prou coneixement. Hem hagut de gestionar la pandèmia al mateix temps que havíem d’aprendre a gestionar-la. Ens hem adonat que no teníem unes estructures administratives, de gestió econòmica, de presa de decisions… que fossin prou mal·leables per a fer front a aquest repte immens. Hem comès errors –dels quals em torno a disculpar– i hem procurat corregir-los amb la màxima agilitat.

J. F.: Ha fet moltes coses bé gràcies a bons experts (sense militars ni policies en les conferències de premsa) i amb les poques eines i recursos que tenim. Ha faltat coordinació i una única veu i ha faltat també tenir des del principi el control de l’emergència.